Les proves nuclears i les amenaces de Corea del Nord han tornat a posar sobre la taula aquesta setmana la imatge i la figura del dictador nord-coreà Kim Jong-Il. Al sentir aquest nom, a un immediatament li venen al cap adjectius com friki, playboy, sàtrapa capritxós, dictador perillós i imprevisible, etc… Els vídeos que podeu veure a continuació són un bon exemple dels tòpics que envolten la seva figura.

Kim Jong Il pot ser un friki, un playboy o un sàtrapa sibarita que governa sobre una població sumida en la misèria, però el cert és que la política nuclear de Corea del Nord no és el capritx ni l’excentricitat d’un règim que s’ha quedat fora del temps històric. Cal recordar-ho perquè sovint, al llegir les cròniques dels mitjans occidentals, sembla que interessi donar deliberadament aquesta sensació.

kim jong il

La política reformista del govern xinès sumada a la caiguda del bloc soviètic a partir de l’any 1989 van deixar Corea del Nord com l’últim reducte genuïnament comunista d’Àsia. Aquest fet va fer que els Estats Units veiessin el país com una presa fàcil o la següent fitxa de dominó en caure dins el seu tauler global. Les pressions sobre el petit estat van anar in crescendo i van arribar al zènit amb l’arribada de l’administració Bush al poder.  L’amenaça nord-americana d’utilitzar sobre Corea armes nuclears en atacs preventius va provocar que el règim nord-coreà s’aferrés a la bomba atòmica com a única taula de salvació d’un règim, que de no haver estat per les pressions exteriors, probablement hagués acabat caient per si sol. Aquestes pressions han provocat que els coreans del nord s’aferrin a l’arma atòmica com a única possibilitat de negociació i persuassió. 

misil corea

Kim Jong Il i el seu règim saben perfectament que de no ser per l’arma, cap d’ells continuaria avui dia al poder. Els nord-coreans han respost als EEUU amb el mateix llenguatge que ells mostren al món, li han pagat amb la mateixa moneda. No tan sols això sinó que utilitzen aquesta moneda per intentar obtenir (amb escàs èxit tot sigui dit) importants prerrogatives polítiques i econòmiques. Corea del Nord está disposada a intercanviar la seva arma atòmica per una garantia escrita de no ser atacada per els EEUU, que aferrats a la seva lògica imperial sempre s’han negat a signar tal possibilitat. Llavors, la nuclearització és tan sols culpa i responsabilitat de Corea del Nord o més aviat un acte de legítima defensa? De ser possible tal acord (desitjat per Xina, Rússia i Corea del Sud), podria assentar unes bases de confiança òptimes per a que el règim iniciés la seva transició cap a un model reformista de tall xinès. 

north korea

Que ningú tingui cap mena de dubte que sense les pressions nord-americanes, Corea del Nord ja faria temps que sería un règim més homologable del que és avui dia. Sense l’acord, les necessàries reformes econòmiques es paralitzen en una retòrica bel·licista buida de contingut i sense cap possibilitat de materialitzar-se (és evident que ni Corea serà atacada ni tampoc gosarà atacar un tercer país per moltes proves balístiques que pugui arribar a realitzar). Els únics daminificats en tot el procés han estat els coreans del nord, ja que el debat sobre l’arma atòmica bloqueja i paralitza un debat més necessari sobre la modernització econòmica que necessita el país.

 corea del nord de nit

Es pot discutir si la política de Corea del Nord és o no acertada, però no és pot dir, emparat en la ignorància i els prejudicis, que és una política erràtica o imprevisible. Té una lògica ben clara i al analitzar-la, cal repartir responsabilitats a parts iguals.

Anuncis

Rumba pequinesa

Abril 19, 2009

rumba-catalana-cancun

Ahir al vespre a les 21.00 vam tenir el plaer d’assistir al concert del grup gironí de rumba Can Cun organitzat pel Casal Català de Beijing. Ja era el segon concert que feien a la capital durant aquest mes d’abril. El motiu de la seva estança a Beijing és del tot curiós: el grup va ser convidat a un festival Internacional de música celebrat ni més ni menys que a Corea del Nord, on van estar de gira durant una setmana. El seu pas per Xina doncs, era una escala prèvia i necessària de camí cap a Pyongyang, ciutat que manté connexions internacionals amb escassíssims països (Xina, Tailàndia i Rússia).

El motiu de la seva invitació al país més hermètic del planeta, fou participar en un festival musical amb motiu de la celebració del 97è aniversari de l’anomenat “President Etern” Kim Il Sung, mort l’any 1994.

Tot i que no és ni molt menys el la primera gira internacional de la banda, amb tota probabilitat Can Cun ha degut ser el primer i únic grup català que ha tingut ocasió d’actuar a Corea del Nord. Tot i això, les relacions catalano-nordcoreanes sembla que són d’allò més fluïdes, no tan sols gracies al conjunt gironí sinó també al curiós personatge Alexandre Cao de Benós, català de Tarragona i alt dirigent del règim nord-coreà.

Can Cun es va crear el 1995 i la seva formació habitual está composada per Juan Castillo (guitarra i veu), en Jordi (percussió) i pel colombià Gilberto Saldarriaga (teclats).

A continuació us passo l’enllaç al programa 30 minuts emès el passat 12 d’octubre, del documental “Corea del Nord: la Gran Il·lusió” . El reportatge ha estat realitzat pel corresponsal de TV3 a Beijing, Sergi Vicente i sincerament puc dir que és un dels millors que he tingut ocasió de veure (i puc dir que n’he vist ja uns quants sobre el tema…). El documental manté en tot moment una imparcialitat i una correcció que costa de veure en d’altres periodistes. Per primera vegada al acabar de veure’l, un no té la sensació de reincidir en el tòpic de país teatral i tragicòmic que d’altres vegades hem vist. Realment o té pèrdua, així que sense més preludis:

http://www.tv3.cat/videos/741559

El que fa a aquest documental tan especial a part de l’excel·lent realització, és que l’equip de TV3 té un guía particular d’allò més especial. El “guia” es ni més ni menys que el català Alejandro Cao de Benós, intrigant personatge de tan sols 34 anys i l’únic membre del govern nord-coreà no nascut a Corea del Nord. Cao de Benós és president de l’Associació d’Amics de Corea del Nord, destacat membre del ministeri d’afers exteriors nordcoreà i compta amb nombroses condecoracions en diversos àmbits. A part d’això fins i tot té un blog propi, tot i que amb l’estat de les connexions a internet a Corea del Nord de ben segur que no l’escriu des d’allà.

A continuació una crítica de Ferran Monegal al personatge:

Documental a part, si voleu fer una petita i amena introducció a l’univers nord-coreà us recomano efusivament la lectura del còmic “Pyongyang” de l’escriptor canadenc Guy Delisle.