Museus i política: Xina a la recerca del Tresor

Novembre 12, 2009

Darrerament hem pogut veure a la premsa com en els darrers anys el Govern Xinès está enviant a museus, centres i col·leccions de tot el món a tot un seguit d’especialistes en història de l’art per a localitzar i fer un inventari de tots els béns expoliats durant les invasions colonials dels s.XIX i XX. Entre ells s’hi troben els dos famosos caps de bronze de l’Antic Palau d’Estiu, en els quals feiem referència a l’anterior post. És evident que aquest inventari és un pas previ a una futura reclamació, que Xina previsiblement fará en bloc, de repatriació del patrimoni expoliat.

caps de bronze

El cas xinès no és diferent al cas grec o a l’iraquià, el patrimoni dels quals es troba disseminat per tot un seguit de museus europeus i nord-americans que els han obtingut de manera no sempre lícita. La polèmica a l’entorn de la devolució del patrimoni cultural no cessa: els defensors de l’expoli argumenten, no sense raó, que en cas de no haver substret les peces aquestes s’haguéssin perdut per sempre més en el pou de la història. Els defensors de la repatriació en canvi, argumenten també amb raó que si avui en dia ja es troben en condicions de garantir-ne un bon manteniment, no hi ha cap excusa perquè segueixin lluny del seus llocs d’orígen.

Si, com és d’esperar, en els propers anys Xina fa una reclamació en bloc del seu patrimoni expoliat, el seu gest pot fer agafar a aquesta polèmica un ressò mai vist fins avui. Una potència econòmica i diplomàtica com la Xina d’avui té, sens dubte, moltíssima més capacitat de pressió que qualsevol altre estat víctima d’expolis culturals en el passat. Tanmateix la reclamació (com ja va passar en el cas dels Papers de Salamanca) pot empantanegar-se anys en una extrema i barroera politització. Ja se sap que Xina té molt mala premsa a occident; serien pocs aquells disposats a retornar les peces de bon grat i per a tal efecte s’utilitzarien tot tipus d’arguments de baixa estofa.

Tot i això la col·lecció d’obres d’art xineses més gran fora de les fronteres de la República Popular no es troba en cap museu europeu ni nord-americà, sinó que es troba a Taipei. Quan el 1949 les tropes del Kuomintang fugiren derrotades a l’illa de Taiwan s’endugueren amb elles gran part del mític tresor de la Ciutat Prohibida.

Centenars de milers d’obres d’art i  documents pertanyents a les successives dinasties xineses dels darrers 3000 anys, tots ells de valor incalculable, varen ser traslladats  a Taiwan per raons de seguretat. En aquell temps, la fugida a Taiwan no es veia en cap cas definitiva sinó que existia l’esperança que un previsible esclat de la guerra entre els dos blocs, permetés a Chiang Kai-Shek recuperar la presidència de Xina amb l’inestimable ajut nord-americà. Finalment però, el curs de la història va anar per camins molt diferents i els nacionalistes del Kuomintang es van adonar progressivament que la seva fugida a Taiwan potser acabaria sent definitiva. Fou per això que l’any 1961 obria les portes a Taipei el Museu de la Ciutat Prohibida, on avui dia encara es poden contemplar les exquisiteses de 3 mil·lenis d’història xinesa. Per la quantitat i la qualitat de les obres exposades, el museu de Taipei és molt superior a qualsevol dels seus homòlegs existents a Beijing.

Museu Ciutat Prohibida Taipei

Museu Ciutat Prohibida Taipei II

Entrada del Museu de la Ciutat Prohibida. Taipei.

A diferència del que pot passar amb les peces expoliades per les potències occidentals, Xina será molt més curosa amb la reclamació de les peces de Taiwan tot i la seva evident i superior vàlua. En el cas taiwanés, i sempre des de l’òptica xinesa, la reclamació de repatriació de peces a Beijing suposaria una admissió explícita que les peces es troben fora del territori xinès. En altres paraules un reconeixement de sobirania. Si Xina defensa que Taiwan es part inseparable del seu territori, haurá d’obrar en conseqüència i admetre que éssent a Taipei, les peces es troben ja a Xina i per tant no cal exigir-ne el retorn.

Ja sabem que la política, com l’oli, no barreja bé amb altres substàncies. Dissortadament l’art tampoc n’és una excepció.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: