plaza-de-tiananmen-1989

4 de Juny de 1989. Demà fa 20 anys dels fets que van canviar el rumb de la història contemporània de Xina. O més aviat, com diuen alguns, van impedir que canviés. Sovint s’obvia que la repressió i posterior massacre de civils no nomès van acabar amb les protestes iniciades aproximadament un mes abans –coincidents en el temps amb la visita de Gorbatxov a Beijing, i per tant vistes com una pèrdua de cara pels dirigents d’aquell temps– també van acabar amb una dècada que molts recorden com la de més obertura de tota la història xinesa. Cal recordar-ho, la Xina dels anys 80 era econòmicament més pobre que l’actual però intel·lectualment molt més rica. La universitat i l’ambient intel·letual dels 80’s eren, com ho defineixen els qui el varen viure, una autèntica primavera d’afirmació i explosió de tendències que contrastaven  en oposició als grisos anys 70’s.

En comparació amb aquesta primavera, l’ambient universitari d’avui a la Xina  és un autèntic cementiri intel·lectual, regne del materialisme més absolut, on l’interès econòmic i la robotització del pensament són bandera, on tot punt de vista polèmic és sistemàticament intimidat i silenciat per uns responsables polítics omnipresents en la seva paranoia i afany de control. Els dies 3 (avui), 4 i 5 de juny els estudiants tenim prohibit faltar a classe sense el permís dels responsables de l’oficina del Partit. És la universitat que m’ha tocat conèixer i viure a la Xina. La Universitat del 2009 és la dels fills de Tiananmen.

La majoria d’aquests joves que poblen les atapeïdes aules de les prestigioses universitats pequineses (bressol de l’èlit político-econòmica de Xina) varen néixer poc abans o bé poc després dels fets de Tiananmen. Tot i que la immensa majoria desconegui que va passar allà tot just fa 20 anys, Tiananmen ha marcat indefectiblement les seves vides educatives, i en conseqüència també les seves vides futures. El règim ha esborrat Tiananmen de la història. Els fets no s’expliquen ni a l’escola ni als mitjans i sobre internet pesa una fèrria censura sobre tot allò que gosi rasgar l’espès vel de misteri que oculta aquella tragèdia. Si no és per referències familiars, la majoria d’universitaris desconeixen els fets del 4 de juny, desconeixen quina universitat hi havia abans d’aquell dia tràgic i desconeixen, en conseqüència, el que són avui. Desconeixen que qui els governa ho fa, des de fa ja 20 anys, tenint present cada dia la lliçó de Tiananmen. Com governaran doncs el país unes noves generacions que ignoren completament una part essencial del seu passat?

tiananmen

Tiananmen fou també la resposta violenta i autoritària d’una elit dirigent envellida, que havia gaudit de les mels de la victòria però també les humiliacions de les persecucions ideològiques i els treballs forçats durant anys. Aquella elit va veure com un desafiament a l’Statu Quo el fet que uns joves estudiants, desafiant els ancestrals valors confucians de respecte als superiors (sempre presents en la societat xinesa) s’atrevissin a qüestionar la política del país davant dels seus pròpis nassos.

Després de Tiananmen el debat va desaparèixer de l’ensenyament xinès, es va retornar a l’autoritarisme i al respecte inqüestionable als superiors. La repressió del pensament polític i de la llibertat d’opinions va anar acompanyada del foment d’aquelles actituds conformistes, superficials i encaminades només al benefici material. Amb l’indubtable èxit econòmic dels últims anys, el règim sembla voler legitimar aquella sagnant repressió, contribuint a posar encara més grapats de sorra per enterrar i oblidar una veritat incòmoda. Lluny de fer-la desaparèixer però, el silenci tan sols ajorna un debat social que continua i continuarà pendent. Fins quan?

Per a saber-ne més:

El País: China refuerza el muro de silencio sobre la masacre

El País: “Gritó ‘soy médico’, y le dispararon”

El País: El Gobierno Chino sella con policías la plaza de Tiananmen

El País: Tiananmen 20 años después: Desconocimiento, desinterés y resignación

La Vanguardia: La pesadilla de China, Tiananmen

La Vanguardia: Tiananmen y las contradicciones de Pekín

El Periódico: Un dia més a Tiananmen

El Periódico: El govern Xinès imposa una apagada informativa

Anuncis

Jackie Chan, descontrolat

Abril 20, 2009

jackie-chan

” Els Xinesos necessitem ser controlats, massa llibertat pot portar al caos com a Hong Kong o a Taiwan”

No podiem deixar de comentar aquí la notícia que m’ha enviat el company Sergi Marzábal. El popular actor Jackie Chan, no content amb protagonitzar en els darrers temps successius atemptats al bon gust cinematogràfic, sembla entestat  a continuar dilapidant el seu prestigi. Almenys fora de Xina.

El darrer estirabot ha estat el titular que heu pogut llegir aquí sobre, pronunciat durant el seu discurs al Forum Econòmic Regional de Boao, celebrat a l’illa de Hainan. El Fòrum de Boao és una reunó econòmica de caràcter anual entre caps d’Estat asiàtics que en els darrers temps ha anat atraient, cada cop més, l’atenció internacional a causa del creixent pes de les economies allá representades en l’escena global.

El que sorprèn més de tot doncs, és que hi fa un personatge de la talla intel·lectual de Jackie Chan intervenint en un fòrum economic aparentment tant seriós. Si, és clar, és omnipresentment famós a Àsia,  el seu rostre omple fins al cansament milers de cartells publicitaris de tota mena de companyies i fins i tot fou la imatge (o la cara amable) dels darrers JJOO de Pequin. El món recordarà Jackie Chan com el gran artífex (juntament amb Bruce Lee) de la difusió de les pel·licules d’arts marcials de l’escola de Hong Kong arreu d’occident, però ningú recorda ni té constància de que atresori grans coneixements en matèria política o econòmica. Per entendren’s, a ningú se li acudiria convidar Pau Gasol o Antonio Banderas a una cimera Ibero-Americana. Espero.

El transfons del missatge a més, és d’allò mes retrògrad. Cal recordar que l’actor és nascut a Hong Kong i resideix habitualment a Califòrnia. Dos països democràtics. Es respectable que a Jackie Chan li desagradi un sistema democràtic o la llibertat, però no és acceptable que ho utilitzi com a pretext per negar-la als seus 1.500 milions de compatriotes. Tampoc s’entèn que afirmi que Hong Kong o Taiwan són un caos. Els que hem visitat algun d’aquests dos països hem pogut veure com són les zones on, comparades amb Xina, gaudeixen d’una millor qualitat de vida, d’uns nivells d’educació més alts i d’un major grau de compliment de les normes entre els seus habitants. És a dir, dos exemples vius i ben clars que la democràcia també funciona, i bastant bé, entre els xinesos. Per molt que li pesi a Jackie Chan i al partit amb que simpatitza.

Per cert, el control i la ma de ferro que Jackie Chan defensa per al país en el qual no viu, ha censurat l’estrena de la seva darrera pel·lícula Shinjuku Incident, a causa la seva excessiva violència i de les poc afavoridores escenes on apareixen immigrants il·legals xinesos. En aquest cas,  donada la qualitat dels darrers films de l’actor, els xinesos probablement hi surtin guanyant. Esperem que algun dia però, ho puguin jutjar per ells mateixos.

Democràcia Panda

Abril 11, 2009

L’altre dia passejant pel metro de Beijing, com sempre en mig d’una multitud atrafegada, em vaig fixar en un cartell publicitari força curiós:

panda1

L’anunci bilingüe anglès-xinès vé a dir “A més llibertat, més felicitat”. L’entitat que el publicava era l’ajuntament de Chengdu, capital de Sichuan i ciutat que alberga el principal centre de cria i recuperació de l’ós panda que existeix a la Xina. En principi, l’interès no és altre que atreure a la terra dels pandes, el major nombre possible de turistes de la capital, però la frase escollida, tenint en compte la situació política a la Xina, agafa un caire d’allò més subversiu. Tant que un s’extranya de que cap pervers censor no hagi advertit la perillositat del missatge i hagi fet retirar el cartell.

Desconec si en aquests afers a Xina pesa també una fèrria censura com sí passa en altres ámbits, o si els ciutadans xinesos estan tan alienats que no han sabut trobar el transfons irònic a la notícia. La foto penja ja en força blogs en anglès, no sóc pas l’únic que se’n ha assabentat, però ha estat del tot impossible trobar-la a webs xineses. I no pas per una qüestió de censura.

El més curiós de tot és l’associació dels termes: més llibertat = més felicitat. Màxima que a la Xina però, sembla nomès aplicable al món Panda. Per als responsables de l’ajuntament de Chengdu els pandes ja están preparats per una democràcia, per la llibertat de moviments i d’accions. Els xinesos, sembla que encara no. 

Excel·lent documental emès a TV3 aquest divendres al programa Sense Ficció. El Documental es titula “Xina: vota per mi siusplau” i tracta sobre una experiència pionera d’eleccions democràtiques en una escola a la Xina.  No té pèrdua, el podreu veure (en anglès) en aquests enllaços:

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Part 5

El vídeo dura 52 minuts, però si en voleu veure una mostra més reduïda de tan sols 3 i 1/2 aquí en teniu un resum. Els subtítols també són en anglès però:

Ja veieu, sembla que alguna cosa es mou a la Xina. La democràcia és un tema que aixeca ampolles aquí, però si que es cert que sembla que des de la base es comencen a fer accions per motivar que, algun dia, el que tots desitgem sigui possible: una Xina democràtica.

Tancat per efemèride

Març 12, 2009

img_5273

Com si fos una botiga. Com si fos una paradeta. Com si fos el pati del darrere d’una propietat privada. El Tibet torna a estar tancat als estrangers (no xinesos) fins a nova ordre. Si fa un any el pretext era instaurar un autèntic estat de setge per posar fi a la revolta del 14 de març, aquest any el pretext ha estat una efemèride. El 1r aniversari de la revolta de l’any 2008 i el 5oè de la revolta antixinesa de l’any 1959, la mateixa que va provocar l’exili de l’actual Dalai Lama que des d’aquelles dates no ha pogut tornar a trepitjar la seva terra.

Pocs pretextos li fan falta al govern xinès per posar el baldó a la porta. Prohibida l’entrada de turistes estrangers i, no cal ni dir-ho, de periodistes. Abans de l’enèssim tancament qualsevol estranger que volia visitar la zona ho havia de fer adaptant-se a uns preus i unes condicions totalment abusives. Avui, la regió torna a estar sotmesa a una situació d’excepcionalitat crítica només equiparable a un estat de guerra. Llei marcial als carrers i toc de queda. La por, la prudència i la paranoia del govern són extremes. Tant se val si es tracta d’un concert d’Oasis com d’una efemèride. Primer es reprimeix i després es pregunta.

tibet_0218

Mentre en el cas de Taiwan, Xina sembla que ha optat per una política de clara conciliació que comença a donar bons fruïts, en el cas del Tibet s’ aplica justament el contrari. Xarop de bastó. Els resultats òbviament, també son contraris al cas taiwanés i el sostre del món segueix sent l’altell dels mals endreços de la República Popular. I ho continuarà sent durant molt temps.

A diferència del que es creu a Occident, el cas tibetà no és només un problema nacional sinó, sobretot, una flagrant injustícia social. Diguem-ho clar, més que les ànsies d’independència (que també), el que realment subleva al poble tibetà és la discriminació ètnica i econòmica a la que es sotmet la seva població per part de l’ètnia Han (l’ètnia xinesa majoritària). Ni occident ni Xina entendran mai el problema tibetà si el continuen enfocant només com un conflicte nacional. És trist llegir cada dia els diaris d’uns i altres, cansats de repetir els mateixos tòpics de forma acrítica i no trobar gairebé ningú que posi el dit a la nafra sobre el que realment passa allà dalt.

Els tibetans estan totalment exclosos del poder econòmic i polític al territori a no ser que renunciïn completament a la seva llengua i la seva identitat. Empreses, recursos, premsa, subvencions, teixit econòmic, infrastructures… tot concentrat en mans xineses. És cert que fa 50 anys els tibetans no tenien progrés econòmic (tampoc ningú es va molestar a preguntar-los si a cas el desitjaven o el necessitaven). Avui tenen el progrés davant dels seus nassos, però  privats d’accedir-hi, es veuen abocats a la marginalitat més absoluta. A la seva pròpia casa.

090108-mapa-tibet-gran-298241

El més greu de tot és que es una política totalment amparada des de l’administració a traves de les migracions incentivades de xinesos a la regió. Clar i concís: el govern subvenciona als xinesos per anar a viure al Tibet.  Cínicament esperen que, afegint aigua al vi, el problema es dissolgui per si sol. No semblen veure però que per sota les esquerdes amenacen de trencar la pica. Migració i repressió son les dues úniques eines que Xina empra. I el malestar, lluny de disminuïr, augmenta.

Oasis fora de l’Oasi

Març 3, 2009

china-censored-2oasis

Mala notícia per als amants de la música. Bona notícia per als defensors de la moral o de ves a saber què. El grup de rock britànic Oasis s’ha vist obligat a cancelar la gira que tenia prevista fer a Xina (dos concerts, un a Beijing i un altre a Shanghai) el proper mes d’abril, ja que no han rebut el permís de les autoritats xineses per a celebrar-los. El pretext? El govern xinès ha considerat els espectacles com a “inadequats”. Al no haver-hi cap altra explicació, els rumors i les conjetures semblen apuntar a que el govern xinès (que perdona però mai oblida) passa factura als germans Gallagher per haver participat fa 12 anys! en un acte favorable a l’alliberament del Tibet celebrat als EEUU.

Bé, la notícia m’ha produït tristesa i no pas perque tingués pensat assistir-hi (els Oasis em cauen francament malament) sinó perquè em sembla intolerable que a la Xina, al meu país o a Papúa Nova Guinea algú es vegi amb el dret de poder dir a la gent que pot o no pot escoltar.

Tot i que moltes de les mesures polèmiques que adopta el govern xinès tenen una certa lògica al darrere (cosa que no vol dir en absolut que les comparteixi), en aquest cas la mesura no té ni cap ni peus. Per una banda, tan sols és una absurda rabieta provocativa o venjativa vers ves a saber qui, probablement no dirigida contra el grup en sí, sinó usada com a gest o mer instrument per apuntar més amunt. Per altra, l’absurda mesura indica també l’estat de paranoia en que han caigut molts dels dirigents del Partit Comunista Xinès a arrel de la crisi econòmica i les greus conseqüències socials que està suposant per a Xina (més de 20 milions d’aturats).

Davant el risc de desestabilització social, s’ha decidit tallar les ales a qualsevol mena d’acte que directa o indirectament pugui ser interpretat com una mínima incitació a la irreverència. L’excusa: no permetre que les malignes influències estrangeres contaminin “l’oasi espiritual” en que es troba el poble xinès. Riu-te’n tú de l’Oasi Català.

En fi, sembla ser que els Oasis, almenys aquesta vegada, no podran passejar la seva insubordinació per l’Oasi.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/China/cancela/conciertos/Oasis/previstos/pais/elpepucul/20090302elpepucul_8/Tes

sabata

Com ja haureu vist, fa uns dies un manifestant va llençar una sabata al primer ministre xinès Wen Jiabao mentre realitzava una conferència a Cambridge. Des que el periodista iraquí Muntazer al-Ziadi va llençar un parell de sabates a la cara de George Bush, la moda del cop de sabata s’ha extès com la pólvora com a mitjà de desfogament o de protesta contra algú, de la mateixa forma que fa uns anys les protestes a Argentina contra la crisi i la corrupció van popularitzar arreu les cassolades.

Mentre la sabata llençada a Bush tenia com a motiu la protesta contra l”ocupació americana, la sabata xinesa pretenia denunciar les vulneracions xineses dels drets humans. Bé, corregeixo. Més aviat tenia com a motiu provocar un titular fàcil a la premsa i alhora “fer perdre la cara” al govern xinès. Sincerament el tema ja comença a cansar. Perque la millora en el compliment dels Drets Humans sembla que de vegades importi poc. Només s’utilitzen hipocritament quan cal pressionar a Xina per motius polítics i econòmics. És a dir que paradoxalment els Drets Humans s’han acabat convertint en l’instrument, en la sabata, i no pas en l’objectiu.

wen-jiabao1

Les reiterades denúncies des d’occident no només no han servit per observar una millora significativa en el tema sinó que han tensat i han crispat cíclicament les relacions entre Xina i la UE. Que cal fer doncs? Callar i fer el joc a un govern sinstre? Es clar que no, però cal buscar un terme mig. El Partit Comunista comta avui amb un suport social majoritari. Es calcula que és a l’entorn d’un 70%. Sense un clam majoritari de la societat civil xinesa per millorar la situació, les denúncies d’occident (máxime quan es fan amb un cert tò de superioritat moral) no només no ajuden, sinó que creen sovint un cert sentiment nacionalista entre la població, que el govern manipula i canalitza al seu favor hàbilment.

L’ajut al desenvolupament d’una societat civil forta, amb capacitat de pressió sobre el seu govern és el que produirà, algun dia, bones notícies en la temàtica dels Drets Humans. Avui dia ja existeix, però les veus de denúncia són encara aïllades i sense ressò en una població a qui no sembla importar massa el tema. De la mateixa forma que als nord-americans tampoc semblava importar-los la lamentable situació a Guantanamo quan van elegir renovar la confiança en el president que ho havia fet possible.

Les millors receptes són facilitar els intercanvis econòmics, educatius i de tota mena. Com més tancament, més ignorància, més soberbia, hipocresia i amenaces de boicots, pitjor per tots. Incidir en Xina és important ja que com a referent polític i cultural que suposa per a la major part de països d’Àsia Oriental, seria probable un efecte dominó positiu. És evident que governs com el Birmà es sentirien molt menys legitimats en les seves violacions dels drets humans si no tinguessin Xina com a pare protector al darrere.

Ah per cert, a diferència d’Iraq, la sabata no va arribar al seu objectiu. Wen Jiabao ni tan sols va haver d’esquivar-la. Lamentablement el motiu de la protesta, com la sabata, també sembla lluny de complir el seu objectiu.

Traïció a la Pàtria

Novembre 14, 2008

gong-li

Probablement a molts el nom de Gong Li us soni, amb raó, a xinès. No obstant, al veure la fotografia potser us soni més. I per si queda encara alguna ombra de dubte, la podeu situar com una de les actrius principals del film Memorias de una Geisha. Un cop ubicats en el personatge prosseguim.

Gong Li, de 43 anys, ha estat en els darrers 20 una de les estrelles més brillants en l’Star System xinès. Musa de grans directors com Zhang Yimou o Wong Kar Wai, la seva filmografia és àmplia, dilatada i no exempta de polèmica.

Si l’any 2006 ja va rebre (juntament amb les altres actrius xineses de la pel·licula) fortes crítiques per haver interpretat el paper d’una prostituta japonesa, aquesta vegada ha desfermat la indignació de molts dels seus compatriotes al adoptar la nacionalitat del seu marit: la singapuresa.

gong-li-singapurGong Li jurant la nacionaliat singapuresa (12-nov-08)

Potser pel fet que Gong Li havia tingut fortes implicacions amb el règim i el Partit Comunista Xiinès (havia estat membre del Consell Consultiu de l’Assemblea Xinesa), per molts xinesos, especialment els més propers al règim, la “pèrdua” de Gong Li ha estat especialment dolorosa. I és que a Xina, com a la major part de països asiàtics, no es permet la múltiple nacionalitat, per la qual cosa si un xinès es fa nacional d’un altre país automàticament deixa de ser ciutadà de la República Popular. Els fórums d’internet bullen d’indignació amb acusacions a l’actriu de “traïdora a la pàtria”. I és que alguns aquí el patriotisme se’l prenen molt seriosament, i això que Singapur és un país considerat “sinòfon” ja que més de 2/3 parts dels seus habitants són d’orígen xinès, per la qual cosa la desafecció a aquest estat no hauría de ser tan greu com, per exemple, una desafecció als EEUU o sobretot al Japó.

A part de no permetre’s la doble nacionalitat, a Xina (com a la major part de països d’Àsia Oriental) també pot arribar a ser increïblement difícil el procés contrari al de l’actriu Gong Li, és a dir accedir a la nacionalitat xinesa. A Àsia, a diferència d’Europa, el tema de la nacionalitat no és només una formalitat burocràtica. Ni tan sols una assimilació cultural o lingüística. M’explico. Si un Suïs o un canadenc resideixen alguns anys a l’Estat Espanyol no será difícil per a ells obtenir la nacionalitat espanyola i viceversa. A un xinès o un magrebí, probablement li calguin uns anys més per a obtenir el mateix però un cop complerts els requisits no hi ha d’haver majors complicacions.

En canvi posem el cas hipotètic que el ciutadà de l’Estat Espanyol Daniel Tomàs Gaimundiz, resident a Xina des de fa un any i mig, té previst (és un cas hipotètic i irreal, no patiu!) quedar-se a viure a Xina durant la resta dels seus díes. Un bon dia, quan ja té 56 anys i ja en fa 30 que hi resideix, es planteja accedir a la nacionalitat xinesa. Podria? Òbviament no. Tot i haver estat un ciutadà modèlic, parlar un fluïd mandarí, menjar cada dia amb bastonets i haver pagat impostos durant 3 dècades al govern xinès, en Daniel no és fill de pare o mare xinesos. La seva sang no és xinesa, per tant no pot convertir-se en xinès. A més el ciutadà Daniel no s’ha casat amb cap xinesa ni ha engendrat així petits xinesos per la qual cosa se li tanca l’última porta que hagués possibilitat el camí a la “xinitat”.

Per als xinesos el passaport es porta a la sang, per això s’entenen ara les furibundes reaccions de molts xinesos, però també s’enten que molts d’altres no hagin fet el menor cas a la polèmica doncs saben perfectament que tot i que a partir d’ara el DNI de Gong Li sigui singapurès, el seu passaport sanguini ha estat, és i serà sempre xinès.

Fa ja uns 15 dies alguns vau poder veure a Tv3 a la carta, un interessant 30 minuts  sobre la situació dels drets humans a la Xina i els Jocs Olimpics. Tot i ser dos temes que no tenen gaire a veure, darrerament és gairebé impossible mencionar-ne un sense acabar esmentant l’altre. És una situació que em produeix fástic i cansament, però cal recordar que el primer a polititzar els JJOO ha estat el propi govern xinès, envoltant l’esdeveniment d’una espècia de mística patriòtica.

Com que els xinesos, per influència nord-americana, saben molt bé que avui dia és molt més important guanyar les batalles de la imatge que no pas sobre el terreny de combat, els JJOO de Beijing des del mateix moment de la seva concessió, van ser planificats i dissenyats no tant com un esdeveniment esportiu sinó com un rentat de cara internacional per a la Xina. 15 dies d’imatge i més imatge per voler convèncer tothom del ressorgir polític, econòmic, social, espiritual, etc… d’una Xina que ja ha despertat. Si la jugada els acaba sortint bé, haurà estat una excel·lent operació i una magnífica inversió. Ara bé, plantejar uns JJOO en aquests termes també comporta grans riscos i grans debilitats, de les quals s’estan donant ja compte. Si qualsevol incident per petit que sigui se’ls escapa de les mans, els JJOO de Beijing podrien ser recordats per sempre més per aquest fet. Tot i això, a aquestes alçades ja és impossible de rectificar i per això a mesura que s’acosta el dia de la inauguració, els nervis i la paranoia conspirativa es van apoderant de les autoritats i els seus agents. Per sort encara, no pas de la població.

Sense més dilacions i per aquells que no el van poder veure, us passo el citat documental:

Part 1/4:

Part 2/4:

Part 3/4:

Part 4/4:

Pocs anys després de l’arribada del Partit Comunista Xinès al poder, un grup de lingüistes i antropòlegs xinesos va configurar un cens que establia que dins el territori Xinès l’existència de 55 minories ètniques (56 si comptem la Han, que representa el 92% de la població i que vindrien a ser els xinesos que tots nosaltres coneixem i tenim en ment. Són aquestes que veiem aquí sota:

Minoria

Població

Minoria

Població

Minoria

Població

Minoria

Població

Han

1,136,703,824

Zhuang

15,555,800

Manxu

8,846,800

Hui

8,612,000

Miao

7,383,600

Uigur

7,207,000

Yi

6,578,500

Tujia

5,725,000

Mongol

4,802,400

Tibetana

4,593,100

Bouyei

2,548,300

Dong

2,506,800

Yao

2,137,000

Coreana

1,923,400

Bai

1,598,100

Hani

1,254,800

Li

1,112,500

Kazakh

1,110,800

Dai

1,025,400

She

634,700

Lisu

574,600

Gelao

438,200

Lahu

411,500

Dongxiang

373,700

Wa

352,000

Shui

347,100

Naxi

277,800

Qiang

198,600

Du

192,600

Xibe

172,900

Mulam

160,600

Kirgiz

143,500

Daur

121,500

Jingpo

119,300

Salar

87,500

Bulang

82,400

Maonan

72,400

Tajik

33,200

Pumi

29,700

Achang

27,700

Nu

27,200

Ewenki

26,400

Jing

18,700

Jino

18,000

De’ang

15,500

Uzbek

14,800

Russa

13,500

Yugur

12,300

Bonan

11,700

Menba

7,500

Oroqin

7,000

Drung

5,800

Tatar

5,100

Hezhen

4,300

Gaoshan

2.900

Lhoba

2,300

FONT: http://www.paulnoll.com/China/Minorities/China-Nationalities.html

Las ètnies xineses es reparteixen per tot el pais, tot i que solen concentrar-se al seu lloc d’orígen. Excepte els Hui i el Manxú que parlen el mandarí, la resta de minories tenen totes llengues pròpies (tot i que com vau poder veure fa uns dies, a Xina les consideren dialectes). La política del govern Xinès respecte a les minories no está exempta de polèmica: per resumir-ho vertiginosament, el govern es vanagloria de la seva magnanimitat afirmant, no sense raó, que algunes gaudeixen de districtes autònoms (tot i que es una autonomia del gruix d’un paper de fumar), estan exemptes de la política del fill únic o tenen quotes en tots els graus de l’educació superiors al seu pes demogràfic. En definitiva en molts casos se’ls aplica una discriminació positiva. A la pràctica però, veiem com l’accés que tenen al mercat laboral xinès és pràcticament inexistent, i que s’ha obligat a molts grups nòmades a una sedentarització del tot forçosa (fets que són els que estan darrere de la revolta al Tibet i no pas contubernis ni conspiracions internacionals).

Amb tot aquest caldo de cultiu, la setmana passada la nostra professora ens va dir que enlloc d’anar a classe, ens proposava una visita al Museu de les Minories Ètniques de Beijing, situat molt a prop de la nostra universitat. Com no, vaig acceptar encantat la proposta. A continuació un resum de la visita:

Just entrar al museu, ens topem de nassos amb aquest quadre que podeu veure aquí a sobre. És un dibuix dels 56 grups ètnics de Xina. Tots amb el seu vestit tradicional. Tots? Si us hi fixeu bé al centre de la imatge hi ha un noi vestit amb camisa, texans i motxilla. Així que tot sorprès vaig preguntar a la guia: Aquest noi també pertany a una minoria? O bé es un occidental? A lo qual em va respondre: No! Aquest noi representa l’ètnia Han (la majoritària o Xinesa)… Tot sorprès li torno a preguntar: i com és que tots els grups ètnics apareixen amb el seu vestit tradicional i en canvi els Han no? Resposta: “eeeeh, bueeeno… és per diferenciar-los”.

Ja no vaig preguntar res més, de fet podria haver-me’n anat donant per acabada la visita, doncs ja havia quedat clar amb tan sols un simple quadre, el concepte que els xinesos tenen de minoria ètnica. El que hi havia al museu era senzillament una exposició de vestimentes extravagants.

Pels xinesos Han, les minories ètniques són vistes des d’una perspectiva paternalista, per dir-ho finament. Uns grups atrassats però exòtics que necessiten de “l’ajut” xinès per tal que “progressin”. Que progressin però que alhora mantinguin les seves tradicions dins el més estricte marc folklòric. És a dir, obligar-los que visquin el blocs de cases uniformes, que tinguin cotxe o moto, internet, telèfon mòbil, texans i motxilla com els d’ètnia Han, però que quan hi hagi un turista a prop, siusplau que continuin cantant les seves cançons i vestint de forma llampant, que tot això queda molt exòtic i als turistes els agrada molt! És el que trobes a molts llocs quan viatges per Xina: vestit tradicional i a sota bambes Nike.

minorianike.jpg

A la pràctica això vol dir que renuncïin per complet a ser el que són, a ser el que els fa realment diferents, i que es converteixin en les atraccions d’aquest gran circ que han muntat al seu entorn: el gran circ de les minories.

Per això el Museu de les Minories no és més que un museu de robes llampants que els xinesos observen amb curiositat i exotisme, tal com el noi de la motxilla, la camisa i els texans que es troba enmig d’una gran festa de disfresses.