Liu Xiang, l’ídol caigut

Octubre 30, 2008

Si Liu Xiang, l’antic recórdman dels 110m tanques i medalla d’or als JJOO d’Atenes 2004, fos una empresa i cotitzés en borsa, a hores d’ara les seves accions estarien en sintonía amb les d’empreses immobiliàries i financeres en el mercat de valors. Que ha passat perquè el probablement atleta més admirat de la història xinesa, hagi desaparegut per complet del primer plà mediàtic i publicitari?

Bé, és per tots sabut que la fama i l’èxit són efimers, que tot el que puja baixa, i que la terra és plana, però realment no s’entén un descens tan vertiginós sense explicar l’ascens anterior. L’any 2006, just després d’aconseguir a Lausanna el récord mundial dels 110m tanques, Liu Xiang va afirmar orgullós davant la premsa: “aixó és una prova de que els atetes asiàtics podem correr tant o més rápid que els blancs o els africans”. La frase tot i anar carregada de raó, va ser interpretada per molts a Xina com una demostració del ressorgir de Xina i de la raça asiàtica. Liu es va convertir ràpidament en poc més que un heroi nacional. Totes les grans marques xineses i internacionals i els grans mitjans de comunicació es barallaven per publicitar articles amb la seva imatge, que com una gran taca d’oli s’anava extenent per tots els racons del país fins que ja gairebé no quedava cap xinès que no sapigués el nom de Liu Xiang, que per a més mística del personatge en xinès 刘翔 significa “el volador”.

Des de l’any 2006 tot el poble xinès esperava ansiós i orgullós que Liu Xiang es coronés novament campió olímpic a la gran final dels JJOO de Beijing. Amb gairebé 100.000 persones enfervoritzades cridant el seu nom. La nació sencera es va aferrar al somni, fins al punt de que la major part de xinesos enquestats afirmaven que la seva més gran il·lusió en els JJOO de Beijing era veure Liu Xiang guanyar la medalla d’or a l’estadi d’El Niu del Ocell. Amb aquesta expectativa les entrades per a la gran final es van pagar a preu d’or. Tot estava preparat per a la gran festa, tot havia de sortir perfecte. Però, oh! catastrofe! Anys i mesos de propaganda i mitificació havien fet oblidar a molts que Liu continuava sent humà.

Ningú va fer cas al mal any esportiu que portava Liu Xiang, escenificat en la pèrdua del récord mundial a mans del cubà Dayron Robles. Fins i tot molts van pensar que així, podria no només derrotar el seu gran rival a la final sinó també recuperar el récord del món perdut.

I va arribar el dia, el fatídic 18 d’Agost, en una de les rondes classificatòries on tot va esclatar. Liu, després d’una sortida falsa fa evidents senyals de dolor i després d’uns segons de reflexió decideix retirar-se a causa d’una lesió, ironies de la vida, al tendó d’Aquil·les. L’estadi queda emmudit mentre Liu es retira cap al vestidor. Ningú entén que passa. Els dies següents anys d’exageració i propaganda esclaten: la nació se sent ofesa i traïda pel seu heroi. Ningú es creu la lesió i tots l’acusen de covardia, de retirar-se per no haver de sofrir la humiliació de veure’s derrotat a casa. Al carrer i als fòrums d’internet la mateixa societat xinesa el linxa i l’insulta per no haver sabut estar a l’alçada del mite que ella mateixa havia contribuït a crear.

I això que, per sort, la derrota de Liu no va impedir que Xina quedés primera al medaller olímpic. En qualsevol cas Liu Xiang passa a engreixar la llarga llista de cadàvers esportius generats per la visceral societat xinesa, immadura per assimilar l’èxit i immadura encara per assimilar el fracàs.

Dos mesos després que se’n ha fet de l’ídol caigut? Fa poc ha tornat als entrenaments però tothom diu que ja no és el mateix. Potser mai més serà el mateix. Ahir un en un comunicat al diari, el seu entrenador admetia que Liu necessitarà ajuda psicològica per recuperar-se del trauma. Per a més detalls podeu clicar la notícia:

http://www.elpais.com/articulo/deportes/drama/Liu/Xiang/elpepudep/20081029elpepudep_5/Tes

Anuncis

Fi del somni

Setembre 19, 2008

Ahir 17 de setembre, es varen clausurar amb una altra espectacular cerimònia, els Jocs Paralímpics de Beijing 2008, tancant així l’exitós cicle olímpic xinès de l’any 2008. Acaba així un somni fet realitat per a milions de xinesos: albergar amb èxit la major competició esportiva mundial i la major i més ben organitzada campanya publicitària de l’època contemporànea. Com sempre sol passar, caldrà veure ara si moltes de les mesures aplicades durant els JJOO (neteja intensiva de la ciutat, reducció del trànsit i dels nivells de contaminació, millora del nivell dels serveis públics…) tindràn alguna continuïtat i contribuirán a fer una ciutat més habitable, o per contra haurán estat tan sols un forçat maquillatge de posa-i-treu.

Tot i que els Jocs Paralímpics concentren molta menys atenció que els seus homòlegs olímpics (sent injustament relegats dels titulars a les pàgines de breus) són precisament l’esdeveniment que encarna i materialitza millor els tan cacarejats valors olímpics i esportius, ja en franca retirada de l’esport professional: l’esforç per la superació personal, la importància de participació per sobre de la competitivitat i sobretot l’exercitació sana del cos.

Uns Jocs també, que a Xina han servit per despertar una certa consciència entre la població envers els discapacitats. Una temàtica pràcticament inexistent abans d’aquest esdeveniment, com ho demostra la incontable quantitat de barreres arquitectòniques que hom pot trobar a diari a qualsevol ciutat xinesa, i la dificultat d’inserció social i laboral amb que es troben els seus 83 milions de .minusvàlids (fins i tot moltes de les obres de millora en aquest sentit de cara als Paralímpics són del tot provisionals, sembla que sense gaire continuïtat).

Per acabar, acomiadem amb unes imatges d’un dels esports paralímpics més espectaculars, el bàsquet en cadira de rodes, una prova de que pot fer vibrar tant o més que el bàsquet professional.

… i ombres

Setembre 12, 2008

Tot i que els JJOO de Beijing han estat uns dels millors de la història, cal també posar una mica el dit a la llaga en alguns exemples negatius que s’haurien pogut evitar perfectament. La cultura xinesa d’arrel confuciana dóna una gran importancia al que a Catalunya anomenem: salvar les aparences, o el “que dirà la gent”. No importen les misèries interiors, siguin del tipus que siguin, el més important és transmetre una bona imatge a l’exterior. Aquesta és una característica que comparteixen moltes cultures, la nostra també, però avui dia té molta més rellevància en aquesta part del planeta. Sense això no s’entenen algunes de les coses o fets que s’han anat sabent dels passats JJOO. Alguns d’ells admesos i justificats (oficialment) amb l’excusa de: “era el millor per als interessos de la nació”. Almenys aquest cop el govern xinès no ha pecat de falta de transparència, punt remarcable. No obstant, ja sabem tots que els “interessos nacionals” sovint no són altra cosa que els interessos particulars d’aquells qui els formulen. Aquí en van 3 exemples:

1) Focs artificials falsos durant la cerimònia inaugural: molts dels focs artificials que milions d’espectadors van veure per televisió, no eren altra cosa que efectes generats per ordinador. Mai van il·luminar el calitxós cel de Beijing durant la nit del dia 8 d’agost.

2) Playback vergonyós: la nena que havia de cantar durant la cerimònia inaugural ho tenia tot menys un rostre bonic (a criteri dels organitzadors). Així que en nom dels interessos nacionals i per tal de donar “bona imatge” van decidir a última hora fer-ne cantar una altra de més bufona. Cantar? No exactament. La veu continuava sent la de la primera nena. Per voler quedar bé i donar tanta imatge de perfecció artificial, van acabar aconseguint tot el contrari. En resum, tota una declaració d’intencions per a la joventut xinesa: no importa el talent, tan sols la imatge.

3) 16 anys? L’equip de gimnàstica femenina xinès, ha arrasat als JJOO. Les seves integrants després d’una disciplina de treball i entrenaments espartana durant els últims 7 anys han sumat victòria rera victòria. Però sobre una d’elles pesa una ombra de sospita, que potser injustament s’extén sobre tot l’equip xinès. L’edat mínima per participar en competicions de gimnàstica en uns JJOO és de 16 anys, però molts dubten que la gimnasta He Kexin compleixi aquests requisits. Jutjeu vosaltres mateixos… La polèmica esta servida.

Beijing 2008. Llums…

Setembre 11, 2008

Com tots ja sabreu, no hem estat a Beijing durant la celebració dels JJOO. Un any vivint in situ els preparatius, la cantarella oficial, i les milers de repeticions de spots, cançons i lemes gastats van esgotar la nostra paciència i vam fugir tan lluny com ens va ser possible. Ara bé, això no treu que en poguessim fer un seguiment del esdeveniment des de la distància, i no només des de l’òptica esportiva. Ara que han acabat els JJOO (tot i que no pas els paralímpics) és hora de posar en una balança el que ha estat el bo i millor d’un event que per bé o per malament marcarà un abans i un després en la història contemporània del s. XXI. La frase pot semblar magnànim però no ho és gens: el procés d’obertura de Xina (i no nomès en la vessant econòmica) ja no té marxa enrere. Les conseqüències d’aquest procés les veurem i viurem tots i totes en els propers anys, ja que el seu abast econòmic, polític i lamentablement mediambiental trascendirà les pròpies fronteres xineses i asiàtiques.

El cert es que analitzant-ho ja amb una certa perspectiva, La realitat s’ha encarregat de desmentir una per una, totes les previsions catastrofistes que des d’occident s’havien vaticinat per a aquest estiu a Beijing:

– Ni el Falungong, ni els independentistes Taiwanesos, tibetans o uigurs es van deixar veure durant els JJOO (tot i els 3 atemptats que es van produïr a la regió musulmana del Xinjiang, que no van tenir la repercussió mediàtica que pretenien).

– La qualitat de l’aire a Beijing, tot i que francament millorable, ha estat la millor que es recorda (i registra) en les darreres dècades, i el tràfic (això si que ho hem viscut i ho vivim en primera persona) el més fluïd que hem vist mai a la capital. La contaminació no només no ha influït gens en el rendiment dels esportistes sinó que  la quantitat i la qualitat dels rècords assolits ha sorprés fins i tot als propis organitzadors. Clars exemples són els 100 i 200 metres llisos a càrrec d’Usain Bolt, els 8 rècords i medalles d’or de Michael Phelps i sobretot, tot i passar més desapercebut, el nou record olímpic de marató assolit per el kenià Samuel Wanjiru.

– L’organització i la perfecta execució de les cerimònies d’inauguració i clausura han estat de les millors que s’han vist mai en uns JJOO. Cap de les delegacions ha tingut problemes d’adaptació a la dieta, cultura o l’entorn i la ciutat es troba en el millor estat de netedat que turistes i residents han pogut veure mai.

– Xina ha aconseguit per primer cop a la història posar-se al capdavant del medaller, tot i que alguns per deslluir-ho ja han apuntat que la classificació no és justa, doncs haurien de primar criteris com la ràtio de medalles per habitant.

En definitiva, el 2008 en general ha estat un mal any per a Xina, però això no pot deslluïr ni un xic el fet que aquests JJOO han estat uns dels millors de la història (amb permís de Barcelona).

Fa ja uns 15 dies alguns vau poder veure a Tv3 a la carta, un interessant 30 minuts  sobre la situació dels drets humans a la Xina i els Jocs Olimpics. Tot i ser dos temes que no tenen gaire a veure, darrerament és gairebé impossible mencionar-ne un sense acabar esmentant l’altre. És una situació que em produeix fástic i cansament, però cal recordar que el primer a polititzar els JJOO ha estat el propi govern xinès, envoltant l’esdeveniment d’una espècia de mística patriòtica.

Com que els xinesos, per influència nord-americana, saben molt bé que avui dia és molt més important guanyar les batalles de la imatge que no pas sobre el terreny de combat, els JJOO de Beijing des del mateix moment de la seva concessió, van ser planificats i dissenyats no tant com un esdeveniment esportiu sinó com un rentat de cara internacional per a la Xina. 15 dies d’imatge i més imatge per voler convèncer tothom del ressorgir polític, econòmic, social, espiritual, etc… d’una Xina que ja ha despertat. Si la jugada els acaba sortint bé, haurà estat una excel·lent operació i una magnífica inversió. Ara bé, plantejar uns JJOO en aquests termes també comporta grans riscos i grans debilitats, de les quals s’estan donant ja compte. Si qualsevol incident per petit que sigui se’ls escapa de les mans, els JJOO de Beijing podrien ser recordats per sempre més per aquest fet. Tot i això, a aquestes alçades ja és impossible de rectificar i per això a mesura que s’acosta el dia de la inauguració, els nervis i la paranoia conspirativa es van apoderant de les autoritats i els seus agents. Per sort encara, no pas de la població.

Sense més dilacions i per aquells que no el van poder veure, us passo el citat documental:

Part 1/4:

Part 2/4:

Part 3/4:

Part 4/4:

El segle XX va ser un segle convuls per a Xina, plè de revoltes i revolucions. Al s.XXI per sort, els ànims sembla que s’han calmat una mica però tot i això el fervor “revolucionari” dels xinesos no decau. Atenció a la notícia que es va publicar fa 5 dies a la versió en castellà de la pàgina web de l’Agència Estatal de Notícies Xinhua. Dissortadament, un servidor encara no ha pogut veure ni gaudir de cap dels suposats 5.333 nous lavabos públics “civilitzats”. Contenir la respiració abans d’entrar continua sent una cosa tant desagradable com necessària.

aixi.jpg

Enfoque de China: Vive Beijing “revolución de los retretes” ante proximidad de Olimpiada

BEIJING, 20 jun (Xinhua) — De paseo por la Avenida Chang’an de  Beijing en mayo, Kevin Born fue atraído por una construcción antigua  de estilo chino con delicados tallados en madera y pintura deslavada,  sólo para descubrir que se trataba de un retrete público, resultado  de la “revolución de los retretes”.

Dentro, encontró un piso de granito, sistema de desagüe de sensor  remoto, secadora de manos automática y música ambiental.  Difícilmente podía creer que apenas hace tres años cuando viajó a  China por primera vez, el satisfacer sus necesidades fisiológicas  era una experiencia difícil de soportar.

“Tenías que respirar profundamente y entrar rápidamente al  retrete. Contenías la respiración, con la cabeza hacia arriba sin  ver nunca hacia abajo. Después salías rápidamente para respirar aire  fresco. Todo en 30 segundos”, recuerda Kevin de 30 años de edad, un  ingeniero de Alemania.

La capital china lanzó una campaña de tres años, con una  inversión de 400 millones de yuanes (57 millones de dólares USA),  para modernizar sus retretes públicos en 2005, como parte de su  esfuerzo de preparación de los Juegos Olímpicos 2008.

Con la construcción y renovación anualmente de 1.000 retretes,  los sitios fétidos de la parte trasera de la calle están siendo  sustituidos por retretes limpios y con buen mantenimiento.

Ahora, Beijing puede enorgullecerse de que los usuarios son  capaces de encontrar uno de los 5.333 retretes públicos, que cuentan  con signos de mujer y hombre blancos estandarizados, en la zona del  centro y que entre sí se localizan a cinco minutos de distancia  caminando.

Además, habrá 700 retretes en sedes olímpicas para cuando  comiencen los Juegos de Beijing y 800 más en lugares cercanos.

Asimismo, las autoridades han exigido a restaurantes, bares y  centros comerciales que den un mantenimiento apropiado a los  retretes, no sólo por el bien de sus negocios sino también para  mostrar un Beijing más civilizado.

“Como la sede de los Juegos Olímpicos 2008, Beijing está tratando  de mejorar el estado de sus excusados y volver satisfactoria cada  visita a un retrete público para millones de atletas y visitantes  este verano”, dijo Yu Debin, subdirector del Buró Municipal de  Turismo de Beijing.

La construcción y administración de los retretes en una ciudad  reflejan el nivel de civilización y los niveles de vida de una  sociedad, dijo Ma Kangding, un funcionario de la Comisión Municipal  de Administración de Empresas Públicas, encargada de supervisar la  “revolución de los retretes”.

En la década de los 60, cuando China seguía luchando por alimentar  y vestir a 600 millones de personas, la higiene de los retretes era  considerada una cuestión trivial. Sin embargo, la prosperidad  económica desde fines de la década de los 70 ha cambiado  dramáticamente el panorama y transformado a los retretes públicos de  las principales ciudades como Beijing y Shanghai.

En el año 2002, cuando Beijing obtuvo el derecho a organizar los  Juegos Olímpicos 2008, la ciudad aceleró la renovación de los  retretes públicos. La designación “W.C.” fue sustituida por “retrete”  y se estableció una serie de retretes de cinco estrellas en los  atractivos turísticos. Para guiar a los usuarios hacia el retrete  más cercano, el gobierno ha incluido señales en los mapas turísticos  y equipará este año al dispositivo de búsqueda en línea instalado en  las calles principales del centro con mapas electrónicos de retretes.

Las remodelaciones también incluyeron dispositivos de alta  tecnología para ahorrar agua y neutralizar olores. El equipo de  conservación del agua está siendo ajustado a los baños de todas las  sedes olímpicas, donde los lavabos y excusados están equipados con  válvulas de descarga inductiva, que sólo usan una décima parte del  agua en comparación con los excusados ordinarios.

La ciudad también estableció un equipo de 8.000 de personas  dedicadas al mantenimiento de retretes, cada uno de sus miembros es  responsable de un retrete específico para garantizar la limpieza  frecuente y completa. El equipo también recibió capacitación en  estándares y técnicas de higiene, información sobre los Juegos  Olímpicos y práctica de expresiones en inglés, dijo Ma Kangding.

“Cada semana se realizan inspecciones selectivas y el resultado  es revelado en el sitio de internet de la Comisión Municipal de  Administración de Instalaciones Públicas, lo cual afectará el  ingreso del personal de mantenimiento”, dijo Ma.

En más de 30 pruebas realizadas por los organizadores de la  Olimpiada, los excusados para ser usados en cuclillas en muchas de  las sedes nuevas y remodeladas provocaron quejas frecuentes de los  extranjeros. A pesar de que las sedes olímpicas ya fueron concluidas,  se harán unos cuantos cambios para sustituir esos excusados por los  de asiento.

“No todos los excusados serán cambiados, pero los de los  periodistas, atletas y personalidades muy importantes sí”, dijo Yao  Hui, el subdirector de administración de sedes olímpicas.

La educación sobre el uso apropiado de los retretes es otra tarea  importante, dice Ma Kangding. “La buena imagen de los retretes  modernos se pondrá por los suelos si los usuarios no cambian sus  malos hábitos. Alguna gente sigue dejando pisadas en los asientos de  los excusados o incluso se lleva todo el rollo de papel de baño”.

El gobierno distribuyó folletos gratuitos para promover el  “comportamiento civilizado”, que incluye temas como uso de retretes,  la práctica de escupir y el saltarse sitios en filas. Dentro de los  retretes públicos se colocaron en las paredes recordatorios del uso  apropiado de las instalaciones.

Pero sobre todo, dice Guo Weidong, director del Departamento de  Publicidad de la Comisión Municipal de Administración de  Instalaciones Públicas, el mantenimiento de un retrete limpio  depende de “la autodisciplina y de los estándares establecidos por  el público”.

http://www.spanish.xinhuanet.com/spanish/2008-06/21/content_655601.htm

Noms i cognoms

Juny 23, 2008

Per tractar sobre la temàtica dels noms i cognoms xinesos, a continuació us passo un article publicat al blog “Cronicas de Asia” del diari El Mundo.

Olímpico Zhang, para servirle

AP)

Un bebe chino bajo una estatua de Mao Zedong. (Foto: AP)

ARITZ PARRA desde Pekín
Disminuye letraAumenta letra

18 de junio de 2008.- Pocas cosas te
acompañan a lo largo de toda la vida, pero tu nombre, con toda
probabilidad, quedará fijado hasta en tu lápida. En China, un país con
más de 1.300 millones de almas, la diferenciación es un valor, más aún
cuando el 87% de sus habitantes comparte los mismos 129 apellidos. Dicen aquí que si te da por vociferar a ‘Wang Wei’ en plena calle, al menos una persona girará la cabeza dándose por aludida.

De ahí que la elección de una denominación original, que marque la
peculiaridad y que al mismo tiempo acompañe con deseos de prosperidad y
buena suerte el futuro de un hijo, sea una de las decisiones más cruciales en la vida de un padre o una madre chinos.
Mientras tardan en ponerse de acuerdo, suelen llamar a su pequeño –que
normalmente es uno sólo por pareja, en cumplimiento de la Ley nacional-
con apelativos cariñosos: Yang Yang, por ejemplo, o simplemente Bao Bao
(bebé).

Cuando China se parecía más a la nación comunista que tenía en mente
Mao Zedong, muchos nombres eran el reflejo de la fuerte ideologización
que el régimen vertía en la sociedad. Cientos de miles de chinos que
ahora van por su quinta o sexta década llevan inscrito en el documento
de identidad Construye-el-país Li (Li Jianguo), Gran-país Wang (Wang Weiguo), o Fundación-militar Hu (Hu Jianjun).
Durante el caos nacional de la Revolución Cultural, ser un ‘Rojo’,
hasta en el nombre, servía como salvoconducto a las acusaciones de
antirrevolucionario. De ahí tanto Hong en los nombres de pila.

Con el paso del tiempo, estos apelativos han caído en desuso y han
sido sustituidos por otros que hacen referencia, por ejemplo, a
virtudes. ‘Sabiduría’, ‘Iluminación’, ‘Fortaleza’ o ‘Prosperidad’
abundan entre los hijos varones de la generación de las reformas
económicas, mientras que ‘Serenidad’ o ‘Belleza’ suelen ir aparejados a
ellas. Uno de los más exitosos, por ejemplo, es Hua, un caracter que
puede significar magnífico/-a o espléndido/-a, pero que también se
emplea como sinónimo de China. Según los registros nacionales, por el
país pululan 290.798 ‘Civilizaciones’ (Wenming).

MÁS DE 4.000 JUEGOS OLÍMPICOS
Ahora, en plena
fiebre pre-olímpica, el auténtico bombazo está siendo Aoyun,
literalmente, Juegos Olímpicos. Según un artículo del Beijing Times, en
China ya hay 4.014 niños Olímpicos. Se subraya niños, porque sólo el 8%
de los ‘bautizados’ de esta forma han sido niñas. Y curioso es también,
que sólo una mínima parte de éstos han nacido en Pekín, la mayoría lo
hicieron en otras zonas del país.

La moda comenzó allá por 1992, cuando China presentó por primera vez
a su capital como candidata a acoger las Olimpiadas de 2000. Aquella primera oleada generó 680 bebés Aoyun.
China perdió en aquella ocasión, pero en 2001, cuando el país enteró
botó al enterarse de que sí, que esta vez el mundo le daba luz verde
para organizar la cita en 2008, los registros empezaron a recibir más y
más peticiones.

“Durante la época de crecimiento, el nombre les beneficiará y traerá
buena suerte. Crecerán altos y serán buenos estudiantes”, comenta Yang
Qihua, un maestro en Fengshui que tiene una ‘Oficina-de-elegir-nombres’
en el norte de Pekín. “Pero cuando ingresen en el mercado laboral se
les puede complicar la vida, porque Aoyun es un nombre atípico, que
sorprenderá inscrito en las tarjetas de visita”.

Expertos como Yang asisten a progenitores y empresarios a la hora de
elegir el apelativo con el que navegarán por el mundo, respectivamente,
sus hijos y compañías. El especialista explica que él atiende a la
fecha y hora de nacimiento de la criatura, y que luego coteja sus
cálculos con cartas astrales, además de tener en cuenta la sonoridad de las palabras y su empleo en la poesía tradicional.
El proceso cuesta una cifra indefinida –”depende de la dificultad”,
asegura el interesado-, pero Yang afirma que su ciencia ha quedado
refutada por la experiencia.

A. Parra)

El maestro en Fengshui Yang Jihua, asesora a la hora de elegir nombre. (Foto: A. Parra)

Pincel-rotulador en mano, y trazando con destreza ágiles caracteres,
el maestro escribe sobre la hoja de papel dos nombres, con la misma
pronunciación pero distintos caracteres. Constituyen, dice, la
denominación de una empresa constructora en Pekín que estaba en quiebra
y cuyo gerente acudió a su consulta en busca de ayuda. “Le aconsejé
cambiar el segundo caracter, que tenía connotaciones negativas, e
inmediatamente la empresa salió de números rojos”, afirma Yang.

Según la rumorología internetera china, la calentura olímpica también ha popularizado para los bebés los nombres de la mascota olímpica,
que en Pekín no es una, sino cinco: los Fuwa. Bei Bei, Jing Jing, Huan
Huan, Ying Ying, Nin Nin se llaman, y unidos, sus nombres vienen a
formar la frase ‘Pekín le da la bienvenida’ (Beijing Huanying Nin).

Me pregunto yo, que si Madrid ya es candidata oficial para las Olimpiadas de 2016, ¿veremos también en España Olímpicos Pérez?

http://www.elmundo.es/elmundo/blogs/2007/cronicasdesdeasia/index.html

La pàgina web www.china.org.cn va publicar fa uns dies el top-10 dels desitgos olímpics. Una mena de 10 manaments que el beijingès mitjà desitja que es vegin acomplerts de cara a les olimpiades, i que són un clar indicatiu de la forma en que aquest país está vivint la preparació per aquest esdeveniment:

1) Veure en persona (i al estadi olímpic més que al televisor si pot ser) com Liu Xiang guanya l’or en la final dels 110 metres tanques.

2) Ser portador de la torxa olímpica en el seu llarg recorregut per Xina o pel món.

3) Veure la ceremònia inaugural i de clausura amb la família i amics (si pot ser a l’estadi millor que millor)

4) Uns JJOO exitosos (és a dir, èxit organitzatiu, Xina primera al medaller i cap mena de problema amb grups independentistes o contraris al govern).

5) Fer-se fotografies davant dels flamants nous edificis i recintes olímpics.

6) Veure com l’equip olímpic de volei femení, revalida l’or aconseguit a Atenes.

7) Un tráfic fluid a la ciutat els dies dels Jocs.

8) Ser voluntari olímpic.

9) Fer-se fotografies amb esportistes famosos i obtenir el seu autògraf (si jo fos d’ells, amb els milers de xinesos que hi haurá a la caça de l’esportista, no m’atreviria ni a sortir de la Vila Olímpica)

10) Intercanviar cromos o objectes de les olimpiades amb amics estrangers.

Ara tan sols queda veure quants dels 10 desitjos s’acompliran majoritáriament durant els Jocs. Alea Jacta est.

Nou revés

Juny 13, 2008

El 2008 esta sent un any realment difícil per a Xina, i sembla que la tònica lluny de canviar es consolida cada cop més. L’últim revés que ha sacsejat i preocupat els xinesos ha estat ni més ni menys que el nou récord del món dels 110 metres tanques, aconseguit per el cubà Dayron Robles que ha deixat la marca en 12,87 segons.

Perquè? Doncs perquè l’anterior plusmarquista és ni mes ni menys que Liu Xiang (12,88), sens dubte l’esportista més famós de Xina, omnipresent en la televisió, diaris i tot tipus de campanyes publicitàries.

Campió olímpic a Atenes 2004, Liu és una mena d’heroi nacional, un mirall per a molts, la imatge d’un esportista jove, atractiu i triomfador. Virtuts que es promocionen des de tots els ámbits polítics i socials com les virtuts de la nova Xina. Per això, Liu és també la gran esperança olímpica per als propers JJOO. No importa que altres centenars d’atletes xinesos també optin a medalles en altres disciplines, Liu és i será el centre de totes les mirades. Les entrades per a la final dels 110 metres tanques dels JJOO olímpics de Beijing, estan esgotades des de fa mesos, sent l’única competició en que això es va produïr d’una forma tan rápida.

Si guanya, será la cirereta que culmini el gran pastís dels Jocs de Beijing, si perd (és a dir si no queda primer) será una mena de taca negra en els Jocs, només esborrable si Xina acaba sent primera en el medaller. La pressió que té sobre seu és enorme i podria ser contraproduent per a ell i per als milions de xinesos que desitgen la seva victòria. A Xina molt més que a d’altres països, el fracás d’un atleta emblema no és només un fracás personal, sinó que és vist com el fracás d’un país sencer. Si no triomfa, l’estat i la societat s’encarregaran de recordar-li d’una forma dura i cruel que és el responsable de la humiliació de la pàtria, i com a tal mereix la ignoráncia i l’oblit, quan no les amenaces directes.

El bo d’en Liu ha encaixat amb elegáncia el nou récord del món, però realment per dins segur que no deu estar gaire tranquil. Realment no m’agradaria ser a la pell d’aquest noi, ara bé tot sigui dit que d’aquesta manera la final també guanya en emoció, competitivitat i perquè no dir-ho, també en morbositat.

Després de molts mesos en obres, fa unes setmanes per fi es va inaugurar el que serà l’estadi emblemàtic dels JJOO i de la ciutat de Beijing: l’anomenat per tothom el Niu de l’ocell per raons ben evidents.

La seva posada en escena va ser l’Open d’Atletisme de Xina, on a part d’atletes xinesos també varen participar-ne d’estrangers, tot i que ni molt menys d’alta volada. Tot i ser una competició de segona fila, va ser una oportunitat ideal per visitar l’estadi per un preu mòdic: uns 10€. Així que no la varem pas desaprofitar! Tot seguit un petit reportatge:

En primer lloc que l’estadi estigui inaugurat no vol dir que els entorns estiguin acondicionats. Encara els queda molt per fer i ja cal que s’afanyin que els JJOO ja són al girar la cantonada. El fet es que de moment, tot destil·la una sensació de provisionalitat que es massa, els embussos per accedir-hi són d’aquells que et posen a prova la paciència i al sortir del recinte no tens cap mena de servei de bus ni taxi aprop i et veus obligat a caminar una bona estona. De moment els xinesos han suplit aquestes carències amb una organització exemplar, amb milers de persones o voluntaris que en un esforçat anglés intenten conduïr a l’espectador estranger a bon port. A la imatge, una amb un cert look de “vigilante de la playa”:

A part d’això l’entorn de l’estadi també és en la seva major part de construcció recent, com a exemple veiem aquest peculiar edifici que m’he permès el luxe de batejar amb el nom de “Edifici Tupé”.

Un cop dins però, val a dir que l’estadi es per treure’s el barret. Té totes les comoditats tant pels espectadors com per la premsa i a diferència del que passa en altres recintes esportius, els preus de les begudes i el menjar no están multiplicats per 2. Quan era dins, si no hagués estat per la pista d’atletisme entre la grada i la gespa, vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig al Camp Nou a veure algun partit del Barça.

Tot i ser una competició menor, la vetllada va deixar moments per el record com per exemple quan l’equip de Sichuan (la província xinesa més afectada pel terratrèmol) va guanyar la prova de relleu 4×100, amb una remuntada espectacular en els últims 100 metres a cárrec d’un dels seus corredors, que en acabar no va parar d’assenyalar davant les càmeres el nom de la seva província amb llàgrimes als ulls. El public va embogir d’alegria i d’emoció, no només per l’emotivitat del fet en si, sinó perque van batre a la mateixa línia de meta (va caldre Photo-finish) a l’equip… del Japó!!

En resum, va ser un diumenge força ben aprofitat, ara bé, tenint en compte que cap gran equip de cap gran esport de masses té la seu a Beijing, un no pot evitar preguntar-se que en farà la ciutat d’una infrastructura com aquesta una vegada acabin els JJOO. Un problema similar al que ja s’han hagut d’enfrontar altres antigues seus olímpiques com Barcelona amb l’Estadi Olímpic. Es convertirà en un munt de ferralla rovellada i decadent? Esperem que no, però tenint en compte l’afició dels xinesos per enderrocar tot allò vell (entenem per vell tot allò amb més de 10 anys) i construïr de nou, tot podria ser.