Palau en runes

Davant la porta oest de l’Universitat Tsinghua de Beijing, una de les dues més prestigioses de tota Xina, s’estén un parc immens i desestructurat amb un cert toc de grandesa perduda. La ubicació d’aquest centre, on s’han forjat i es forgen els líders i dirigents de la Xina dels s.XX i XXI, no és en absolut casual. Els seus estudiants han de tenir ben present, cada dia, que les runes disseminades entre una tranquil·la successió de jardins i llacs són les cendres des d’on l’au fènix xinesa va començar a ressorgir fa poc més d’un segle. Són també, el recordatori silenciós d’uns fets que el país té dolorosament gravats a sang i foc en el seu ADN.

Porta Oest de la Universitat Tsinghua

Ens trobem a l’Antic Palau d’Estiu, l’opulenta residència estival de successius emperadors i emperadrius durant els segles XVIII i XIX. Aquell jardí idíl·lic, esquitxat per llacs, ponts i imponents palaus i edificis d’estil xinès i occidental, fou arrasat per les potències occidentals en dues ocasions separades per quaranta anys, 1860 i 1900, en el que fou una directa i gens subtil mesura de pressió a la cort per mantenir Xina en un estatus de submissió semi-colonial.

“Nou” Summer Palace

Avui dia pocs tour-operadors s’aturen a l’Antic Palau d’Estiu. A Tan sols uns pocs quilòmetres trobem el conegut Summer Palace (o Yiheyuan 颐和园 en xinès ), un extens i imponent parc que és la reconstrucció de l’anterior iniciada el mateix 1860. Mentre milions de visitants passen cada any per un recinte esplèndidament conservat i amb unes vistes espectaculars, l’Antic Palau d’Estiu llangueix silenciós i solitari, visitat tan sols per aquells que volen recordar.

Pels que hem viscut a Xina durant força temps, el parc crida l’atenció per l’existència de runes. Les runes, els que hagueu estat aquí sabreu de que parlo, són molt difícils de trobar a la Xina ja que en general el turista xinès les associa amb quelcom en mal estat i digne de poc interès. Pagodes, temples i fins i tot barris sencers han estat “víctimes” en els darrers anys de restauracions que si bé han fet que presentin un aspecte extern bonic i lluent, n’han esvaït tota la sensació d’antiguitat per deixar al visitant una mena de regust a Parc temàtic de cartró-pedra. Si el Partenó i el Colisseu fossin a la Xina, probablement avui estarien completament reconstruïts.

Runes de l’Antic Palau d’Estiu

Les runes de l’Antic Palau d’Estiu en canvi s’han conservat i restaurat com a runes. Una sonora excepció mantinguda com a símbol d’una època que Xina veu a la vegada com una humiliació i com un avís a sí mateixa per tal que allò no torni a succeir. De l’Antic Palau d’Estiu formaven part els famosos i polèmics 12 caps de bronze corresponents als animals de l’horòscop xinès que, disposats a l’entorn d’una font, a través d’un complex mecanisme feia a la vegada de rellotge. Quan el mes de febrer la casa Christie’s subhastava a Paris dos d’aquests caps, el govern xinès va expressar airades protestes i va iniciar tot seguit una campanya, no exempta d’un profund nacionalisme, de recuperació del seu patrimoni espoliat durant els dos segles anteriors.

Gravat de l’Antic Palau d’Estiu. Entre els dos braços de l’escalinata la font amb els 12 caps.

Els 2 caps subhastats per Christie’s

Polèmiques a part però, l’Antic Palau d’Estiu encara és un bon refugi per a nostàlgics i/o amants d’una tranquil·litat que és esquiva a Beijing. Contemplar runes és sempre una lliçó silenciosa d’història.

Zhongnanhai, la nova Ciutat Prohibida

Si la Ciutat Prohibida va ser batejada històricament amb aquest nom fou perquè cap persona, sense el consentiment explícit de l’emperador o la cort podia accedir-hi. Una finca privada de km² al bell mig de Beijing, emmurallada i tancada en si mateixa, construïda no per a la ciutat sinó “contra” la ciutat. Potser l’exemple més significatiu de com els xinesos han concebut (i conceben) el poder.

Entrada al recinte adornada amb la inscripció “Al servei del Poble”

Els segles han passat i avui dia la Ciutat Prohibida és, sense cap mena de dubte, l’enclau turístic més visitat de la Xina amb uns 20 milions de visitants l’any, oberta a tot aquell disposat a pagar els 4€ que costa la seva entrada. Durant segles els xinesos han associat el centre de Beijing com l’emplaçament natural del poder. Una barreja de creences religioses i geomàntiques associaven aquest punt com el dipositari de la virtut que el Cel (deïtat a-humana equivalent al nostre Déu antropomorf) concedia als humans per governar tota Xina. Qui ocupava el punt, el centre, fos pels mitjans que fos, era el legítim governant de l’Imperi Xinès.

Imatge per satèl·lit del recinte, l’única forma possible de “visitar-lo”

Després de la caiguda de l’Imperi el 1912, la nova República (de la qual la Xina d’avui n’és hereva indirecta) desitjava trencar amb el passat imperial i conseqüentment no podia ocupar i governar el que durant segles havia estat el símbol més absolut del poder monàrquic. La nova República però, tampoc volia trencar amb la tradició d’ocupar aquell centre místic, font de govern i de virtut, i per això va decidir no allunyar-se’n gaire. Tan sols uns metres a l’oest. La zona de Zhongnanhai (que en xinès significa Llacs del Centre i el Sud), antic jardí particular dels emperadors, va ser l’ escollida. La República va situar allà el seus òrgans de govern, però això no va servir per imposar el domini sobre tot el territori Xinès, dessagnat durant 30 anys de disputes entre Comunistes, Nacionalistes, Senyors de la Guerra i invasors japonesos.

Part sud del mur que envolta Zhongnanhai

L’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong i el Partit Comunista, entroncant amb la centenària tradició de poder, elegeixen Tiananmen, el centre, per proclamar la República Popular Xinesa. Immediatament després, fixen Zhongnanhai com la seva nova Ciutat Prohibida. Un recinte tancat als visitants i als ciutadans, rodejat de murs, que ininterrompudament ha albergat no només els principals òrgans de govern del Partit i l’Estat sinó també la residència de tota la seva cúpula dirigent. Fins i tot durant els anys més anàrquics de la Revolució Cultural (1966-1969), l’exèrcit no va permetre mai als Guàrdies Rojos l’entrada al recinte de Zhongnanhai.

“Condy” Rice, rebuda per el primer ministre xinès Wen Jiabao a Zhongnanhai

Tot i que els alts dignataris estrangers sempre han estat rebuts allà, els actes sempre se celebren en una mateixa sala, evitant en tot moment que puguin conèixer més detalls del recinte ultrasecret. Als periodistes que cobreixen aquests actes tan sols se’ls permet fer fotografies en les escasses zones autoritzades. Amb els anys de desgel després del Maoisme, lluny d’obrir-se progressivament a la ciutadania, Zhongnanhai es va blindar encara més després dels fets de Tiananmen el 1989. Avui, 20 anys després, encara continua sent un fortí inaccessible, envoltat els 365 dies l’any de draconianes mesures de seguretat.

El petit llegat d’una gran derrota

En contrast amb Xina, a Occident probablement pocs hagin sentit mai a parlar de Matteo Ricci. És lògic. La seva crònica i la de tots els que el varen precedir, varen ser els relats d’un reiterat fracàs: L’intent de convertir Xina al catolicisme, una  tasca ingent que d’haver resultat exitosa hagués canviat completament el curs de la història. Les restes d’aquells intrèpids aventurers, poc més d’una seixantena d’europeus, reposen avui al tranquil pati de l’Escola d’Administració de Beijing, fàbrica inesgotable de buròcrates del Partit Comunista Xinès. Un petit cementiri d’uns escassos 200 m2, superpoblat d’imponents làpides i rodejat d’un modest mur de maons, que alberga la flor i la nata dels pioners de la diplomàcia europea a Xina.

En aquest indret tranquil, amagat i pràcticament desconegut per a la majoria de residents occidentals de la ciutat, estan enterrats no nomès els cossos d’un grapat de religiosos d’entre els segles XVI i XIX, també está enterrada una determinada forma d’entendre i aproximar-se al món xinès per part dels occidentals. El que va fer grans aquells jesuïtes és que no nomès varen anar a Xina amb afany proselitista, sinó que hi varen anar a aprendre tot allò que aquella mil·lenària cultura els podia aportar de valuós. Van aprendre la seva llengua, filosofia, literatura i estructura social, enriquint-la alhora amb valuoses aportacions en física, mecànica i astronomia que van possibilitar que molts d’ells gaudissin durant anys d’accés i influència a la cort imperial. Aquells jesuïtes van portar a Xina els avenços d’una puixant Europa renaixentista, però desafortunadament no van poder fer el viatge a la inversa, portar a Europa tot allò que es podia haver après de Xina.

Poques dècades després d’aquells fracassos varen arribar els britànics i la seva diplomàcia de la canonada, hipotecant encara fins avui dia la forma i la visió amb que molts occidentals afronten les relacions amb Xina. Una barreja errònia de superioritat, xovinisme i ignorància.

Com si volguéssin retre una mena de culte silenciós a la forma amb que els europeus van saber entendre, fa segles, la civilització xinesa, les tombes d’aquells jesuïtes reposen increïblement intactes, alienes a tots els vaivens de la història contemporània xinesa. Preservades com un símbol que tot i ignorat, es nega a desaparèixer de la història i reclama dia rera dia la seva plena vigència.

L’eclecticisme dels xinesos ha assimilat però alhora ha derrotat sistemàticament totes les religions que han intentat monopolitzar els seus cultes, inclòs el budisme. El catolicisme tot i els esforços d’assimilació i comprensió d’aquells primers ambaixadors de la cultura occidental, va córrer la mateixa sort. Avui dia, es calcula que tan sols 3 o 4 dels aproximadament 1.400 milions de xinesos, es declaren cristians. Potser en la història de les civilitzacions que han poblat el planeta, cap ha tingut un caràcter més laic i menys basat en la religió que la cultura xinesa. Totes les religions es van estavellar contra l’escullera que representa el confucianisme, un complex entramat de normes de conducta social i polític que han vertebrat fins avui tota la tradició xinesa, actuant sempre com a substitutiu de tota religió. El credo cristià, com també el musulmà, marcats per un fort dogmatisme, per la defensa d’un credo únic i verdader i per les seves pretensions totalitzadores de la vida dels ciutadans, tenien doncs tots els números per acabar relegats a la marginalitat. El que en queda avui, és tan sols el petit llegat d’una gran derrota.

Tomba de Matteo Ricci.

利玛窦墓

Beijing, Districte de Xicheng, Chegongzhuang Dajie num.6, Escola d’Administració de Beijing.

西城区车公庄大街路南6号。北京行政学院

Estació de metro més propera: Chegongzhuang (línia 2).

Parada de Bus:  二里沟东口

Una llarga i tranquil·la passejada de Simatai a Jinshanling

El passat cap de setmana vàrem tenir ocasió de fer el que és, potser, el tram amb més encant dels milers de quilòmetres de la Gran Muralla. De Simatai a Jinshanling, en total una caminada d’unes 6 hores amb possibilitat de fer nit dins d’una de les torres semiderruïdes. Abans de tot cal recordar que la Gran Muralla no és una línia de fortificació contínua al llarg de tot el seu recorregut, ni tampoc és cert, rebatent el ja gastat tòpic, que es pugui veure des de l’espai.

Els trams més famosos de la Gran Muralla, són els que es troben restaurats, a escasses dues hores de Beijing. També és cert que són els més concorreguts, ja que diàriament son visitats per miríades de turistes la qual cosa pot fer que quan un els visita trobi estampes com la de la foto: una muralla més atapeïda que en temps de les invasions nòmades.

Si un vol evitar aquesta mena d’aglomeracions i vol estar més en contacte amb la naturalesa (cosa realment difícil a Xina) el tram de Simatai a Jinshanling és una bona opció. Arribar per compta pròpia no és gens fàcil, cal saber una mica de xinès ja que el transport públic és completament precari i no queda altre remei que llogar taxis. Una altra opció és fer-ho a través d’agència, el preu oscil·la entre els 250 i els 300 Yuans (25-30€) per persona, tot inclòs.

Si ho feu trobareu una Muralla estranyament deserta i tranquil·la. A qué es degut que en 6 hores de caminada a penes trobis cap xinès? Bé, és degut a fenòmens de psicologia col·lectiva. En general, als xinesos a diferència dels europeus no els agrada gens veure ruïnes. Per ells, tot allò amb aspecte vell i ruinós és sinònim de deixadesa, quelcom que cal arreglar i reformar. Tots els grans monuments xinesos (Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Temple del Cel, etc…) es troben restaurats. Tots. Bé, perdó, enlloc de restaurats hauriem de dir completament reconstruïts, la qual cosa dóna la sensació a qui els visita d’estar davant un decorat, una cosa completament artificial sense cap mena de connotació històrica. Si el Partenó o el Colisseu estéssin a la Xina, que ningú tingui cap mena de dubte que avui dia estarien completament reconstruïts.

Per als europeus contemplar unes ruïnes evoca un cert sentiment romàntic, una serta sensació d’impermanència i una lliçó històrica que ensenya que el que avui és gran i majestuós, el dia de demà pot ser tan sols un grapat de pedres. A Xina aquest concepte és completament l’oposat. En general, quan un xinès contempla unes runes té una sensació de desgrat i avorriment. El que es troba en mal estat, no val la pena veure-ho, no té cap interès. Aquesta mentalitat ajuda a entendre com, tot i que  constantment presumeixin dels seus 5.000 anys d’història, avui dia sigui molt difícil trobar a Xina edificis de més de 60 anys d’antiguitat (anteriors a 1949). Trobar ciutats i pobles amb un casc antic que mereixi tal apel·latiu és gairebé impossible. Els xinesos amb una certa sensibilitat patrimonial es poden comptar amb els dits d’una mà. Mentrestant, el seu enorme patrimoni material s’ensorra dia rera dia víctima de la insensibilitat i l’especulació immobiliària, davant el silenci i la passivitat de govern i ciutadans.

Aquesta mentalitat col·lectiva possibilita que en un país sobrepoblat on l’evasió i la intimitat són un luxe,  un pugui gaudir de paisatges com aquests amb total tranquil·litat.

La Gran Muralla al mar

El passat cap de setmana varem anar al punt on la Gran Muralla “desemboca” al mar. Una part que els xinesos anomenen Laolongtou, és a dir “el cap del vell drac”. De fet, de vell en té bastant poc, doncs fins fa escassos vint anys aquest fragment a dures penes constava de quatre roques mal disperses a mode d’espigó marítim. La reconstrucció ha estat total i quan un és allà  té més la sensació d’estar en una mena de parc temàtic que no pas en un indret històric. És un sentiment bastant freqüent quan es visita el patrimoni històric xinès.

Com ja hem dit algunes vegades la Gran Muralla, tot i el misticisme i l’admiració que desperta a occident, és i ha estat una de les obres més inútils de la història de la humanitat. Si bé és cert que és el símbol més clar i exagerat de la divisió entre nòmades i agricultors, també ho és que durant els seus gairebé 2000 anys d’existència no va poder impedir tota mena d’invasions bàrbares, fossin mongoles, manxús o d’altres tribus estepàries el rastre històric de les quals s’ha difuminat completament en el temps. A més, les successives reconstruccions de la Gran Muralla durant la seva dilatada existència tan sols varen ser dutes a terme per dinasties purament xineses, és a dir agricultores. Quan els Tang (turcs) al s.VII, els mongols (s.XIII) o els manxús (s.XVII) van regir els destins de Xina, no van dedicar ni un sol cèntim a refer tan megalòmana estructura, doncs sabien prou bé que gràcies a les seves debilitats ells havien pogut arribar al poder.

Ja que els Qing, foren l’última de les dinasties imperials que va governar Xina  des del s.XVII fins al s.XX (bé, hi ha gent que diu, no sense raó, que el Partit Comunista és en realitat una nova dinastía i de fet no es comporta d’una forma gaire diferent a les seves predecessores) això suposa que la majoria de trams de la Gran Muralla  han estat abandonats durant 400 anys. El seu estat ruinós es va mantenir fins ben entrada la dècada dels 80, quan novament una altra “dinastía” xinesa, va emprendre’n de nou la reconstrucció, tot i que aquesta vegada per motius molt diferents.

Si voleu saber una miqueta més sobre la història de la Gran Muralla, podeu clicar aquí.

Al Parc (1)

Aquest dissabte celebrant l’aniversari de la nostra companya Judit, vam decidir dur-la (i dur-nos) de visita al principal parc d’atraccions de Beijing, l’anomenat Happy Valley (la vall feliç). Happy Valley va obrir les seves portes tot just fa dos anys i és una réplica força millorada del per tots nosaltres conegut Port Aventura. El parc temàtic es divideix en 6 mons o àrees. Com que es troba situat a Xina, lògicament no hi pot haver una àrea dedicada a ells mateixos ni una atracció emblemàtica que es digui Dragon Kahn, així que molt educadament ens la dediquen a nosaltres, la civilització occidental (en els seus orígens a la Grècia Antiga). A part del món grec, també tenim l’Atlantis de Jules Verne, el món Maia, el Shangri-La tibetà i el món de les formigues (?).

A sota podem veure el paisatge del món grec, una barreja de grècia clàssica amb el paisatge de les famoses illes mediterrànies.

Aquí podem veure l’Atlantis de Jules Verne. L’habitual capa de contaminació que sempre cobreix Beijing i un decorat força ben fet li donen un toc d’allò més realista.

Aquí l’atracció emblemàtica, situada a l’àrea del Tíbet. Un Dragon Kahn però millorat, i molt més espectacular per la posició en que et trobes. La fotografia no està pas girada.

Per últim, la meva atracció preferida. Una que crec (almenys l’últim cop que el vaig visitar no hi era) que no té equivalent al parc del nostre país: la centrifugadora de xinesos. A continuació un vídeo molt il·lustratiu.

A la fira

Ja fa varies setmanes vam anar a passejar per un dels molts parcs de la ciutat. La peculiaritat d’aquell dia és que en aquell parc s’hi feia una fira. Vaig anar-hi tot encuriosit per saber com coi devia ser una fira a la Xina, si era exactament igual que a les del nostre país, les quals recordo amb força nostàlgia des dels meus records d’infància. La veritat és que en la major part de coses, les fires crec que són a tot arreu iguals en un 90%, no importa si estás a Catalunya, la Xina, Sicília o Madagascar. No obstant si que hi van haver 3 coses que em van cridar l’atenció:

1) Una atracció que consistia en intentar trencar bombetes contra un bol de ferro, rodejat d’espuma amortidora. Fàcil, pensareu, i realment ho és, sinó fos perquè el que t’havies de gastar en bombetes trencades per obtenir el premi (un ridícul peluix) superava amb escreix el seu valor real. Com sempre, guanya la banca.

2) Encara que no ho sembli això es l’entrada d’un lavabo. Tot i la decoració, per dins era tan insalubre i feia una pudor tan insuportable com la resta de banys públics a la Xina.

3) Això era una paradeta on podies comprar tot aquest arsenal, amb total impunitat i a preu mòdic a l’abast de totes les edats. La veritat semblen els decomissos i incautacions de la policia quan detenen algun grupuscle feixista o alguna altra banda violenta. Per sort, de moment Xina és una societat força segura i pacífica en comparació amb d’altres com per exemple la nostra, on tot aquest material de ben segur que hagués provocat ja força estralls.

Dins el niu de l’ocell

Després de molts mesos en obres, fa unes setmanes per fi es va inaugurar el que serà l’estadi emblemàtic dels JJOO i de la ciutat de Beijing: l’anomenat per tothom el Niu de l’ocell per raons ben evidents.

La seva posada en escena va ser l’Open d’Atletisme de Xina, on a part d’atletes xinesos també varen participar-ne d’estrangers, tot i que ni molt menys d’alta volada. Tot i ser una competició de segona fila, va ser una oportunitat ideal per visitar l’estadi per un preu mòdic: uns 10€. Així que no la varem pas desaprofitar! Tot seguit un petit reportatge:

En primer lloc que l’estadi estigui inaugurat no vol dir que els entorns estiguin acondicionats. Encara els queda molt per fer i ja cal que s’afanyin que els JJOO ja són al girar la cantonada. El fet es que de moment, tot destil·la una sensació de provisionalitat que es massa, els embussos per accedir-hi són d’aquells que et posen a prova la paciència i al sortir del recinte no tens cap mena de servei de bus ni taxi aprop i et veus obligat a caminar una bona estona. De moment els xinesos han suplit aquestes carències amb una organització exemplar, amb milers de persones o voluntaris que en un esforçat anglés intenten conduïr a l’espectador estranger a bon port. A la imatge, una amb un cert look de “vigilante de la playa”:

A part d’això l’entorn de l’estadi també és en la seva major part de construcció recent, com a exemple veiem aquest peculiar edifici que m’he permès el luxe de batejar amb el nom de “Edifici Tupé”.

Un cop dins però, val a dir que l’estadi es per treure’s el barret. Té totes les comoditats tant pels espectadors com per la premsa i a diferència del que passa en altres recintes esportius, els preus de les begudes i el menjar no están multiplicats per 2. Quan era dins, si no hagués estat per la pista d’atletisme entre la grada i la gespa, vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig al Camp Nou a veure algun partit del Barça.

Tot i ser una competició menor, la vetllada va deixar moments per el record com per exemple quan l’equip de Sichuan (la província xinesa més afectada pel terratrèmol) va guanyar la prova de relleu 4×100, amb una remuntada espectacular en els últims 100 metres a cárrec d’un dels seus corredors, que en acabar no va parar d’assenyalar davant les càmeres el nom de la seva província amb llàgrimes als ulls. El public va embogir d’alegria i d’emoció, no només per l’emotivitat del fet en si, sinó perque van batre a la mateixa línia de meta (va caldre Photo-finish) a l’equip… del Japó!!

En resum, va ser un diumenge força ben aprofitat, ara bé, tenint en compte que cap gran equip de cap gran esport de masses té la seu a Beijing, un no pot evitar preguntar-se que en farà la ciutat d’una infrastructura com aquesta una vegada acabin els JJOO. Un problema similar al que ja s’han hagut d’enfrontar altres antigues seus olímpiques com Barcelona amb l’Estadi Olímpic. Es convertirà en un munt de ferralla rovellada i decadent? Esperem que no, però tenint en compte l’afició dels xinesos per enderrocar tot allò vell (entenem per vell tot allò amb més de 10 anys) i construïr de nou, tot podria ser.

Barberia al carrer

Fa uns dies, passejant pel centre de la ciutat vam poder observar aquesta curiosa escena. Una barberia en mig del carrer! Es clar, amb els preus immobiliaris pels núvols a Beijing a causa dels JJOO, ja no hi ha lloc ni per tenir un localet!

Opera xinesa

Llàstima que en el festival d’Eurovisió no hi pugui participar Xina com a país convidat. Si alguns creiem que Espanya és el bressol del frikisme és que encara no ha visitat Xina. Aquí l’estat no paga pensió de jubilació, tan sols ho fa l’empresa per la qual un ha treballat tota la vida. És ja sabut que la població xinesa está envellint a causa de les millores sanitàries i les conseqüències de la política de fill únic. Així cada dia es poden veure més jubilats per carrers i parcs, en una escena que la veritat és envejable. Centenars de persones dedicats a qualsevol tipus d’oci als parcs… faci fred o calor. Juguen a cartes, practiquen esport, fan cal·ligrafia, conversen i alguns també canten. Aquí va el vídeo: