Una història d’amor trencada per un adulteri … Dos protagonistes famosos a la tele xinesa… Una presentació del canal olímpic davant milions de telespectadors… El moment ideal per passar comptes…

tomate.gif

Si nois si, a Xina ja no es parla de res més. Aqui hay tomate!!! I vaja si n’hi ha. Era la presentació del canal olímpic de la televisió central xinesa CCTV. Anava a càrrec del seu presentador estrella Zhang Bin (amb jersey vermell). De sobte, apareix la seva dona a l’escenari, Hu Zhiwei, també famosa comentarista del canal d’esports. Davant la atònita mirada de tothom comença a fer un discurset no previst en els assaigs anteriors… Aaaaai! el pillin d’en Zhang!! t’han pillat nano!! resulta que en tenia una altra.. i a més, havia deixat la retaguarda mal vigilada… Així que la seva dóna, a l’assabentar-se’n, va decidir no esperar a que Jorge Javier Vàzquez i els seus acòlits donessin la notícia i va divulgar-la ella mateixa, en directe, davant de milions de telespectadors.

A sota, el vídeo, amb el discurset íntegre subtitulat al anglès, no cal dir que un dels més vistos de la setmana a la xarxa.

Anuncis

Fa uns dies, passejant amb en Lluís pel centre de la ciutat ens vam aturar davant una pantalla gegant que projectava el següent anunci publicitari de la marca Adidas. Com no, es sobre els JJOO.

És un exemple de com els xinesos es prenen els propers Jocs. És una qüestió d’orgull nacional. Xina no pot fallar. Tot ha de sortir perfecte. Més que perfecte. Els atletes xinesos són els encarregats de dur a la pràctica tot el plà. No poden fracassar!! Que no ho veuen que tenen tot un poble al radere que els recolza??!! Han de guanyar l’or. Xina ha de ser la primera en el medaller olímpic, seria la senyal esportiva del seu ressorgir polític i econòmic. Un altre resultat serà una decepció per a milions de xinesos, una afrenta i una traició a la nació. Per a aquests atletes però seria molt pitjor: suposaria passar de ser ídols venerats a fracassats socials a qui tothom ignorarà i voldrà oblidar. Ja veieu, no tingueu dubte que per als Jocs tot estarà perfecte, enllestit i immaculat. Ara bé, per jocs i esdeveniments esportius que celebrin continuaran sense tenir idea del que vol dir l’esperit olímpic. En resum, no m’agradaria ser al seu lloc.

Maidanglao

Es per tots sabut que per lluny que viatgis, per remota que sigui la teva destinació, sempre, sempre, tindrás un McDonalds al teu costat. Per descomptat aquesta máxima és especialment certa a la Xina, on l’aquí anomenat Mai-dang-lao (麦当劳) atrau als seus centres a milers de joves assedegats de colesterol, tot i tenir un preu més elevat que no pas els restaurants convencionals (menús de 2 a 3€). Per ells es qüestió d’status social, de semblar moderns, cool, i fashion. Just el contrari que a occident on sol ser símbol de garrulisme, encefalograma plà, o d’oci de cap de setmana mal resolt (tot i que bé, confessem que tots hi hem caigut alguna vegada… o més d’una). Des d’aquí volem retre un petit homenatge a aquest menjar que tantes vegades ha significat un refugi alimentici en temps de crisi estomacal o de gula desmesurada, i que tot i ser sotmés a milers d’experiments per demostrar-ne la seva toxicitat continua sent consumit massivament, especialment al país del pato Beijing.

En aquest vídeo podreu veure el procés de descomposició de tots els tipus de menus de la cadena… lo millor de tot, les patates fregides!!

Beijing, d’Obres

Desembre 19, 2007

Queden tan sols 8 mesos per a la inauguració dels JJ.OO a Beijing i de debò que la cosa se la prenen en serio. Actualment la ciutat es un bullici d’obres frenètiques, on es treballa les 24 hores per tenir-ho tot llest per al mes de Juliol. Però no eren a l’agost les olimpiades?? Us preguntareu.. Si, és clar, el dia 8 del mes 8 s’inauguren. El número de la bona sort pels xinesos. El que passa es que en el mes de la bona sort les autoritats han prohibit que a la ciutat s’hi faci qualsevol tipus d’obra. Els motius són 2: 1) no donar sensació de provisionalitat i 2) i més important, buidar la ciutat dels paletes que a ulls teòricament civilitzats tan mala imatge donen (majoritàriament venen del camp i són gent sense cultura ni educació, que escopeixen continuament i beuen, fumen, dormen, es barallen en ple carrer).

Obrer Beijing

Però tot i que als nostres ulls no donguin una imatge civilitzada, sería injust no admetre que sense aquesta gent ni Beijing ni Xina seríen on són avui. Ells són els grans perjudicats i oblidats de les reformes econòmiques. Ells són qui treballen jornades de 12 hores diáries a canvi d’uns 100€ mensuals dels quals són capaços d’estalviar-ne fins a un 90% per tornar al cap de pocs anys amb una petita fortuna als seus pobles d’orígen. Això és possible tenint en compte que tenen l’allotjament i el menjar pagats per la constructora. Evidentment Luxe zero. Vivenda en barraques indignes i àpats consistents en arròs blanc i pà al vapor. No hi ha lloc per a l’oci. La vida per a ells és treball i sacrifici. És gràcies a aquesta gent que Beijing tindrá d’aqui poc edificis com aquests:

Edifici CCTV

Nou Aeroport de Beijing

De dalt a baix: La nova seu de la CCTV i El nou Aeroport de Beijing. Ja no es el vell, romàntic i tradicional Pequín que molts imaginavèu eh? Són nomès dos exemples. Passejant per la ciutat en trobaríem alguns més. És una mostra de la megalomanía i de les ganes de dir al món que la nova Xina ja és aquí. Com tots els processos d’aquest tipus té els seus grans oblidats, les seves ombres. Els vells barris de casetes baixes que desapareixen acceleradament o els obrers als quals no se’ls permetrà gaudir de la ciutat que han edificat amb les seves mans. Des d’aquí els volem recordar.

 

Laozhabor, la yaya rapera

Desembre 15, 2007

Xina es un país de canvis accelerats.. inclús les avies s’atreveixen amb el Rap! compte que es “pegadiza” de collons!

On és el professor Wu?

Desembre 14, 2007

Wu

Que Xina era un país addicte al tràmit burocràtic era una cosa que ja coneixia abans de venir per aquestes terres. Tot i que un, amb una dilatada experiència forjada als durs camps de batalla de les eficientíssimes burocràcies hispàniques, creia que això seria un joc de nens. Un Veni, vidi, vici. Fins i tot un bàlsam, acostumat com estava a les llargues hores de patiment i a l’autisme o catatonia funcionarials. No havia calculat que un país d’arrel confuciana, i com a tal amant dels ritus recarregats pel simple gust de recarregar-los, havia viscut una revolució comunista el passat segle. És a dir que, per si de cas durant els darrers 4.000 anys d’història el poble xinès havia anat oblidant els bons usos i costums, aquí estaven Mao Zedong i els seus camarades per recordar a tothom que Xina serà burocràtica o no serà.

Com és sabut per amics, coneguts i saludats del 20 al 30 de desembre passaré uns dies a la catalana terra. Ja que aquesta absència farà que durant 5 dies no pugui assistir a les classes, la universitat ens fa presentar un justificant d’absència. Si, si, ho heu llegit bé, la universitat, no pas l’Institut, ni el CEIP. Doncs bé, submís i obedient vaig acudir a la oficina a la recerca del paperet. Després de traduir amb esforç el seu contingut, vaig entendre que necessitava firmes de quatre persones diferents, establertes en quatre oficines diferents, estratègicament disseminades en quatre punts cardinals del campus. Es clar! Així la gimcana resulta més divertida i al mateix temps pots conèixer in situ tots els raconets de la universitat. Si es que ho tenen tot tan ben pensat! Després d’aconseguir les 3 de les 4 primeres firmes, tan sols em quedava la d’un tal Professor Wu. El cognom Wu es força freqüent a Xina. S’escriu així i significa el buit, la vacuïtat, el no res, éter. És un concepte molt famós en la filosofia taoista. Ah! Que bonic però alhora que inquietant tenir un cognom així. Segons diuen el tal professor es troba parapetat en una oficina de l’inexpugnable “Edifici nº4”. M’endinso a l’edifici i pregunto:

— “on esta el despatx del professor Wu?”

–.”Al tercer pis” em responen.

 


Al arribar, un extens passadis davant meu. De nou pregunto:

–“On esta el professor Wu?”.

–“Al fons a la dreta” em responen.


Es clar, oblidava que en tot passadís qualsevol cosa que busques está al fons a la dreta, aquí i a la Xina. No obstant, al arribar trobo un despatx buit. Així que torno a preguntar, aquest cop al conserge:

–“no hi és el professor Wu??”

–“ah, no. Ha sortit!”. Fantàstic.

–“I quan tornarà??”.

— D’aquí un moment.

— “Quant de temps és un moment??”. Pregunta que sempre cal fer arreu.

— Espera una hora. De seguida vindrà.

 

Quina fina ironia, vaig pensar. Una hora? De seguida? Dos conceptes antagònics a occident. Però no a la Xina. Aqui em vaig recordar que la expressió que en Xinès es tradueix com “de seguida” és 马上 (mashang), que literalment vol dir “A cavall”. Aaah! Vet aquí! Ara ho entenc tot! Potser es que el pobre home no te altre mitjà de locomoció, així que decideixo tornar l’endemà a l’hora que, teòricament, havia d’estar al despatx.


No obstant, de nou, el despatx buit. De nou, pregunto:

–“Que no hi és el professor Wu??”

— “No. Ha sortit”.

— “I quan tornarà?” li pregunto al professor que ocupa el despatx del costat.

— “No ho sé”.

— “Saps algú que ho sàpiga?”

— “No ho sé”.

— “Però si tu estàs al despatx del costat, deus saber més o menys els horaris que fa. A quina hora el puc trobar??

— “No ho sé”.

 

Si estava programat per respondre alguna cosa que no fos “no ho sé”, és una cosa que mai podrem saber. No em vaig aventurar a preguntar-ho. No li havia fet el test, però sabia que em trobava davant d’un replicant i no calia fer-lo enfadar. Podria col·lapsar-li els sistemes. Així que decideixo tornar l’endemà, en una hora diferent a les dues anteriors.

Replicant

El despatx, de nou, buit. De nou pregunto, aquest cop a un altre professor.

–“Ja que el professr Wu no hi és. Algú sap si, en cas que existeixi, tornarà?”

— “No ho sé.”


Ah, clar! És de la mateixa sèrie de replicants. Haurem d’esperar al 2008. Potser la nova línia de producció seriada de buròcrates està programada per respondre a preguntes més complexes.


Abatut i desconsolat torno a la oficina i els entrego el paper amb 3 de les 4 firmes. No cola. Falta el professor Wu. La Gimcana no és vàlida, falta l’última prova. Argüeixo que el professor Wu no hi és mai, el seu despatx sempre és buit. Clar, Wu,
舞,buit. Wu, 舞,buit. Just llavors m’adono de tot!!! Existeix el professor Wu? He estat cercant la vacuïtat? El professor Wu es l’encarnació personificada del concepte de vacuïtat?? Quina gran lliçó! Quina gran gimcana ideada per grans savis taoistes disfressats de senzills buròcrates! És inútil cercar la vacuïtat. La vacuïtat esta a tot arreu i no està enlloc.

Quan el buròcrata s’adona de que per fi havia après la lliçó, truca al professor Wei. Aquest cop un ent físic. La seva firma també val. Em signa el paperet i l’entrego. Fi de la gimcana.


Un dia qualsevol a Beijing

Desembre 12, 2007

Avui es un dia qualsevol a Beijing. Es 12 de desembre i aquesta setmana per primer cop els termòmetres presenten xifres negatives. Avui és dimecres i per tant el meu dia lliure, un privilegi del qual la major part de xinesos no poden gaudir, doncs aquí la frontera entre un dia laborable i un de festiu és tan difusa com la que existeix entre el Partit i l’Estat. Surto cap a l’oficina bancària a fer algun que altre tràmit rutinari. Per tal d’estirar les cames decideixo anar-hi a peu, enlloc d’agafar l’autobús com seria habitual en aquesta ciutat on no existeixen les distàncies curtes i on la hipèrbole no és excepció sinó regla. Pel camí una jove parella discuteix. El noi, banyat en llàgrimes, retreu a la seva alguna cosa suposo que suficientment greu com per muntar aquest numeret. O no. De fet recordo que ja no és la primera escena que observo d’aquest tipus últimament. Moltes parelles xineses viuen l’amor d’una forma transcendent i passional, amb les emocions sempre a flor de pell, amb nul·la reflexió. Em recordo d’una frase que deia que Xina actual és un país en plena adolescència, o “edat del pavo” per usar termes més col·loquials. Amb força, energia i certs fogots, però també irreflexiva i inconstant. Segueixo caminant. A uns pocs metres un venedor de moniatos negocia el preu amb un grup de potencials compradors. Cada peça 5 maos, es a dir 5 cèntims. Per sort no m’agraden els moniatos. De voler-ne un segurament l’hauria pagat un xic més car davant la fugaç alegria del venedor per haver guanyat uns pocs diners a costa d’un altre laowai.

Arribo al banc i agafo numero. Tinc el 1245. Miro el panell electrònic. El darrer número és el 1163. A la sala d’espera ni tan sols hi ha una butaca lliure, i això que tampoc és una hora punta, però tot just llavors recordo que estic en una ciutat de 15 milions d’habitants censats, on la cua i la massificació són l’esport nacional. Així que davant la perspectiva desisteixo i intento fer la gestió pel caixer automàtic, per sort amb èxit.

Al sortir vaig al supermercat i faig la compra de la setmana. Després de resistir la temptació d’adquirir uns calçotets marca Pepsi i uns pantalons BMW (no cal ni dir que falsificats però que exerceixen amb èxit l’atracció de marca a jutjar per les poques existències que queden al prestatge) passo per caixa. La factura ascendeix a 80 yuans, es a dir uns 8€. Llavors m’oblido de les cues i de les molèsties d’haver de regatejar el preu per qualsevol cosa. No n’hi ha per tant, penso. Al cap i a la fi és un gran país. De moment un molt bon país per viure-hi si ets estranger i, sobretot, occidental. D’aquí un temps potser hauré de revisar aquest text. La Xina adolescent canvia i creix a ritme sorprenent, intentant posar-se guapa per la important cita olímpica del proper agost Aquells qui la coneixem i l’estimem tan sols esperem que aquests canvis nerviosos i accelerats siguin només maquillatge i no cirurgia plàstica.

Crònica per a la revista El Pou de la Gallina. Octubre de 2007.