Aquesta setmana, la península de Corea ha estat notícia internacionalment per dos fets que afecten a cada un dels seus dos països: Corea del Sud i Corea del Nord. 

En primer lloc la notícia del suicidi de l’ex-president sud-coreà Roh Moo Hyun, que ens serveix per il·lustrar molt clarament el concepte del suïcidi als països asiàtics. 

moo-hyun_roh

El passat 23 de maig Roh Moo Hyun, president de Corea del Sud entre els anys 2003 i 2008 i conegut per ser el primer president dela història de Corea que creuava a peu la frontera més militaritzada del món, es va suicidar saltant des d’un penya-segat al sud del país. Prèviament havia deixat una nota escrita de comiat a la seva família i amics. Sembla a ser que el motiu del suicidi no era altre que evitar la vergonya de veure’s assegut a la banqueta dels acusats després de les greus imputacions de corrupció a les que havia hagut d’afrontar en els darrers mesos. 

_44154206_300_4koreas_getty

Des de l’òptica Europea costa d’entendre com un ex-president esquitxat amb seriosos escàndols de corrupció, pot rebre, escasses hores després del seu suïcidi, un espectacular funeral d’estat on, a més, centenars de milers de ciutadans li mostren els seus respectes. 

funeral roh moo hyun

Tal i com la cultura occidental beu de les fonts gregues i romanes, la cultura Coreana és indissoluble de la tradició històrica de la Xina clàssica. La política, l’arquitectura, l’estructura social, la mentalitat, la literatura i un llarg ectzètera de conceptes presenten una clara influència xinesa. El concepte de suïcidi és un d’ells. I als països d’Àsia Oriental, quan algú es suicida, la societat busca immediatament als culpables. Culpables d’un suïcidi? Cosa extranya a Occident on l’únic responsable d’una mort auto-inflingida sol ser sempre un mateix. 

A les societats d’arrel confuciana en canvi, el suicidi és vist com una sortida honrosa a una situació difícil. L’única escapatòria que queda a algú que ho ha perdut tot. Històricament, s’esperava dels ministres nombrats per l’emperador xinès que havien fracassat en la missió assignada, que es suicidessin per netejar seu nom i garantir intacta la pervivència del bon nom i la fortuna del seu llinatge familiar. A diferència de les cultures d’arrel monoteïsta on és un Déu totpoderós qui tradicionalment jutjava i discernia el bé del mal a l’espera del gran Judici Final, a Àsia, molt més atea i laica en aquest sentit, és la societat qui s’auto-responsabilitza d’aquest paper.

Cal entendre doncs el suicidi de l’ex-president coreà dins d’aquesta lògica. Probablement Roh Moo Hyun sabia que de celebrar-se un judici tenia tots els números per ser condemnat. Així, per netejar el seu honor, el de la seva família i alhora per carregar un xic de culpabilitat social als jutges que, legítimament, l’investigaven per corrupció, va decidir optar per l’única sortida que, a Corea del Sud, ha deixat el seu prestigi intacte. Vist el seu funeral, un es pregunta si no era això també, el que la societat esperava d’ell. 

Anuncis

Entrevista (II)

Mai 26, 2009

radio

Aquest cap de setmana el programa de ràdio Passa Volant emès per Ràdio Manlleu em va contactar per a realitzar una petita entrevista sobre la vida d’un estudiant a Beijing. La podeu escoltar en aquest enllaç:

Entrevista Passa Volant – Dani Tomas

El passat cap de setmana vàrem tenir ocasió de fer el que és, potser, el tram amb més encant dels milers de quilòmetres de la Gran Muralla. De Simatai a Jinshanling, en total una caminada d’unes 6 hores amb possibilitat de fer nit dins d’una de les torres semiderruïdes. Abans de tot cal recordar que la Gran Muralla no és una línia de fortificació contínua al llarg de tot el seu recorregut, ni tampoc és cert, rebatent el ja gastat tòpic, que es pugui veure des de l’espai.

P1080012

Els trams més famosos de la Gran Muralla, són els que es troben restaurats, a escasses dues hores de Beijing. També és cert que són els més concorreguts, ja que diàriament son visitats per miríades de turistes la qual cosa pot fer que quan un els visita trobi estampes com la de la foto: una muralla més atapeïda que en temps de les invasions nòmades.

badaling

Si un vol evitar aquesta mena d’aglomeracions i vol estar més en contacte amb la naturalesa (cosa realment difícil a Xina) el tram de Simatai a Jinshanling és una bona opció. Arribar per compta pròpia no és gens fàcil, cal saber una mica de xinès ja que el transport públic és completament precari i no queda altre remei que llogar taxis. Una altra opció és fer-ho a través d’agència, el preu oscil·la entre els 250 i els 300 Yuans (25-30€) per persona, tot inclòs.

Si ho feu trobareu una Muralla estranyament deserta i tranquil·la. A qué es degut que en 6 hores de caminada a penes trobis cap xinès? Bé, és degut a fenòmens de psicologia col·lectiva. En general, als xinesos a diferència dels europeus no els agrada gens veure ruïnes. Per ells, tot allò amb aspecte vell i ruinós és sinònim de deixadesa, quelcom que cal arreglar i reformar. Tots els grans monuments xinesos (Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Temple del Cel, etc…) es troben restaurats. Tots. Bé, perdó, enlloc de restaurats hauriem de dir completament reconstruïts, la qual cosa dóna la sensació a qui els visita d’estar davant un decorat, una cosa completament artificial sense cap mena de connotació històrica. Si el Partenó o el Colisseu estéssin a la Xina, que ningú tingui cap mena de dubte que avui dia estarien completament reconstruïts.

Per als europeus contemplar unes ruïnes evoca un cert sentiment romàntic, una serta sensació d’impermanència i una lliçó històrica que ensenya que el que avui és gran i majestuós, el dia de demà pot ser tan sols un grapat de pedres. A Xina aquest concepte és completament l’oposat. En general, quan un xinès contempla unes runes té una sensació de desgrat i avorriment. El que es troba en mal estat, no val la pena veure-ho, no té cap interès. Aquesta mentalitat ajuda a entendre com, tot i que  constantment presumeixin dels seus 5.000 anys d’història, avui dia sigui molt difícil trobar a Xina edificis de més de 60 anys d’antiguitat (anteriors a 1949). Trobar ciutats i pobles amb un casc antic que mereixi tal apel·latiu és gairebé impossible. Els xinesos amb una certa sensibilitat patrimonial es poden comptar amb els dits d’una mà. Mentrestant, el seu enorme patrimoni material s’ensorra dia rera dia víctima de la insensibilitat i l’especulació immobiliària, davant el silenci i la passivitat de govern i ciutadans.

Aquesta mentalitat col·lectiva possibilita que en un país sobrepoblat on l’evasió i la intimitat són un luxe,  un pugui gaudir de paisatges com aquests amb total tranquil·litat.

P1070961

P1070973

P1070974

P1070991

P1080022

P1080028

P1080031

P1080081

imperi Part

Any 53 a.C. L’Imperi Romà es dessagna en una cruenta Guerra Civil on tres generals, Juli Cèsar, Pompeu i Cras es disputen la corona de llaurer. Un d’ells Cras, intenta reforçar la seva posició amb una campanya victoriosa als confins orientals de l’Imperi i des d’Assiria, violant el tractat de pau signat uns 40 anys enrere, organitza una expedició amb 45.000 soldats per derrotar l’imperi Part, que en aquell temps ocupava el territori que comprèn l’actual Iran i Iraq. No obstant, les coses agafen un caire inesperat i les legions romanes cauen estrepitosament derrotades a la Batalla de Carrhae, actual Turquía Oriental, al curs alt dels rius Tigris i Èufrates. 

El que la història recordaria com un Cras Error, va comportar més de 20.000 morts en el bàndol romà, Cras i el seu propi fill entre ells. 10.000 soldats varen aconseguir retornar, derrotats, a Europa. Els 10.000 restants, foren fets presoners pels Parts. L’Imperi Part fou durant més de 400 anys un mur que va separar i aillar L’imperi Romà de l’Imperi Xinès Han, coetanis en el temps però en un perpetu estat de  desconeixement mutu que s’extengué durant més d’un mil·leni fins a l’expedició de Marco Polo, primer contacte documentat entre les civilitzacions Occidental i Xinesa.

El Primer? L’historiador romà Plini el Vell narra a la seva Naturalis Historiae com els 10.000 presoners romans, com era costum en l’època, no van acabar la seva vida en fosques masmorres sinó que foren enviats als confins orientals de l’Imperi Part, al nord de l’actual Afganistan i antic regne de Bactriana. Amb el pas dels anys foren establerts com a guarnicions militars frontereres dels Parts i casats amb dones locals. Plini ens narra com quan l’any 20 a.C, quatre dècades després de la batalla de Carrhae, els romans van signar la pau amb els Parts acordant la repatriació de les restes d’aquell contingent de 10.000 soldats, el poc que devia quedar d’aquelles desgraciades legions s’havia esvaït sense deixar rastre. 

Han empire

El misteri hagués continuat pels segles dels segles de no ser per l’historiador Xinès Ban Gu, cronista oficial de la Dinastía Han. A finals del S.I a.C, els Han controlaven àmplis territoris de la conca del Tarim, a l’actual Xinjiang. La imponent Serralada dels Pamirs, marcava la frontera natural entre l’imperi Xinès i els seus acèrrims enemics, les tribus nòmades i estpàries anomenades pels Xinesos Xiongnu (avantpassats de les tribus que 4 segles després arrassarien Europa amb el mateix nom però adaptat a la fonètica llatina, els Huns). Els Xiongnu realitzaven continues ràzzies que amenaçaven les possessions xineses de l’oest per la qual cosa, l’any 36 a.C l’Emperador Han Yuan Di va ordenar al general Gan Yanshou que creués els Pamirs i liderés una expedició de càstig. La batalla va tenir lloc a l’actual Tadjikistan i es coneix a com a batalla de Zhizhi. En aquella ocasió els xinesos van derrotar als temibles Xiongnu i a un petit i extrany contingent de mercenaris aliats, d’uns centenars d’homes, que les fonts xineses defineixen com a “Infanteria alineada i desplegada en una formació com d’escames de peix”. 

testudo

Molts historiadors han reconegut aquella formació d’escames de peix, com les més que probables restes de les legions romanes derrotades a Carrhae, utilitzant en combat la cèlebre formació de Tortuga.

Liqian

La història d’aquelles desgraciades legions però no va acabar en aquella batalla. Aquells centenars de curtits mercenaris varen ser fets novament presoners per l’exèrcit Han, que els va deportar cap a l’Imperi Xinès on l’emperador va ordenar que fossin assentats com a guarnició defensiva a la província de Gansu, al districte de Yongchang. Allà, segons les cròniques, van fundar una ciutat anomenada Liqian, que era el nom amb que a la Xina antiga es coneixia la per a ells remota Assíria. Aquella menció fou l’última que les fonts, tant occidentals com orientals, registren d’aquelles legions. El seu rastre es va difuminar en la història fins que, a la segona meitat del s.XX, les restes d’aquell increïble contingent de legionaris sembla que reclamàven de nou el seu lloc en la història. 

Avui en dia poc queda de l’antiga ciutat de Liqian, ni tan sols el nom, ja que actualment s’anomena Zhelaizhai. No obstant, els seus pobladors es proclamen des de fa ja temps, legítims descendents d’aquells valerosos romans. Per a tal efecte, no aporten documents ni arbres genealògics ni antics i polsegosos llinatges. Tan sols aporten fotografies del que són actualment. Jutgeu per vosaltres mateixos: 

chinese roman

chinese roman2

chinese romans2

chinese_roman

liqian roman

xinesos romans

xinesos romans2

xinesos romans3

Estatures superiors al 1,80 en els homes adults. Faccions anguloses. Cabells rossos o castanys i ulls blaus. I el toc xinès, uns ulls rasgats. Molts dubten encara avui que els actuals habitants de Liqian siguin realment descendents d’aquells romans, ja que durant centenars d’anys la regió també ha rebut grups de població provinents de les estepes siberianes, turcs, perses, usbecs i una llarga llista de poblacions indoeuropees. No obstant, els “romans” de Liqian continuen aferrant-se al seu passat per mirar amb optimisme el futur. Gràcies als seus habitants el poble ja s’ha convertit en un destí turístic que atreu a propis i curiosos, i aquelles errants legions continuen ben vives. Almenys en la història. 

Aquest darrer cap de setmana havia saltat la bomba informativa. A la ciutat xinesa de Chongqing s’havia construït un parc temàtic dedicat al sexe, l’obertura del qual estava prevista per al proper mes d’octubre. El parc tenia el suggerent nom de “Love Land” (性公园) i estava inspirat en un ja existent a Corea del Sud. El seu promotor Lu Xiaoqing tenia la intenció d’utilitzar el parc per a millorar l’escassa educació social que reben els xinesos i per ajudar-los a la vegada a assolir “una vida sexual harmoniosa”. El parc temàtic es preparava per exhibir grans estàtues nues, genitals gegants, un museu i tallers sobre sexe que haguessin fet les delícies a friquis i interessats.

parque-tematico-sexo

chnia parque tematico sexo

Però al pobre de Lu se li oblidava que Xina no és Corea, i aquí parlar de sexualitat aixeca gairebé tantes ampolles com parlar de la independència del Tibet. A Xina no hi ha, ni hi ha hagut mai una Inquisició però si que hi ha hagut i hi ha un grup de censors que, amparats en l’ètica confuciana i els interessos polítics nacionals, s’han vist capacitats per discernir el que és o no és moralment correcte. Mentre aquest cap de setmana la notícia feia córrer rius de tinta i milions de Kb en enconats debats a la xarxa, algú donava l’ordre d’enderrocar tan diabòlic espai dedicat al vici i la perversió. Sí senyor! I amb nocturnitat i al·levosia. La justificació?: “era un parc dedicat al foment del sensacionalisme, vulgar, enganyós i per a ments malaltes” ha subratllat al diari China Daily un portaveu del govern el nom del qual encara no ha sortit a la llum. I final de la història. Tota una llàstima en un país on el sexe s’ha viscut sempre com una cosa reservada a la més estricta vida privada, sempre afrontada a través de clarobscurs i referències indirectes. Com si fos una foguera encesa, et pots acostar i pots rodejar-la però mai tocar directament. 

love land demolished

Tot i això el sexe és força present a la vida dels xinesos (més d’un dirà que és obvi, sinó no tindrien un país amb 1.400 milions d’habitants) com és pot comprovar passejant per qualsevol ciutat xinesa. A cada carrer amb una mínima vida comercial trobarem almenys una botiga com la de la imatge.

sex shop china

Al rètol diu 成人保健 (chengren baojian) que traduït literalment vol dir Protecció de la Salut per a Adults. No obstant si un hi entra no trobará un herbolari ni medicines del tipus que siguin sinó articles propis d’un Sex-Shop. Ja veieu, els Sex Shops a Xina tenen el suggerent nom de Protecció de la Salut per a Adults, així que ja us podeu imaginar l’impacte que té en l’ideari col·lectiu un parc temàtic explícitament dedicat al sexe. Els xinesos són molt amants de la subtilitat en aquests temes, així que potser el greu error ha estat en l’elecció del nom. Si el proper vol tenir èxit caldrà que tingui nom de balneari.

mao warholRetrat de Mao obra d’Andy Warhol

Mentre al nostre país el sector de la construcció fa aigües per tot arreu i amenaça ruïna, sembla que no passa el mateix a la Xina, on han descobert enginyoses iniciatives per reactivar un dels puntals de la seva economia. No sorprèn ningú si dic que els xinesos són bastant donats a obres megalòmanes (Gran Muralla, Gran Canal, Ciutat Prohibida i les més darrerament conegudes com l’Estadi del Niu o l’edifici de la CCTV) però el seu últim projecte es d’aquells que tiren d’esquena. La imatge que veieu a sota no és altra que un bust de Mao Zedong actualment en construcció a la província de Hunan, d’on era originari el líder comunista. El cost de l’obra 300 milions de Yuans, al canvi uns 30 milions d’euros.

mao statue Hunan

32m-tall-statue-of-mao-in-hunan-560x420

Tot i la indignació que a primer cop d’ull pot provocar aquesta discutible inversió en aquests temps que corren, més encara en una de les províncies més pobres de Xina, el cert és que en realitat no és tracta només d’un atac de rauxa o de Maomanía per part d’unes élits provincials que massa sovint destaquen per la seva desmesura i corrupció. La província de Hunan s’ha especialitzat (desde temps precapitalistes) en l’atracció del turisme de culte a la figura de Mao, que té força tirada entre els xinesos però també entre alguns estrangers.

Hunan_ProvinceProvíncia de Hunan

El seu poble natal Shaoshan és avui una mena de parc temàtic dedicat a la figura de Mao.  De fet, és on va deixar escrit que volia ser enterrat tot i que, un cop mort, va resultar que el Partit Comunista tenia altres plans per a ell.  La exaltació a la seva figura que ell va fomentar en vida li va passar factura un cop mort. Calia treure rendiment polític del cos i per a tal efecte no es van estalviar litres i litres de formol. Actualment es pot visitar el que sembla el seu cadàver al Mausoleu de la Plaça de Tiananmen al bell mig de Beijing. Després de les mòmies de Lenin i Tutankamon, podriem dir que es la tercera en importància al món. Tot i que molts dels que l’han visitada, dubten de si allò que han vist és  realment un cos o bé una còpia barata extreta del Museu de Madam Tussauds.

cadaver MaoLa pressumpta mòmia a Tiananmen. Formol, cera o vernís?

A falta de cadàver, a la província de Hunan  han decidit erigir un descomunal bust de 32 metres d’alçada per 15 d’amplada per atraure i dinamitzar el turisme maomaniatic a la regió. Veurem si els futurs guanys compensen la inversió feta, tot i que vist l’elevat preu del formigó potser els valia més a compte haver invertit en formol.

Esvair la crisi

Mai 12, 2009

30minuts

Excel·lent documental l’emès aquest diumenge al programa 30 minuts de TV3 sobre l’impacte de la crisi a la Xina. Un molt bon resum per aquells interessats en les repercussions i els canvis que la nova situació implica per al gegant asiàtic. A Xina una crisi no sempre és sinònim de males notícies i pessimisme, també és per sobre de tot, una oportunitat.

http://www.tv3.cat/videos/1214859

Churros Coffee

Mai 11, 2009

Churros Coffee

Els amants i/o nostàlgics de la cuina espanyola a Beijing estan d’enhorabona. Al cor del disctricte de Haidian ha obert en els darrers mesos un Bar Restaurant de Xurros i Tapes. La història que ha possibilitat l’obertura del local i la seva selecta carta de tapes no ha estat fruït de la casualitat, però és del tot curiosa. 

Durant els anys 80 i 90 Cui Jiansheng de 46 anys, després d’haver fet força diners en negocis vinculats restauració a Dinamarca, va decidir fer el que molts pocs xinesos s’atreveien a fer en aquells moments (i encara avui): Viatjar amb motxilla i en solitari per tota Europa. En el seu primer viatge, després de visitar l’Estat Espanyol, va quedar profundament enamorat del país, però sobretot, de la seva gastronomia. A aquella primera visita la van seguir 4 més, en una de les quals, a la ciutat de Valladolid, va decidir adquirir com a souvenir ni més ni menys que una màquina de fer xurros. 

Picture 008

Cui Jiansheng 崔建生

Després de més de 3 anys promocionant els xurros amb xocolata en fires i events gastronòmics, va decidir donar el salt i establir, fa tan sols 10 mesos, un Bar al bell mig del districte tecnològic de la capital xinesa. Durant tot aquest temps els xurros s’han anat fent cada cop més i més populars entre alguns ciutadans de Beijing alguns dels quals, coneixedors dels variats menjars hispànics, van començar a suggerir a Cui que a més de xurros, ofertés també a la seva carta unes suculentes tapes. 

Ja que Cui desconeixia la recepta va començar a donar veus per intentar trobar algú que ensenyés als seus cuiners els secrets ocults de l’art de fer Tapes. Fa tan sols 15 dies, per fi va poder trobar aquesta persona. Ni més ni menys que el company Jaume Mateu que de forma totalment altruïsta es va oferir a tan magna tasca. Un cop finalitzades les dues sessions d’aprenentatge. El passat cap de setmana vem tenir ocasió de provar i fer de privilegiats jutges dels menjars que veieu a continuació:

Picture 004

DSC00680

El nostre veredicte? Immillorable! Us ho recomano. Bon Profit a tothom!

Nom: Churros Coffee 拉丁果咖啡

Adreça: 海淀区中关村大街15号中关村购物中心E区津乐汇商场1层

Telèfon: 010-59863682

gol-iniesta

El Barça continua maravellant a propis i curiosos i les seves gestes, ahir l’última, continuen meravellant al món sencer. També a la Xina. Seguir el futbol en un país com la Xina té inconvenients i avantatges. Els inconvenients: la diferència horària, que t’obliga a veure els partits  amb lleganyes als ulls en uns horaris del tot impresentables, esperant trobar una recompensa a tanta pèrdua de son amb la visió d’un partit espectacular que sovint no arriba (per sort no ha estat el cas dels 2 darrers). D’altra banda la manca de cultura futbolística al país asiàtic tampoc ajuda a generar un ambient de partit. La major part de xinesos tan sols s’interessen per les lligues europees perquè tenen una mena de travesses que els permeten apostar en aquests partits. No obstant això no treu que hi hagin també els seus fanàtics, que com alguns europeus aguantem fidels davant el televisor en franges horàries més pròpies per a la visió d’altres aficions inconfessables.

Veure futbol a la Xina però, també té els seus avantatges. O més aviat podriem parlar d’un únic gran avantatge. Engegues la TV i pots elegir entre 3 canals on veure, gratuïtament, tots els partits del teu equip. En aquest cas el Barça. Sovint les cadenes de TV xineses presten més atenció a les lligues europees que a la seva pròpia lliga, de molt baix nivell i sotmesa a constants escàndols.

El sistema televisiu xinès té una gran cadena estatal, la CCTV, que compta amb 16 canals dedicats a tota mena de temàtiques, un dels quals, la CCTV5 dedicada íntegrament als esports. A part d’això, cada gran ciutat o província xinesa compta també amb una gran cadena provincial amb multitud de canals, també molts d’ells dedicats als esports. Aquesta situació ofereix una enorme quantitat de canals d’oferta esportiva i mai en falta un on poder veure el partit escollit. A part, també permet enriquir-se amb vocabulari futbolístic en xinès.

cctv_5

En la major part de casos aquests canals agafen il·legalment la senyal i no paguen cap mena de dret televisiu, cosa que permet la seva visualització gratuïta en un país amb centenars de milions de clients potencials. Les cadenes europees fan la vista grossa a aquesta situació, siugi per impossibilitat d’entrar en la teranyina legal xinesa o sigui per que als equips ja els interessen comptar amb com més aficionats millor. Aquesta situació permet als usuaris xinesos i també als catalans veure els partits on-line a través de portals com www.rojadirecta.com o de programes com PPLive, TVPlayer o Tvants.

Amb totes aquestes eines a la nostra disposició, el 27 de maig ens veiem a Roma… i a Beijing!

I per aquells que el vulguin veure i escoltar en xinès ho poden fer clicant aquest enllaç:

http://sports.sina.com.cn/uclvideo/bn/2009-05-07/04412944.html

Fer negocis a la Xina no és fàcil. No són tan sols les barreres culturals, de l’idioma o el desconeixement del marc legal sinó també, com veurem avui, aspectes que entren en el més profund de la ideosincràcia dels xinesos. El protocol de negocis a la Xina requereix un profund coneixement de tots aquests ámbits però sovint, tot això pot no ser suficient si no es té a la vegada, un profund domini de l’art de beure alcohol. No és gens exagerat dir que moltes consultories presents a Xina assessoren els seus clients amb tècniques per evitar o dissimular un ràpid embriagament.

bai-jiu1

 

El Bai Jiu (alcohol blanc). Beguda tradicional xinesa de més de 50º elaborada a partir de la destil·lació de l’arròs i element indiscutiblement present en tot sopar de negocis.

En qualsevol trobada de negocis a la Xina, amb independència de la quantitat o del volum de negoci, el tabac i l’alcohol en són sempre una part omnipresent. Primer es menja i beu i després es negocia. Mai a la inversa. Començar a parlar de negocis tot just seure a la taula és una mostra de mala educació, un gest brusc i irrespectuós que pot ser vist amb desconfiança. Sovint poden passar diverses reunions abans que es comenci a parlar de negocis. Cal força paciència. Un bon amic em comentava encertadament que  fer negocis a la Xina és com lligar: primer t’has de guanyar la confiança i l’estima del interlocutor. Després, atacar.

Si un és l’únic hoste estranger i está flanquejat per diversos negociants xinesos que es posi a tremolar. El protocol xinès mana que el convidat d’honor ha de realitzar diversos Ganbei 干杯  (brindis, que en xinès significa got sec i s’ha de beure necessàriament “a Sant Hilari”) amb tots i cadascun dels interlocutors. Es clar, si la negociació és d’1 contra 7 , doncs se suposa que beurás 7 vegades més quantitat que qualsevol dels xinesos. Per molt que la raça asiàtica metabolitzi pitjor l’alcohol, ja us puc assegurar qua la proporció pot deixar tombat al més bevedor dels bevedors.

gan-bei1

Grup de xinesos fent un “Gan Bei”.

Rebutjar l’oferiment de beure alcohol o senzillament d’un cigarret será vist per l’interlocutor com un gest de manca de confiança i per tant com un escull en la possible negociació. Que passa però si un, per qüestions de salut, te prohibit fumar o beure alcohol? O senzillament no vol caure rodó a la taula de “negociacions”. L’opció A és cercar un altre país on fer negocis, l’opció B (acceptada per l’interlocutor) és contractar una secretàri/a que begui per tu. És per això que al cercar un secretari/a, un director/a general o tan sols una persona de confiança un dels requisits primordials sigui saber beure alcohol. No és extrany doncs, que sovint l’entrevista de treball no sigui altra cosa que un sopar on els candidats brindin i beguin a plaer fins que el vencedor, el fetge d’or s’imposi sobre la resta. 

Tot i que molts xinesos ho considerin un costum sense gaire sentit, la veritat és que la tradició del Gan Bei, lluny de desaparèixer, ha crescut els darrers anys al mateix ritme que l’economia xinesa. Qui no la segueix córre el risc de quedar-se enrere i tot es supedita a l’entesa, la confiança i al posterior tracte fet (一言为定). I es que per fer tractes al continent asiàtic cal estar, per sobre de tot, psicològicament i etílica preparat. Potser les escoles de negocis més prestigioses hauran de començar a incloure classes de “beguda” en la seva oferta d’assignatures…