Com molts ja sabreu, fa un parell de setmanes que ja he tornat de la Xina. A diferència d’altres retorns, aquest és ja, el definitiu. Amb tota seguretat retornaré a Xina en un futur, un país que em captiva i que admiro, però probablement no sigui ja per viure-hi com aquests darrers tres anys, sinó tan sols com a turista.

El que m’ha donat aquesta experiència és imborrable i impagable. No només he tingut l’oportunitat d’aprendre un idioma complexíssim sinó que m’ha canviat per complet la visió que tinc del món i de la meva pròpia cultura. Les experiències viscudes, incontables, són la millor motxilla que m’enduc d’aquest llarg viatge. Algunes les he pogut compartir en aquesta modesta bitàcora, que durant tot aquest temps ha hagut de fer front a la sempre omnipresent censura. Aquest és el principal motiu pel qual feia ja 3 mesos que no escrivia res.

Tot i ser l’últim post d’aquest blog, Galldeferro romandrá obert pels segles dels segles i tota la informació que aquí apareix podrá ser lliurement consultada i divulgada. Espero que els meus escrits us hagin ofert una visió diferent d’aquest gran país que és Xina i del continent asiàtic. A partir d’ara em podreu seguir al Twitter:

http://twitter.com/galldeferro

A partir del mes d’octubre de 2010 inicio una nova etapa iniciàtica a la ciutat de Sevilla.

Moltes gràcies a tothom

Daniel Tomàs

Beijing marcià

Març 20, 2010

La primavera ja ha arribat. Si en altres latituds és habitual el floriment d’arbres i plantes o bé la vinguda de temperatures com a indicador del canvi d’estació, a Beijing en canvi no hi ha indicador més fiable que les tempestes de sorra. Avui al matí al despertar i mirar per la finestra el cel estava completament de color taronja, i una fina capa de pols i una olor a sorra  ho envaïa tot. El cojunt: un paisatge marcià i de tints apocaliptics.

La tempesta de sorra és una de les més intenses dels darrers anys. Jo personalment, en els 3 anys que porto aquí no n’havia vist mai cap de tant forta. Tot i que el govern promou incessantment la plantació de centenars de milers d’arbres als voltants de Beijing com a una mena de “Gran Muralla Verda”, el cert es que sembla que ni això resulta suficient per frenar l’accelerat procés de desertització en que es troba el nord de Xina. La transformació de terres de pastoreig en terres de cultiu, l’erosió del sòl causada per la deforestació i la construcció imparable d’edificis i polígons industrials (fruit de la bombolla de la que que us parlava ahir) i un ús dels recursos hídrics completament irracional estan actuant com els millors aliats del Desert del Gobi que s’expandeix imparablement cap al sud. Propera parada: Beijing.

Fotos: xinhuanet.cn

Per cert, que ahir a la nit vaig tenir la brillant idea de deixar la finestra de la sala d’estar oberta per a ventilar l’habitació. No volgueu saber com estava tot…

Hola Gent! Doncs si, hem tornat a casa. A la casa adoptiva esclar. Per celebrar-ho, uns vídeos de com es va viure a Beijing l’any nou xinès. Un any rebut, com tots els anteriors amb una ingent quantitat de petards que durant uns minuts van tenyir el cel de la ciutat d’un roig intens. Espectacular.

Neu artificial

Novembre 2, 2009

Ahir Beijing es va llevar així:

nevada beijing

El que anteriorment era un terme tan sols aplicat a algunes estacions d’esquí, és també des de fa ja un temps un terme habitual a la Xina. La sorpresa i l’alegria inicials per una nevada tan primerenca (tot i les ja baixes temperatures de la capital xinesa, no és gens habitual que nevi durant tot el llarg hivern per l’escassíssima pluviositat d’aquesta zona, de clima semi-àrid), van donar lloc a un cert desencís al comprovar com, un cop més, la pluja (en aquest cas neu) havia estat provocada.

A Catalunya no ens és completament extrany el concepte de pluja artificial ja que sovint s’ha utilitzat per pal·liar sequeres en territoris com la Plana de Lleida. Sempre en casos d’emergència. A Xina però, on tot es magnifica i agafa proporcions desconegudes a cap altre lloc del món, la pluja artificial s’ha convertit ja en política d’estat. El seu ús ja no es limita únicament a casos d’emergència sinó que s’ha fet sistemàtic. En el seu afany de control absolut amb tics paranoides, el govern central sembla que també vol controlar ara el temps.

Primer van ser les sequeres, després la neteja de l’ambient irrespirable causat per la contaminació, després  per reverdir praderes i jardins. Com si d’un alcoholic o un fumador empedernit es tractés (i ja em perdonareu la comparació) qualsevol excusa és bona per recórrer-hi una vegada més. Ahir l’excusa va ser la “pertinaz sequía”, cosa extranya tenint en compte que hi ha hagut un mes d’octubre prou plujós.

En fi, a falta d’altres hipòtesis ens haurem d’acontentar amb les boniques estampes que la nevada ha deixat per aquí:

China Snow4

China Snow5

China Snow6

China Snow7

China Snow8

China Snow9

FOTOS: http://www.daylife.com/

Notícies: http://ph.news.yahoo.com/afp/20091101/tap-china-weather-beijing-snow-8d4ea94.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/01/internacional/1257047045.html

Churros Coffee

Mai 11, 2009

Churros Coffee

Els amants i/o nostàlgics de la cuina espanyola a Beijing estan d’enhorabona. Al cor del disctricte de Haidian ha obert en els darrers mesos un Bar Restaurant de Xurros i Tapes. La història que ha possibilitat l’obertura del local i la seva selecta carta de tapes no ha estat fruït de la casualitat, però és del tot curiosa. 

Durant els anys 80 i 90 Cui Jiansheng de 46 anys, després d’haver fet força diners en negocis vinculats restauració a Dinamarca, va decidir fer el que molts pocs xinesos s’atreveien a fer en aquells moments (i encara avui): Viatjar amb motxilla i en solitari per tota Europa. En el seu primer viatge, després de visitar l’Estat Espanyol, va quedar profundament enamorat del país, però sobretot, de la seva gastronomia. A aquella primera visita la van seguir 4 més, en una de les quals, a la ciutat de Valladolid, va decidir adquirir com a souvenir ni més ni menys que una màquina de fer xurros. 

Picture 008

Cui Jiansheng 崔建生

Després de més de 3 anys promocionant els xurros amb xocolata en fires i events gastronòmics, va decidir donar el salt i establir, fa tan sols 10 mesos, un Bar al bell mig del districte tecnològic de la capital xinesa. Durant tot aquest temps els xurros s’han anat fent cada cop més i més populars entre alguns ciutadans de Beijing alguns dels quals, coneixedors dels variats menjars hispànics, van començar a suggerir a Cui que a més de xurros, ofertés també a la seva carta unes suculentes tapes. 

Ja que Cui desconeixia la recepta va començar a donar veus per intentar trobar algú que ensenyés als seus cuiners els secrets ocults de l’art de fer Tapes. Fa tan sols 15 dies, per fi va poder trobar aquesta persona. Ni més ni menys que el company Jaume Mateu que de forma totalment altruïsta es va oferir a tan magna tasca. Un cop finalitzades les dues sessions d’aprenentatge. El passat cap de setmana vem tenir ocasió de provar i fer de privilegiats jutges dels menjars que veieu a continuació:

Picture 004

DSC00680

El nostre veredicte? Immillorable! Us ho recomano. Bon Profit a tothom!

Nom: Churros Coffee 拉丁果咖啡

Adreça: 海淀区中关村大街15号中关村购物中心E区津乐汇商场1层

Telèfon: 010-59863682

chinese-dragon

Un nou Sant Jordi en terres xineses. Ja en van 2. A diferència de Catalunya avui el dia a Beijing acompanya poc per a una Diada, encara que sigui per a única celebració d’uns pocs expatriats de parla catalana. Cel gris i plujim constant. Tot el clima però, celebrar la Diada a Beijing té les seves avantatges:

Preu d’una rosa a Catalunya el 23 d’abril de 2009: de 3€ a 12€

Preu d’una rosa a Beijing el 23 d’abril de 2009: de 0,30€ a 0,50€

Tot i que un dels grans protagonistes de la llegenda de Sant Jordi és el drac (animal omnipresent en la mitologia i la cultura xineses), la major part dels xinesos no han sentit parlar mai d’aquesta festa tan nostrada. Amb cert ànim prosselitista, he tingut l’ocasió d’explicar-la en nombroses ocasions i a l’observar les seves reaccions he pogut establir una certa mostra estadística sobre els “punts dèbils” que fan certament difícil que, algun dia, una festa així es pugui arribar a celebrar en aquestes terres:

1) El Drac mor: incomprensible per a un xinès que un bàrbar occidental acabi amb la vida del drac!! Encara que sigui amb l’excusa de salvar a la princesa. La mitologia xinesa ens narra com tots els habitants de Xina són descendents del Gran Drac. Matar un drac a la Xina seria doncs poc més que un parricidi. A més, el drac, en major o menor mesura, és present en gairebé totes les festivitats xineses com a element portador de bona sort. Així doncs si per un xinès cal elegir entre una princesa o un drac, no s’ho pensarà dues vegades!

2) Sant Jordi no es casa amb la princesa: la història doncs no té un final Disney. No pot ser venut com a epopeya romàntica com la Bella Dorment. Molts pregunten? I que va passar amb la princesa? Va morir sola i oblidada enyorant per sempre més al seu salvador? La llegenda no ho especifica, així que des d’aquí demano la creació d’un grup de freaks de Sant Jordi (com passa amb Star Wars o el Sr. dels Anells) que completin els elements poc clas de la trama.

Bé i com no podiem acabar un post sobre Sant Jordi sense parlar de llibres aquí van un parell de recomanacions per a aquells que vulguin saber una miqueta més de la Xina actual i de la Xina que vé:

1) La Actualidad China. Un Mundo en Crisis, una sociedad en gestación. Escrit per Rafael Poch, corresponsal del diari La Vanguardia a Beijing durant 6 anys i una de les ments més lucides que un ha sentit al parlar de Xina.

la_actualidad_de_china_ar_1

2) La Xina que arriba. Escrit pel sinòleg i professor de la UPF Manel Ollé que ens narra amb brevetat però concisió l’accelerat procés de canvi viscut a Xina durant els darrers 30 anys i les seves perspectives futures. 

xina-que-arriba-manel-olle

Rumba pequinesa

Abril 19, 2009

rumba-catalana-cancun

Ahir al vespre a les 21.00 vam tenir el plaer d’assistir al concert del grup gironí de rumba Can Cun organitzat pel Casal Català de Beijing. Ja era el segon concert que feien a la capital durant aquest mes d’abril. El motiu de la seva estança a Beijing és del tot curiós: el grup va ser convidat a un festival Internacional de música celebrat ni més ni menys que a Corea del Nord, on van estar de gira durant una setmana. El seu pas per Xina doncs, era una escala prèvia i necessària de camí cap a Pyongyang, ciutat que manté connexions internacionals amb escassíssims països (Xina, Tailàndia i Rússia).

El motiu de la seva invitació al país més hermètic del planeta, fou participar en un festival musical amb motiu de la celebració del 97è aniversari de l’anomenat “President Etern” Kim Il Sung, mort l’any 1994.

Tot i que no és ni molt menys el la primera gira internacional de la banda, amb tota probabilitat Can Cun ha degut ser el primer i únic grup català que ha tingut ocasió d’actuar a Corea del Nord. Tot i això, les relacions catalano-nordcoreanes sembla que són d’allò més fluïdes, no tan sols gracies al conjunt gironí sinó també al curiós personatge Alexandre Cao de Benós, català de Tarragona i alt dirigent del règim nord-coreà.

Can Cun es va crear el 1995 i la seva formació habitual está composada per Juan Castillo (guitarra i veu), en Jordi (percussió) i pel colombià Gilberto Saldarriaga (teclats).

Romàntica contaminació

Març 28, 2009

Viure en una de les ciutats més contaminades de la terra te òbviament molts inconvenients. Però com que avui tenim el dia optimista us mostrarem el que és potser l’unic avantatge. Unes postes de sol d’allò més marcianes:

p10701431

De Tornada

febrer 24, 2009

Bones gent, després d’un mes d’estada a la mare pàtria, torno a ser per terres beijingeses. El cel continua sent gris plom, el tercer cinturó continua estant permanentment col·lapsat i la residència és plena de coreans. Tot segueix igual que quan vaig marxar. Bé, tot no. La nostra despensa s’ha vist reforçada amb uns “petits” aprovisionaments per acabar de passar aquests mesos d’estança.

rebost-ple

Llençant títols

gener 13, 2009

No, tot i que la frase pugui portar a equívocs o a treure’s de context, no sóc cap culer emprenyat (bàsicament en aquest sentit ara no tinc motius per emprenyar-me) o disgustat perque el seu equip hagi perdut l’enèssim títol fent un futbol de pena. La frase cobra sentit al veure aquesta imatge que l’altre dia, a l’anar a llençar les escombreries, vaig poder observar amb completa incredulitat:

copa-a-la-basura

El semestre, els exàmens, les classes… Tot just fa una setmana que ha acabat tot plegat, i per a molts toca fer les maletes. A la nostra residència la immensa majoria de veïns son japonesos i coreans. Una gent curiosa.Venen per tan sols uns mesos a fer el seu particular “erasmus” a la Xina. Alguns per un any sencer. La majoria tenen un alt poder adquisitiu, més encara en un país on els preus estan dividits per 10. Quan és l’hora de tornar a casa seva, ai las! S’adonen que no podran encabir dins la maleta o dins els escassos 20 kg. de pes máxim que permeten la major part dels vols internacionals, tots els trastos acomulats durant l’estança. Han d’escollir que s’enduen amb ells i que deixen enrere com a ofrena al país que els ha acollit durant tot aquest temps. Tot allò superflu, tot allò subjecte de ser abandonat, és deixat enrere sense cap mirament: col·leccions senceres de sabates, medicaments, roba, CD’s, vaixelles, penjadors, mobles, electrodomèstics, articles d’higiene personal i un llarg etcètera de trastos que no s’han guanyat el bitllet de tornada. Davant aquest panorama, les fuwuyuans (paraula xinesa d’extrema utilitat que serveix per definir totes aquelles professions que impliquen servei de neteja o servei al client) fan el seu particular agost en plè mes de gener i revendran a bon preu tot aquesta quantitat d’objectes que els permetran complementar el seu salari de 80€ mensuals. Després d’un any i mig, ja no és la primera vegada que puc observar una cosa així. De fet he de confessar que algun dels electrodomèstics que poblen el nostre “ajuar” s’ha nutrit d’aquestes anònimes donacions.

Però la veritat és que veure una copa, un títol, llençat impunement a les escombraries no deixa de sorprendre’m. Aquest no l’hem recollit. Sap greu apropiar-se de la glòria aliena. Una Incerta Glòria.