Lluna plena a Turfan‏

Juliol 30, 2007

Hola a tots i totes..

Una nova entrega de les aventures per l’Àsia profunda. Miraré de ser breu, però ja us aviso que porto tan sols 5 dies aquí i ja us escriuria la Biblia en sànscrit, o sigui que en cas de parrafada infumable teniu dos opcions, maleir-me per colapsar-vos el correu amb spam o apagar l’ordinador i sortir a prendre algo ipso-facto… Que per molta onada de calor no sabeu la sort que teniu de tenir uns estius tan suaus!!

Avui estic a Turfan (Àsia Central) i son la 1 del matí. Estem en un garatge ple d’ordinadors i d’ uigurs noctàmbuls, en el que pretén ser un cosmopolita cafè internet… Bueno per algo es comença…
La primera impressió al arribar aquí va ser: “ostia… això no es Xina ni per casualitat”. Mesquites, basars, pocs xinos, oasis en mig del desert… el més semblant a Uzbekistan, Tadjikistan o qualsevol lloc que acabi amb -stan.. mai Xina! Encara que es posin pesadets amb el tema.

Després de dos dies aquí Déu n’hi do la immersió que hem tingut en la cultura Uigur, potser per això he de dir que hem rebut un tracte immillorable. Acostumats com estan a que els Xinos els tractin amb desdeny, quan ens veuen interessats per les seves costums i ens senten dir 4 paraules en aquesta extranya llengua anomenada uigur, se’ls ilumina la cara i et donen el millor d’ells mateixos. Quasi mai ens han intentat timar, hem sopat unes carns que ni al Botafumeiro i tan sols per mig euro!! Hem compartit taula i vins de la regió (ja us dic ara q suggerire a la Bodega Andaluza que n’importin alguns exemplars) converses sobre la delicada situació política que tenen (el conflicte basc o català, son nimieses comparat amb la que tenen muntada aquí), nens i nenes de 8 a 9 anys ens han regalat unes campanetes el so de les quals ens acompanya dia i nit ja… És un resum vertiginos pero bé, faig el que puc…

Com a anècdota de la jornada us diré que avui al matí hem visitat unes muntanyes que es diuen “monts flamejants”, probablement no us sonen, a mi abans d arribar tampoc, però segur que tots en sabeu alguna cosa gràcies a… Bola de Drac!! Es diuen aixi xq tenen una forma serpentejant per l’erosió, que sumada a una tonalitat de llum rogenca fa que semblin en flames. Doncs bé, diu la llegenda que el peregrí Xuanzang (Va anar a pota de Xina fins a la Índia passant per Àsia Central al s.VII) acompanyat d’un mico (Son Goku), un gat (Puar) i un porc (Oolong) van anar a buscar un ventall màgic per apagar el foc d’aquestes muntanyes. Si, si, el famós capítol del ventall magic tenia la inspiració en la llegenda d’aquest lloc! jejeje no patiu que les fotos que hem fet estan a l’alçada, no us les puc enviar perquè els ordinadors que trobo per aquí no tenen ni CD, o sigui que imagina’t un port USB…

Ah! i per aquells amants del ciclisme. Vam parlar gairebé 2h amb un anglés de 40 anys i un neozelandès de 63 que estaven fent la ruta en bicicleta Istanbul-Hongkong cobrint etapes de 200 km diaris sota aquest clima tan “benigne” que tenen aquí i sense EPO!!! (nomes us diré com a exemple que avui he begut 4 litres d’aigua i tan sols he pixat 1 rajolinet… sento l’apunt escatològic però és per fer-vos a la idea de la calda que fot “por estos lares…)

En fi gent., records a tots i a totes. Demà marxem cap a Urumqi, capital de la regio i la considerada la ciutat del món més allunyada del mar (ja heu anat notant que aquí, quasi tot és lo més del món mundial, però no us enganyo, és ben be així).

Fins aviat!!

Anuncis

Hola gent!!
Com us va tot?? Ara mateix us escric des d un cafè-internet de la ciutat de Lanzhou, capital de la provincia del Gansu, i la veritat es que el viatge rutlla millor del previst. No esperàvem res de Lanzhou, tan sols el fet que es, segons diuen, la ciutat mes contaminada del planeta (pasar-hi un dia equival a fumar 3 paquets de tabac). Segons la Lonely Planet a part d aixo ultim tan sols era un petit enclau estratègic de pas necessari si volies anar cap al Xinjiang, sense cap mena d`interès turístic. Però la realitat esta superant les expectatives fins al punt que ja estem pensant de fer una Lonely Planet alternativa per desmentir tots els tòpics del llibre!!
El viatge cap aquí però, ha estat d`allò més dur. Després de 25 hores intentant dormir assegut en un mini-cubicle on la abundància de xinesos feia inviable qualsevol moviment d’un angle superior a 45 graus, amb un costipat “de aúpa” i una orella que es tapa i es destapa quan li don la gana des que vaig aterrar a Pequin! Doncs bé, amb tal grau de cruiximenta avui hem decidit de donar-nos un Lujo i dormir al millor hotel de la ciutat per l’astronòmica xifra de… 5 euros!!! Ah.. em comença a encantar aquest pais… Durant la tarda hem visitat una Pagoda budDHista situada al capdamunt d’un turo des d’on es tenia una panoràmica de la ciutat com n’he vist poques. Valgui dir que ens hem colat perquè el temple estava tancat des de les 7 i nosaltres hem entrat 1h. més tard aprofitant els ultims raigs de sol.
La ciutat esta banyada pel famos Huanghe, altrament dit riu groc tot i que el color s’aproxima més a un marró que aquí no compararem amb cap substància escatològica. Lo bò de la pujada al temple ha estat descobrir una de les grans tècniques (milenàries o no) d’irrigació xinesa. He girat el cap i he vist un tio regant les plantes… AMB BIRRA!! com que no ens creiem el que veiem l’hem anat a interrogar sobre la funcionalitat de la idea i l’home tot orgullós ens ha dit que els n’hi tira mig litre al dia, alhora que ens ensenyava un pebrot verd de mida superior a la de la propia planta, el sabor del qual ens hem quedat amb les ganes de tastar.
Després d’això hem anat al mercat nocturn de la ciutat, una alegre barreja entre cultura xinesa i musulmana que ens indica ja la proximitat del tan anhelat Xinjiang! i allà puc afirmar que … he tastat el millor Kebab de me vida (aquí anomenat Roujiamian)!! Ara ja mai més em podreu dur als abnegats Doners kebabs sense que faci un gest a la cara indicant: ”bah! al Gansu els fan millor!!” jeje, després d’això i com no podia ser menys, se’ns ha acostat un xino amb ganes de practicar anglès (tot i que el seu objectiu ocult era vendre’ns una flauta clavada en una mena de pera buida per dins… A aquells qui la desitjaveu amb anhel, ho sento, pero no us l’he comprada…).
En fi doncs crec que res més, demà al migdia marxem cap a Turfan, la caldera del planeta, on patirem temperatures de fins a 49 graus. En cas de abatiment tranquils que ja ens regarem amb birra que ja hem vist que fa efecte…
Una abraçada a tothom!!

Arribada a Beijing

Juliol 25, 2007

Hola a tothom i totdon,
Comunico a la multitud la meva arribada triomfal a la ciutat dels prodigis! on en Guillem i en Rafa m’han propiciat una solemne benvinguda que de ben segur trigaré a oblidar!
Just després d’arribar hem deixat els trastos a casa seva i ens n’hem anat a dinar i visitar Tiananmen on hem fet unes reverències a la sempre reverenciable berruga d’en Mao. Ara aquí son les 6 de la tarda i m’acabo de llevar de la migdiada. Duc un jet-lag de campionat i el meu estómac no està per tirar coets pero bé.. a part d’això estic molt bé.. en un micro oasi de 25 graus gracies a l’aire acondicionat que ens ailla de la calor sofocant que fa aquí (38º). Per sort l’ampolla d’aigua va al módic preu de 0,10 centims d’euro i altra cosa no pero deshidratats no estem.
Porto tan sols unes horetes a Pekin i ja he deduit que amb un any en tindré ben be prou de viure aquí. Quin estrés de ciutat! quin bullici… avingudes tan monumentals com els col·lapses que s’hi formen, una ciutat on es ven de tot i més, milers i milers de xinesos per doquier (el tòpic ha acabat sent ben cert) i un menjar no apte pels amants d’una dieta equilibrada!.. i jo que em queixava de BCN.. com enyoro ara aquells entranyables i esquifits embussos al Nus de la trinitat… almenys, tot i amb embús hi ha una cosa que si exportaria a BCN que seria el preu del taxi (3 euros cada un per 3/4 d’h de viatge).
Llavors un altre tema. Jeje, això sobre el viatge a l’oest, hem tingut un petit incident. Definitivament no es poden fer plans… El plà original era estar-nos a Pekin fins dissabte dia en que haviem d’agafar tren cap a Urumchi. Doncs bé, aquesta tarda hem anat a l’estació de tren a pels bitllets i… atenció.. ens diuen que no en tenien fins d’aquí 10 dies!Que hem fet doncs?? si no hi posavem remei el viatge se’ns en anava “al traste”… però llavors hem decidit insistir…. jeje ai quin país!! aquí ja estic veient que sinó insisteixes i et fas pesat fins a la sacietat ho tens d’allò més pelut.. hem estat mitja hora de rellotge davant la finestreta amb una cua de xinesos al darrere que era “de órdago” i per les cares que feien, una mica més i provoquem l’esclat de la segona revolta dels Boxers. Li hem dit que si no podia ser, que si a l’altra guixeta ens havien dit que en tenien (cosa falsa òbviament), que haviem d’anar al Xinjiang tant si com no, que si bla bla bla… Al final hem estovat el “corasonsito” de la rígida funcionaria burocràta i ens ha enviat a una altra guixeta on també hem hagut d’insistir lo seu (aquí si et veuen guiri, la primera resposta per sistema es que no i au! no ens emprenyis que hi ha mil xinos a la cua brandant els seus Yuans amb cara de pocs amics).. total, el desenllaç?? que marxem demà a la tarda.. si, si, demà a la tarda, pero no cap a Urumchi sinó cap a Lanzhou (capital del Gansu, mes o menys a mig camí a 2.500 km de Pekin i 25 hores de viatge sense lliteres jeje.. ja us explicare l’experiencia).. Des d’allà insistirem més perque ens venguin un bitllet cap a Urumchi. Així que ja veieu.. anem a l’aventura total, l’unica idea fixa que tenim es arribar fins a Kashgar (extrem oest de xina) pel nord i llavors tornar per la ruta de la seda sud. Aviam que acaba resultant…
En fi.. degut a lo precipitat del plà no em podré fer mòbil nou ni compta corrent fins que torni sobre el 18 d’agost, així que estaré 1 mes més amb el de sempre, i ja intentaré trucar als “allegados” des de fixe o locutoris.
En fi gent, això ha estat la meva primera etapa de viatge. En breu la próxima entrega i salut a tots!
PD: Anna i Laia merci pels missatges al mobil de comiat!! quan pugui ja us enviare a tots fotos que de moment ens l’hem deixat al pis i no n’hem pogut fer!