Aquesta setmana, la península de Corea ha estat notícia internacionalment per dos fets que afecten a cada un dels seus dos països: Corea del Sud i Corea del Nord. 

En primer lloc la notícia del suicidi de l’ex-president sud-coreà Roh Moo Hyun, que ens serveix per il·lustrar molt clarament el concepte del suïcidi als països asiàtics. 

moo-hyun_roh

El passat 23 de maig Roh Moo Hyun, president de Corea del Sud entre els anys 2003 i 2008 i conegut per ser el primer president dela història de Corea que creuava a peu la frontera més militaritzada del món, es va suicidar saltant des d’un penya-segat al sud del país. Prèviament havia deixat una nota escrita de comiat a la seva família i amics. Sembla a ser que el motiu del suicidi no era altre que evitar la vergonya de veure’s assegut a la banqueta dels acusats després de les greus imputacions de corrupció a les que havia hagut d’afrontar en els darrers mesos. 

_44154206_300_4koreas_getty

Des de l’òptica Europea costa d’entendre com un ex-president esquitxat amb seriosos escàndols de corrupció, pot rebre, escasses hores després del seu suïcidi, un espectacular funeral d’estat on, a més, centenars de milers de ciutadans li mostren els seus respectes. 

funeral roh moo hyun

Tal i com la cultura occidental beu de les fonts gregues i romanes, la cultura Coreana és indissoluble de la tradició històrica de la Xina clàssica. La política, l’arquitectura, l’estructura social, la mentalitat, la literatura i un llarg ectzètera de conceptes presenten una clara influència xinesa. El concepte de suïcidi és un d’ells. I als països d’Àsia Oriental, quan algú es suicida, la societat busca immediatament als culpables. Culpables d’un suïcidi? Cosa extranya a Occident on l’únic responsable d’una mort auto-inflingida sol ser sempre un mateix. 

A les societats d’arrel confuciana en canvi, el suicidi és vist com una sortida honrosa a una situació difícil. L’única escapatòria que queda a algú que ho ha perdut tot. Històricament, s’esperava dels ministres nombrats per l’emperador xinès que havien fracassat en la missió assignada, que es suicidessin per netejar seu nom i garantir intacta la pervivència del bon nom i la fortuna del seu llinatge familiar. A diferència de les cultures d’arrel monoteïsta on és un Déu totpoderós qui tradicionalment jutjava i discernia el bé del mal a l’espera del gran Judici Final, a Àsia, molt més atea i laica en aquest sentit, és la societat qui s’auto-responsabilitza d’aquest paper.

Cal entendre doncs el suicidi de l’ex-president coreà dins d’aquesta lògica. Probablement Roh Moo Hyun sabia que de celebrar-se un judici tenia tots els números per ser condemnat. Així, per netejar el seu honor, el de la seva família i alhora per carregar un xic de culpabilitat social als jutges que, legítimament, l’investigaven per corrupció, va decidir optar per l’única sortida que, a Corea del Sud, ha deixat el seu prestigi intacte. Vist el seu funeral, un es pregunta si no era això també, el que la societat esperava d’ell. 

Anuncis

Èxode Coreà

Mai 4, 2009

La crisi econòmica no ha passat inadvertida, ni molt menys, per a la comunitat estrangera resident a la capital Beijing. La devaluació de la major part de les monedes internacionals respecte al Yuan Xinès, ha provocat que molts estiguin passant per serioses dificultats econòmiques. Per a molts, els dies daurats d’estudiant a Beijing han hagut d’acabar sobtadament. A continuació us passo un article aparegut avui al diari El Periódico sobre aquesta delicada situació:

korea

 

Èxode al ‘Petit Seül’

Publiciten descomptes de fins al 50%, però els restaurants sud-coreans d’un complex comercial llangueixen, sense clients i amb cambrers dormisquejant. Diverses botigues han tancat a la planta inferior. Fins no fa tant temps, una multitud degustava kimchi (una mena de col) i filets a la barbacoa, i comprava els seus articles típics, més cars però millors que els xinesos, en aquest centre del barri pequinès de Wangjing. “Cada vegada hi ha menys sud-coreans. Molts dels que resisteixen ja no compren productes d’importació”, explica la dependenta d’un supermercat somort, i assenyala una botiga veïna que acaba d’obrir, la primera regentada per xinesos.

La crisi financera ha afectat seriosament l’estrat més feble de la societat xinesa –el dels emigrants rurals desocupats per l’esgotament del model de fàbrica global–, però també un dels més sòlids: els estrangers. En alguns casos, les empreses que els van destinar aquí ja no poden pagar els seus alts salaris. A la recent Fira de Treball per a Estrangers de Pequín hi van assistir 1.200 aturats; l’any passat, només 800. Christina Zhang, directora de Chinajob i organitzadora de la fira, nega que expirin els dies de vi i roses dels estrangers. “De fet, molts vénen perquè la crisi aquí és menys important, i les oportunitats, més grans. Però ara sí que es busquen treballadors de més alta qualificació: menys professors d’anglès i més enginyers. Per als especialistes, els temps daurats acaben de començar”, explica Zhang.

Bilingües acomiadats

Els vaivens de la política canviària han castigat la capacitat adquisitiva de molts. Els europeus i els nord- americans es lamenten per l’enfortiment del iuan. És xavalla comparat amb l’ensorrament del won sud-coreà: en un any el canvi ha passat de 130 won per iuan a 220. Hi ha por de convertir-se en la Islàndia asiàtica.

El corol.lari de la crisi és Wangjing o el Petit Seül, fortí de la colònia sud-coreana. Aquí hi habita la meitat dels 120.000 sud-coreans de Pequín. Un de cada quatre ha tornat al seu país l’últim any.

El turisme s’ha assecat. L’Hotel Vitamin va néixer amb vocació d’atendre la demanda sud-coreana: llits baixos i mobiliari tradicional a les habitacions i recepcionistes bilingües. Els clients sud-coreans arribaven fins al 60% en els bons temps; avui només hi ha un hoste. Els llits s’han elevat i a la recepció, saturada de parafernàlia de l’Any Nou xinès, aquells costosos poliglots han estat rellevats per altres que només parlen mandarí.

La crisi dels mercats asiàtics del 1997 va desencadenar l’allau de sud-coreans que van arribar a Wangjing a la recerca d’inversions més segures i assequibles. La crisi financera actual els n’expulsa. “Els més afectats són els petits negocis. Alguns no poden tornar perquè la situació és encara pitjor allà. Però ens en sortirem, ja tenim experiència”, opina Jang Heung Suk, vicepresident la Comunitat Coreana a la Xina.

Bona part del cine, la televisió i la música que consumeix la joventut xinesa ve de Corea del Sud, aliena al ressentiment que desperta el passat imperialista del Japó. “Al barri no hi ha hagut mai problemes de convivència. Si n’hi ha, una comissió mixta els soluciona. Al principi, per exemple, hi havia queixes per les festes nocturnes dels nostres estudiants”, afegeix Jang.

Deserció al golf

Ja no hi ha esperes al Club de Golf Wangjing. Avui hi va amb prou feines una tercera part dels sud-coreans que abans practicaven aquí una de les seves passions nacionals. “Si porto encara les meves dues filles és perquè el club em va permetre pagar només per una”, explica Yang Kyong Me. Els taxis són víctimes de la seva economia de guerra. Va pujar per primera vegada a un autobús xinès sis mesos enrere.

La crisi ha frenat la inèrcia sud-coreana d’enviar els fills a aprendre mandarí a les universitats xineses. No eren rares les aules amb un 80% d’estudiants sud-coreans. L’any passat eren 80.000. A Wudaokou, el districte universitari pequinès, se sent el coreà freqüentment. No hi ha xifres actuals, però una professora calcula la caiguda en la meitat. No són només els que no vénen, sinó els que fan les maletes a meitat de curs. Acostumats als excessos, els fills de les classes mitjanes i altes sud-coreanes s’estrenyen el cinturó.

“La meva mare em va dir que gastava el mateix que la meva germana, que estudia als EUA. Abans menjava cada dia en restaurants, ara cuino. Em volia quedar el curs sencer, però me n’hauré d’anar al final del semestre”, assegura Dashin, estudiant de 22 anys de la Beijing Normal University. “El primer que faig quan em llevo és consultar la cotització del won a internet. El meu humor la resta del dia depèn d’això”.

ADRIÁN FONCILLAS
PEQUÍN

Llençant títols

gener 13, 2009

No, tot i que la frase pugui portar a equívocs o a treure’s de context, no sóc cap culer emprenyat (bàsicament en aquest sentit ara no tinc motius per emprenyar-me) o disgustat perque el seu equip hagi perdut l’enèssim títol fent un futbol de pena. La frase cobra sentit al veure aquesta imatge que l’altre dia, a l’anar a llençar les escombreries, vaig poder observar amb completa incredulitat:

copa-a-la-basura

El semestre, els exàmens, les classes… Tot just fa una setmana que ha acabat tot plegat, i per a molts toca fer les maletes. A la nostra residència la immensa majoria de veïns son japonesos i coreans. Una gent curiosa.Venen per tan sols uns mesos a fer el seu particular “erasmus” a la Xina. Alguns per un any sencer. La majoria tenen un alt poder adquisitiu, més encara en un país on els preus estan dividits per 10. Quan és l’hora de tornar a casa seva, ai las! S’adonen que no podran encabir dins la maleta o dins els escassos 20 kg. de pes máxim que permeten la major part dels vols internacionals, tots els trastos acomulats durant l’estança. Han d’escollir que s’enduen amb ells i que deixen enrere com a ofrena al país que els ha acollit durant tot aquest temps. Tot allò superflu, tot allò subjecte de ser abandonat, és deixat enrere sense cap mirament: col·leccions senceres de sabates, medicaments, roba, CD’s, vaixelles, penjadors, mobles, electrodomèstics, articles d’higiene personal i un llarg etcètera de trastos que no s’han guanyat el bitllet de tornada. Davant aquest panorama, les fuwuyuans (paraula xinesa d’extrema utilitat que serveix per definir totes aquelles professions que impliquen servei de neteja o servei al client) fan el seu particular agost en plè mes de gener i revendran a bon preu tot aquesta quantitat d’objectes que els permetran complementar el seu salari de 80€ mensuals. Després d’un any i mig, ja no és la primera vegada que puc observar una cosa així. De fet he de confessar que algun dels electrodomèstics que poblen el nostre “ajuar” s’ha nutrit d’aquestes anònimes donacions.

Però la veritat és que veure una copa, un títol, llençat impunement a les escombraries no deixa de sorprendre’m. Aquest no l’hem recollit. Sap greu apropiar-se de la glòria aliena. Una Incerta Glòria.

El Dia dels Desenamorats

Desembre 8, 2008

desamor

Que el dia dels enamorats és un altre invent mercantilista i consumista com Nadal, el dia de Reis, l’Amic Invisible, els regals d’aniversari i una llarga, llarga, llarga llista és per tots conegut. A Àsia ja fa temps que ha calat a fons aquesta filosofia (amb més força que a occident) i en lloc d’un dia dels enamorats, s’han inventat 2 dies dels enamorats: el 14 de febrer les noies regalen alguna cosa als nois, i el 14 de març a l’inrevés.

Però a Corea del Sud, milers de solters i solteres descontents amb tanta exhibició impúdica de sentiments van decidir fa un temps contraatacar. Com que ja no venia de crear un dia més a l’any dedicat a alguna altra estupidesa van pensar: perquè no crear un dia dels desenamorats? I es van posar mans a l’obra.

KOREA-BLACKDAY/

Un dia on expressar frustració per la solitud o bé orgull de solter. Substituint el rosa i els colors pastel del 14-F van decidir que el “color oficial” del Dia dels Desenamorats seria el Negre. Aquell dia el solter o soltera no només es vestiria de negre sinó que també ingeriria menjar de color negre: bàsicament uns fideus tenyits amb una espessa salsa. Curiós. El costum iniciat a Corea del Sud, s’ha estès ja a la Xina on es va celebrar fa poc tot i que amb una data lleugerament diferent, i a Japó. El temps dirà si es consolida. On sembla que no s’ha estès de moment és a Corea del Nord, on no estan per celebrar aquestes futileses, ja que per ells els 365 dies l’any tenen ja un to bastant negre i enfosquit, com podeu observar a la fotografia:

korea_lights_lg

La diferència entre les dues Corees, valgui la redundància una imatge val més que mil paraules…