Edificis Tofu

Juny 30, 2009

Impressionant la notícia que ens arriba avui de Shanghai. Un edifici residencial de 13 plantes ha caigut sencer cap enrere. Les fotografies són d’allò més il·lustratives:

20090627_14

20090627_15

20090627_16

20090627_18

20090627_19

Les columnes (que no tuberies!!) que feien de “fonaments” buides per dins! Bravo!.

Per fortuna, els pisos encara no havien estat entregats als seus propietaris per la qual cosa s’ha pogut evitar una catàstrofe. Segons es diu, la immobiliaria ha construït tota la urbanització de forma il·legal i sense permisos de cap mena, i per si això fos poc ha edificat sobre terres fangoses al costat del riu escatimant tant com ha pogut en el cost dels materials. El resultat és aquest tan espectacular com veieu. Per sort els edificis tenien una distància prudent els uns dels altres sinó potser avui estariem veient una versió gegantina de l’efecte dominó.

Tot i l’impacte visual de la imatge, no és gens sorprenent que fets com aquests passin a Xina. El país on tot es possible. L’especulació immobiliària viscuda aquests darrers anys a l’estat espanyol és el joc del Lego comparada amb la que es viu a Xina on, dia rera dia, especuladors immobiliaris actuen amb total i absoluta impunitat, contribuint sovint a destrossar irreversiblement el patrimoni històric i cultural del seu país.

Tot i que el tema ja cansa, alguns semblen entestats a que se’n continuï parlant.

Google China

El govern xinès continua donant voltes i més voltes a la rosca  de la censura. L’últim a caure ha estat ni més ni menys que el totpoderós Google. De res ha servit que la multinacional col·labori activament amb el govern xinès en la censura de continguts del portal Google.cn. Coneixedors del problema, n’hi havia prou de teclejar Google.com o qualsevol extensió territorial que no fos el .cn per poder accedir lliurement a tota l’oferta del popular cercador.

Per això, des del passat dia 24 de Juny tampoc no es pot accedir lliurement a la pàgina web Google.com ni als seus serveis derivats com Gmail. L’excusa, amb total desvergonyiment, ha estat la lluita contra la pornografia.

Darrerament estem assistint a una autèntica espiral censora, la qual cosa,  sense cap mena de base teòrica que ho fonamenti a part de la sospita, m’ha dut a pensar que no es tracta només d’un zel censor o d’uns sobtats brots de paranoia. El govern xinès no és tan estúpid com per creure que es poden posar portes a la mar, però sí sap que s’hi poden construir dics. No pots frenar l’aigua pero sí canalitzar-la cap a on vols que flueixi. Així veiem que la censura s’utilitza amb una clara vocació de competència deslleial, com una arma proteccionista de la incipient indústria internàutica xinesa. Xina, anticipant-se a molts països, comença a considerar la indústria internàutica com un sector estratègic, igual que l’energia, igual que l’agricultura. I ja se sap que quan un país considera estratègic un sector, no deixa que cap altre hi posi els nassos.

Google, MSN, Yahoo, Youtube i un llarg etcètera de portals de continguts dominen gairebé sense competència el mercat mundial. Dominen perquè han innovat, han sabut ser competitius i han ofert al gran públic serveis interessants. Però aquest domini implica també un cert control de la informació, el 4rt poder. Xina, el gran mercat emergent i el país amb més internautes del món n’és una sonada excepció. El govern xinès ha fomentat clarament l’aparició i consolidació dels sucedanis d’aquests portals. L’equivalent de MSN és a la Xina QQ. L’alter ego de Google és Baidu. El cosí germà de Youtube és Youku. En tots trobem una sospitosa rèplica, una empresa que domina el mercat xinès, que es plega completament als designis i l’afany de control del govern i a canvi rep un clar avantatge en forma de censura del seu principal competidor. On no hi ha rèplica, com és el cas de Windows, s’opta per influir en el hardware com la recent llei que obliga a instal·lar la censura de fàbrica als ordinadors.

La censura doncs, té també una lògica econòmica proteccionista. Xina pretén consolidar els seus gegants informàtics, empreses que un cop madures es llançaran sens dubte a la conquesta de nous mercats. Per a fer-ho però, haurán d’actuar sense el paraigües protector del seu govern, s’hauran d’oblidar de censures, hauran d’innovar i d’adaptar-se als gustos del seus consumidors. Amb aquests precedents, estaran preparades?

Si la Ciutat Prohibida va ser batejada històricament amb aquest nom fou perquè cap persona, sense el consentiment explícit de l’emperador o la cort podia accedir-hi. Una finca privada de km2 al bell mig de Beijing, emmurallada i tancada en si mateixa, construïda no per a la ciutat sinó “contra” la ciutat. Potser l’exemple més significatiu de com els xinesos han concebut (i conceben) el poder.

Zhongnanhai entry

Entrada al recinte adornada amb la inscripció “Al servei del Poble”

Els segles han passat i avui dia la Ciutat Prohibida és, sense cap mena de dubte, l’enclau turístic més visitat de la Xina amb uns 20 milions de visitants l’any, oberta a tot aquell disposat a pagar els 4€ que costa la seva entrada. Durant segles els xinesos han associat el centre de Beijing com l’emplaçament natural del poder. Una barreja de creences religioses i geomàntiques associaven aquest punt com el dipositari de la virtut que el Cel (deïtat a-humana equivalent al nostre Déu antropomorf) concedia als humans per governar tota Xina. Qui ocupava el punt, el centre, fos pels mitjans que fos, era el legítim governant de l’Imperi Xinès.

Zhongnanhai

Imatge per satèl·lit del recinte, l’única forma possible de “visitar-lo”

Després de la caiguda de l’Imperi el 1912, la nova República (de la qual la Xina d’avui n’és hereva indirecta) desitjava trencar amb el passat imperial i conseqüentment no podia ocupar i governar el que durant segles havia estat el símbol més absolut del poder monàrquic. La nova República però, tampoc volia trencar amb la tradició d’ocupar aquell centre místic, font de govern i de virtut, i per això va decidir no allunyar-se’n gaire. Tan sols uns metres a l’oest. La zona de Zhongnanhai (que en xinès significa Llacs del Centre i el Sud), antic jardí particular dels emperadors, va ser l’ escollida. La República va situar allà el seus òrgans de govern, però això no va servir per imposar el domini sobre tot el territori Xinès, dessagnat durant 30 anys de disputes entre Comunistes, Nacionalistes, Senyors de la Guerra i invasors japonesos.

mur Zhonghanhai

Part sud del mur que envolta Zhongnanhai

L’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong i el Partit Comunista, entroncant amb la centenària tradició de poder, elegeixen Tiananmen, el centre, per proclamar la República Popular Xinesa. Immediatament després, fixen Zhongnanhai com la seva nova Ciutat Prohibida. Un recinte tancat als visitants i als ciutadans, rodejat de murs, que ininterrompudament ha albergat no només els principals òrgans de govern del Partit i l’Estat sinó també la residència de tota la seva cúpula dirigent. Fins i tot durant els anys més anàrquics de la Revolució Cultural (1966-1969), l’exèrcit no va permetre mai als Guàrdies Rojos l’entrada al recinte de Zhongnanhai.

rice wen jiabao

“Condy” Rice, rebuda per el primer ministre xinès Wen Jiabao a Zhongnanhai

Tot i que els alts dignataris estrangers sempre han estat rebuts allà, els actes sempre se celebren en una mateixa sala, evitant en tot moment que puguin conèixer més detalls del recinte ultrasecret. Als periodistes que cobreixen aquests actes tan sols se’ls permet fer fotografies en les escasses zones autoritzades. Amb els anys de desgel després del Maoisme, lluny d’obrir-se progressivament a la ciutadania, Zhongnanhai es va blindar encara més després dels fets de Tiananmen el 1989. Avui, 20 anys després, encara continua sent un fortí inaccessible, envoltat els 365 dies l’any de draconianes mesures de seguretat.

El passat divendres es va celebrar arreu del món el Dia Mundial de la Llengua Castellana. La celebració va anar adornada de tot tipus d’actes a les delegacions que l’Instituto Cervantes té arreu del món, una de les quals és Beijing. A mode de crítica i en defensa de diversos companys meus que treballen en aquest centre en unes condicions força precàries, us passo transcrit un article publicat al diari El Economista de fa ja un parell de mesos.

6068_542px-Instituto_Cervantes_Logo.svg

El Instituto Cervantes se instala en China, en precario

JUAN PABLO CARDENAL

Julio de 2006. En la víspera de la inauguración del Instituto Cervantes en Pekín, el entonces director y en su momento ministro de Cultura, César Antonio Molina estaba radiante. España había logrado, en tiempo récord, el visto bueno de China para abrir la primera sede en el gigante asiático y vislumbraba en el horizonte de un año la apertura en Shanghai.

El español iniciaba la conquista del país más habitado del Planeta. Sin Embargo, las cosas no salieron como se preveían. “Según nuestros estudios alcanzaremos los 21.000 matrículas en tres años” declaró  entonces a El Economista Molina, en la certeza de que nuestra lengua es, según distintos informes, el producto español más demandado en el mundo. Pero dos años y medio después, parece evidente que en China la velocidad de despegue del español será más lenta de lo previsto..

El centro reconoce que, desde la apertura, el número de matrículas no supera las 3.000. “Empezábamos de cero. Romper el hielo de ser lengua minoritaria es difícil. Así que creo que está funcionando bien”, defiende Inma González Puy, directora del Cervantes de Pekín. Sin embargo, llama poderosamente la atención la gran desproporción entre los objetivos del 2006 y los resultados conseguidos. Al ritmo actual las 21.000 matrículas no se alcanzará hasta 2025.

Precarias Condiciones

En medio del pinchazo en hueso, los profesores colaboradores del centro denuncian las precarias condiciones laborales que les une a la institución pública. De los 28 docentes, sólo seis son trabajadores fijos. Los restantes 22 son contratados por cursos – habitualmente de 60 horas y tres meses – y sin derecho a prestaciones sociales o sanitarias de ninguna clase. “Las condiciones son muy malas. Ni siquiera nos ayudan con los visados” comenta a este diario una profesora desde el anonimato.

Esta práctica es común en los 72 Cervantes de todo el mundo, donde más del 70 por ciento de las clases las imparten profesores colaboradores. Hecho que, en España, ha abierto un contencioso con los sindicatos, quienes denuncian la relación laboral que se esconde detrás de esos contratos mercantiles.

“Es vergonzoso. No es solo que la Administración deba dar ejemplo, es que ante todo debe cumplir la ley” apunta un docente que no sabe si seguirá vinculado al centro cuando concluyan el curso. “Dependerá de si surgen nuevos cursos “, explica.

Desde la institución que dirige Carmen Caffarel se justifica este modelo porque al largo del año vería el número de alumnos. “Hemos pedido más profesores de plantilla desplazados desde España” admite González Puy. Pero el malestar es evidente entre los profesores porque, además de la incertidumbre, los ingresos son limitados.

Aunque la hora de docencia la pagan también a 14 euros, la Alliance Française de Pekín ofrece a sus profesores contratos de un año y hasta 120 horas de clase al mes.

Las condiciones del Instituto Cervantes, coinciden algunos profesores del mismo, pueden llegar a incidir en la calidad de la enseñanza: “Con este modelo hay riesgo de que la enseñanza sea peor de lo debido”.

Los requisitos de los docentes

El Cervantes recalca que se exige a los candidatos titulación adecuada y experiencia; sin embargo, El Economista ha podido saber que ello no ocurre siempre. “Son más o menos permisivos dependiendo de la necesidad de profesores. Si aceptas dar clase por la tarde, tienes más posibilidades de ser contratado. Y si no tienes experiencia te ponen en los cursos iniciales” apunta una ex-profesora. En la plantilla hay desde periodistas a estudiantes de chino, pasando por consortes de ejecutivos y gente que está más o menos de paso.

Lo que tropieza con la filosofía del centro: “Un profesorado nativo y altamente experto garantiza la calidad de la enseñanza”, se lee en la web corporativa. En cualquier caso, el gestor de un centro educativo vinculado al Cervantes, advierte a este diario que los profesores a tiempo parcial no suelen tener una formación tan completa. “Deberían cuidar más este aspecto. Un ratio razonable sería al menos 10 fijos por cada 30 profesores” señala.

En contraste con esta situación laboral, el Cervantes despliega sus 3.200 m2 en un soberbio edificio que conlleva un alquiler millonario: tres yuanes por día y metro cuadrado, según calcula la inmobiliaria Lehaosi House Agency. Lo que supondría un desembolso de 400.000 euros anuales y unos 8 millones en los 20 años de alquiler. El centro de Pekín recibe una aportación anual del Estado de 1,5 millones de euros, aunque los pagos a los profesores colaboradores se imputan contra los recursos generados en los cursos.

Segundo Centro Shanghai

Ahora bien, el docente no es el único frente abierto en China. Cuando el primer ministro Wen Jiabao, asistió a un coloquio cultural en la sede central en Madrid, hizo concebir  esperanzas a Miguel Ángel Moratinos de que Pekín podría aprobar un segundo Cervantes en Shanghai. “Estoy seguro de que el primer ministro dará instrucciones para que podamos abrir la sede en Shanghai”, dijo el español. Sin embargo, Wen Jiabao no recogió el guante. Todo un revés, ya que tanto Moratinos como Molina aseguraron en 2006 que el centro de Shanghai sería una realidad en 2007. Por ello se acondicionó y alquiló por 10 años un edificio en la escogida Concesión Francesa. Fue una maniobra precipitada. Hasta hoy, las autoridades chinas se han negado a aprobar dicha sede y tampoco se vislumbra el beneplácito a corto plazo. Ello obligó al Gobierno a rebajar sus expectativas e inaugurar, en septiembre de 2007, un centro bautizado como Biblioteca Miguel de Cervantes que, por razones jurídicas, tuvo que adscribir a la sección cultural del Consulado de España en Shanghai. “Se está haciendo lo imposible para que las autoridades chinas apoyen la apertura. Shanghai es un embrión que ampliará sus competencias cuando se pueda”, puntualiza González Puy. No ser un centro Cervantes obstaculiza que se puedan impartir clases de español, ya que debería optar por tener un socio chino. Por tanto, 16 meses después de su apertura, el inmueble está infrautilizado: las aulas están vacías y la biblioteca cuenta tan solo con 87 usuarios.

Lunes, 20 de abril de 2009.

1245247090599

Darrerament tots haureu vist la notícia de la darrera operació dels Mossos d’Esquadra (amb uns 80 detinguts) contra una màfia xinesa que suposadament mantenia “esclavitzats” a centenars de treballadors a Mataró en un taller de confecció il·legal. Per sorpresa, la immensa majoria d’aquests treballadors suposadament explotats va confessar no sentir-se víctima de cap mena d’explotació, i per si això fos poc ahir es van manifestar reclamant la innocència dels detinguts, acusats d’explotar i esclavitzar treballadors a més d’evasió d’impostos i economia submergida.

En primer lloc, i tot i no conèixer el cas de primera mà, m’arriscaria a dir amb tota seguretat que cap ni un dels 450 treballadors estaven allà per la força. És a dir que no es pot dir (compte amb l’ús del llenguatge) que estiguessin en règim d’esclavatge. Per què? Les condicions (amuntegament, pèssima higiene i jornades laborals de 10 a 12 hores diàries) són les habituals en qualsevol fàbrica a la Xina. En moltíssims casos poden ser encara molt pitjors: jornades de 14 o 16 hores i  un sou que difícilment arriba als 100 euros mensuals. En aquestes fàbriques el propietari ofereix allotjament (que no va més enllà d’unes infectes lliteres) i manutenció. Així, amb una immensa capacitat de sacrifici i abnegació poden arribar a estalviar fins al 80% d’aquest sou. Multiplicant 80€ per 12 mesos ens dona un total de 960€ l’any. Una fortuna per als immigrants rurals a la Xina, destinada principalment a la manutenció de la família, l’educació dels fills i la compra de petites parcel·les de terreny per cultivar i complementar els ingressos familiars.

Les condicions de treball a l’estranger — en aquest cas Catalunya — seran les mateixes que a Xina: allotjament i manutenció coberts pel propietari però sense cap luxe, ans al contrari. El salari però, serà d’uns 600 € mensuals, que el treballador xinès estalviarà en la seva major part. Si us poseu a la pell d’un xinès, aquesta oferta de treball és vista com una autèntica oportunitat d’or més que no pas com una explotació. Molts d’ells (d’això s’aprofiten les màfies) fins i tot pagaran grans sumes de diners per obtenir el dret a treballar i viatjar a Europa il·legalment. El mafiós que s’aprofita de la situació lluny de ser vist com un pèrfid explotador, és vist com un patriarca benefactor. Moltes vegades mafiós i explotat fins i tot estan emparentats.

Les manifestacions que vam poder veure ahir obeeixen sense cap mena de dubte a aquesta mentalitat: probablement el treballador no sap ni s’imagina que està desenvolupant una activitat il·legal (doncs al seu país les condicions de treball estandarditzades són les que hem explicat abans), i tan sols veu l’enorme benefici que li reporta aquest treball, fins a 6 vegades més del que cobra un treballador a la Xina. No entén perquè l’empresari explotador està entre reixes i observa amb preocupació la situació futura que l’espera: tornar al seu país a cobrar 6 vegades menys o romandre a Europa havent de treballar (probablement en pitjors condicions) per un altre propietari que no coneix i sense la xarxa mafiosa-familiar que fins ara l’emparava.

Sense conèixer el transfons cultural, el lector català observarà els fets amb perplexitat i potser en última instància amb sospita. Per ell/a ningú amb un mínim sentit comú acceptaria treballar en aquestes condicions. Per al treballador xinès, amb una escassa permeabilitat cultural i un coneixement nul de la llengua, la societat i les lleis del país que l’acull també observarà amb perplexitat i desconfiança el fet que la policia posi fi a una situació que per ell és vista com avantatjosa.

Lamentablement, fins que Xina no millori la legislació laboral i reguli les condicions a les seves fàbriques, situacions desagradables com aquestes continuaran succeint. Però per a que això succeeixi algun dia, la classe treballadora xinesa, avui escassíssimament conscienciada dels seus drets, hauria de pressionar també per a tal efecte. Paradoxalment, el Partit Comunista Xinès, lluny d’estimular la formació d’una consciència de classe, limita tant com pot l’organització independent dels treballadors i, directa o indirectament empara així l’explotació de la qual són objecte a diari.

Per a saber-ne més:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Cuentos/chinos/elpepiespcat/20090624elpcat_5/Tes

http://www.elpais.com/fotografia/espana/empresarios/chinos/concentran/Departamento/Interior/catalan/elpfotnac/20090623elpepunac_11/Ies/

http://www.elpais.com/articulo/espana/podemos/ver/trabajo/chinos/punto/vista/europeo/ganarian/euros/elpepuesp/20090623elpepunac_7/Tes

http://www.elpais.com/articulo/espana/China/vive/mucho/peor/Mataro/elpepuesp/20090622elpepinac_7/Tes

Tornem-hi.

URL Blocked

No contents amb censurar arbitràriament, dia rera dia, pàgines, portals, serveis de correu electrònic i un llarg etcètera de tot allò susceptible de ser censurat, a partir del proper 1 de Juliol tampoc serà possible adquirir un ordinador a la Xina que no porti la censura incorporada de fàbrica.

Actualment la censura s’estableix a través del bloqueig de servidors o proxy’s. És a dir, cada cop que des de la Xina desitges veure una pàgina tan “subversiva” com el Youtube, hi accedeixes a través d’un servidor ubicat en aquest país. El govern bloqueja aquest servidor i, de cop i volta, pam! S’ha acabat Youtube a la Xina! Però ai! pobres il·lusos… Ja se sap que la picaresca humana no té límits i que el govern sempre ha anat i anirá per darrere dels ciutadans. El dit tan nostrat de “feta la llei feta la trampa” cobra més vigència que mai. Per saltar la censura una miríada de programes i pàgines web et permeten accedir a les webs censurades a través de servidors o proxy’s ubicats a l’estranger, així que senzillament et redirigeixen a la pàgina que desitges visitar però agafant un camí una mica més llarg i segur.

Coneixedors del problema, els policíes informàtics han ideat ara un nou sistema: obligar a tots els fabricants que venguin ordinadors a la Xina a tenir incorporat un Programa Espía. És a dir, en paral·lel a la censura dels servidors (que no desapareixerà) l’Espia en qüestió s’encarregarà de controlar el que cadascú fa al seu ordinador a través d’una comunicació permanent amb una base de dades (o llista negra) governamental. Controlarà la seva informació personal (visca la privacitat!), impedirà que l’internauta visiti llocs vinculats amb la pornografía i sobretot amb la dissidència política i si ho fa, com tot bon espía, s’encarregarà d’enviar un petit informe per tal de que les autoritats tinguin un registre de tot aquell que visita pàgines sospitoses. La censura es modernitza, o ho intenta.

China 300 millones de Internautas

Aquest nou atac a la llibertat individual però, no sembla importar gaire a ningú. Com sol passar en aquests casos la notícia ha tingut molt ressò als mitjans occidentals però gens ni mica entre la població xinesa. I no tan sols per un problema de censura o de control de la informació. Els xinesos no són uns xaiets acrítics. Tal i com es feia a l’Estat Espanyol durant la dictadura saben perfectament quan una notícia és falsa i/o adulterada, saben llegir entre línies i n cas necessari tenen els mitjans  per acudir a la premsa occidental per trobar una informació suposadament més veraç i contrastada. I per ells, final del problema. Que el govern vulgui instal·lar programes com aquests, és fins i tot ben vist per aquells que defensen que és una bona sol·lució per a evitar que els nens tinguin accés a pàgines pornogràfiques.

Els que pretenguin accedir a “pornografía” política, senzillament trobaran víes i mitjans per desinstal·lar o desactivar fàcilment el programa espía (nomès está preparat per funcionar amb Windows, no pas amb Linux ni Mac), i els que puguin fins i tot optaran per comprar els ordinadors a Hong Kong (a l’excolònia ja es deuen fregar les mans), Macao, Corea, Taiwan o qualsevol altre pais del entorn.

I per acabar, com si això fos una guerra, publiquem la llista dels “caiguts” i “mutil·lats” durant aquestes setmanes. Un minut de silenci siusplau:

-Blogspot, WordPress i qualsevol servidor de blog susceptible d’albergar activitats subversives.

-Hotmail, Yahoo i altres servidors de correu (no el Gmail per l’acord de col·laboració entre Google i el govern xinès)

-Facebook, Twitter, Flickr, Live.com, Messenger i d’altres espais on la gent (on s’és vist!) pot parlar amb llibertat i sense intermediaris.

– Youtube, Daily Motion i Google vídeo

Selectivitat xinesa

Juny 10, 2009

Tal i com passa al nostre país, durant aquesta setmana es celebren per tota Xina els exàmens de Selectivitat (高考). Com sol passar però, aquest fet passat pel sedàs dels xinesos agafa alguns tocs curiosos. Un cop acabats els exàmens els estudiants xinesos s’alliberen de la pressió d’una forma molt peculiar, estripant els exàmens i llençant-los al vent. Això fa que en alguns indrets es puguin veure imatges com aquestes:

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief-02-560x419

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief-03-560x419

A diferència del que passa al nostre país però, no són únicament els estudiants els qui han de suportar uns elevats nivells de nerviosisme i estrés. Les famílies senceres (pares, avis, tiets…) també viuen amb inquietud aquest moment de l’any ja que en bona part, de l’exàmen del seu fill en depèn també el seu propi futur. Si als milions d’estudiants (la majoria d’ells fills únics) hi sumem la seva familia extensa, trobem que aquest dies Xina es troba en una espècie d’estat de vigília.

Potser en tot el món cap societat dóna tanta importància a l’educació dels fills com la xinesa. Per l’educació del fill pares i avis sacrificaran durant tota la seva vida laboral no pocs esforços per estalviar uns diners que, en la seva major part, serán invertits en educació. I no tan sols en l’educació bàsica sinó també en totes aquelles activitats que puguin ajudar al seu fill a despuntar un xic sobre la resta (les conegudes activitats extraescolars). Quantitativament l’educació a Xina no és cara comparada amb la nostra però qualitativament, analitzant el sou mitjà de les famílies xineses veiem que pot resultar un esforç titànic per a molts. El cost de l’escola ronda els 20€ mensuals, el que en algunes famílies arriba a suposar entre el 10% i el 20% del seu sou.

Les esperances dipositades en el fill són que aquest, gràcies a un nivell elevat d’educació pugui arribar a guanyar un bon sou (per sobre de 300€ mensuals) que permeti la manutenció de pares i avis en la vellesa en un país on la seguretat social brilla per la seva absència.

Si l’estudiant supera amb èxit la secundària, s’ha d’enfrontar a l’exàmen de selectivitat sota unes condicions terribles de pressió social i familiar. El sistema es 100% meritocràtic, es pretén seleccionar cada any als millors dels millors. En un país de 1.400 milions d’habitants la competència és ferotge. En cas de treure unes notes que ratllin la perfecció es tindrá la possibilitat d’accedir a les prestigioses universitats de Beijing. Si no s’hi arriba, l’estudiant s’haurà de conformar en inscriure’s a les universitats provincials, les de segona classe.

El sistema té virtuts: escull als millors en funció del seu rendiment, els fills de papá ric però amb baix nivell intel·lectual queden exclosos del sistema, mentre fills de famílies pobres però amb notes excel·lents podran gaudir de totes les oportunitats.

Però també defectes: A la Xina els estudiants no escullen carrera, escullen una universitat de prestigi. Si són acceptats és la pròpia universitat qui els ubica en la carrera que consideri més oportuna. La motivació i la llibertat d’elecció són conceptes abstractes que els xinesos conceben com quelcom utòpic i idealista.

Cursar una carrera en una universitat de prestigi marcarà el futur professional de l’universitari i de la família que en depèn al darrere. Els demés ho tindrán molt més difícil. El sistema educatiu és anterior al règim comunista, que al arribar al poder va optar per una política de continuïtat, de no tocar allò que funcionava. Així és l’educació a Xina, potser un dels últims reductes de justicia social que queden en aquest país.

matteo_ricci

En contrast amb Xina, a Occident probablement pocs hagin sentit mai a parlar de Matteo Ricci. És lògic. La seva crònica i la de tots els que el varen precedir, varen ser els relats d’un reiterat fracàs: L’intent de convertir Xina al catolicisme, una  tasca ingent que d’haver resultat exitosa hagués canviat completament el curs de la història. Les restes d’aquells intrèpids aventurers, poc més d’una seixantena d’europeus, reposen avui al tranquil pati de l’Escola d’Administració de Beijing, fàbrica inesgotable de buròcrates del Partit Comunista Xinès. Un petit cementiri d’uns escassos 200 m2, superpoblat d’imponents làpides i rodejat d’un modest mur de maons, que alberga la flor i la nata dels pioners de la diplomàcia europea a Xina.

tomb mateo ricci

En aquest indret tranquil, amagat i pràcticament desconegut per a la majoria de residents occidentals de la ciutat, estan enterrats no nomès els cossos d’un grapat de religiosos d’entre els segles XVI i XIX, també está enterrada una determinada forma d’entendre i aproximar-se al món xinès per part dels occidentals. El que va fer grans aquells jesuïtes és que no nomès varen anar a Xina amb afany proselitista, sinó que hi varen anar a aprendre tot allò que aquella mil·lenària cultura els podia aportar de valuós. Van aprendre la seva llengua, filosofia, literatura i estructura social, enriquint-la alhora amb valuoses aportacions en física, mecànica i astronomia que van possibilitar que molts d’ells gaudissin durant anys d’accés i influència a la cort imperial. Aquells jesuïtes van portar a Xina els avenços d’una puixant Europa renaixentista, però desafortunadament no van poder fer el viatge a la inversa, portar a Europa tot allò que es podia haver après de Xina.

tomb mateo ricci 2

Poques dècades després d’aquells fracassos varen arribar els britànics i la seva diplomàcia de la canonada, hipotecant encara fins avui dia la forma i la visió amb que molts occidentals afronten les relacions amb Xina. Una barreja errònia de superioritat, xovinisme i ignorància.

Com si volguéssin retre una mena de culte silenciós a la forma amb que els europeus van saber entendre, fa segles, la civilització xinesa, les tombes d’aquells jesuïtes reposen increïblement intactes, alienes a tots els vaivens de la història contemporània xinesa. Preservades com un símbol que tot i ignorat, es nega a desaparèixer de la història i reclama dia rera dia la seva plena vigència.

tomb matteo ricci 3

L’eclecticisme dels xinesos ha assimilat però alhora ha derrotat sistemàticament totes les religions que han intentat monopolitzar els seus cultes, inclòs el budisme. El catolicisme tot i els esforços d’assimilació i comprensió d’aquells primers ambaixadors de la cultura occidental, va córrer la mateixa sort. Avui dia, es calcula que tan sols 3 o 4 dels aproximadament 1.400 milions de xinesos, es declaren cristians. Potser en la història de les civilitzacions que han poblat el planeta, cap ha tingut un caràcter més laic i menys basat en la religió que la cultura xinesa. Totes les religions es van estavellar contra l’escullera que representa el confucianisme, un complex entramat de normes de conducta social i polític que han vertebrat fins avui tota la tradició xinesa, actuant sempre com a substitutiu de tota religió. El credo cristià, com també el musulmà, marcats per un fort dogmatisme, per la defensa d’un credo únic i verdader i per les seves pretensions totalitzadores de la vida dels ciutadans, tenien doncs tots els números per acabar relegats a la marginalitat. El que en queda avui, és tan sols el petit llegat d’una gran derrota.

Tomba de Matteo Ricci.

利玛窦墓

Beijing, Districte de Xicheng, Chegongzhuang Dajie num.6, Escola d’Administració de Beijing.

西城区车公庄大街路南6号。北京行政学院

Estació de metro més propera: Chegongzhuang (línia 2).

Parada de Bus:  二里沟东口

plaza-de-tiananmen-1989

4 de Juny de 1989. Demà fa 20 anys dels fets que van canviar el rumb de la història contemporània de Xina. O més aviat, com diuen alguns, van impedir que canviés. Sovint s’obvia que la repressió i posterior massacre de civils no nomès van acabar amb les protestes iniciades aproximadament un mes abans –coincidents en el temps amb la visita de Gorbatxov a Beijing, i per tant vistes com una pèrdua de cara pels dirigents d’aquell temps– també van acabar amb una dècada que molts recorden com la de més obertura de tota la història xinesa. Cal recordar-ho, la Xina dels anys 80 era econòmicament més pobre que l’actual però intel·lectualment molt més rica. La universitat i l’ambient intel·letual dels 80’s eren, com ho defineixen els qui el varen viure, una autèntica primavera d’afirmació i explosió de tendències que contrastaven  en oposició als grisos anys 70’s.

En comparació amb aquesta primavera, l’ambient universitari d’avui a la Xina  és un autèntic cementiri intel·lectual, regne del materialisme més absolut, on l’interès econòmic i la robotització del pensament són bandera, on tot punt de vista polèmic és sistemàticament intimidat i silenciat per uns responsables polítics omnipresents en la seva paranoia i afany de control. Els dies 3 (avui), 4 i 5 de juny els estudiants tenim prohibit faltar a classe sense el permís dels responsables de l’oficina del Partit. És la universitat que m’ha tocat conèixer i viure a la Xina. La Universitat del 2009 és la dels fills de Tiananmen.

La majoria d’aquests joves que poblen les atapeïdes aules de les prestigioses universitats pequineses (bressol de l’èlit político-econòmica de Xina) varen néixer poc abans o bé poc després dels fets de Tiananmen. Tot i que la immensa majoria desconegui que va passar allà tot just fa 20 anys, Tiananmen ha marcat indefectiblement les seves vides educatives, i en conseqüència també les seves vides futures. El règim ha esborrat Tiananmen de la història. Els fets no s’expliquen ni a l’escola ni als mitjans i sobre internet pesa una fèrria censura sobre tot allò que gosi rasgar l’espès vel de misteri que oculta aquella tragèdia. Si no és per referències familiars, la majoria d’universitaris desconeixen els fets del 4 de juny, desconeixen quina universitat hi havia abans d’aquell dia tràgic i desconeixen, en conseqüència, el que són avui. Desconeixen que qui els governa ho fa, des de fa ja 20 anys, tenint present cada dia la lliçó de Tiananmen. Com governaran doncs el país unes noves generacions que ignoren completament una part essencial del seu passat?

tiananmen

Tiananmen fou també la resposta violenta i autoritària d’una elit dirigent envellida, que havia gaudit de les mels de la victòria però també les humiliacions de les persecucions ideològiques i els treballs forçats durant anys. Aquella elit va veure com un desafiament a l’Statu Quo el fet que uns joves estudiants, desafiant els ancestrals valors confucians de respecte als superiors (sempre presents en la societat xinesa) s’atrevissin a qüestionar la política del país davant dels seus pròpis nassos.

Després de Tiananmen el debat va desaparèixer de l’ensenyament xinès, es va retornar a l’autoritarisme i al respecte inqüestionable als superiors. La repressió del pensament polític i de la llibertat d’opinions va anar acompanyada del foment d’aquelles actituds conformistes, superficials i encaminades només al benefici material. Amb l’indubtable èxit econòmic dels últims anys, el règim sembla voler legitimar aquella sagnant repressió, contribuint a posar encara més grapats de sorra per enterrar i oblidar una veritat incòmoda. Lluny de fer-la desaparèixer però, el silenci tan sols ajorna un debat social que continua i continuarà pendent. Fins quan?

Per a saber-ne més:

El País: China refuerza el muro de silencio sobre la masacre

El País: “Gritó ‘soy médico’, y le dispararon”

El País: El Gobierno Chino sella con policías la plaza de Tiananmen

El País: Tiananmen 20 años después: Desconocimiento, desinterés y resignación

La Vanguardia: La pesadilla de China, Tiananmen

La Vanguardia: Tiananmen y las contradicciones de Pekín

El Periódico: Un dia més a Tiananmen

El Periódico: El govern Xinès imposa una apagada informativa

Les proves nuclears i les amenaces de Corea del Nord han tornat a posar sobre la taula aquesta setmana la imatge i la figura del dictador nord-coreà Kim Jong-Il. Al sentir aquest nom, a un immediatament li venen al cap adjectius com friki, playboy, sàtrapa capritxós, dictador perillós i imprevisible, etc… Els vídeos que podeu veure a continuació són un bon exemple dels tòpics que envolten la seva figura.

Kim Jong Il pot ser un friki, un playboy o un sàtrapa sibarita que governa sobre una població sumida en la misèria, però el cert és que la política nuclear de Corea del Nord no és el capritx ni l’excentricitat d’un règim que s’ha quedat fora del temps històric. Cal recordar-ho perquè sovint, al llegir les cròniques dels mitjans occidentals, sembla que interessi donar deliberadament aquesta sensació.

kim jong il

La política reformista del govern xinès sumada a la caiguda del bloc soviètic a partir de l’any 1989 van deixar Corea del Nord com l’últim reducte genuïnament comunista d’Àsia. Aquest fet va fer que els Estats Units veiessin el país com una presa fàcil o la següent fitxa de dominó en caure dins el seu tauler global. Les pressions sobre el petit estat van anar in crescendo i van arribar al zènit amb l’arribada de l’administració Bush al poder.  L’amenaça nord-americana d’utilitzar sobre Corea armes nuclears en atacs preventius va provocar que el règim nord-coreà s’aferrés a la bomba atòmica com a única taula de salvació d’un règim, que de no haver estat per les pressions exteriors, probablement hagués acabat caient per si sol. Aquestes pressions han provocat que els coreans del nord s’aferrin a l’arma atòmica com a única possibilitat de negociació i persuassió. 

misil corea

Kim Jong Il i el seu règim saben perfectament que de no ser per l’arma, cap d’ells continuaria avui dia al poder. Els nord-coreans han respost als EEUU amb el mateix llenguatge que ells mostren al món, li han pagat amb la mateixa moneda. No tan sols això sinó que utilitzen aquesta moneda per intentar obtenir (amb escàs èxit tot sigui dit) importants prerrogatives polítiques i econòmiques. Corea del Nord está disposada a intercanviar la seva arma atòmica per una garantia escrita de no ser atacada per els EEUU, que aferrats a la seva lògica imperial sempre s’han negat a signar tal possibilitat. Llavors, la nuclearització és tan sols culpa i responsabilitat de Corea del Nord o més aviat un acte de legítima defensa? De ser possible tal acord (desitjat per Xina, Rússia i Corea del Sud), podria assentar unes bases de confiança òptimes per a que el règim iniciés la seva transició cap a un model reformista de tall xinès. 

north korea

Que ningú tingui cap mena de dubte que sense les pressions nord-americanes, Corea del Nord ja faria temps que sería un règim més homologable del que és avui dia. Sense l’acord, les necessàries reformes econòmiques es paralitzen en una retòrica bel·licista buida de contingut i sense cap possibilitat de materialitzar-se (és evident que ni Corea serà atacada ni tampoc gosarà atacar un tercer país per moltes proves balístiques que pugui arribar a realitzar). Els únics daminificats en tot el procés han estat els coreans del nord, ja que el debat sobre l’arma atòmica bloqueja i paralitza un debat més necessari sobre la modernització econòmica que necessita el país.

 corea del nord de nit

Es pot discutir si la política de Corea del Nord és o no acertada, però no és pot dir, emparat en la ignorància i els prejudicis, que és una política erràtica o imprevisible. Té una lògica ben clara i al analitzar-la, cal repartir responsabilitats a parts iguals.