Palau en runes

Novembre 10, 2009

Davant la porta oest de l’Universitat Tsinghua de Beijing, una de les dues més prestigioses de tota Xina, s’estén un parc immens i desestructurat amb un cert toc de grandesa perduda. La ubicació d’aquest centre, on s’han forjat i es forgen els líders i dirigents de la Xina dels s.XX i XXI, no és en absolut casual. Els seus estudiants han de tenir ben present, cada dia, que les runes disseminades entre una tranquil·la successió de jardins i llacs són les cendres des d’on l’au fènix xinesa va començar a ressorgir fa poc més d’un segle. Són també, el recordatori silenciós d’uns fets que el país té dolorosament gravats a sang i foc en el seu ADN.

Tsinghua daxuePorta Oest de la Universitat Tsinghua

Ens trobem a l’Antic Palau d’Estiu, l’opulenta residència estival de successius emperadors i emperadrius durant els segles XVIII i XIX. Aquell jardí idíl·lic, esquitxat per llacs, ponts i imponents palaus i edificis d’estil xinès i occidental, fou arrasat per les potències occidentals en dues ocasions separades per quaranta anys, 1860 i 1900, en el que fou una directa i gens subtil mesura de pressió a la cort per mantenir Xina en un estatus de submissió semi-colonial.

summerpalace2“Nou” Summer Palace

Avui dia pocs tour-operadors s’aturen a l’Antic Palau d’Estiu. A Tan sols uns pocs quilòmetres trobem el conegut Summer Palace (o Yiheyuan 颐和园 en xinès ), un extens i imponent parc que és la reconstrucció de l’anterior iniciada el mateix 1860. Mentre milions de visitants passen cada any per un recinte esplèndidament conservat i amb unes vistes espectaculars, l’Antic Palau d’Estiu llangueix silenciós i solitari, visitat tan sols per aquells que volen recordar.

Pels que hem viscut a Xina durant força temps, el parc crida l’atenció per l’existència de runes. Les runes, els que hagueu estat aquí sabreu de que parlo, són molt difícils de trobar a la Xina ja que en general el turista xinès les associa amb quelcom en mal estat i digne de poc interès. Pagodes, temples i fins i tot barris sencers han estat “víctimes” en els darrers anys de restauracions que si bé han fet que presentin un aspecte extern bonic i lluent, n’han esvaït tota la sensació d’antiguitat per deixar al visitant una mena de regust a Parc temàtic de cartró-pedra. Si el Partenó i el Colisseu fossin a la Xina, probablement avui estarien completament reconstruïts.

vell summer palace

vell summer palace2

vell summer palace 3

Runes de l’Antic Palau d’Estiu

Les runes de l’Antic Palau d’Estiu en canvi s’han conservat i restaurat com a runes. Una sonora excepció mantinguda com a símbol d’una època que Xina veu a la vegada com una humiliació i com un avís a sí mateixa per tal que allò no torni a succeir. De l’Antic Palau d’Estiu formaven part els famosos i polèmics 12 caps de bronze corresponents als animals de l’horòscop xinès que, disposats a l’entorn d’una font, a través d’un complex mecanisme feia a la vegada de rellotge. Quan el mes de febrer la casa Christie’s subhastava a Paris dos d’aquests caps, el govern xinès va expressar airades protestes i va iniciar tot seguit una campanya, no exempta d’un profund nacionalisme, de recuperació del seu patrimoni espoliat durant els dos segles anteriors.

Looting_of_the_Yuan_Ming_Yuan_by_Anglo_French_forces_in_1860

Gravat de l’Antic Palau d’Estiu. Entre els dos braços de l’escalinata la font amb els 12 caps.

slide_1042_17079_large

Els 2 caps subhastats per Christie’s

Polèmiques a part però, l’Antic Palau d’Estiu encara és un bon refugi per a nostàlgics i/o amants d’una tranquil·litat que és esquiva a Beijing. Contemplar runes és sempre una lliçó silenciosa d’història.

Anuncis

Si la Ciutat Prohibida va ser batejada històricament amb aquest nom fou perquè cap persona, sense el consentiment explícit de l’emperador o la cort podia accedir-hi. Una finca privada de km2 al bell mig de Beijing, emmurallada i tancada en si mateixa, construïda no per a la ciutat sinó “contra” la ciutat. Potser l’exemple més significatiu de com els xinesos han concebut (i conceben) el poder.

Zhongnanhai entry

Entrada al recinte adornada amb la inscripció “Al servei del Poble”

Els segles han passat i avui dia la Ciutat Prohibida és, sense cap mena de dubte, l’enclau turístic més visitat de la Xina amb uns 20 milions de visitants l’any, oberta a tot aquell disposat a pagar els 4€ que costa la seva entrada. Durant segles els xinesos han associat el centre de Beijing com l’emplaçament natural del poder. Una barreja de creences religioses i geomàntiques associaven aquest punt com el dipositari de la virtut que el Cel (deïtat a-humana equivalent al nostre Déu antropomorf) concedia als humans per governar tota Xina. Qui ocupava el punt, el centre, fos pels mitjans que fos, era el legítim governant de l’Imperi Xinès.

Zhongnanhai

Imatge per satèl·lit del recinte, l’única forma possible de “visitar-lo”

Després de la caiguda de l’Imperi el 1912, la nova República (de la qual la Xina d’avui n’és hereva indirecta) desitjava trencar amb el passat imperial i conseqüentment no podia ocupar i governar el que durant segles havia estat el símbol més absolut del poder monàrquic. La nova República però, tampoc volia trencar amb la tradició d’ocupar aquell centre místic, font de govern i de virtut, i per això va decidir no allunyar-se’n gaire. Tan sols uns metres a l’oest. La zona de Zhongnanhai (que en xinès significa Llacs del Centre i el Sud), antic jardí particular dels emperadors, va ser l’ escollida. La República va situar allà el seus òrgans de govern, però això no va servir per imposar el domini sobre tot el territori Xinès, dessagnat durant 30 anys de disputes entre Comunistes, Nacionalistes, Senyors de la Guerra i invasors japonesos.

mur Zhonghanhai

Part sud del mur que envolta Zhongnanhai

L’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong i el Partit Comunista, entroncant amb la centenària tradició de poder, elegeixen Tiananmen, el centre, per proclamar la República Popular Xinesa. Immediatament després, fixen Zhongnanhai com la seva nova Ciutat Prohibida. Un recinte tancat als visitants i als ciutadans, rodejat de murs, que ininterrompudament ha albergat no només els principals òrgans de govern del Partit i l’Estat sinó també la residència de tota la seva cúpula dirigent. Fins i tot durant els anys més anàrquics de la Revolució Cultural (1966-1969), l’exèrcit no va permetre mai als Guàrdies Rojos l’entrada al recinte de Zhongnanhai.

rice wen jiabao

“Condy” Rice, rebuda per el primer ministre xinès Wen Jiabao a Zhongnanhai

Tot i que els alts dignataris estrangers sempre han estat rebuts allà, els actes sempre se celebren en una mateixa sala, evitant en tot moment que puguin conèixer més detalls del recinte ultrasecret. Als periodistes que cobreixen aquests actes tan sols se’ls permet fer fotografies en les escasses zones autoritzades. Amb els anys de desgel després del Maoisme, lluny d’obrir-se progressivament a la ciutadania, Zhongnanhai es va blindar encara més després dels fets de Tiananmen el 1989. Avui, 20 anys després, encara continua sent un fortí inaccessible, envoltat els 365 dies l’any de draconianes mesures de seguretat.

matteo_ricci

En contrast amb Xina, a Occident probablement pocs hagin sentit mai a parlar de Matteo Ricci. És lògic. La seva crònica i la de tots els que el varen precedir, varen ser els relats d’un reiterat fracàs: L’intent de convertir Xina al catolicisme, una  tasca ingent que d’haver resultat exitosa hagués canviat completament el curs de la història. Les restes d’aquells intrèpids aventurers, poc més d’una seixantena d’europeus, reposen avui al tranquil pati de l’Escola d’Administració de Beijing, fàbrica inesgotable de buròcrates del Partit Comunista Xinès. Un petit cementiri d’uns escassos 200 m2, superpoblat d’imponents làpides i rodejat d’un modest mur de maons, que alberga la flor i la nata dels pioners de la diplomàcia europea a Xina.

tomb mateo ricci

En aquest indret tranquil, amagat i pràcticament desconegut per a la majoria de residents occidentals de la ciutat, estan enterrats no nomès els cossos d’un grapat de religiosos d’entre els segles XVI i XIX, també está enterrada una determinada forma d’entendre i aproximar-se al món xinès per part dels occidentals. El que va fer grans aquells jesuïtes és que no nomès varen anar a Xina amb afany proselitista, sinó que hi varen anar a aprendre tot allò que aquella mil·lenària cultura els podia aportar de valuós. Van aprendre la seva llengua, filosofia, literatura i estructura social, enriquint-la alhora amb valuoses aportacions en física, mecànica i astronomia que van possibilitar que molts d’ells gaudissin durant anys d’accés i influència a la cort imperial. Aquells jesuïtes van portar a Xina els avenços d’una puixant Europa renaixentista, però desafortunadament no van poder fer el viatge a la inversa, portar a Europa tot allò que es podia haver après de Xina.

tomb mateo ricci 2

Poques dècades després d’aquells fracassos varen arribar els britànics i la seva diplomàcia de la canonada, hipotecant encara fins avui dia la forma i la visió amb que molts occidentals afronten les relacions amb Xina. Una barreja errònia de superioritat, xovinisme i ignorància.

Com si volguéssin retre una mena de culte silenciós a la forma amb que els europeus van saber entendre, fa segles, la civilització xinesa, les tombes d’aquells jesuïtes reposen increïblement intactes, alienes a tots els vaivens de la història contemporània xinesa. Preservades com un símbol que tot i ignorat, es nega a desaparèixer de la història i reclama dia rera dia la seva plena vigència.

tomb matteo ricci 3

L’eclecticisme dels xinesos ha assimilat però alhora ha derrotat sistemàticament totes les religions que han intentat monopolitzar els seus cultes, inclòs el budisme. El catolicisme tot i els esforços d’assimilació i comprensió d’aquells primers ambaixadors de la cultura occidental, va córrer la mateixa sort. Avui dia, es calcula que tan sols 3 o 4 dels aproximadament 1.400 milions de xinesos, es declaren cristians. Potser en la història de les civilitzacions que han poblat el planeta, cap ha tingut un caràcter més laic i menys basat en la religió que la cultura xinesa. Totes les religions es van estavellar contra l’escullera que representa el confucianisme, un complex entramat de normes de conducta social i polític que han vertebrat fins avui tota la tradició xinesa, actuant sempre com a substitutiu de tota religió. El credo cristià, com també el musulmà, marcats per un fort dogmatisme, per la defensa d’un credo únic i verdader i per les seves pretensions totalitzadores de la vida dels ciutadans, tenien doncs tots els números per acabar relegats a la marginalitat. El que en queda avui, és tan sols el petit llegat d’una gran derrota.

Tomba de Matteo Ricci.

利玛窦墓

Beijing, Districte de Xicheng, Chegongzhuang Dajie num.6, Escola d’Administració de Beijing.

西城区车公庄大街路南6号。北京行政学院

Estació de metro més propera: Chegongzhuang (línia 2).

Parada de Bus:  二里沟东口

imperi Part

Any 53 a.C. L’Imperi Romà es dessagna en una cruenta Guerra Civil on tres generals, Juli Cèsar, Pompeu i Cras es disputen la corona de llaurer. Un d’ells Cras, intenta reforçar la seva posició amb una campanya victoriosa als confins orientals de l’Imperi i des d’Assiria, violant el tractat de pau signat uns 40 anys enrere, organitza una expedició amb 45.000 soldats per derrotar l’imperi Part, que en aquell temps ocupava el territori que comprèn l’actual Iran i Iraq. No obstant, les coses agafen un caire inesperat i les legions romanes cauen estrepitosament derrotades a la Batalla de Carrhae, actual Turquía Oriental, al curs alt dels rius Tigris i Èufrates. 

El que la història recordaria com un Cras Error, va comportar més de 20.000 morts en el bàndol romà, Cras i el seu propi fill entre ells. 10.000 soldats varen aconseguir retornar, derrotats, a Europa. Els 10.000 restants, foren fets presoners pels Parts. L’Imperi Part fou durant més de 400 anys un mur que va separar i aillar L’imperi Romà de l’Imperi Xinès Han, coetanis en el temps però en un perpetu estat de  desconeixement mutu que s’extengué durant més d’un mil·leni fins a l’expedició de Marco Polo, primer contacte documentat entre les civilitzacions Occidental i Xinesa.

El Primer? L’historiador romà Plini el Vell narra a la seva Naturalis Historiae com els 10.000 presoners romans, com era costum en l’època, no van acabar la seva vida en fosques masmorres sinó que foren enviats als confins orientals de l’Imperi Part, al nord de l’actual Afganistan i antic regne de Bactriana. Amb el pas dels anys foren establerts com a guarnicions militars frontereres dels Parts i casats amb dones locals. Plini ens narra com quan l’any 20 a.C, quatre dècades després de la batalla de Carrhae, els romans van signar la pau amb els Parts acordant la repatriació de les restes d’aquell contingent de 10.000 soldats, el poc que devia quedar d’aquelles desgraciades legions s’havia esvaït sense deixar rastre. 

Han empire

El misteri hagués continuat pels segles dels segles de no ser per l’historiador Xinès Ban Gu, cronista oficial de la Dinastía Han. A finals del S.I a.C, els Han controlaven àmplis territoris de la conca del Tarim, a l’actual Xinjiang. La imponent Serralada dels Pamirs, marcava la frontera natural entre l’imperi Xinès i els seus acèrrims enemics, les tribus nòmades i estpàries anomenades pels Xinesos Xiongnu (avantpassats de les tribus que 4 segles després arrassarien Europa amb el mateix nom però adaptat a la fonètica llatina, els Huns). Els Xiongnu realitzaven continues ràzzies que amenaçaven les possessions xineses de l’oest per la qual cosa, l’any 36 a.C l’Emperador Han Yuan Di va ordenar al general Gan Yanshou que creués els Pamirs i liderés una expedició de càstig. La batalla va tenir lloc a l’actual Tadjikistan i es coneix a com a batalla de Zhizhi. En aquella ocasió els xinesos van derrotar als temibles Xiongnu i a un petit i extrany contingent de mercenaris aliats, d’uns centenars d’homes, que les fonts xineses defineixen com a “Infanteria alineada i desplegada en una formació com d’escames de peix”. 

testudo

Molts historiadors han reconegut aquella formació d’escames de peix, com les més que probables restes de les legions romanes derrotades a Carrhae, utilitzant en combat la cèlebre formació de Tortuga.

Liqian

La història d’aquelles desgraciades legions però no va acabar en aquella batalla. Aquells centenars de curtits mercenaris varen ser fets novament presoners per l’exèrcit Han, que els va deportar cap a l’Imperi Xinès on l’emperador va ordenar que fossin assentats com a guarnició defensiva a la província de Gansu, al districte de Yongchang. Allà, segons les cròniques, van fundar una ciutat anomenada Liqian, que era el nom amb que a la Xina antiga es coneixia la per a ells remota Assíria. Aquella menció fou l’última que les fonts, tant occidentals com orientals, registren d’aquelles legions. El seu rastre es va difuminar en la història fins que, a la segona meitat del s.XX, les restes d’aquell increïble contingent de legionaris sembla que reclamàven de nou el seu lloc en la història. 

Avui en dia poc queda de l’antiga ciutat de Liqian, ni tan sols el nom, ja que actualment s’anomena Zhelaizhai. No obstant, els seus pobladors es proclamen des de fa ja temps, legítims descendents d’aquells valerosos romans. Per a tal efecte, no aporten documents ni arbres genealògics ni antics i polsegosos llinatges. Tan sols aporten fotografies del que són actualment. Jutgeu per vosaltres mateixos: 

chinese roman

chinese roman2

chinese romans2

chinese_roman

liqian roman

xinesos romans

xinesos romans2

xinesos romans3

Estatures superiors al 1,80 en els homes adults. Faccions anguloses. Cabells rossos o castanys i ulls blaus. I el toc xinès, uns ulls rasgats. Molts dubten encara avui que els actuals habitants de Liqian siguin realment descendents d’aquells romans, ja que durant centenars d’anys la regió també ha rebut grups de població provinents de les estepes siberianes, turcs, perses, usbecs i una llarga llista de poblacions indoeuropees. No obstant, els “romans” de Liqian continuen aferrant-se al seu passat per mirar amb optimisme el futur. Gràcies als seus habitants el poble ja s’ha convertit en un destí turístic que atreu a propis i curiosos, i aquelles errants legions continuen ben vives. Almenys en la història. 

El Llinatge de Confuci

Desembre 5, 2008

qufu

Confuci, en xinès Kongzi (孔子)va néixer a Qufu un petit poble de l’est de Xina cap al s.V a.C. Una època aquella prolífica en quant a grans filòsofs, ja que curiosament va ser coetani de Buda, Sócrates, Plató o  Zoroastre entre d’altres . La vida de Confuci però, difereix en la de la resta de pensadors de la història de la humanitat, la major part  d’ells amb una vida rica en experiències o daltabaixos que, reals o no, adornen la seva biografia. Els 70 anys de vida de Confuci foren una erràtica predicació de poble en poble, una mena de professor ambulant que venia els seus serveis a canvi de manutenció. Com passa en molts altres genis ningú va donar valor a la seva figura i al seu pensament fins després de mort.  La doctrina de Confuci, o confucianisme, revisada i matisada, va ser adoptada pels grans governants i els posteriors emperadors com a columna vertebral del sistema de relacions socials, familiars i de poder de la Xina clàssica i feudal. Perquè?. Doncs perquè el missatge de Confuci és en realitat molt conservador. Bàsicament buscava estabilitat social en una època (la seva) on feia ja segles que regnava la inestabilitat. Actualment, tot i 50 anys d’oblit durant el règim comunista, el confucianisme torna a ressorgir amb força com a valor social. Bé més que ressorgir potser és que mai havia desaparegut del tot. En un resum vertiginós el confucianisme pregona entre d’altres moltes coses un respecte pseudo-religiós en vers l’autoritat del pare, l’avant-passat o el governant, i defensa la ritualitat social portada fins a l’últim extrem, és a dir el “salvar les aparences”. Un missatge molt còmode per al poder, d’aquí el seu èxit.

Després de la breu introducció a la figura del personatge, prosseguim. Coneix algú algun descendent viu de Sòcrates, Buda, Zoroastre o fins i tot de Crist (novel·les a part)? Bé, segur que n’hi ha més d’un entre nosaltrses però d’aquí a averiguar qui és exactament sembla ja una cosa impossible oi? Doncs sembla que no és tan impossible a la Xina.

Fa gairebé un més, als 88 anys d’edat va morir a Taipei (Taiwan) Kung Te-Cheng, 77è descendent en línia directa del llinatge de Confuci. Kung Te-Cheng, no només va néixer al mateix poble que el seu gloriós avantpassat sinó també al mateix poble on han habitat les 75 generacions posteriors: Qufu. Coincidència? No tanta. Ja que des del s.II a.C. el descendent varó de la línia principal del llinatge de Confuci heretava el títol de Duc de Yansheng, que a canvi de generoses possessions s’encarregava dels rituals i cultes a la figura del seu avantpassat. El ducat va existir ininterrompudament durant més de 2000 anys, d’aquí la genealogia tan acurada, fins que l’any 1935 fou abolit per representar una clara reminiscència feudalitzant. Amb la victòria del Partit Comunista Xinès, els descendents de Confuci, no gaire disposats a substituïr el culte al filòsof per el culte a Mao, van exiliar-se a Taiwan on continuen residint en l’actualitat.

confucio

kung-te-cheng

Doncs ara que m'hi fixo, tenen certa retirada no?

Després de la mort de Kung Te-Cheng, el títol hauria de passar a la 78ª generació, però donat que el descendent va morir d’accident el 1989, el títol passa a mans del seu nét Kung Tsui-Chang, de 33 anys i representant de la 79ª generació. I tranquils! Que la 80ª generació ja está preparada per a un hipotètic relleu, ja que el besnét de Kung Te-Cheng, Kung Yu-Jen,  va néixer a Taipei l’1 de gener de 2006. Llarga vida als Confuci!

http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Kung/Te-cheng/descendiente/directo/Confucio/elpepinec/20081117elpepinec_1/Tes