L’Amic estranger

Aquesta setmana Xina ha publicat als mitjans de comunicació una llista amb els 10 “amics interacionals” de la nació xinesa. Una mena de classificació força surrealista i només possible en un país encara un xic acomplexat vers el món exterior com  és la Xina. Entre els 10 escollits, hi ha personatges que durant el segle XX han fet aportacions cabdals per a Xina o bé per al Partit Comunista Xinès. Entre ells sobta la presència d’un català, tot i que ell poques vegades s’ha definit com a tal: Joan Antoni Samaranch.

Samaranch és probablement el català (i espanyol segons alguns) més conegut a la Xina. Per a la majoria de xinesos és l’autèntic artífex de que els JJOO de 2008 fossin concedits a la ciutat de Beijing, esdeveniment que simbolitzava fastuosament el retorn de Xina a l’escena internacional.

Amb això els xinesos són molt sincers i gens subtils: ningú creu en la suposada imparcialitat del COI en les votacions de les ciutats candidates, ja òvbiament cuinades de sotamà. De fet és veritat, sense la ferma aposta de Samaranch probablement Xina encara esperaria avui l’oportunitat d’albergar uns JJOO, com també ho estaria Barcelona, siguem sincers. Tot i que poques vegades s’hagi dit en públic, ningú dubta del seu paper, un xic caciquil, en la concessió dels jocs que van cambiar per sempre la capital del Principat.

A part de Samaranch els altres 9 agraciats són:

– Princesa Sirindhorn de Tailàndia: filla de l’actual rei de Tailàndia, parla un fluïd mandarí i ha realitzat nombroses visites al país asiàtic així com també ha dedicat força temps a l’estudi de la llengua i la cultura xineses.

– Norman Bethune: Metge canadenc que va lluitar i servir a les guerres civils espanyola i xinesa al costat del Partit Comunista.

– John Rabe: home de negocis alemany. És l’Oskar Schindler de la guerra sinojaponesa de 1937-45 on va salvar d’una mort segura a milers de xinesos durant la massacre de Nanjing.

– Edgar Snow: periodista nord-americà, fou el primer occidental en entrevistar Mao Zedong, així com l’autor de Red Star Over China, relat on explicava el moviment comunista xinès des de la seva fundació fins a finals dels anys 30.

– Joseph Needham: acadèmic i sinòleg britànic autor de l’obra Science and Civilisation in China on defensava la importància de la ciència i la tecnologia xineses en la història de la humanitat.

– Israel Epstein: jueu polonès nascut a Cracòvia el 1915. Fou periodista que com Edgar Snow cobrí la guerra civil xinesa al costat dels comunistes. Finalment va acabar sent membre del Partit Comunista Xinès i fins i tot va adoptar la nacionalitat xinesa patint com molts dels seus nous-compatriotes els avatars de la Revolució Cultural. Va morir a Beijing l’any 2005, gaudint d’un enterrament d’estat.

– Rewi Alley: pedagog neozelandès. Va militar des de gairebé els seus inicis al Partit Comunista Xinès al qual va consagrar tota la seva vida. Va col-laborar en la implantació de tot el sistema educatiu del nou règim.

– Kwarkanath Kotnis: metge indi que va donar la seva vida per la causa comunista durant la guerra anti-japonesa.

– Morihiko Hiramatsu: politic japonès que fa ver grans contribucions a l’enriquiment del camperolat xinès en els anys posteriors a la reforma econòmica de 1979.

Us imagineu que el nostre govern tragués un llistat amb els 10 “amics de la nació catalana”? Qui serien? Mathhew Tree, Regina Dos Santos, George Orwell, Johan Cruyff?? s’accepten suggerències.

Obama a la Xina

Que si l’inici d’un nou món bipolar, que si torna la guerra freda… Després d’haver llegit disbarats de tot tipus a la premsa de casa nostra sobre la visita d’Obama a la Xina us passo un article de l’antic corresponsal de la Vanguardia a Beijing Rafael Poch (avui corresponsal a Berlin) que sembla ser l’únic que no ha perdut ni un xic de llucidesa en l’anàlisi de l’actual situació a Àsia Oriental.

Les velles anàlisis simplificadores i amb mentalitat de guerra freda avui dia són completament obsoletes i passades de volta per explicar, no ja les relacions sino-americanes, sinó l’emergència de Xina com a nou poder a la regió d’Àsia-Pacific amb la seva enorme motxilla de contradiccions internes a l’espatlla. La Xina d’avui no és l’ogre ferotge que desperta amenaçant venjança contra occident. Xina és avui un gegant amb peus de fang, obsessionat en gestionar un complexíssim equilibri intern i completament allunyat d’aventures per al domini planetari. Agradi o no, el paper de Xina dins l’escena global actual és indispensable. En un món completament globalitzat on tots depenem de tots, els vells maniqueismes ja no hi tenen cabuda. La visita d’Obama no és més que un reconeixement a aquest paper.

 

El pacto que Obama quiere con China

Rafael Poch | 17/11/2009 – 13:10 horas

Washington desea que Pekín continúe una política económica de riesgo y dependencia. Su pretensión sintoniza, seguramente, con el interés de gran parte de la elite china.

La transferencia de poder desde Occidente hacia Asia, en el contexto del declive de Estados Unidos, ya es un tópico académico. La crisis financiera de 2008 lo ha convertido en dogma de fe. Como todo concepto que expresa una clara tendencia general a largo plazo, puede dar lugar a conclusiones precipitadas y disparatadas a corto plazo, como la de pensar en China como la próxima e inmediata superpotencia. Por eso, es de agradecer que, de vez en cuando, algunos autores nos devuelvan a la realidad en lo que concierne a la posición real en la globalización de esa Asia Oriental sinocéntrica.

Es el caso del sociólogo de la Universidad de Indiana Hung Ho-fung,autor de un libro que lleva por título China and the Transformation of Global Capitalism (2009).

Hung explica lo que es de dominio público. Que el crecimiento de China desde mediados de los ochenta ha sido mucho más desequilibrado que el de los anteriores “tigres asiáticos”. Qué las inversiones chinas se concentraron de forma mucho más unilateral en los sectores urbanos-industriales de las zonas de la costa del país, en detrimento de lo rural y de la parte occidental. Que el movimiento social de 1989, un movimiento urbano, aun incrementó ese desequilibrio, porque las autoridades lo conjuraron, después de reprimirlo, mimando a las ciudades y abandonando al mundo rural a una crisis de grandes proporciones que luego ofreció, con la emigración, el enorme ejército laboral para la industria de exportación.

Esa política potenció a una nueva elite urbano-industrial en las provincias costeras y del sur de China, que es la que hoy domina el Politburó del Partido Comunista Chino (PCCh). Esa elite fue la que impuso a Xi Jinping como sucesor de Hu Jintao en el último Congreso del PCCh. Xi Jinping, ex dirigente de las provincias costeras de Fujian y Zhejiang, no era la opción de Hu Jintao, que abogaba por Li Keqiang. Teóricamente, Xi Jinping deberá tomar el relevo de Hu en 2012, pero en tiempos de crisis y tal como está China, es muy fácil que el guión se tuerza.

Hu Jintao y su primer ministro Wen Jiabao, representan un contrapunto a esa elite, lo que en su día denominé como tendencia “socialdemócrata” en la dirección china, contrapuesta al “neoliberalismo” de Jiang Zemin, una dicotomía que Hung y otros denominan como “populistas” y “elitistas”.

Desde 2005 Hu y Wen defendieron la necesidad de moverse desde la extrema dependencia de las exportaciones, a un crecimiento más endógeno, lo que pasaba por invertir en la sociedad y remediar la crisis rural, de tal forma que el consumo interno pudiera alimentar un desarrollo económico más sólido e independiente. La crisis, que ha hecho descender el consumo en Estados Unidos y la demanda de las exportaciones chinas, ha convertido aquella tarea en prioritaria para China. Y no solo para ella.

China tira de Asia Oriental. La economía china es crucial para los países de su entorno. Todos ellos exportan mucho a China, y producen en China para el esquema exportador mundial en el que China está inserto: productos baratos para los países centrales, con los beneficios de la exportación invertidos en valores americanos para sostener el consumo que sostiene la demanda, etc. etc., un claro esquema de dependencia. La recesión y caída del consumo en Estados Unidos y Occidente, se vuelve no sólo contra China, sino contra toda la región. Como dice Hung, “la vulnerabilidad de la economía china se ha convertido en una debilidad de toda la región de Asia Oriental“. Así pues, el liderazgo y la capacidad integradora de China en la región están en cuestión y dependen, en gran parte, de que China se salga de esa cadena que la convierte en servidora subalterna de Estados Unidos.

Así que en el viaje de Obama a la región no es solo éste el que tiene un problema de manifiesta debilidad, por el desprestigio del dólar y las locuras y atracos globales de Wall Street. China está también en una situación muy comprometida.

“Las limitaciones del modelo de desarrollo chino se traducen inevitablemente en vulnerabilidad para los socios asiáticos de China, exponiendo a sus economías a cualquier contracción del consumo en el Norte. Por eso, reequilibrar el desarrollo de China –el proyecto de Hu y Wen- no es sólo necesario para la sostenibilidad de su crecimiento, sino también para el futuro colectivo de Asia Oriental como un bloque integrado“, escribe Hung. Pero solo el 20% de los fondos del paquete de estímulo anticrisis chino de 570 millones de dólares aprobado en noviembre de 2008, corresponden a gasto social, al tipo de inversión en la sociedad que precisaría una nueva línea económica encaminada a potenciar el consumo interno, con el resto dirigido a infraestructuras e inversiones en sectores sobredimensionados, como el del cemento y el acero.

Obama quiere mantener el papel de una Asia Oriental subalterna de Estados Unidos y Occidente, y dependiente de su consumo, con China a la cabeza. La facción “neoliberal-elitista” del poder chino, con mayoría de miembros en el Politburó del PCCh, está de acuerdo en el trato, a cambio de que Estados Unidos no promocione la desintegración nacional de China con políticas agresivas hacia Taiwan o Tibet. Obama, que ha eludido un encuentro con el Dalai Lama en vísperas de su viaje a Asia, parece estar de acuerdo.

Un hundimiento del dólar o del mercado de bonos del tesoro, ambos sostenidos por los ahorros chinos, japoneses, taiwaneses y demás, sería catastrófico para China y para Asia. La crisis convierte en imperativo el cambio de la política económica china que Hu y Wen han venido apuntando en los últimos años, pero, como dice Hung, tal cambio de prioridades alteraría recursos, preferencias e inversiones que hoy se dirigen a la costa en beneficio del campesinado y de la retaguardia rural. Políticamente eso supondría un cierto regreso al maoísmo, naturalmente no en el sentido de la “revolución cultural”, sino en el sentido de una mayor atención a la ideología tradicional china de nivelación social, algo que las fuerzas dominantes de la elite china, vinculadas a la exportación difícilmente permitirán. Ellas prefieren mantener su, “relación simbiótica con la clase dirigente americana que lucha por mantener su hegemonía interior por la vía de garantizar el nivel de vida de los ciudadanos de Estados Unidos, como consumidores y deudores del mundo“.

“Pese a ocasionales escaramuzas, los dos grupos elitarios de cada ribera del Pacífico comparten un interés general en perpetuar sus respectivos estatus quo en el interior de sus países, así como el actual desequilibrio de la economía global“. Si esa alianza se confirma y prospera -los analistas americanos hablan de ella de forma bastante explícita- de lo que se trata es de que China no hunda el barco y ayude a mantener el dominio económico americano, a cambio de una mayor consideración de Washington en temas relacionados con Tibet y Taiwan. Eso es precisamente lo que Obama pretende de China, dice Hung.

Así es como hay que leer la declaración de intenciones de Obama en vísperas de su gira asiática, que decía: “Estados Unidos no busca contener a China. Al contrario, el surgimiento de una China fuerte y próspera puede ser una fuente de fortaleza para la comunidad internacional“. Washington desea que Pekín continúe una política económica de riesgo y dependencia, que arrastra al conjunto de Asia Oriental. Y su pretensión sintoniza, seguramente, con el interés de gran parte de la elite china.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091117/53825810226.html

Museus i política: Xina a la recerca del Tresor

Darrerament hem pogut veure a la premsa com en els darrers anys el Govern Xinès está enviant a museus, centres i col·leccions de tot el món a tot un seguit d’especialistes en història de l’art per a localitzar i fer un inventari de tots els béns expoliats durant les invasions colonials dels s.XIX i XX. Entre ells s’hi troben els dos famosos caps de bronze de l’Antic Palau d’Estiu, en els quals feiem referència a l’anterior post. És evident que aquest inventari és un pas previ a una futura reclamació, que Xina previsiblement fará en bloc, de repatriació del patrimoni expoliat.

El cas xinès no és diferent al cas grec o a l’iraquià, el patrimoni dels quals es troba disseminat per tot un seguit de museus europeus i nord-americans que els han obtingut de manera no sempre lícita. La polèmica a l’entorn de la devolució del patrimoni cultural no cessa: els defensors de l’expoli argumenten, no sense raó, que en cas de no haver substret les peces aquestes s’haguéssin perdut per sempre més en el pou de la història. Els defensors de la repatriació en canvi, argumenten també amb raó que si avui en dia ja es troben en condicions de garantir-ne un bon manteniment, no hi ha cap excusa perquè segueixin lluny del seus llocs d’orígen.

Si, com és d’esperar, en els propers anys Xina fa una reclamació en bloc del seu patrimoni expoliat, el seu gest pot fer agafar a aquesta polèmica un ressò mai vist fins avui. Una potència econòmica i diplomàtica com la Xina d’avui té, sens dubte, moltíssima més capacitat de pressió que qualsevol altre estat víctima d’expolis culturals en el passat. Tanmateix la reclamació (com ja va passar en el cas dels Papers de Salamanca) pot empantanegar-se anys en una extrema i barroera politització. Ja se sap que Xina té molt mala premsa a occident; serien pocs aquells disposats a retornar les peces de bon grat i per a tal efecte s’utilitzarien tot tipus d’arguments de baixa estofa.

Tot i això la col·lecció d’obres d’art xineses més gran fora de les fronteres de la República Popular no es troba en cap museu europeu ni nord-americà, sinó que es troba a Taipei. Quan el 1949 les tropes del Kuomintang fugiren derrotades a l’illa de Taiwan s’endugueren amb elles gran part del mític tresor de la Ciutat Prohibida.

Centenars de milers d’obres d’art i  documents pertanyents a les successives dinasties xineses dels darrers 3000 anys, tots ells de valor incalculable, varen ser traslladats  a Taiwan per raons de seguretat. En aquell temps, la fugida a Taiwan no es veia en cap cas definitiva sinó que existia l’esperança que un previsible esclat de la guerra entre els dos blocs, permetés a Chiang Kai-Shek recuperar la presidència de Xina amb l’inestimable ajut nord-americà. Finalment però, el curs de la història va anar per camins molt diferents i els nacionalistes del Kuomintang es van adonar progressivament que la seva fugida a Taiwan potser acabaria sent definitiva. Fou per això que l’any 1961 obria les portes a Taipei el Museu de la Ciutat Prohibida, on avui dia encara es poden contemplar les exquisiteses de 3 mil·lenis d’història xinesa. Per la quantitat i la qualitat de les obres exposades, el museu de Taipei és molt superior a qualsevol dels seus homòlegs existents a Beijing.

Entrada del Museu de la Ciutat Prohibida. Taipei.

A diferència del que pot passar amb les peces expoliades per les potències occidentals, Xina será molt més curosa amb la reclamació de les peces de Taiwan tot i la seva evident i superior vàlua. En el cas taiwanés, i sempre des de l’òptica xinesa, la reclamació de repatriació de peces a Beijing suposaria una admissió explícita que les peces es troben fora del territori xinès. En altres paraules un reconeixement de sobirania. Si Xina defensa que Taiwan es part inseparable del seu territori, haurá d’obrar en conseqüència i admetre que éssent a Taipei, les peces es troben ja a Xina i per tant no cal exigir-ne el retorn.

Ja sabem que la política, com l’oli, no barreja bé amb altres substàncies. Dissortadament l’art tampoc n’és una excepció.

Litigis Territorials

Probablement no hi ha país al món que tingui tants quilòmetres de frontera en litigi i tantes disputes territorials amb tercers països com la República Popular de la Xina. L’altre dia tafanejant per el Google Earth em vaig adonar d’aquest fet  al veure aquesta imatge sorprenent:

Marcades en color groc podeu veure les fronteres acceptades entre els estats a la regió. En vermell podeu veure els quilòmetres de frontera que actualment es troben en litigi entre Xina i d’altres estats com la Índia o el Paquistan. Un seriós toc d’atenció a aquells que, creient el discurs oficial del règim, defensen l’ascens pacífic i bondadós del gegant asiàtic. Són tots ells (exceptuant potser el del Caixmir) conflictes que no surten als mitjans de comunicació. No hi ha cap guerra declarada en aquests territoris però si en canvi, molta tensió i continus moviments de tropes amunt i avall. Vejem-los:

1) El Caixmir: sense cap mena de dubte la zona més potencialment explosiva del planeta. Tot i que als mitjans de comunicació tan sols ens arriben notícies de les disputes entre Índia i Paquistan, el cert es que Xina també juga un paper importantíssim. El perquè del conflicte és senzill: al Caixmir naixen tots els rius importants de l’Índia. Ja se sap les futures guerres d’aquest segle serán per el control de l’aigua més que no pas del petroli.

Xina Actualment ocupa i administra 2 zones d’aquesta regió. Una és la vall de Shaksgam (en marró al mapa) cedida voluntariament per Paquistan el 1963 fins que no es resolgui el conflicte del Caixmir… Sembla que hi haurà control xinès per anys doncs. L’altra molt més rellevant és l‘Aksai Shan (en groc al mapa). Una altiplà gairebé deshabitat ocupat en la seva major part per un desert de sal. Actualment és una zona d’accés restringit i un punt estratègic clau ja que és precisament per aquest territori on passa l’única carretera directa entre les regions del Tibet i Xinjiang. És a dir, Xina mai cedirà per les bones aquest territori, s’hi posi com s’hi posi l’Índia. Recordo l’estiu del 2007 quan vaig estar a escassos quilòmetres del territori: en aquells dies hi havien maniobres militars a la regió i per la carretera ens vam creuar durant 30 minuts!! amb un quilomètric comboi militar.

2) Arunachal Pradesh: actualment un estat de la Federació Índia, controlat i administrat per aquest país, i reclamat insistentment per Xina com a part del seu territori. La frontera actual fou la acordada per britànics i tibetans l’any 1914 i que rep el nom de línia Mc Mahon. Els Xinesos no reconeixen la línia ja que fou signada pels tibetans i no pel govern xinès d’aquella època. Actualment els mapes de Xina mostren aquest territori com a propi.

3) Illes Senkaku: girem la vista a l’est perquè els problemes no són nomès amb l’Índia. Aquest grup d’illots deshabitats (podriem dir que seria el Perejil asiàtic) són actualment part de l’estat japonès però són reclamats amb insistència tant per part de Xina com de Taiwan. En aquest cas, a part de recursos pesquers, no hi ha grans interessos geoestratègics en joc. Tan sols és una qüestió simbòlica que Xina reclama al seu arxi-enemic històric, ja que són els únics territoris conquerits per Japó a Xina durant el segle XIX que encara no han estat retornats.

Tot i la insignificància de les illes, sembla que és un afer que alguns ciutadans es prenen força a pit com podeu veure a la fotografia presa molt a prop de casa meva.

4) Els arxipèlags de les Illes Paracel i Spratly: per ubicar-nos, observem primer la “llepada” que Xina extèn sobre els mars del sud:

Aquest és potser el cas en que l’expansionisme xinès és més injustificat o més difícil de legitimar. Un país que històricament ha viscut d’esquena al mar (tan sols al s.XV i durant escassos 20 anys expedicions marítimes xineses van passar per la zona) reclama per a sí la possessió d’uns atol·lons deshabitats que ni tan sols mereixen  la categoria d’illa. Tot això en mig dels mars del Sud-Est asiàtic. Curiós. La “llepada”, que apareix  ben ressaltada en tots i cadascun dels mapes que es venen a Xina, implica que les aigües territorials xineses s’extenguin fins a escassos quilòmetres de la costa de països com Malàsia, Vietnam o Filipines. Les grans reserves de gas i petroli submarí que es calculen que amaguen potser hi tenen alguna cosa a veure…

Les illes Paracel són reclamades per Vietnam i Taiwan però actualment es troben sota control de l’exèrcit xinès que hi ha establert petites guarnicions militars. L’arxipèlag de les Spratly en canvi, és reclamat per Xina, Taiwan, Filipines, Vietnam i Malàsia. Cadascun d’aquest 5 països té establertes petites guarnicions militars en diferents illes.

5) Frontera Xino-vietnamita: fa tan sols 2 mesos, el gener del 2009 els dos països van signar, per fi, un tractat que posava fi a 30 anys de disputes frontereres originades el 1979 amb l’esclat de la guerra Sino-vietnamita. El tractat però, no va incloure les reivindicacions que ambdós països continuen tenint sobre les Illes Paracel i Spratly, litigi que continua obert.

6) Conflicte de la frontera sino-russa: ja resolt el 2008 i l’únic exemple dels citats en el qual Xina ha hagut de claudicar pel bé de les seves relacions econòmiques i sobretot energètiques amb Rússia. La totalitat de la frontera entre Xina i Rússia sempre fou objecte de disputa entre els dos estats, sobretot durant els anys 60 del s.XX, fet que va contribuïr decisivament a la ruptura de relacions entre les dues potències comunistes en aquell temps. L’orígen del conflicte però cal buscar-lo molt abans del comunisme, en les relacions entre la Rússia Tsarista i la Xina Imperial. De 1858 a 1881 Rússia va imposar per la força la firma de 3 tractats territorials que li assignaven amplis territoris a Sibèria en detriment de l’Imperi Xinès. El règim comunista mai ha reconegut la validesa d’aquests tractats.

El punt àlgid del conflicte fou la disputa per la illa fluvial de Zhenbao. Finalment Rússia va reconèixer la propietat xinesa de l’illa concedint-li una petita victòria diplomàtica a canvi de renunciar per sempre als territoris que garantien la sortida de Manxúria al mar.

Així que ja veieu, sembla que el gegant no és tan pacífic com el pinten. Això tampoc vol dir que, el dia que estigui en condicions per a fer-ho, Xina s’hagi de llençar a un imperialisme desenfrenat. És molt poc probable. El que si es cert és que Xina mai ha dubtat ni dubtará en utilitzar la força per a defensar el que, creu, representen interessos irrenunciables del tipus que siguin. Els ampari o no el dret i la raó.

7) Catalunya? Per últim i canviant de continent, sembla que Catalunya també s’està convertint en un conflicte territorial, al menys a la darrera versió del Google Earth. I sinó observeu el tò de color diferenciat en que apareix als mapes…

 

Algú ens considera una àrea en litigi? Interessant…

 

 

 

La moda del cop de sabata

Com ja haureu vist, fa uns dies un manifestant va llençar una sabata al primer ministre xinès Wen Jiabao mentre realitzava una conferència a Cambridge. Des que el periodista iraquí Muntazer al-Ziadi va llençar un parell de sabates a la cara de George Bush, la moda del cop de sabata s’ha extès com la pólvora com a mitjà de desfogament o de protesta contra algú, de la mateixa forma que fa uns anys les protestes a Argentina contra la crisi i la corrupció van popularitzar arreu les cassolades.

Mentre la sabata llençada a Bush tenia com a motiu la protesta contra l”ocupació americana, la sabata xinesa pretenia denunciar les vulneracions xineses dels drets humans. Bé, corregeixo. Més aviat tenia com a motiu provocar un titular fàcil a la premsa i alhora “fer perdre la cara” al govern xinès. Sincerament el tema ja comença a cansar. Perque la millora en el compliment dels Drets Humans sembla que de vegades importi poc. Només s’utilitzen hipocritament quan cal pressionar a Xina per motius polítics i econòmics. És a dir que paradoxalment els Drets Humans s’han acabat convertint en l’instrument, en la sabata, i no pas en l’objectiu.

Les reiterades denúncies des d’occident no només no han servit per observar una millora significativa en el tema sinó que han tensat i han crispat cíclicament les relacions entre Xina i la UE. Que cal fer doncs? Callar i fer el joc a un govern sinstre? Es clar que no, però cal buscar un terme mig. El Partit Comunista comta avui amb un suport social majoritari. Es calcula que és a l’entorn d’un 70%. Sense un clam majoritari de la societat civil xinesa per millorar la situació, les denúncies d’occident (máxime quan es fan amb un cert tò de superioritat moral) no només no ajuden, sinó que creen sovint un cert sentiment nacionalista entre la població, que el govern manipula i canalitza al seu favor hàbilment.

L’ajut al desenvolupament d’una societat civil forta, amb capacitat de pressió sobre el seu govern és el que produirà, algun dia, bones notícies en la temàtica dels Drets Humans. Avui dia ja existeix, però les veus de denúncia són encara aïllades i sense ressò en una població a qui no sembla importar massa el tema. De la mateixa forma que als nord-americans tampoc semblava importar-los la lamentable situació a Guantanamo quan van elegir renovar la confiança en el president que ho havia fet possible.

Les millors receptes són facilitar els intercanvis econòmics, educatius i de tota mena. Com més tancament, més ignorància, més soberbia, hipocresia i amenaces de boicots, pitjor per tots. Incidir en Xina és important ja que com a referent polític i cultural que suposa per a la major part de països d’Àsia Oriental, seria probable un efecte dominó positiu. És evident que governs com el Birmà es sentirien molt menys legitimats en les seves violacions dels drets humans si no tinguessin Xina com a pare protector al darrere.

Ah per cert, a diferència d’Iraq, la sabata no va arribar al seu objectiu. Wen Jiabao ni tan sols va haver d’esquivar-la. Lamentablement el motiu de la protesta, com la sabata, també sembla lluny de complir el seu objectiu.

La Tomatina

Fa poc, alguns diaris espanyols es feien ressò d’un estudi fet a la Xina sobre el coneixement que els seus habitants tenien de l’Estat Espanyol. L’estudi presentava uns resultats força òbvis, tan òbvis que un no deixa de preguntar-se per que coi no s’inverteix millor el temps i els diners en d’altres coses: els xinesos associen l’Estat Espanyol amb toros i futbol. Visca. Ja em direu en quin altre país s’associa amb alguna cosa diferent. Centrant-nos en Xina però, no és gens extrany aquest desconeixement, vist que els tòpics que tenim nosaltres sobre Xina i els xinesos tampoc denoten una saviesa molt profunda. Els fluxes culturals són quelcom que es retroalimenta, és a dir que sinó hi ha un interès general per alguna de les parts, és molt difícil exigir a l’altre que tingui de nosaltres un coneixement gaire avançat. Enlloc de mirar-se al melic i qüestionar-se retòricament perquè el món no ens enten, hauriem de preguntar-nos abans que hem fet per entendre el món (o alguna de les seves parts) un xic millor.

En fi. Estudis i cabil·lacions a part, si que hi ha un fet que parlant amb xinesos, japonesos i coreans sobretot, resulta sorprenent. A part del tòpic dels toros i el futbol, per aquestes latituds s’associa l’Estat Espanyol amb… La tomatina. La popular festa de la localitat valenciana d’El Bunyol consistent a llençar tomàquets a tort i a dret. Ells en diuen “xihongshi festival” o “xihongshijie 西红柿节”。Intrigat pel fet, sempre que algú provinent d’una realitat tan allunyada em parla de la festa els pregunto a través de què ho han sabut: Televisió (i algun a través d’un article en una revista). A ulls asiàtics una festivitat d’aquestes característiques és un toc d’un exotisme i una extravagància tals que se’ls fa difícil oblidar-ho. Dins de tota la porqueria que ofereixen a la Televisió, veure unes imatges d’una multitud en mig d’una orgia tomatesca és quelcom que se’t deu gravar amb foc a la retina. Si la tomatina fos un spot publicitari, seria d’aquells que tothom recordaria amb els anys. Promotors culturals preneu bona nota.

Parlant de tomàquets, és curiosa la traducció al xinès de la paraula: xi-hong-shi 西红柿 no és altra cosa que “fruita vermella d’occident”. El mandarí té aquestes coses, davant la rigidesa dels caràcters i la impossibilitat de crear o inventar paraules noves, per definir realitats desconegudes fins al moment han d’utilitzar símbols ja coneguts i sovint, com és el cas, surten paraules força curioses.

Xina i els pirates

Els "Swats" xinesos, es preparen per entrar en acció!

Darrerament ha estat notícia que Xina enviará la seva flota al golf d’Aden per a combatre la incessant pirateria a la zona. El tò amb que ha aparegut la notícia a la premsa occidental sembla saludar l’inici de un cert imperialisme xinès. En una època d’incertesa i crisi, el fet que Xina dugui la seva flota de guerra fora de les seves tradicionals zones d’acció (Mar Groc) ha posat, i posa, els pèls de punta a més d’un.

El fet que Espanya, França, Itàlia, Grècia, Regne Unit i Alemanya també hagin enviat ja vaixells a la zona no ha espantat ningú, però ai las! si és Xina qui hi envia tropes alguns començen a patir indicis de cagalera. El fet que la 4a potència econòmica mundial i una de les més afectades comercialment per l’assalt continu de vaixells mercants al golf de Somàlia tingui alguna cosa a dir al respecte, sembla que no importi massa a ningú. La notícia és que Xina, per primer cop en 500 anys, envia una missió fora de les seves fronteres marítimes.

Segurament a més d’un li vindrà al cap la frase per tots dita i sentida de “els xinesos es menjarán el món”. El rerafons cultural que hi ha radera d’aquesta afirmació no és altra que la també famosa frase “cree el Ladrón que todos són de su misma condición”. És a dir que si els Europeus durant més de 4 segles van subjugar a qualsevol poble  susceptible de ser subjugat, molts creuen que el dia que Xina esdevingui la 1a potència mundial aplicarà al món la mateixa medicina.

Bé, és cert que la història encara no ha vist el domini d’una potència no-occidental sobre un món globalitzat i, per tant , és agosarat predir quin comportament tindria una potència aliena als nostres paràmetres culturals en unsa situació de domini. No obstant, crec que Xina mereix que almenys se li concedeixi el benefici del dubte. Espanyols, portuguesos, anglesos, holandesos, francesos i americans (corregiu-me si me’n deixo alguns) han estat les úniques 6 potències que han gaudit d’un domini econòmic i/o territorial més o menys continuat sobre els 5 continents. Mentre a Europa el sistema que regia les relacions internacionals era L’Equilibri de Poders (és a dir que quan una potència sobressortia més que la resta, els demés en coalició s’aliaven contra ella) a les colònies van iniciar un imperialisme despietat que fou una vàlvula d’escapament i conseqüència directa de les tensions irresoltes a Europa. Tots sabem com va acabar la cosa: 2 guerres mundials i unes greus conseqüències del colonialisme als països que el patiren encara visibles avui dia.

A Àsia Oriental durant segles van tenir un sistema força diferent, que tot i les seves imperfeccions, ve evitar les sagnants guerres que van consumir el continent europeu. Els estats xinesos van deixar de batallar entre ells al s.II a.C. esdevenint un imperi unificat que, amb certs vai-vens històrics s’ha mantingut fins l’actualitat. Salvant les distàncies és com si a Europa encara persistís l’Imperi Romà. La Xina unificada fou sempre (i avui ho está tornant a ser) la potència indiscutida a la regió. La resta de països, mantenien amb Xina una relació de vassallatge i tributs a canvi de protecció o no agressió. Els tributs mai foren gaire onerosos i van possibilitar la viabilitat del sistema sense grans canvis durant segles. De fet Xina, amb recursos suficients per autoabastir-se i amb l’única preocupació de mantenir un vast i hiper-poblat imperi, mai va estar massa interessda en aventures colonials fora de les seves fronteres.  Sabia que la relació cost-benefici, li era clarament desfavorable. A la segona meitat de s.XX, el Tíbet i Xinjiang han estat les excepcions que han confirmat la regla, i tot i la repulsió que produeixen, semblen obeïr la mateixa lògica: garantir l’estabilitat interna d’un gegant amb peus de fang (pressió demogràfica i pressió pels recursos hídrics i energètics propers).

El colonialisme europeu va posar fi a un sistema que havia funcionat centenars d’anys. Mort el gos, morta la ràbia. Desaparegut el colonialisme del continent asiàtic, sembla que les coses han anat tornant lentament al seu lloc. Avui dia cap país asiàtic (potser tan sols Japó i cada cop amb menys arguments) posa en qüestió el paper de lideratge i de mediació que juga i jugará Xina a la regió. Tan sols els EEUU, que encara compta amb un “cinturó” de països aliats al entorn de Xina (Japó, Corea del Sud, Taiwan i Filipines) semblen poder evitar el reposicionament de Xina en l’escena global. Però això no vol dir que no ho intentin: precisament són e EEUU els màxims interessats en atiar la por al gegant despertat.

Un cop analitzat el rerafons històric, salta la pregunta: és l’operació xinesa a Somàlia un fet aïllat o bé és l’inici d’una preocupant escalada imperial? Bé, “que no cunda el pánico”. Si amb el seu ressorgir Xina sembla inclinar-se per ocupar el paper que històricament havia desenvolupat a Àsia, tampoc sembla que estigui interessada en reproduïr mimèticament un imperialisme que sap que li reportaria més maldecaps que guanys. A Xina li interessa acabar amb la pirateria perquè aquesta posa en perill el nervi econòmic que l’uneix amb Europa, cosa que s’agreuja en temps de crisi com aquest. Qui pot estar interessat en afeblir aquest nervi econòmic? EEUU, Rússia? Potser ambdós… El que está clar és que és completament impossible que quatre pirates sense suport en un país anàrquic (Somàlia) tinguin la capacitat de posar en perill una de les grans rutes comercials del planeta sense suport d’algun “padrí”. Només cal fixar-se en el silenci complice que EEUU i Rússia mantenen en aquesta crisi.

Xina és un país amb unes greus contradiccions internes que no es resoldran a curt ni mitjà termini. Un gegant amb peus de fang. L’últim que convé al país (i els seus dirigents semblen saber-ho bé) és desestabilitzar tercers països que a la llarga acabin per desestabilitzar-la a ella mateixa. Per tenir pau a casa, cal no esverar el veïnat. I en el cas dels europeus, abans de retreure el brí de palla en ull xinès, cal que es treguin la biga incrustada des de fa temps en l’ull propi.

Bush, Obama i Steven Chu

Mentre el món acomiada a George Bush de la forma que es mereix, el nou president Barack Obama continua formant el seu govern. La seva darrera adquisició ha tingut força ressó a Xina, ja que ha nomenat per al càrrec de director del Departament d’Energia ni més ni menys que al científic d’orígen xinès Steven Chu. El càrrec no només té una especial rellevància per regular les sempre regulables polítiques mediambientals dels EEUU, sinó també per intentar reduïr la dependència energètica del país respecte a l’exterior.

A part del Premi Nobel de Física de l’any 1997, qui és Steven Chu? Per als americans és un dels denominats “ABC“, que lluny de cap relació amb el diari, vol dir American Born Chinese (Xinès nascut a Amèrica). Per als xinesos un huayi 华裔, que com us comentava l’altre dia segons la peculiar percepció que els xinesos tenen de la nacionalitat, és un xinès de cap a peus però nascut  fora de Xina. D’aquí que per a molts mitjans de comunicació xinesos “de la ceba”, un xinès ocupa el càrrec de màxim responsable energètic al país que doblement admiren i odien.

Com ens explica en la seva autobiografia, els pares de Chu van migrar als EEUU l’any 1943  i 1945 respectivament per a continuar els seus estudis universitaris. Un cop acabats però, van decidir no retornar a la mare pàtria degut a la convulsa situació política d’aquell temps a Xina. Sàvia decisió, vistes les calamitats que durant 3 dècades van haver de suportar els seus abnegats compatriotes. Chu però, admet que no parla xinès ja que a casa la llengua dominant sempre va ser l’anglès.

Bé, més enllà de les anecdòtiques qüestions sobre l’orígen familiar de cadascú, que ningú cregui que aquest nomenament pugui repercutir en una millora de les relacions entre els dos països, o encara menys en un suposat tracte preferent en matèria d’energia. Sobretot en aquest últim afer, per molts xinesos que ocupin el càrrec, el s.XXI està vivint i viurà (encara més) l’aferrissada pugna entre els 2 països pel control dels recursos energètics globals. Així que, tan sols és qüestió de temps poder llegir als diaris xinesos acusacions de traïció a la mare pàtria al Sr.Chu en el moment que hagi d’adoptar alguna resolucó no del tot satisfactoria per als interessos energètics de Xina.

Traïció a la Pàtria

Probablement a molts el nom de Gong Li us soni, amb raó, a xinès. No obstant, al veure la fotografia potser us soni més. I per si queda encara alguna ombra de dubte, la podeu situar com una de les actrius principals del film Memorias de una Geisha. Un cop ubicats en el personatge prosseguim.

Gong Li, de 43 anys, ha estat en els darrers 20 una de les estrelles més brillants en l’Star System xinès. Musa de grans directors com Zhang Yimou o Wong Kar Wai, la seva filmografia és àmplia, dilatada i no exempta de polèmica.

Si l’any 2006 ja va rebre (juntament amb les altres actrius xineses de la pel·licula) fortes crítiques per haver interpretat el paper d’una prostituta japonesa, aquesta vegada ha desfermat la indignació de molts dels seus compatriotes al adoptar la nacionalitat del seu marit: la singapuresa.

Gong Li jurant la nacionaliat singapuresa (12-nov-08)

Potser pel fet que Gong Li havia tingut fortes implicacions amb el règim i el Partit Comunista Xiinès (havia estat membre del Consell Consultiu de l’Assemblea Xinesa), per molts xinesos, especialment els més propers al règim, la “pèrdua” de Gong Li ha estat especialment dolorosa. I és que a Xina, com a la major part de països asiàtics, no es permet la múltiple nacionalitat, per la qual cosa si un xinès es fa nacional d’un altre país automàticament deixa de ser ciutadà de la República Popular. Els fórums d’internet bullen d’indignació amb acusacions a l’actriu de “traïdora a la pàtria”. I és que alguns aquí el patriotisme se’l prenen molt seriosament, i això que Singapur és un país considerat “sinòfon” ja que més de 2/3 parts dels seus habitants són d’orígen xinès, per la qual cosa la desafecció a aquest estat no hauría de ser tan greu com, per exemple, una desafecció als EEUU o sobretot al Japó.

A part de no permetre’s la doble nacionalitat, a Xina (com a la major part de països d’Àsia Oriental) també pot arribar a ser increïblement difícil el procés contrari al de l’actriu Gong Li, és a dir accedir a la nacionalitat xinesa. A Àsia, a diferència d’Europa, el tema de la nacionalitat no és només una formalitat burocràtica. Ni tan sols una assimilació cultural o lingüística. M’explico. Si un Suïs o un canadenc resideixen alguns anys a l’Estat Espanyol no será difícil per a ells obtenir la nacionalitat espanyola i viceversa. A un xinès o un magrebí, probablement li calguin uns anys més per a obtenir el mateix però un cop complerts els requisits no hi ha d’haver majors complicacions.

En canvi posem el cas hipotètic que el ciutadà de l’Estat Espanyol Daniel Tomàs Gaimundiz, resident a Xina des de fa un any i mig, té previst (és un cas hipotètic i irreal, no patiu!) quedar-se a viure a Xina durant la resta dels seus díes. Un bon dia, quan ja té 56 anys i ja en fa 30 que hi resideix, es planteja accedir a la nacionalitat xinesa. Podria? Òbviament no. Tot i haver estat un ciutadà modèlic, parlar un fluïd mandarí, menjar cada dia amb bastonets i haver pagat impostos durant 3 dècades al govern xinès, en Daniel no és fill de pare o mare xinesos. La seva sang no és xinesa, per tant no pot convertir-se en xinès. A més el ciutadà Daniel no s’ha casat amb cap xinesa ni ha engendrat així petits xinesos per la qual cosa se li tanca l’última porta que hagués possibilitat el camí a la “xinitat”.

Per als xinesos el passaport es porta a la sang, per això s’entenen ara les furibundes reaccions de molts xinesos, però també s’enten que molts d’altres no hagin fet el menor cas a la polèmica doncs saben perfectament que tot i que a partir d’ara el DNI de Gong Li sigui singapurès, el seu passaport sanguini ha estat, és i serà sempre xinès.

Torres de gent apilada

“Atemoreix però no és perillós”

Així titulava un petit article d’un diari xinès que per casualitat em va caure a les mans. És aquest que veiem aquí a sota:

Us en tradueixo el contingut:

“A Espanya, a la ciutat de Barcelona, s’organitza anualment cada 24 de setembre la festa tradicional de Les Torres de Gent Apilada. Un grup de 100 a 200 homes realitzen una actuació consistent a enlairar el més possible una torre humana de gent apilada, tot això davant un públic que observa esglaiat. Donat que sovint, durant la celebració del dia 24, aquestes torres de sobte es desmoronen , la multitud de seguida dona un cop de mà per tal de protegir-los de la caiguda”

Dit això, veiem com en els darrers anys Els Castellers están transcendint les nostres fronteres i comencen a agafar un cert ressò internacional. L’espectacularitat visual de l’event així ho possibilita, sobretot en un món on cada cop més una imatge val més que mil paraules, tot i que en alguns llocs com Xile fins i tot están arrelant com a tradició. Tot i que és positiu que la resta de món conegui les nostres tradicions, també és frustrant i resulta una llàstima que aquesta tradició sempre es presenti arreu com a “Espanyola”. Segurament la escassa promoció exterior que realitza la Generalitat en té una petita part de culpa, però el problema és més aviat de fons: el constatable desconeixement del que és Catalunya o els catalans fora de les fronteres de l’Estat Espanyol (bé i sovint dins d’elles també). Quan un periodista estranger escriu una notícia de Catalunya, el nom gairebé mai hi figura i si ho fà és sempre acompanyat de la paraula Espanya. És un fet trist però amb una explicació raonable: el lector mitjà xinès o estranger, en la major part dels casos no té la més remota idea de que és Catalunya. Ni tan sols en quina part del planeta està.

Francament la nostra sembla ja una batalla perduda, i ja no només pel fet que Catalunya no tingui un estat. Gairebé tothom al món, també a la Xina, sap on és Escòcia i allà tampoc no tenen estat. Senzillament ja fa uns quants segles que tant escocesos com anglesos no cessen de recordar-se mútuament que no són la mateixa cosa, i és a arrel d’això que la resta de món també se’n ha adonat.

Aquí la història ja és per tots coneguda. Formar part d’un estat que no seria precisament modèlic en quant al reconeixement de la plurinacionalitat n’és una de les causes, però no pot ser-ne la única excusa. Si mai volem que un dia, al dir la paraula Catalunya (加泰罗尼亚 Jia-tai-luo-ni-ya en xinès) no ens mirin amb cara de perplexitat, tan sols calen dosis més baixes de la tan nostrada i gairebé patològica resignació.