I ara, La Caixa

Desembre 30, 2008

la-caixa1Potser només era qüestió de temps. El logo de la Caixa, l’estrella de Miró,  era un caramel massa llaminer que algú havia trigat massa temps a falsificar al país de les falsificacions. Ahir llegia la notícia que la cadena hongkongesa de roba infantil Abebi, llueix des de ja fa temps el següent logotip:

abebi-1

Coincidències? Bé, el que resulta més extrany del cas és que l’empresa és de Hong Kong, 0n a diferència de Xina sembla que es respecta molt més això de les patents. La Caixa ja está assabentada del fet i donat que vol iniciar la seva expansió asiàtica, no li fa cap mena de gràcia la broma per la qual cosa ja ha iniciat accions legals. Potser per això, els responsables de l’empresa, espantats, han decidit modificar completament el logo fins a deixar-lo així:

abebi-hong-kong

Au, movem el puntet groc al damunt de l’estrella i llestos! Completament irreconeixible. Ni els més tiquis-miquis podrien arribar a trobar semblança alguna. Si es que en el fons són uns catxondos. Però bé, bromes a part, no li auguro a la Caixa un futur gaire brillant a la seva reclamació. I sinó, vejem-ne alguns exemples:

1) Li Ning és la principal marca esportiva de Xina i avui dia també una de les més importants del món. Els aficionats al bàsquet segurament la coneixereu per ser l’ equipació oficial de la selecció espanyola.

seleccion_espanola_baloncesto

Ampliat, el logotip té la següent forma.

li-ning1

Mmmm. Sóc molt paranoic? o em recorda sospitosament a:

nike

Però els senyors de Li Ning, no contents amb això, havien de dissenyar també un lema que donés nom a la marca. Quin maldecap! Així que, mirem quin és el lema té una altra gran marca com Adidas:

campana_adidas_impossible_is_nothing_foto366x222

“Impossible is Nothing”. Res és impossible. Inspirat pel missatge del logo, a Xina a algú se li va encendre la bombeta. Evidentment a Xina res és impossible, o sinó mireu el lema que va adoptar Li Ning uns mesos després:

li-ning2

“Anything is possible”. Tot és possible. Tota una declaració d’intencions, sí senyor! A Xina tot és possible…

nikeadidas-lining

2) Un segon exemple de pseudo-plagi és el logotip del Construction Bank of China, el segon més important del país.

china-construction-bank

No em negareu que la semblança és sorprenent…

cadena_cope

Inquietant… Falsificació o coincidència? En qualsevol cas, el que és segur és que com hem dit, a Xina tot és possible.

Xina i els pirates

Desembre 27, 2008

xina-pirateria

china-somalia2
Els "Swats" xinesos, es preparen per entrar en acció!

Darrerament ha estat notícia que Xina enviará la seva flota al golf d’Aden per a combatre la incessant pirateria a la zona. El tò amb que ha aparegut la notícia a la premsa occidental sembla saludar l’inici de un cert imperialisme xinès. En una època d’incertesa i crisi, el fet que Xina dugui la seva flota de guerra fora de les seves tradicionals zones d’acció (Mar Groc) ha posat, i posa, els pèls de punta a més d’un.

El fet que Espanya, França, Itàlia, Grècia, Regne Unit i Alemanya també hagin enviat ja vaixells a la zona no ha espantat ningú, però ai las! si és Xina qui hi envia tropes alguns començen a patir indicis de cagalera. El fet que la 4a potència econòmica mundial i una de les més afectades comercialment per l’assalt continu de vaixells mercants al golf de Somàlia tingui alguna cosa a dir al respecte, sembla que no importi massa a ningú. La notícia és que Xina, per primer cop en 500 anys, envia una missió fora de les seves fronteres marítimes.

Segurament a més d’un li vindrà al cap la frase per tots dita i sentida de “els xinesos es menjarán el món”. El rerafons cultural que hi ha radera d’aquesta afirmació no és altra que la també famosa frase “cree el Ladrón que todos són de su misma condición”. És a dir que si els Europeus durant més de 4 segles van subjugar a qualsevol poble  susceptible de ser subjugat, molts creuen que el dia que Xina esdevingui la 1a potència mundial aplicarà al món la mateixa medicina.

Bé, és cert que la història encara no ha vist el domini d’una potència no-occidental sobre un món globalitzat i, per tant , és agosarat predir quin comportament tindria una potència aliena als nostres paràmetres culturals en unsa situació de domini. No obstant, crec que Xina mereix que almenys se li concedeixi el benefici del dubte. Espanyols, portuguesos, anglesos, holandesos, francesos i americans (corregiu-me si me’n deixo alguns) han estat les úniques 6 potències que han gaudit d’un domini econòmic i/o territorial més o menys continuat sobre els 5 continents. Mentre a Europa el sistema que regia les relacions internacionals era L’Equilibri de Poders (és a dir que quan una potència sobressortia més que la resta, els demés en coalició s’aliaven contra ella) a les colònies van iniciar un imperialisme despietat que fou una vàlvula d’escapament i conseqüència directa de les tensions irresoltes a Europa. Tots sabem com va acabar la cosa: 2 guerres mundials i unes greus conseqüències del colonialisme als països que el patiren encara visibles avui dia.

A Àsia Oriental durant segles van tenir un sistema força diferent, que tot i les seves imperfeccions, ve evitar les sagnants guerres que van consumir el continent europeu. Els estats xinesos van deixar de batallar entre ells al s.II a.C. esdevenint un imperi unificat que, amb certs vai-vens històrics s’ha mantingut fins l’actualitat. Salvant les distàncies és com si a Europa encara persistís l’Imperi Romà. La Xina unificada fou sempre (i avui ho está tornant a ser) la potència indiscutida a la regió. La resta de països, mantenien amb Xina una relació de vassallatge i tributs a canvi de protecció o no agressió. Els tributs mai foren gaire onerosos i van possibilitar la viabilitat del sistema sense grans canvis durant segles. De fet Xina, amb recursos suficients per autoabastir-se i amb l’única preocupació de mantenir un vast i hiper-poblat imperi, mai va estar massa interessda en aventures colonials fora de les seves fronteres.  Sabia que la relació cost-benefici, li era clarament desfavorable. A la segona meitat de s.XX, el Tíbet i Xinjiang han estat les excepcions que han confirmat la regla, i tot i la repulsió que produeixen, semblen obeïr la mateixa lògica: garantir l’estabilitat interna d’un gegant amb peus de fang (pressió demogràfica i pressió pels recursos hídrics i energètics propers).

El colonialisme europeu va posar fi a un sistema que havia funcionat centenars d’anys. Mort el gos, morta la ràbia. Desaparegut el colonialisme del continent asiàtic, sembla que les coses han anat tornant lentament al seu lloc. Avui dia cap país asiàtic (potser tan sols Japó i cada cop amb menys arguments) posa en qüestió el paper de lideratge i de mediació que juga i jugará Xina a la regió. Tan sols els EEUU, que encara compta amb un “cinturó” de països aliats al entorn de Xina (Japó, Corea del Sud, Taiwan i Filipines) semblen poder evitar el reposicionament de Xina en l’escena global. Però això no vol dir que no ho intentin: precisament són e EEUU els màxims interessats en atiar la por al gegant despertat.

Un cop analitzat el rerafons històric, salta la pregunta: és l’operació xinesa a Somàlia un fet aïllat o bé és l’inici d’una preocupant escalada imperial? Bé, “que no cunda el pánico”. Si amb el seu ressorgir Xina sembla inclinar-se per ocupar el paper que històricament havia desenvolupat a Àsia, tampoc sembla que estigui interessada en reproduïr mimèticament un imperialisme que sap que li reportaria més maldecaps que guanys. A Xina li interessa acabar amb la pirateria perquè aquesta posa en perill el nervi econòmic que l’uneix amb Europa, cosa que s’agreuja en temps de crisi com aquest. Qui pot estar interessat en afeblir aquest nervi econòmic? EEUU, Rússia? Potser ambdós… El que está clar és que és completament impossible que quatre pirates sense suport en un país anàrquic (Somàlia) tinguin la capacitat de posar en perill una de les grans rutes comercials del planeta sense suport d’algun “padrí”. Només cal fixar-se en el silenci complice que EEUU i Rússia mantenen en aquesta crisi.

barco-pirata-playmobil

Xina és un país amb unes greus contradiccions internes que no es resoldran a curt ni mitjà termini. Un gegant amb peus de fang. L’últim que convé al país (i els seus dirigents semblen saber-ho bé) és desestabilitzar tercers països que a la llarga acabin per desestabilitzar-la a ella mateixa. Per tenir pau a casa, cal no esverar el veïnat. I en el cas dels europeus, abans de retreure el brí de palla en ull xinès, cal que es treguin la biga incrustada des de fa temps en l’ull propi.

Bon Nadal

Desembre 24, 2008

pessebrePessebre alternatiu que decora casa nostra.

Aquest és el primer Nadal que passo fora de Casa (l’any passat vaig tornar uns dies per tan assenyalades dates), i la veritat és que es nota. Viure un Nadal a Xina és com no viure un Nadal, ja que per ells ni tan sols és un dia festiu. El Nadal aquí és un dia on es va a classe, es fan alguns exàmens, es treballa i es menja igual que qualsevol altre dia. Els carrers no estan il·luminats, no sents nadales enlloc, no veus anuncis de turrons a la TV, no hi ha sorteig de la Grossa, ni ambient familiar, res.

Hi ha gent que diu que el Nadal és només pur consumisme. Potser si, però de veritat aquí m’he adonat que potser és alguna cosa més: Tot i que aquí no es celebra, els xinesos, grans negociants ells, han agafat la part de la tradició que més els convé: la lògica comercial del Nadal. Les botigues estan plenes d’objectes i quincalles per decorar els avets i fins i tot es fomenta que les parelles, aquest dia, es facin un regal. Agafant només la lògica comercial, et trobes amb una festivitat dessubstanciada, buida de contingut. Potser si que al nostre país el Nadal és molt consumista, però sense la tradició al darrere aquest consumisme seria de posar i treure, sense cap mena de vitalitat.

Tenint en compte aquests factors jo creia que viuria unes festes més aviat tranquil·les, sense excessos digestius. Res més lluny de la realitat: la nombrosa comunitat estrangera, espanyola i sobretot catalana, han fet que en els darrers 5 dies ja haguem tingut 3 copiosos sopars. És clar que a falta d’escudella i carn d’olla ens hem hagut de passar al Sushi.

Però el banquet nadalenc per excel·lència s’acosta, i a l’hora en que vosaltres tots esteu dinant, aqui ens estarem fotent com el Kiko. Aquí en van unes proves! Bon Nadal a tothom!

cuinant1

cuinant-2

rotllo-carn

Manresa – 曼雷萨

Desembre 23, 2008

L’altre dia vam regalar a una amiga que estudia castellà, una Lonely Planet en xinès sobre l’Estat Espanyol. Si alguns es queixen de que els tòpics a l’exterior sempre están relacionats amb toros, sevillanes o futbol, sembla que algú s’ha fet ressó d’aquestes crítiques, i a la portada de la guia ha decidit acabar amb tan gastats estereotips:

espanya-lonely

La fina ironia anglosaxona mai ens deixa decebuts. En qualsevol cas, fullejant la guia vaig decidir cercar la meva ciutat natal: Manresa. Les esperances de trobar-la no eren gaire altes, ja que si ni tan sols els catalans van a fer turisme a la ciutat, que dir ja dels xinesos. Per a major sorpresa meva però la cerca va donar resultats:

Manresa (Man-lei-Sa en xinès) surt a la Lonely! És un fragment breu però apareix, així que sense més dil·lació em vaig posar a traduïr el text:

manresa-xines

“Manresa és el Cor de Catalunya i un centre regional de comerç i negocis. Fou on es reuní per primer cop l’Assemblea Constituent de la coalició democràtica de l’Independentisme Català (l’any 1897), que va publicar les Bases de Manresa, un manifest polític per a l’autogovern de Catalunya. Dins la ciutat antiga no hi ha gaires restes històriques per les quals valgui la pena quedar’s-hi massa temps, però si hi vas, té unes magnífiques visites que no et pots perdre de cap manera:  la Basílica de Santa Maria just al bell mig de la ciutat, al capdamunt del Puig Cardener, la segona més gran de Catalunya després de la de Girona. El pont d’estil Romà (Pont Vell) que amb els seus 8 arcs creua el Riu Cardener, fou destruït durant la Guerra Civil i refet anys després. Servei Regular de Rodalies i autobusos a Barcelona (via Terrassa) per 3,80€.”

Bé després d’aquesta breu però intensa descripció, que tothom es tranquilitzi: no sembla que Manresa s’hagi d’omplir properament d’allaus de turistes xinesos. Una llàstima! (per a ells). Potser Solsona i Cardona tindrán més sort (o desgràcia), ja que encara que només sigui per quantitat de text superen àmpliament a la capital del Bages.

Solsona / Suo-er-Suo-na

solsona-xines

Cardona / Ka-er-duo-na

cardona-xines

El caçador caçat

Desembre 18, 2008

Sorprenent escena als carrers de Shanghai. Típica discussió amb l’encarregat de la grúa i…  insòlit desenllaç.

Seguint amb el post d’ahir, resulta que Steven Chu no és l’única connexió que Barak Obama té amb la Xina. El germanastre de Barack Obama Mark Ndesandjo, fa ja 6 anys que viu i treballa a Shenzhen, “suburbi” de 10 milions d’habitants al costat de Hong Kong. Parla mandarí, dóna classes de piano en un orfanat local i domina l’art de la cal·ligrafia. I a part de tot això dirigeix una empresa (Worldnexus) dedicada a la promoció on-line d’empreses xineses a l’estranger. Vaja, que s’esta convertint en un personatge notori al país. El vídeo amb la vida i miracles del germà “xinès” d’Obama ha fet furor a la xarxa:

Per sort i a diferència del que passa al govern del nostre país, sembla que de moment Obama no farà bandera del nepotisme, així que no perilla que el bo d’en Mark canviï la seva feliç vida asiàtica.

http://www.elpais.com/articulo/agenda/Triunfa/YouTube/hermano/chino/Obama/elpepigen/20081206elpepiage_2/Tes

Bush, Obama i Steven Chu

Desembre 16, 2008

Mentre el món acomiada a George Bush de la forma que es mereix, el nou president Barack Obama continua formant el seu govern. La seva darrera adquisició ha tingut força ressó a Xina, ja que ha nomenat per al càrrec de director del Departament d’Energia ni més ni menys que al científic d’orígen xinès Steven Chu. El càrrec no només té una especial rellevància per regular les sempre regulables polítiques mediambientals dels EEUU, sinó també per intentar reduïr la dependència energètica del país respecte a l’exterior.

steven-chu

A part del Premi Nobel de Física de l’any 1997, qui és Steven Chu? Per als americans és un dels denominats “ABC“, que lluny de cap relació amb el diari, vol dir American Born Chinese (Xinès nascut a Amèrica). Per als xinesos un huayi 华裔, que com us comentava l’altre dia segons la peculiar percepció que els xinesos tenen de la nacionalitat, és un xinès de cap a peus però nascut  fora de Xina. D’aquí que per a molts mitjans de comunicació xinesos “de la ceba”, un xinès ocupa el càrrec de màxim responsable energètic al país que doblement admiren i odien.

Com ens explica en la seva autobiografia, els pares de Chu van migrar als EEUU l’any 1943  i 1945 respectivament per a continuar els seus estudis universitaris. Un cop acabats però, van decidir no retornar a la mare pàtria degut a la convulsa situació política d’aquell temps a Xina. Sàvia decisió, vistes les calamitats que durant 3 dècades van haver de suportar els seus abnegats compatriotes. Chu però, admet que no parla xinès ja que a casa la llengua dominant sempre va ser l’anglès.

Bé, més enllà de les anecdòtiques qüestions sobre l’orígen familiar de cadascú, que ningú cregui que aquest nomenament pugui repercutir en una millora de les relacions entre els dos països, o encara menys en un suposat tracte preferent en matèria d’energia. Sobretot en aquest últim afer, per molts xinesos que ocupin el càrrec, el s.XXI està vivint i viurà (encara més) l’aferrissada pugna entre els 2 països pel control dels recursos energètics globals. Així que, tan sols és qüestió de temps poder llegir als diaris xinesos acusacions de traïció a la mare pàtria al Sr.Chu en el moment que hagi d’adoptar alguna resolucó no del tot satisfactoria per als interessos energètics de Xina.

Montilla parla amb Nissan

Desembre 11, 2008

Fenomenal el Gag de la setmana passada al Polònia sobre el viatge oficial del President Montilla al Japó. Nomès una pega, l’actor que interpreta al president de Nissan no parla japonès, parla en xinès! El més curiós de tot però és que la traducció que fa “l’intèrpret” és més o menys correcta…

Vodpod videos no longer available.

more about “Montilla parla amb Nissan“, posted with vodpod

La Crisi a Xina

Desembre 10, 2008

xina-crisi

Ja fa unes setmanes que la paraula “crisi” está en boca de tots. Apareix a totes les converses, condiciona totes les decisions i fins i tot arriba a alterar el ritme normal de vida. N’hi ha alguns que la crisi els ha tocat de forma directa, perdent el lloc de treball, i a d’altres que els afecta de manera indirecta (perdent clients). D’altres senzillament no els ha afectat i continuen tenint el mateix nivell d’ingressos però tot i així, potser per mimetització amb l’entorn, actuen amb mentalitat de crisi.

Pel que m’expliquen aquesta és actualment la situació al nostre país i tot seguit afegeixen “bé, clar, a tú allà a Xina no et deu afectar oi la crisi?”. Alguns fins i tot et recomanen de quedar’t-hi un temps més esperant a que amaini el temporal. Així que davant la inquietud respondrem a la pregunta: ha afectat la crisi a Xina? Bé, al món queden ja molt poques zones aïllades o que escapin a la lògica de la globalització així que sent econòmicament interdependents podem dir que la crisi ha afectat en menor o major mesura a tot arreu. Mirem la següent gràfica: és l’evolució del tipus de canvi entre l’Euro i el Yuan els darrers 6 mesos:

crisi-xina

Quan un servidor, el mes de juliol passat, va anar al Banc a canviar 1.000€ va rebre a canvi 10.800 Yuans. La mateixa operació feta durant el mes de novembre, va repercutir en uns ingressos de 8.400 Yuans. Això vol dir que en una senzilla operació de 1.000€, respecte a la situació de normalitat dels darrers mesos (i anys), es perden actualment 2.400 Yuans de mitjana, és a dir 270€.  Gairebé un 20% menys. Déu n’hi do.  Ara imaginem-nos en transaccions comercials a gran escala. Els productes xinesos s’han encarit un 20%, per tant moltes empreses (sobretot al sud de Xina) al disminuïr dràsticament les seves vendes a Europa i Amèrica, s’han vist obligades a plegar, deixant al carrer milers de treballadors. L’atur comença a disparar la conflicitivitat social i el govern xinès comença a donar símptomes de preocupació. Si l’any passat el PIB de Xina creixia a un 9.5% anual, aquest any sembla que ho fará al 7%, acostant-se perillosament a la barrera del 5% (si Xina no creix a un ritme superior al 5% anual, suposaria que deixaria de crear llocs de treball, la qual cosa en un país de 1.300 milions d’habitants la major part dels quals viuen al límit de les seves possibilitats, suposa paradoxalment rescessió).

Molts han dit que Xina serà qui tregui el món d’aquesta crisi. Bé, segurament sigui cert però abans de fer-ho Xina haurà de sol·lucionar primer els greus problemes interns que arrossega (inflació, migració camp-ciutat, reconversió industrial, disminució del terreny cultivable, manca d’aigua, etc…). Posant com a exemple la situació d’una família, si el Pare (EEUU) i la Mare (Europa), i el germà gran (Japó, Corea, HK, Taiwan) han perdut la feina, no es pot exigir al germà petit en plena adolescència, que tiri endavant la família. Aquest paper li tocarà d’aqui uns anys però ara, encara no.

Però bé, tampoc cal caure en l’histerisme i la desesperació. Els xinesos, potser degut a la seva mil·lenària experiència anomenen la paraula “crisi” d’una forma curiosa. No té un significat positiu ni negatiu, sinó més aviat neutre o fins i tot obert:

weiji

La paraula “crisi” (weiji) está composada per dos caràcters: el de “perill” però també el d’ “oportunitat”. Potser un fantàstic resum de 2 paraules del que suposa per Xina i pel món la crisi actual. Per entendre el futur, cal mirar al passat.

El Dia dels Desenamorats

Desembre 8, 2008

desamor

Que el dia dels enamorats és un altre invent mercantilista i consumista com Nadal, el dia de Reis, l’Amic Invisible, els regals d’aniversari i una llarga, llarga, llarga llista és per tots conegut. A Àsia ja fa temps que ha calat a fons aquesta filosofia (amb més força que a occident) i en lloc d’un dia dels enamorats, s’han inventat 2 dies dels enamorats: el 14 de febrer les noies regalen alguna cosa als nois, i el 14 de març a l’inrevés.

Però a Corea del Sud, milers de solters i solteres descontents amb tanta exhibició impúdica de sentiments van decidir fa un temps contraatacar. Com que ja no venia de crear un dia més a l’any dedicat a alguna altra estupidesa van pensar: perquè no crear un dia dels desenamorats? I es van posar mans a l’obra.

KOREA-BLACKDAY/

Un dia on expressar frustració per la solitud o bé orgull de solter. Substituint el rosa i els colors pastel del 14-F van decidir que el “color oficial” del Dia dels Desenamorats seria el Negre. Aquell dia el solter o soltera no només es vestiria de negre sinó que també ingeriria menjar de color negre: bàsicament uns fideus tenyits amb una espessa salsa. Curiós. El costum iniciat a Corea del Sud, s’ha estès ja a la Xina on es va celebrar fa poc tot i que amb una data lleugerament diferent, i a Japó. El temps dirà si es consolida. On sembla que no s’ha estès de moment és a Corea del Nord, on no estan per celebrar aquestes futileses, ja que per ells els 365 dies l’any tenen ja un to bastant negre i enfosquit, com podeu observar a la fotografia:

korea_lights_lg

La diferència entre les dues Corees, valgui la redundància una imatge val més que mil paraules…