Minientrevista a TV3

Novembre 9, 2009

El passat divendres, al programa “Divendres” de TV3 (valgui la redundància) em van fer una mini-entrevista sobre la nevada artificial caiguda a Beijing. Podeu veure el vídeo aquí, la intervenció comença al minut 19:30 més o menys:

Vodpod videos no longer available.

 

Anuncis

Entrevista (II)

Mai 26, 2009

radio

Aquest cap de setmana el programa de ràdio Passa Volant emès per Ràdio Manlleu em va contactar per a realitzar una petita entrevista sobre la vida d’un estudiant a Beijing. La podeu escoltar en aquest enllaç:

Entrevista Passa Volant – Dani Tomas

Entrevista

Abril 13, 2009

radio_microphone_hg_wht1

Ja fa unes setmanes el programa Hores Extres emès per Radio Premià es va posar en contacte amb mi per a fer una petita entrevista sobre la vida i els tòpics a la Xina. Aquí a sota en teniu el resultat. Us la podeu descarregar o escoltar:

Entrevista Hores Extres – Dani Tomas

Us passo la crònica escrita en el número d’octubre de la revista manresana El Pou de la Gallina, en la secció titulada “Cròniques de lluny” on manresans desperdigats pel planeta escriuen les seves experiencies sobre el país o ciutat d’adopció.


Fa ja uns dies, en un dels meus freqüents rampells nostàlgics, revisava els correus que vaig enviar a familiars i amics el mes de juliol de l’any 2007, tan sols uns dies després d’arribar per primer cop al país i la ciutat que tan generosament m’han acollit durant gairebé un any i mig. Aterres per primer cop i encara sense residència, et mous nòmadament de casa dels amics a l’hostal. Amb cert complex de gasteròpode, sents l’estranya sensació de considerar la teva vella maleta com a poc menys que una llar. Beijing sorprèn sempre al nouvingut, en positiu o en negatiu, com un retrat picassià t’agrada o et desagrada però mai no et deixa indiferent. Enmig d’una atmosfera grisa i carregada, perceps una ciutat estèticament pobre però humanament rica. Just després, encara amb la consciència impregnada d’imatges, sons i olors decideixes compartir amb els amics i residents veterans les teves primeres impressions del país. Entre la comprensió i la condescendència et responen: «Bé, acabes d’arribar a Xina, encara és d’hora i duus poc temps. No pots jutjar-la». Després passen els dies, les setmanes, els mesos… Viatges per àrees on el temps va molt ràpid, massa ràpid. En d’altres, senzillament la cíclica roda del temps sembla que ha deixat de girar. Et mous amb trens d’alta velocitat i amb estris atrotinats. Parles amb la gent, optimistes crònics o pessimistes desinflats. Crítics i acrítics. Idealistes i pragmàtics. Espavilats i conformistes. Riallers i antipàtics. Sopes en bons restaurants i dines en abjectes cantines. Veus els seus canals de televisió i et solidaritzes amb els seus mals moments. Et desesperes quan sents per enèsima vegada la paraula «Ao-yun-hui» (Jocs Olímpics). Visites moderníssims, espaiosos i vastos museus i en tornar a casa, gairebé sense adonar-te’n, observes que a la habitació on tens un armari, una taula i un ordinador, en el pis contigu hi ha cinc lliteres on s’allotgen deu dels teus veïns. Vas al banc i un senzill tràmit et costa un matí sencer. Malhumorat, a la tarda quedes amb un amic al qual arrencar-te un senzill somriure li costa tan sols un segon. La vida continua i un bon dia en passejar pels mateixos carrers t’adones que ja no mires la gent, el paisatge urbà. Camines i prou. Mires enrere i penses que òbviament després d’un temps és lògic que et sorprenguin ja menys coses que el dia en què vas arribar. La vida continua i un dia reps una visita d’un vell amic que just al arribar et pregunta: «I doncs, ara que portes ja bastant temps aquí, què en penses de Xina?». Mires enrere i després d’uns segons respons: «Precisament per això, crec que ja no puc jutjarla ».

Un dia qualsevol a Beijing

Desembre 12, 2007

Avui es un dia qualsevol a Beijing. Es 12 de desembre i aquesta setmana per primer cop els termòmetres presenten xifres negatives. Avui és dimecres i per tant el meu dia lliure, un privilegi del qual la major part de xinesos no poden gaudir, doncs aquí la frontera entre un dia laborable i un de festiu és tan difusa com la que existeix entre el Partit i l’Estat. Surto cap a l’oficina bancària a fer algun que altre tràmit rutinari. Per tal d’estirar les cames decideixo anar-hi a peu, enlloc d’agafar l’autobús com seria habitual en aquesta ciutat on no existeixen les distàncies curtes i on la hipèrbole no és excepció sinó regla. Pel camí una jove parella discuteix. El noi, banyat en llàgrimes, retreu a la seva alguna cosa suposo que suficientment greu com per muntar aquest numeret. O no. De fet recordo que ja no és la primera escena que observo d’aquest tipus últimament. Moltes parelles xineses viuen l’amor d’una forma transcendent i passional, amb les emocions sempre a flor de pell, amb nul·la reflexió. Em recordo d’una frase que deia que Xina actual és un país en plena adolescència, o “edat del pavo” per usar termes més col·loquials. Amb força, energia i certs fogots, però també irreflexiva i inconstant. Segueixo caminant. A uns pocs metres un venedor de moniatos negocia el preu amb un grup de potencials compradors. Cada peça 5 maos, es a dir 5 cèntims. Per sort no m’agraden els moniatos. De voler-ne un segurament l’hauria pagat un xic més car davant la fugaç alegria del venedor per haver guanyat uns pocs diners a costa d’un altre laowai.

Arribo al banc i agafo numero. Tinc el 1245. Miro el panell electrònic. El darrer número és el 1163. A la sala d’espera ni tan sols hi ha una butaca lliure, i això que tampoc és una hora punta, però tot just llavors recordo que estic en una ciutat de 15 milions d’habitants censats, on la cua i la massificació són l’esport nacional. Així que davant la perspectiva desisteixo i intento fer la gestió pel caixer automàtic, per sort amb èxit.

Al sortir vaig al supermercat i faig la compra de la setmana. Després de resistir la temptació d’adquirir uns calçotets marca Pepsi i uns pantalons BMW (no cal ni dir que falsificats però que exerceixen amb èxit l’atracció de marca a jutjar per les poques existències que queden al prestatge) passo per caixa. La factura ascendeix a 80 yuans, es a dir uns 8€. Llavors m’oblido de les cues i de les molèsties d’haver de regatejar el preu per qualsevol cosa. No n’hi ha per tant, penso. Al cap i a la fi és un gran país. De moment un molt bon país per viure-hi si ets estranger i, sobretot, occidental. D’aquí un temps potser hauré de revisar aquest text. La Xina adolescent canvia i creix a ritme sorprenent, intentant posar-se guapa per la important cita olímpica del proper agost Aquells qui la coneixem i l’estimem tan sols esperem que aquests canvis nerviosos i accelerats siguin només maquillatge i no cirurgia plàstica.

Crònica per a la revista El Pou de la Gallina. Octubre de 2007.