Tancat per efemèride

Març 12, 2009

img_5273

Com si fos una botiga. Com si fos una paradeta. Com si fos el pati del darrere d’una propietat privada. El Tibet torna a estar tancat als estrangers (no xinesos) fins a nova ordre. Si fa un any el pretext era instaurar un autèntic estat de setge per posar fi a la revolta del 14 de març, aquest any el pretext ha estat una efemèride. El 1r aniversari de la revolta de l’any 2008 i el 5oè de la revolta antixinesa de l’any 1959, la mateixa que va provocar l’exili de l’actual Dalai Lama que des d’aquelles dates no ha pogut tornar a trepitjar la seva terra.

Pocs pretextos li fan falta al govern xinès per posar el baldó a la porta. Prohibida l’entrada de turistes estrangers i, no cal ni dir-ho, de periodistes. Abans de l’enèssim tancament qualsevol estranger que volia visitar la zona ho havia de fer adaptant-se a uns preus i unes condicions totalment abusives. Avui, la regió torna a estar sotmesa a una situació d’excepcionalitat crítica només equiparable a un estat de guerra. Llei marcial als carrers i toc de queda. La por, la prudència i la paranoia del govern són extremes. Tant se val si es tracta d’un concert d’Oasis com d’una efemèride. Primer es reprimeix i després es pregunta.

tibet_0218

Mentre en el cas de Taiwan, Xina sembla que ha optat per una política de clara conciliació que comença a donar bons fruïts, en el cas del Tibet s’ aplica justament el contrari. Xarop de bastó. Els resultats òbviament, també son contraris al cas taiwanés i el sostre del món segueix sent l’altell dels mals endreços de la República Popular. I ho continuarà sent durant molt temps.

A diferència del que es creu a Occident, el cas tibetà no és només un problema nacional sinó, sobretot, una flagrant injustícia social. Diguem-ho clar, més que les ànsies d’independència (que també), el que realment subleva al poble tibetà és la discriminació ètnica i econòmica a la que es sotmet la seva població per part de l’ètnia Han (l’ètnia xinesa majoritària). Ni occident ni Xina entendran mai el problema tibetà si el continuen enfocant només com un conflicte nacional. És trist llegir cada dia els diaris d’uns i altres, cansats de repetir els mateixos tòpics de forma acrítica i no trobar gairebé ningú que posi el dit a la nafra sobre el que realment passa allà dalt.

Els tibetans estan totalment exclosos del poder econòmic i polític al territori a no ser que renunciïn completament a la seva llengua i la seva identitat. Empreses, recursos, premsa, subvencions, teixit econòmic, infrastructures… tot concentrat en mans xineses. És cert que fa 50 anys els tibetans no tenien progrés econòmic (tampoc ningú es va molestar a preguntar-los si a cas el desitjaven o el necessitaven). Avui tenen el progrés davant dels seus nassos, però  privats d’accedir-hi, es veuen abocats a la marginalitat més absoluta. A la seva pròpia casa.

090108-mapa-tibet-gran-298241

El més greu de tot és que es una política totalment amparada des de l’administració a traves de les migracions incentivades de xinesos a la regió. Clar i concís: el govern subvenciona als xinesos per anar a viure al Tibet.  Cínicament esperen que, afegint aigua al vi, el problema es dissolgui per si sol. No semblen veure però que per sota les esquerdes amenacen de trencar la pica. Migració i repressió son les dues úniques eines que Xina empra. I el malestar, lluny de disminuïr, augmenta.

Anuncis

Expedició al Tibet

febrer 2, 2009

090122-parada-de-carn-al-mercat-de-lhasa-41803

Durant el mes de gener, una expedició organitzada per l’Observatori del Tíbet i l’Àsia Central encapçalada per Josep Lluís Alay es troba en terres tibetanes realitzant una interessant estudi per recuperar de l’oblit els trets culturals de l’antic regna Zhang-Zhung, entre els quals destaca la religió Bon. Podeu consultar el dietari de l’expedició en aquesta plana web…

http://www.recercaenaccio.cat/agaur_reac/AppJava/ca/projecte/081209-expedicio-cienti.jsp

… on també es poden conèixer aspectes interessants de la cultura i societat tibetanes, sobretot en un moment en que viatjar al sostre del món no és gens fàcil per al turista occidental, a arrel de les restriccions imposades pel govern xinès després dels fets del passat mes de març.

A continuació us remeto un interessantissim article d’en Rafael Poch (corresponsal de La Vanguardia a Beijing) sobre la situació del Tíbet i les seves perspectives futures. Una de les millors cròniques que podran llegir aquells interessats en la temàtica.

Tíbet en el péndulo mundial

Rafael Poch | 25/04/2008 – 17:34 horas

Todas las víctimas y todos los oprimidos merecen respeto, pero eso no debería hacernos perder de vista las tendencias de fondo, que potencian a unos y marginan a otros

En su libro divulgativo sobre el problema de Tíbet, (accesible en la red en: ark.cdlib.org/ark:/13030/ft2199n7f4) Melvyn Goldstein, concluía, hace diez años, anticipando mucho de lo que estamos presenciando hoy. En primer lugar, una nueva explosión del histórico descontento tibetano a colocar en la serie del último medio siglo; 1959, 1987, 1989, 2008… Las razones de ese descontento son claras y bien conocidas, por lo que no es necesario insistir en ellas. En segundo lugar la perspectiva de radicalización.

Como tantos otros conocedores de Tibet (véase, por ejemplo el dossier de la revista “Himal” de Katmandú: www.himalmag.com/2007/april/index.php), Goldstein ya apuntaba entonces el problema de la crisis de la “vía intermedia” del Dalai Lama. El exilio tibetano, especialmente la gente joven del “Congreso de la Juventud Tibetana”, que reclama 30.000 seguidores, considera que la moderación del Dalai Lama no ha dado resultados en los últimos veinte años. Dice que las cosas están cada vez peor, y que hay que pasar a una acción más decidida, con la “Intifada” palestina como modelo e inspiración. El líder del Congreso, Tsewang Rigzin, no descarta un futuro de atentados suicidas, el peor escenario en el que, según nuestras fuentes, ya está trabajando la policía china de cara a los juegos de agosto. Ese es un “escenario más que posible” para los próximos años, que, “depende enteramente de China”, dice Rigzin. “La no violencia del Dalai Lama ha permitido a los chinos continuar el genocidio de nuestras tradiciones culturales y religiosas”. El objetivo es, evidentemente, no una “autonomía real”, sino, “la independencia a cualquier precio” (ver, entre otros, Corriere della Sera, 27 de marzo).

En enero, la organización de Rigzin y otras cuatro (la “Asociación de Mujeres Tibetanas”, los Estudiantes por un Tíbet Libre”, el “Partido Nacional Democrático de Tíbet” y el movimiento de ex presos políticos tibetanos “Gu-Chu-Sum”), crearon una coalición llamada, el “Movimiento del Levantamiento del Pueblo Tibetano” enfocada a “terminar con el dominio chino de Tíbet”. Esta coalición fue la que preparó la rebelión de marzo, que incluía una “marcha sobre Tíbet” desde India que pretendía cruzar la frontera a la brava. Previamente, el Dalai Lama había sido recibido por Angela Merkel en Berlín, y por George Bush en Washington, donde se le había impuesto la medalla del Congreso. Antes aun, la Voz de América estrenó un programa semanal de televisión vía satélite que emite en tibetano cada miércoles y que es sumamente popular en Tibet, incluidas las zonas de Gansú, Sichuan y Qinhai reclamadas como “Gran Tibet” por el Dalai Lama. Esas emisiones se captan hasta en el último pueblo de Tibet. El acto de la condecoración del Dalai Lama se realizó un miércoles, precisamente por esa razón. Las emisiones de la Voz de América y Radio Free Asia en tibetano fueron el altavoz del “Movimiento del Levantamiento del Pueblo Tibetano”.

Paralelismos con el pasado
Todo esto se parece mucho a la situación de los cincuenta, sesenta y setenta. El dinero que la CIA se gastaba entonces en financiar la guerrilla tibetana, el exilio tibetano y al propio Dalai Lama, hoy se gasta en ayudar económicamente a las organizaciones del mencionado “Movimiento…” a través de seudosonegés compañeras de viaje de la Agencia, como el “National Endowment for Democracy” (NED). Como se sabe, la acción del NED se centra en países adversarios o rivales de la política de Estados Unidos, como; Cuba, China, y Rusia, entre otros. “Reporteros sin Fronteras”, que también suele poner énfasis en ese tipo de países y que ha sido bastante activa en la actual campaña por Tíbet, también recibió financiación del NED.

El paralelismo con el pasado se resume en tres aspectos. En primer lugar, el movimiento no es “un tinglado de la CIA”: es resultado de un descontento genuino y lleno de razones. La primera guerrilla tibetana de los cincuenta no la creó la CIA, sino que fue un resultado directo de la política china. Hoy es la situación en Tibet la que crea el descontento y la protesta, no las onegés de la CIA, que, simplemente, ayudan.

El segundo paralelismo es el carácter ambiguo de esa ayuda occidental: ningún estado apoya la independencia de Tíbet, pero esa ayuda, las medallas y las recepciones al más alto nivel, sugieren lo contrario. El resultado es nefasto: da falsas expectativas a los tibetanos. Esperanzas en la intervención de un aliado que, en el fondo, no existe. En el otro lado, esa ayuda, con sus ecos de guerra fría, evoca dolorosos fantasmas de intervencionismo extranjero entre los chinos. Con la guerrilla del pasado ocurría lo mismo. El objetivo de la CIA no era la independencia de Tíbet, sino crearle problemas a China, pero los guerrilleros tibetanos, que murieron a millares, creían luchar por la independencia de Tíbet. Ahora, el apoyo de Estados Unidos, lleva a muchos tibetanos a pensar que Washington sostiene el programa del Dalai Lama, lo que fomenta la oposición a China. Si se reconociera la realidad, es decir, que ningún gobierno cuestiona la integridad territorial de China y que nadie tiene la menor intención de ir más allá de las declaraciones y los gestos, el exilio tibetano quizá formularía un programa más realista. Porque no hay duda de que China tiene responsabilidades en el fracaso de las seis rondas negociadoras celebradas desde 2002, pero, ¿sólo China?. ¿Qué decir de la reivindicación del “Gran Tibet” por el Dalai Lama?. ¿O de la retirada de las tropas chinas de toda esa región, es decir de la cuarta parte del territorio de China, con una historia de intervencionismo extranjero, tensiones fronterizas con India, etc., etc.?.

El motivo de tales disparates en la plataforma del Dalai Lama no es más que el peso que la gente de Kham (un trozo del “Gran Tíbet”) tiene en el microcosmos de Dharamsalá, la sede india del exilio tibetano. Para el Dalai Lama acabar con ese tipo de sueños supone riesgos de dividir al exilio. “En ese sentido”, dice Goldstein, “el Dalai Lama debería poner los intereses de seis millones de tibetanos de Tíbet por delante de los 130.000 tibetanos del exilio”. En Dharamsalá hay un problema de falta coraje político, que impide formular una plataforma negociadora realista para presentar a China. Aceptar una componenda mejorable en el marco de China, renunciando al “Gran Tíbet”, al independentismo de facto, y reconocer que Taiwán es China, sería visto, sin duda como una “traición” por los ultras de Dharamsalá, pero podría cambiar las cosas en un sentido muy positivo para los tibetanos de Tíbet, que son los que cuentan en esta historia. Seguramente sería mucho mejor que instalarse en el sueño independentista, no reconocido pero implícito en la “vía intermedia” y completamente manifiesto en el propósito del “Movimiento para el Levantamiento del Pueblo Tibetano”. La engañosa ayuda occidental complica explorar esa vía, sugiere Goldstein. Y el precio de ese engaño es alto.

Falsas expectativas
La “ayuda” occidental y la guerra fría en general contribuyeron a la ruptura de 1959, junto con el inmovilismo de la elite tibetana y junto con el fanatismo comunistoide de los sectores del Partido Comunista Chino, que murmuraban contra Mao por la no aplicación de la política de reformas en Tíbet. Aquella “ayuda” significó el fin de la política gradualista y cuidadosa de Mao, cuya lógica era ganarse a la elite tibetana y apoyarse en el Dalai Lama, para realizar una modernización con arraigo entre los tibetanos. Significó la denuncia del acuerdo de los 17 puntos por las dos partes, Pekín y el Dalai Lama, que lo habían firmado. La consecuencia fue un verdadero colapso tibetano. Los veinte años fatales del maoísmo, que incluyen las hambrunas del Gran Salto Adelante y la Revolución Cultural, significaron para Tibet la destrucción del budismo y el abandono forzado de valores y costumbres que estaban en la matriz de la identidad cultural de los tibetanos. A principios de los ochenta, con Hu Yaobang en la secretaría general del Partido Comunista Chino y en un nuevo contexto internacional, China rectificó y corrigió muchas cosas, pero el tren se volvió a escapar. Y, una vez más, las responsabilidades no fueron únicamente de China. Ahora, la radicalización del exilio y la última ola de protestas, aleja más que acerca una perspectiva de solución. La paradoja, explica Goldstein es que cuanto más exitosa es la campaña tibetana ante la opinión pública occidental, mayores son las pérdidas que la causa tibetana registra en el verdadero terreno de juego, que no es París ni Washington, sino China.

El tercer aspecto es que, entonces -y ahora- el movimiento tibetano era una pieza insignificante en un tablero internacional del que los tibetanos no tenían el más mínimo control. Entonces era la lucha contra el comunismo, en el marco de la guerra fría. Hoy se trata de una rabieta para poner obstáculos a la, al parecer, imparable transferencia de poder de Occidente a Asia. La correlación de fuerzas mundial está cambiando, como ocurría con Europa a principios de siglo XX en beneficio de América. Ahora parece que la beneficiaria es una Asia con matriz en China, su centro tradicional. La impresión de que las dificultades con la guerra de Irak está dando alas a esa transferencia de poder, es general y crea ansiedad. Los juegos olímpicos de Pekín son un poco la fiesta de ese regreso de China a su posición secular, y hay muchas ganas de reventarla. Naturalmente, la situación tiene otros ingredientes – incluido los impulsos perfectamente respetables y éticamente impecables de quienes se solidarizan con los adversarios de China en Tíbet y quieren aprovechar los juegos de Pekín para promover sus agendas- pero aquí estamos hablando de los procesos de fondo.

Los derechos humanos y su política
Hay que distinguir siempre entre “derechos humanos” y la “política de derechos humanos”, es decir, la utilización política, discriminada y selectiva, de los mismos. El anhelo de los tibetanos por conseguir una autonomía digna de tal nombre, merece todo respeto. Se comprende, insisto, que deseen aprovechar la ocasión que brindan los juegos, y hasta se comprende la terrible violencia de la que hicieron gala el 14 de marzo en Lhasa, donde murieron ciudadanos completamente inocentes. Por desgracia, la historia sugiere que no hay libertad sin violencia. Los propios derechos humanos, fueron afirmados políticamente en el país que los inventó, hace más de 200 años, en medio de una tremenda e injusta violación que llevaba a la guillotina al adversario. No se trata de negar las razones de los tibetanos, sino de comprender toda la situación.

En 1984, después de una visita a Auschwitz, esa catedral de la historia europea, y de una entrevista en Varsovia con Jacek Kuron, visité la tumba del Padre Jerzy Popielusko. Había sido asesinado hacía poco por policías incontrolados y lo habían enterrado junto a su parroquia. La tumba estaba siempre llena de flores. En octubre de 1984, en plena guerra fría, la lógica de aquella “política de derechos humanos”, llevaba a “The New York Times” a denunciar en editoriales y artículos de portada el asesinato de Popieluszko, mientras se marginaba a pequeñas columnas en el interior del diario el asesinato del obispo primado del Salvador, Monseñor Romero, y de decenas de sacerdotes y monjas católicos, en aquella misma década.

En aquella época, la situación en los campos soviéticos de prisioneros en Mordovia era dura, pero era una broma al lado de lo que ocurría en Centroamérica. En aquellos años, los regímenes patrocinados por Estados Unidos, no encarcelaban a los disidentes, sino que los violaban, mutilaban y desaparecían. Pero para la publicística global, el principal crimen y el objeto primero de su atención y denuncia, era el Este, porque el asunto de fondo no eran los derechos humanos, sino combatir a la URSS. Por eso ponían a un sacerdote polaco por delante de docenas de religiosos centroamericanos, jesuitas españoles e incluso monjas estadounidenses. En aquella época, este cronista trabajaba en el Este de Europa, pero informar sobre la suerte de los disidentes del Este y ser solidario y cómplice de ellos, no impedía comprender el tablero en el que se jugaba. Evocando aquella realidad de catástrofes en el Este y en el Oeste, Jacek Kuron, uno de los más inteligentes disidentes polacos, admirador de las Comisiones Obreras españolas y luego ministro, me dijo; “el nuestro es como el diálogo entre la víctima de un incendio y la víctima de una inundación”…

Hoy esa misma lógica de la “política de los derechos humanos” es la que pone a los tibetanos por delante de los palestinos, los desastres de Irak o cualquier otra catástrofe vinculada a Occidente. Todas las víctimas y todos los oprimidos merecen respeto, tanto si son víctimas de un incendio, como si lo son de una inundación, y al mismo tiempo, eso no nos debe impedir comprender el mundo en el que vivimos.

Nuestra prensa y nuestra opinión públicas son “libres”. Libres como aquel vagabundo que cada noche puede elegir su lugar para dormir; bien debajo de un puente, bien en un palacio. Pero el vagabundo siempre elige el puente. En su elección hay muy poco de casual. Casi todo viene determinado por la realidad social. Cuando una crisis humanitaria merece la atención de una sociedad, es importante preguntarse por la fuente de esa atención, y sus coordenadas generales, por la misma razón por la que deberíamos preguntarnos por qué el vagabundo elige siempre el puente y no el palacio. Y aquí de lo que se trata es de que China se está haciendo más poderosa. Por eso, su compleja, rica en matices, y múltiple realidad, debe ser reducida a un infierno de derechos humanos. Ese es el dato esencial que se le escapa al público en esta “crisis del Tibet”, gracias a los medios de comunicación fundamentalmente insertos en la “política de derechos humanos”. Pero eso cambia poco el movimiento del péndulo de la historia.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080425/53457703159.html

Visca el Photoshop!

Abril 12, 2008

Com molts ja haureu sentit, el famós tren al Tíbet és una de les fites de l’enginyeria d’aquests inicis de segle. Quan es parla de infrastructures i la Xina, es tendeix a donar una imatge hiperbòlica, quasi megalòmana. Si que és cert que aquesta imatge no és nova, i ja esta present en l’imaginari europeu i occidental molts anys abans de que el govern de la República Popular emprengués algunes de les seves obres més emblemàtiques com la ja gairebé finalitzada Presa de les Tres Gorges o bé el pont de la Badia de Hangzhou que, un cop inaugurat el proper 1 de maig, es convertirà en el més llarg del món. També és cert que és una imatge que té molt de real, i que el propi govern xinès s’encarrega de fomentar. La mobilització de grans quantitats de recursos i ma d’obra, ha estat una tònica de totes les grans dinasties de la història Xinesa. La ciutat Prohibida, la Gran Muralla, o el Gran Canal són grans obres que han perdurat durant segles. En cert sentit, el Partit Comunista Xinès no deixa de veure’s com una nova dinastia governant, i com a tal vol llegar al món obres per a la posteritat. No només això sinó que en molts sentits, i segons la ideosincràcia i la tradició política xinesa, un govern capaç de dur a terme aquestes obres ja té, per sí mateix, una certa legitimitat garantida. Un govern capaç de controlar la immensitat de territori, recursos i població que té Xina, és un govern legítim, sota el qual Xina prosperarà i esdevindrà un imperi. Si bé és cert que des de la nostra òptica occidental això és molt discutible, si que és cert que la història és tossuda i hi ha exemples de sobra per donar-los la raó. Bé, pot ser molt legítim que ho facin, però haurien de cuidar les formes o també ens llegaran a la posteritat alguns ridículs sonats com el que exposem a continuació:


La foto que heu pogut veure va ser “presa” per el fotògraf xinès Liu Weiqiang per contrarrestar les nombroses crítiques que organitzacions ecologistes van realitzar al projecte, posant en dubte la seva sostenibilitat mediambiental. El govern xinès la va posar com a exemple indiscutible de la falsetat de les acusacions. El tren estava en completa harmonia amb el seu entorn. Harmonia, una paraula que encanta als xinesos i de la qual sempre en presumeixen. Potser els hauriem de recordar aquell dit castellà de “Dime de que presumes y…”. Fa poc s’ha conegut que el principal argument que el govern xinès esgrimia per defensar la armonia ferroviaria al Tibet és?? ho endevineu?? Fals! Es clar, si falsifiquen a la perfecció marques de roba, calçat, electrònica o informàtica , com no s’havien d’atrevir amb una senzilla fotografia? Per sort el senyor Liu no és massa hàbil amb el Photoshop i la manipulació resulta òbvia fins i tot sense haver de llegir tot això que us acabo d’escriure.

A continuació, podreu veure l’enllaç a la notícia:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=497523&idseccio_PK=1021&h=

El Tibet de Xina

Març 29, 2008

Abans d’ahir vam anar a visitar l’Avinguda Wangfujing. Per aquells i aquelles no introduïts en la matèria es la principal avinguda comercial de Beijing (i per extensió de Xina), una espècie de Portal de l’Àngel. Allà on totes les empreses i multinacionals de béns de consum volen tenir-hi un establiment. En aquesta avinguda hi ha la que segurament és, la principal llibreria en llengües estrangeres de Xina. 5 plantes dedicades a la venda de llibres en xinés i també en la majoria de llengües més o menys extensament parlades (el català no hi és però…).

Al acostar-me a la estanteria dels llibres en espanyol, en un lloc destacat es podien veure titulars com aquests:

Guia turística del Tibet DE CHINA.

p1010241.jpg

Estatus historico del Tibet DE CHINA

p1010242.jpg

Com veieu darrere de la paraula Tibet el govern xinés obliga a posar a les traduccions “DE CHINA”.. és curiós no? De totes les províncies xineses, tan sols en aquesta es mostren tan insistents en que es part de Xina… Serà que ni ells mateixos n’están segurs?

La història però, no és nova. Fins i tot en un assumpte aparentment innocent com els còmics de Tintin hi va haver un problema similar. Resulta que el govern xinès volia de totes totes que el títol del còmic quedés traduït a tots els idiomes com a “Tintin al Tibet de Xina”. Per sort en aquells dies el pais no era tan influent com ho comença a ser avui. Qui sap si la nostra següent generació haurà de llegir un còmic lleugerament modificat…

El Tíbet agonitza

Març 20, 2008

Bones gent, després d’uns dies d’absència torno a la càrrega amb nou material. Aquesta setmana hem rebut la visita de l’Anna i en Santi, dos companys de Tarrassa,i ens hem dedicat a fer turisme, per la qual cosa no he pogut ni actualitzar el blog, ni assabentar-me massa de la situació al Tíbet. Sobre això últim però, si ens hem de refiar del que diuen les noticies xineses al respecte, (res) estaríem encara més desinformats que ara. Per ells Xina es una bassa d’oli, un paradís de felicitat i creixement econòmic on mai passa res… De fet si preguntes a la gent, la major part d’ells no en té ni idea del que es cou allà dalt. Ni tampoc tenen massa interès per saber-ho. La censura a Internet i el control omnipresent a la TV i la ràdio és total, això es cert. Però l’esperit crític dels seus habitants es una cosa tan escassa com el vi de qualitat a Xina. No seran les actuals generacions a Xina els qui portaran la democràcia, haurem d’esperar uns 20 o 30 anys. Pel cap baix. Sense una democratització real de Xina, el Tibet ho té cada cop més cru. Quan arribi potser ja serà massa tard.

 

Degut a tot això, he hagut de fer el seguiment dels fets a través dels mitjans occidentals.

Fa una setmana informàvem de com alguns monjos tibetans havien empres protestes reclamant els drets fonamentals sobre el seu territori. Després de les detencions però la cosa no es va aturar aquí. Mentre el govern xinés informava del tancament de l’Everest degut a un “suposat” rampell mediambientalista, les inicialment pacífiques protestes es varen tornar violentes. Centenars de persones van recórrer els carrers de Lhasa atacant comerços, vehicles i vivendes propietat dels xinesos Han. Ha estat un fet puntual això? Ni molt menys.

 

El 1949 l’exèrcit de la República Popular va atacar i ocupar el Tíbet –fins llavors regne independent—adduint uns drets històrics sobre el territori que es remuntaven als acords de mútua col·laboració signats entre el VIè Dalai Lama i la Dinastia Imperial xinesa dels Qing durant el s.XVII. El règim comunista, tot i voler representar un trencament amb el passat feudal i imperial de Xina, ha reclamat i reclama constantment la sobirania sobre els territoris que en algun moment de la seva història havien estat sota domini xinès o bé simplement amb els quals havien mantingut intenses relacions culturals, comercials o diplomàtiques. El Tíbet seria un clar exemple del segon cas. La primera vegada que Xina va exercir una sobirania de fet sobre el Tíbet fou l’any 1949.

 

Després de 10 anys d’ocupació militar, el 1958 el XIVè Dalai Lama, incapaç d’aturar les massacres i detencions sistemàtiques de la població tibetana va emigrar secretament del país en direcció al Nepal i la India, on resideix actualment. Després, els tibetans van patir com la resta de població xinesa les atrocitats del règim maoista en forma de “Gran Salt Endavant” o “Revolució Cultural” que van mermar considerablement el patrimoni històric o immaterial de la regió. Amb les reformes econòmiques iniciades el 1978 el Govern xinès va canviar de perspectiva respecte a les regions autònomes on la seva ètnia majoritària (Han) era clarament minoritària (Tíbet i Xinjiang). Així varen començar a fomentar les migracions de població Han conjuntament amb una inversió econòmica descomunal.

 

Els objectius bàsics d’aquesta política eren i són dos: en primer lloc reduir la identitat i el sentiment independentista d’aquests territoris a una expressió anecdòtica per la via de deixar la població autòctona en clara inferioritat numèrica. En segon lloc, descarregar de pressió demogràfica les sobresaturades zones de la costa est. Així, la situació que trobem avui dia es la d’uns territoris completament sinitzats. Arquitectònicament, cultural i demogràfica. El creixement econòmic patit és innegable, però també ho és el fet que només ha beneficiat la població xinesa. La població autòctona ha quedat marginalitzada i arraconada d’aquest procés, condemnada a l’economia submergida en el millor dels casos, quan no a la mendicitat.

 

Quan la marginació econòmica es suma a les innegables diferències culturals i lingüístiques, trobem que la població tibetana marginalitzada ha enfortit els seus lligams identitàris (no existents abans de la ocupació militar xinesa). Això explica a grans trets la revolta al Tíbet. Els monjos tan sols han actuat com a portaveus del malestar social.

 

El que és preocupant però, és el fet que l’experiència ha demostrat que Xina no mourà ni un mil·límetre la seva postura amb el Tíbet. És una potència en auge, els països occidentals cada cop tenen menys capacitat d’influència, i les seves accions polítiques i diplomàtiques no aniran més enllà d’alguna protesta formal per tal de no perjudicar les excel·lents i creixents relacions econòmiques amb el gegant asiàtic.

 

Els fets succeïts tan sols serviran per intensificar la repressió i les migracions xineses; per buidar el Tibet de tibetans i disseminar-los per Xina o per les seves presons. La cultura tibetana anirà quedant reduïda a una mera expressió folklòrica i el territori perdrà el poc encant que ja li queda. Aquests dies es discuteix molt sobre la quantitat de morts que han provocat els disturbis, però ningú és pregunta perquè s’ha arribat fins aquí. No es tan sols un brot nacionalista, és la resposta a una destrucció moral, cultural, econòmica i social que ja fa unes dècades que dura. Xina sap que per a destruir la forta identitat tibetana n’hi ha prou amb destruir els tibetans a tots els nivells. Probablement la revolta no serà l’ultima, però si que és ja un dels últims crits d’auxili d’un Tíbet que agonitza.

… i l’Everest tancat

Març 14, 2008

Segurament com a conseqüència dels fets que anunciàvem ahir al blog, les autoritats xineses han decidit ara, ni més ni menys, que tancar l’accés al cim del món en aquelles víes que passen per territori xinès (perdó, tibetà) fins al dia 10 de maig. I es que una mica abans d’aquesta data ha de passar per l’Everest la torxa amb la flama olímpica per als JJOO de Beijing, per la qual cosa el govern xinès vol evitar la presencia d’occidenals i tibetòfils en aquelles zones, no fos cas que planejessin deslluir la cerimònia tan curosament organitzada, amb alguna pancarta o acte reivindicatiu..

El més bo de tot és l’excusa que han donat per a tancar el cim: “per a protegir el medi ambient”… a Xina… un no pot evitar esbossar un cert somriure davant de tant cinisme.

Aquí a sota, el Link amb la noticia:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/03/12/blog01/1205323193.html

 

Garrotada al monjo…

Març 13, 2008

Fa uns quants mesos tot el món es feia ressó de les manifestacions de monjos a Birmània reclamant un canvi de règim. Des d’occident se la va anomenar la Revolució Safrà, tot i que amb el temps s’ha vist que, com moltes d’altres vegades, l’epítet era un xic exagerat, segurament un títol atractiu amb el que vendre alguns diaris més. El que més va sorprendre d’aquells fets, varen ser les càrregues policials contra els monjos budistes… En aquells fets el govern birmà va perdre clarament la batalla de la imatge, però amb el suport incondicional de l’estat xinèspodrà continuar mantenint-se al poder fins qui sap quan. És una petita mostra del nou statu-quo que s’esta gestant a l’Àsia Oriental.

Per a observar garrotades als monjo però, no cal anar tant lluny (des de l’òptica del resident a Beijing és clar) i es que la setmana passada hi va haver un ambient mogudet al Tíbet. No obstant, els dirigents comunistes són bastant més hàbils i sibil·lins i a les portes d’uns JJOO, es guarden prou bé de la presència de càmeres i periodistes en aquells territoris on més es discuteix la presència xinesa. Això no ha evitat però, que la notícia hagi transpassat les fronteres xineses.

Desenes de monjos varen ser arrestats la passada setmana quan es manifestaven pacíficament pel centre de Lhasa protestant contra l’ocupació xinesa i la vulneració dels drets fonamentals. Hem trobat la notícia lluny dels titulars de la premsa, quasi en els breus:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2774090

Un tem que aquests fets, siguin les últimes cuetades d’un Tíbet que llangueix, i que ja té molt poc a veure amb aquell lloc místic en l’imaginari col·lectiu occidental. Convertit, com tota atracció turística xinesa, en un Port Aventura gegantí, per a “goce y disfrute” de les masses de turistes i nous residents (majoritàriament xinesos) que dia a dia van canviant la fesonomia del sostre del món.