Surrealista? Sí, però cert. Tot és possible a Xina, el país de la picaresca on fins i tot els espanyols més doctes en l’art de la trampa i l’engany haurien de venir a aprendre valuoses lliçons.

La darrera “moda” entre alguns camperols xinesos és ni més ni menys que “plantar” cases als seus terrenys en lloc de qualsevol altre cultiu. El motiu? L’alta rendibilitat del totxo en els territoris xinesos de més desenvolupament. L’altre dia us parlava en un post del macroprojecte de desenvolupament de línes de TGV que el govern xinès té previst el·laborar durant la següent dècada. Quilòmetres i quilòmetres de línes de TGV impliquen òbviament milers d’expropiacions als pagesos que treballen les terres per on passaran les futures infrastructures. Especialment en aquelles àrees més densament poblades, és a dir les de l’est del país.

A part del ferrocarril, les autovies, autopistes, carreteres, polígons industrials i tantes altres obres públiques engades pel govern xinès com una mesura anti-crisi, van esquitxant lenta però inflexiblement la geografia de les províncies costaneres. Si un viatja per aquests territoris, descobrirà un territori literalment trinxat per excavadores, grues, perforadores, etc… Un paisatge que ja no es rural però tampoc urbà. Com deia el gran Rafael Poch per trobar un exemple que ens és a tots més proper, l’est de Xina és com la comarca del Vallés Occidental però a una escala de centenars de milers de km2.

Com deiem, la proliferació sobtada i sobredimensionada d’obra pública genera a l’any centenars de milers d’expropiacions. Tot i que a Xina la terra és en última instància propietat de l’estat (sent-ne el camperol tan sols l’usufructuari), al ser el mode bàsic de vida bàsic d’aquells que la treballen, en cas d’expropiació tenen dret a una indemnització. La suma de diners, tot i no ser res de l’altre món, és més elevada depenent del nombre de construccions  o de m2 que s’hagin d’enderrocar dins de la finca. Així, darrerament s’observa com molts camperols xinesos “planten” construccions als seus terrenys a la més mínima notícia o rumor de que una infrastructura ha de passar per les seves terres.

És el que passa per exemple a les afores de la ciutat de Wuhan, d’on són les fotografies. Darrerament sembla que el govern ha descobert “el pastís” i en molts casos ha enviat a les forces anti-disturbis per contenir als camperols mentre les excavadores enderroquen centenars de construccions il·legals sorgides del no-res. En altres casos, si no s’han fet amb antel·lació estudis i cassacions del terreny és gairebé impossible dilucidar si aquells edificis són anteriors a la planificació de l’obra.

Una dona plora desesperada mentre les màquines enderroquen la seva “collita”.

Com veiem, els edificis estan construïts amb els pitjors i més barats materials. Estructures molt fràgils que, com si es tractés d’un castell de cartes, cauran senceres a la primera embestida de les màquines. Sembla ser que en cas d’expropiació exitosa la suma de diners obtinguda pot duplicar allò invertit en la “plantació” de cases. D’aquí la rendibilitat del cultiu. No obstant, en cas de “descobriment” de la trama el camperol perd tot allò invertit, i tan sols li resta com a consol recollir la runa i els materials per malvendrel’s posteriorment.

Un cop dispersats els manifestants, els antiavalots es prenen un descans contemplant  l’enderroc.

Els camperols utilitzen totes les eines de que disposen per boicotejar l’enderroc.

La qualitat de la construcció (fang enlloc de ciment!) denota la provisionalitat del cultiu de totxo.

Acabat l’enderroc tan sols queda recollir allò aprofitable i, qui sap, provar sort a un altre lloc.

Ja veieu, sembla ser que l’especulació no és només patrimoni de Wall Street.

Podeu llegir la notícia sencera a:

http://www.chinahush.com/2009/12/18/chinese-farmers-are-growing-houses-instead-of-growing-food/

Un anunci publicitari de 30 segons per intentar combatre un tòpic que s’arrossega ja 30 anys. El govern xinès s’ha proposat eradicar la mala fama (sovint guanyada a pols) dels productes Made in China amb l’emissió en nombroses cadenes de TV internacionals d’un espot sorprenent:

Després dels escàndols de la llet adulterada o de les joguines defectuoses (citant tan sols els exemples més mediàtics) la fama dels productes Made in China va viure els seus pitjors moments en molt de temps. No obstant, també cal dir que no fou únicament la premsa la responsable d’aquesta llegenda negra. Les característiques d’una gran gamma de productes que arribava diàriament a les mans del consumidor occidental, ja feia temps que formava part del nostre imaginari col·lectiu. Tot i el baix cost, la qualitat del producte deixava, i segueix deixant a més d’un, una certa sensació de que “allò barat acaba costant car”.

En l’anunci podem veure alguns dels productes emblemàtics de la indústria xinesa: el calçat, l’alimentaria, la moda, la música i l’aeronàutica. Frases com “Fet a Xina amb tecnologia americana”, “Fet a Xina amb estil europeu” o “Fet a Xina amb enginyers de tot el món” fan referència a productes tan diversos com sabatilles esportives , sucs de fruita o avions comercials. Un sospita que més que no pas defensar la qualitat dels seus productes, el govern xinès sembla més entestat en repartir  culpes.

És ben cert que en els darrers anys Xina está avançant en la substitució d’una indústria tradicional per una de més valor afegit però també ho és el fet que això nomès s’ha produït en uns pocs sectors. El model a seguir és Japó cert, però la realitat social xinesa amb centenars de milions de treballadors l’obliga a continuar sent, per allò bo o per allò dolent, la “Fàbrica del Món”. Encara avui dia es freqüent que més d’un empresari surti escaldat de l’aventura asiàtica per problemes precisament amb la qualitat dels seus productes.

Però, i anant al quid de la qüestió, d’on vé la llegenda negra del Made in China? Qué té de certa? L’orígen de la mala fama dels productes xinesos no cal cercar-lo únicament en les pobres condicions dels seus treballadors, tot i que sovint poden influir-hi. El sistema de producció planificada i centralitzada que durant més de 40 anys va ser la clau de volta de tota la indústria xinesa, emfatitzava la satisfacció de les demandes materials de la població a través de complexos sistemes de càlcul que operaven al marge de la llei de l’oferta i la demanda. Sota aquest sistema, l’exigència en la qualitat del producte no era doncs, gaire important. Així, certes inèrcies de treball s’han mantingut a Xina al marge del canvi de model econòmic. Però això no ho explica tot.

El cert és que, i parlant sempre en termes generals, la mentalitat de l’empresariat xinès és encara sorprenentment “curtplacista”. El benefici immediat prima sobre la satisfacció del client i la seva fidelització a llarg termini. Òbviament, sota aquesta lògica, la qualitat del servei se’n ressent. El baix preu i l’abundància segura de clients i consumidors al país més poblat de la terra, ajuda a entendre el perquè aquesta mentalitat segueix resistint-se a desaparèixer.

Un tercer factor que ajuda a entendre la desídia de moltes empreses xineses per la qualitat és la poca exigència que històricament han mostrat els seus consumidors. Les poderoses i exigents organitzacions de consumidors occidentals han marcat durant dècades uns límits bastant nítids a les empreses productores. Aquest ànim reivindicatiu a Xina es  troba encara en un estat molt embrionari. Tot i que en els darrers anys hem assistit a brots d’indignació popular a causa d’algun escàndol com el de la llet adulterada, el consumidor xinès es troba per norma general bastant desprotegit front als abusos dels productors, sovint conxorxats amb les pròpies autoritats polítiques.

Així doncs, tot i l’evidència de que Xina comença a fabricar productes d’alta tecnologia a un preu molt inferior al dels països desenvolupats, és molt probable que això no impliqui la desaparició d’una indústria tradicional, qualitativament pobra, però amb una taxa d’ocupació molt alta. El Made with China i el Made in China sembla que coexistiran encara durant molt temps.

L’AVE Xinès

Octubre 28, 2009

Hi ha comparacions que maten. El passat cap de setmana vaig tenir ocasió de pujar al TGV que, en alguns dels seus trams, uneix les ciutats de Beijing i Qingdao en tan sols 5 hores i mitja. L’experiència, a part de deixar-me fascinat per l’eficiència i la modernitat dels ferrocarrils a la Xina (si tinguessin un sistema de venda de bitllets igualment eficient i modern ja seria massa bonic tot plegat) m’ha servit per reflexionar i recopilar algunes dades sobre el programa de construcció de línies de TGV en aquest país en comparació al que desplega actualment l’Estat Espanyol.

L’any 2004 Xina inaugurava la seva primera línia de TGV entre Shanghai i l’Aeroport Internacional de Pudong situat a 26 km. L’anomenat MAGLEV és un costosíssim i innovador tren de levitació magnètica que uneix els seus dos destins en tan sols 7 minuts i mig amb una punta de velocitat de 431 km/h. El MAGLEV és encara avui el tren en servei comercial més ràpid del planeta.

MaglevTren de Levitació Magnètica (MAGLEV)

L’any 2008 el Ministeri de Ferrocarrils xinès (la importància que dóna Xina al ferrocarril arriba fins al punt de tenir un ministeri propi) aprovava un pla per a la construcció de 35 rutes de Gran Velocitat amb un total 25.000 km, per a les quals està pressupostada una inversió de 50.000 milions de dòlars fins l’any 2020. Està previst que la majoria dels trens arribin a velocitats properes als 350 km/h. Lluny de ser un brindis al sol, com ja estem tristament acostumats a sentir a casa nostra on els plans mai passen d’una tarda de míting enfervoritzat o d’uns quants esbossos en un paper, la cosa anava molt seriosament. Sense més dilacions, de seguida van anar per feina. Entre 2004 i 2008 s’han inaugurat uns 2000 km de línies de TGV amb velocitats de 250 km/h, la darrera de les quals uneix les ciutats de Beijing i Tianjin (el seu port) separades per 150 km en tan sols 40 minuts.

A Xina els terminis marcats pel govern es mantenen gairebé sempre escrupolosament. Ja que els dirigents xinesos no es poden guanyar la legitimitat a les urnes, intenten almenys no perdre la credibilitat. Un cop acabada la construcció d’aquestes grans línies, Xina gaudirà del més gran, modern i ràpid sistema de Gran Velocitat del món. Tot això en tan sols 16 anys. Gairebé el mateix que ha trigat l’Estat Espanyol en fer arribar una línia de TGV a Catalunya.

Si ens fixem en la distribució de les línies de TGV també observem un disseny basat en criteris estrictament econòmics, lluny de radialismes i que connecta en malla les principals ciutats i centres industrials del país. El vermell podem observar les línies actualment en funcionament, en groc les línies actualment en construcció i en verd les línies planificades fins l’any 2020.

China_Railway_High-Speed_

(clicar sobre el mapa per ampliar la imatge)

Tot i la multitud de línies, totes segueixen un esquema basat en 8 eixos bàsics en forma de 井. Quatre en sentit nord-sud (Harbin-Beijing, Beijing-Shanghai, Beijing-Hong Kong, Shanghai-Hong Kong) i quatre en sentit est-oest (Qingdao-Taiyuan, Xuzhou-Lanzhou, Shanghai-Chengdu i Shanghai-Kunming). Sobre aquests 8 eixos s’estableixen també un seguit de ramals i connexions que convertiran la xarxa de TGV xinesa en un model a seguir per a la resta de països.

Darrerament hem escoltat des d’alguns fòrums que l’Estat Espanyol compta amb una xarxa de TGV envejable i puntera a nivell internacional. Bé, a mode de comparació podem observar la planificació de l’AVE elaborada pels successius governs de l’Estat Espanyol:

AVE espanya

Un sistema completament radial, que no connecta els principals corredors econòmics com són l’eix Mediterrani o l’eix Barcelona-Saragossa-Franja Cantàbrica. Basat en criteris estrictament polítics i repetint els errors de disseny de la xarxa de FFCC del S.XIX. I tot això sense parlar dels innumerables entrebancs i errors en la seva eterna posada en funcionament, i sense mencionar tampoc que es desconeix completament la data de finalització o d’inici de les obres de moltes de les línies actualment en construcció o en projecte. Un AVE per estar-ne orgullosos? Les comparacions són odioses.

Tot i que el tema ja cansa, alguns semblen entestats a que se’n continuï parlant.

Google China

El govern xinès continua donant voltes i més voltes a la rosca  de la censura. L’últim a caure ha estat ni més ni menys que el totpoderós Google. De res ha servit que la multinacional col·labori activament amb el govern xinès en la censura de continguts del portal Google.cn. Coneixedors del problema, n’hi havia prou de teclejar Google.com o qualsevol extensió territorial que no fos el .cn per poder accedir lliurement a tota l’oferta del popular cercador.

Per això, des del passat dia 24 de Juny tampoc no es pot accedir lliurement a la pàgina web Google.com ni als seus serveis derivats com Gmail. L’excusa, amb total desvergonyiment, ha estat la lluita contra la pornografia.

Darrerament estem assistint a una autèntica espiral censora, la qual cosa,  sense cap mena de base teòrica que ho fonamenti a part de la sospita, m’ha dut a pensar que no es tracta només d’un zel censor o d’uns sobtats brots de paranoia. El govern xinès no és tan estúpid com per creure que es poden posar portes a la mar, però sí sap que s’hi poden construir dics. No pots frenar l’aigua pero sí canalitzar-la cap a on vols que flueixi. Així veiem que la censura s’utilitza amb una clara vocació de competència deslleial, com una arma proteccionista de la incipient indústria internàutica xinesa. Xina, anticipant-se a molts països, comença a considerar la indústria internàutica com un sector estratègic, igual que l’energia, igual que l’agricultura. I ja se sap que quan un país considera estratègic un sector, no deixa que cap altre hi posi els nassos.

Google, MSN, Yahoo, Youtube i un llarg etcètera de portals de continguts dominen gairebé sense competència el mercat mundial. Dominen perquè han innovat, han sabut ser competitius i han ofert al gran públic serveis interessants. Però aquest domini implica també un cert control de la informació, el 4rt poder. Xina, el gran mercat emergent i el país amb més internautes del món n’és una sonada excepció. El govern xinès ha fomentat clarament l’aparició i consolidació dels sucedanis d’aquests portals. L’equivalent de MSN és a la Xina QQ. L’alter ego de Google és Baidu. El cosí germà de Youtube és Youku. En tots trobem una sospitosa rèplica, una empresa que domina el mercat xinès, que es plega completament als designis i l’afany de control del govern i a canvi rep un clar avantatge en forma de censura del seu principal competidor. On no hi ha rèplica, com és el cas de Windows, s’opta per influir en el hardware com la recent llei que obliga a instal·lar la censura de fàbrica als ordinadors.

La censura doncs, té també una lògica econòmica proteccionista. Xina pretén consolidar els seus gegants informàtics, empreses que un cop madures es llançaran sens dubte a la conquesta de nous mercats. Per a fer-ho però, haurán d’actuar sense el paraigües protector del seu govern, s’hauran d’oblidar de censures, hauran d’innovar i d’adaptar-se als gustos del seus consumidors. Amb aquests precedents, estaran preparades?

mao warholRetrat de Mao obra d’Andy Warhol

Mentre al nostre país el sector de la construcció fa aigües per tot arreu i amenaça ruïna, sembla que no passa el mateix a la Xina, on han descobert enginyoses iniciatives per reactivar un dels puntals de la seva economia. No sorprèn ningú si dic que els xinesos són bastant donats a obres megalòmanes (Gran Muralla, Gran Canal, Ciutat Prohibida i les més darrerament conegudes com l’Estadi del Niu o l’edifici de la CCTV) però el seu últim projecte es d’aquells que tiren d’esquena. La imatge que veieu a sota no és altra que un bust de Mao Zedong actualment en construcció a la província de Hunan, d’on era originari el líder comunista. El cost de l’obra 300 milions de Yuans, al canvi uns 30 milions d’euros.

mao statue Hunan

32m-tall-statue-of-mao-in-hunan-560x420

Tot i la indignació que a primer cop d’ull pot provocar aquesta discutible inversió en aquests temps que corren, més encara en una de les províncies més pobres de Xina, el cert és que en realitat no és tracta només d’un atac de rauxa o de Maomanía per part d’unes élits provincials que massa sovint destaquen per la seva desmesura i corrupció. La província de Hunan s’ha especialitzat (desde temps precapitalistes) en l’atracció del turisme de culte a la figura de Mao, que té força tirada entre els xinesos però també entre alguns estrangers.

Hunan_ProvinceProvíncia de Hunan

El seu poble natal Shaoshan és avui una mena de parc temàtic dedicat a la figura de Mao.  De fet, és on va deixar escrit que volia ser enterrat tot i que, un cop mort, va resultar que el Partit Comunista tenia altres plans per a ell.  La exaltació a la seva figura que ell va fomentar en vida li va passar factura un cop mort. Calia treure rendiment polític del cos i per a tal efecte no es van estalviar litres i litres de formol. Actualment es pot visitar el que sembla el seu cadàver al Mausoleu de la Plaça de Tiananmen al bell mig de Beijing. Després de les mòmies de Lenin i Tutankamon, podriem dir que es la tercera en importància al món. Tot i que molts dels que l’han visitada, dubten de si allò que han vist és  realment un cos o bé una còpia barata extreta del Museu de Madam Tussauds.

cadaver MaoLa pressumpta mòmia a Tiananmen. Formol, cera o vernís?

A falta de cadàver, a la província de Hunan  han decidit erigir un descomunal bust de 32 metres d’alçada per 15 d’amplada per atraure i dinamitzar el turisme maomaniatic a la regió. Veurem si els futurs guanys compensen la inversió feta, tot i que vist l’elevat preu del formigó potser els valia més a compte haver invertit en formol.

Esvair la crisi

Mai 12, 2009

30minuts

Excel·lent documental l’emès aquest diumenge al programa 30 minuts de TV3 sobre l’impacte de la crisi a la Xina. Un molt bon resum per aquells interessats en les repercussions i els canvis que la nova situació implica per al gegant asiàtic. A Xina una crisi no sempre és sinònim de males notícies i pessimisme, també és per sobre de tot, una oportunitat.

http://www.tv3.cat/videos/1214859

Fer negocis a la Xina no és fàcil. No són tan sols les barreres culturals, de l’idioma o el desconeixement del marc legal sinó també, com veurem avui, aspectes que entren en el més profund de la ideosincràcia dels xinesos. El protocol de negocis a la Xina requereix un profund coneixement de tots aquests ámbits però sovint, tot això pot no ser suficient si no es té a la vegada, un profund domini de l’art de beure alcohol. No és gens exagerat dir que moltes consultories presents a Xina assessoren els seus clients amb tècniques per evitar o dissimular un ràpid embriagament.

bai-jiu1

 

El Bai Jiu (alcohol blanc). Beguda tradicional xinesa de més de 50º elaborada a partir de la destil·lació de l’arròs i element indiscutiblement present en tot sopar de negocis.

En qualsevol trobada de negocis a la Xina, amb independència de la quantitat o del volum de negoci, el tabac i l’alcohol en són sempre una part omnipresent. Primer es menja i beu i després es negocia. Mai a la inversa. Començar a parlar de negocis tot just seure a la taula és una mostra de mala educació, un gest brusc i irrespectuós que pot ser vist amb desconfiança. Sovint poden passar diverses reunions abans que es comenci a parlar de negocis. Cal força paciència. Un bon amic em comentava encertadament que  fer negocis a la Xina és com lligar: primer t’has de guanyar la confiança i l’estima del interlocutor. Després, atacar.

Si un és l’únic hoste estranger i está flanquejat per diversos negociants xinesos que es posi a tremolar. El protocol xinès mana que el convidat d’honor ha de realitzar diversos Ganbei 干杯  (brindis, que en xinès significa got sec i s’ha de beure necessàriament “a Sant Hilari”) amb tots i cadascun dels interlocutors. Es clar, si la negociació és d’1 contra 7 , doncs se suposa que beurás 7 vegades més quantitat que qualsevol dels xinesos. Per molt que la raça asiàtica metabolitzi pitjor l’alcohol, ja us puc assegurar qua la proporció pot deixar tombat al més bevedor dels bevedors.

gan-bei1

Grup de xinesos fent un “Gan Bei”.

Rebutjar l’oferiment de beure alcohol o senzillament d’un cigarret será vist per l’interlocutor com un gest de manca de confiança i per tant com un escull en la possible negociació. Que passa però si un, per qüestions de salut, te prohibit fumar o beure alcohol? O senzillament no vol caure rodó a la taula de “negociacions”. L’opció A és cercar un altre país on fer negocis, l’opció B (acceptada per l’interlocutor) és contractar una secretàri/a que begui per tu. És per això que al cercar un secretari/a, un director/a general o tan sols una persona de confiança un dels requisits primordials sigui saber beure alcohol. No és extrany doncs, que sovint l’entrevista de treball no sigui altra cosa que un sopar on els candidats brindin i beguin a plaer fins que el vencedor, el fetge d’or s’imposi sobre la resta. 

Tot i que molts xinesos ho considerin un costum sense gaire sentit, la veritat és que la tradició del Gan Bei, lluny de desaparèixer, ha crescut els darrers anys al mateix ritme que l’economia xinesa. Qui no la segueix córre el risc de quedar-se enrere i tot es supedita a l’entesa, la confiança i al posterior tracte fet (一言为定). I es que per fer tractes al continent asiàtic cal estar, per sobre de tot, psicològicament i etílica preparat. Potser les escoles de negocis més prestigioses hauran de començar a incloure classes de “beguda” en la seva oferta d’assignatures…

Èxode Coreà

Mai 4, 2009

La crisi econòmica no ha passat inadvertida, ni molt menys, per a la comunitat estrangera resident a la capital Beijing. La devaluació de la major part de les monedes internacionals respecte al Yuan Xinès, ha provocat que molts estiguin passant per serioses dificultats econòmiques. Per a molts, els dies daurats d’estudiant a Beijing han hagut d’acabar sobtadament. A continuació us passo un article aparegut avui al diari El Periódico sobre aquesta delicada situació:

korea

 

Èxode al ‘Petit Seül’

Publiciten descomptes de fins al 50%, però els restaurants sud-coreans d’un complex comercial llangueixen, sense clients i amb cambrers dormisquejant. Diverses botigues han tancat a la planta inferior. Fins no fa tant temps, una multitud degustava kimchi (una mena de col) i filets a la barbacoa, i comprava els seus articles típics, més cars però millors que els xinesos, en aquest centre del barri pequinès de Wangjing. “Cada vegada hi ha menys sud-coreans. Molts dels que resisteixen ja no compren productes d’importació”, explica la dependenta d’un supermercat somort, i assenyala una botiga veïna que acaba d’obrir, la primera regentada per xinesos.

La crisi financera ha afectat seriosament l’estrat més feble de la societat xinesa –el dels emigrants rurals desocupats per l’esgotament del model de fàbrica global–, però també un dels més sòlids: els estrangers. En alguns casos, les empreses que els van destinar aquí ja no poden pagar els seus alts salaris. A la recent Fira de Treball per a Estrangers de Pequín hi van assistir 1.200 aturats; l’any passat, només 800. Christina Zhang, directora de Chinajob i organitzadora de la fira, nega que expirin els dies de vi i roses dels estrangers. “De fet, molts vénen perquè la crisi aquí és menys important, i les oportunitats, més grans. Però ara sí que es busquen treballadors de més alta qualificació: menys professors d’anglès i més enginyers. Per als especialistes, els temps daurats acaben de començar”, explica Zhang.

Bilingües acomiadats

Els vaivens de la política canviària han castigat la capacitat adquisitiva de molts. Els europeus i els nord- americans es lamenten per l’enfortiment del iuan. És xavalla comparat amb l’ensorrament del won sud-coreà: en un any el canvi ha passat de 130 won per iuan a 220. Hi ha por de convertir-se en la Islàndia asiàtica.

El corol.lari de la crisi és Wangjing o el Petit Seül, fortí de la colònia sud-coreana. Aquí hi habita la meitat dels 120.000 sud-coreans de Pequín. Un de cada quatre ha tornat al seu país l’últim any.

El turisme s’ha assecat. L’Hotel Vitamin va néixer amb vocació d’atendre la demanda sud-coreana: llits baixos i mobiliari tradicional a les habitacions i recepcionistes bilingües. Els clients sud-coreans arribaven fins al 60% en els bons temps; avui només hi ha un hoste. Els llits s’han elevat i a la recepció, saturada de parafernàlia de l’Any Nou xinès, aquells costosos poliglots han estat rellevats per altres que només parlen mandarí.

La crisi dels mercats asiàtics del 1997 va desencadenar l’allau de sud-coreans que van arribar a Wangjing a la recerca d’inversions més segures i assequibles. La crisi financera actual els n’expulsa. “Els més afectats són els petits negocis. Alguns no poden tornar perquè la situació és encara pitjor allà. Però ens en sortirem, ja tenim experiència”, opina Jang Heung Suk, vicepresident la Comunitat Coreana a la Xina.

Bona part del cine, la televisió i la música que consumeix la joventut xinesa ve de Corea del Sud, aliena al ressentiment que desperta el passat imperialista del Japó. “Al barri no hi ha hagut mai problemes de convivència. Si n’hi ha, una comissió mixta els soluciona. Al principi, per exemple, hi havia queixes per les festes nocturnes dels nostres estudiants”, afegeix Jang.

Deserció al golf

Ja no hi ha esperes al Club de Golf Wangjing. Avui hi va amb prou feines una tercera part dels sud-coreans que abans practicaven aquí una de les seves passions nacionals. “Si porto encara les meves dues filles és perquè el club em va permetre pagar només per una”, explica Yang Kyong Me. Els taxis són víctimes de la seva economia de guerra. Va pujar per primera vegada a un autobús xinès sis mesos enrere.

La crisi ha frenat la inèrcia sud-coreana d’enviar els fills a aprendre mandarí a les universitats xineses. No eren rares les aules amb un 80% d’estudiants sud-coreans. L’any passat eren 80.000. A Wudaokou, el districte universitari pequinès, se sent el coreà freqüentment. No hi ha xifres actuals, però una professora calcula la caiguda en la meitat. No són només els que no vénen, sinó els que fan les maletes a meitat de curs. Acostumats als excessos, els fills de les classes mitjanes i altes sud-coreanes s’estrenyen el cinturó.

“La meva mare em va dir que gastava el mateix que la meva germana, que estudia als EUA. Abans menjava cada dia en restaurants, ara cuino. Em volia quedar el curs sencer, però me n’hauré d’anar al final del semestre”, assegura Dashin, estudiant de 22 anys de la Beijing Normal University. “El primer que faig quan em llevo és consultar la cotització del won a internet. El meu humor la resta del dia depèn d’això”.

ADRIÁN FONCILLAS
PEQUÍN

La Crisi a Xina

Desembre 10, 2008

xina-crisi

Ja fa unes setmanes que la paraula “crisi” está en boca de tots. Apareix a totes les converses, condiciona totes les decisions i fins i tot arriba a alterar el ritme normal de vida. N’hi ha alguns que la crisi els ha tocat de forma directa, perdent el lloc de treball, i a d’altres que els afecta de manera indirecta (perdent clients). D’altres senzillament no els ha afectat i continuen tenint el mateix nivell d’ingressos però tot i així, potser per mimetització amb l’entorn, actuen amb mentalitat de crisi.

Pel que m’expliquen aquesta és actualment la situació al nostre país i tot seguit afegeixen “bé, clar, a tú allà a Xina no et deu afectar oi la crisi?”. Alguns fins i tot et recomanen de quedar’t-hi un temps més esperant a que amaini el temporal. Així que davant la inquietud respondrem a la pregunta: ha afectat la crisi a Xina? Bé, al món queden ja molt poques zones aïllades o que escapin a la lògica de la globalització així que sent econòmicament interdependents podem dir que la crisi ha afectat en menor o major mesura a tot arreu. Mirem la següent gràfica: és l’evolució del tipus de canvi entre l’Euro i el Yuan els darrers 6 mesos:

crisi-xina

Quan un servidor, el mes de juliol passat, va anar al Banc a canviar 1.000€ va rebre a canvi 10.800 Yuans. La mateixa operació feta durant el mes de novembre, va repercutir en uns ingressos de 8.400 Yuans. Això vol dir que en una senzilla operació de 1.000€, respecte a la situació de normalitat dels darrers mesos (i anys), es perden actualment 2.400 Yuans de mitjana, és a dir 270€.  Gairebé un 20% menys. Déu n’hi do.  Ara imaginem-nos en transaccions comercials a gran escala. Els productes xinesos s’han encarit un 20%, per tant moltes empreses (sobretot al sud de Xina) al disminuïr dràsticament les seves vendes a Europa i Amèrica, s’han vist obligades a plegar, deixant al carrer milers de treballadors. L’atur comença a disparar la conflicitivitat social i el govern xinès comença a donar símptomes de preocupació. Si l’any passat el PIB de Xina creixia a un 9.5% anual, aquest any sembla que ho fará al 7%, acostant-se perillosament a la barrera del 5% (si Xina no creix a un ritme superior al 5% anual, suposaria que deixaria de crear llocs de treball, la qual cosa en un país de 1.300 milions d’habitants la major part dels quals viuen al límit de les seves possibilitats, suposa paradoxalment rescessió).

Molts han dit que Xina serà qui tregui el món d’aquesta crisi. Bé, segurament sigui cert però abans de fer-ho Xina haurà de sol·lucionar primer els greus problemes interns que arrossega (inflació, migració camp-ciutat, reconversió industrial, disminució del terreny cultivable, manca d’aigua, etc…). Posant com a exemple la situació d’una família, si el Pare (EEUU) i la Mare (Europa), i el germà gran (Japó, Corea, HK, Taiwan) han perdut la feina, no es pot exigir al germà petit en plena adolescència, que tiri endavant la família. Aquest paper li tocarà d’aqui uns anys però ara, encara no.

Però bé, tampoc cal caure en l’histerisme i la desesperació. Els xinesos, potser degut a la seva mil·lenària experiència anomenen la paraula “crisi” d’una forma curiosa. No té un significat positiu ni negatiu, sinó més aviat neutre o fins i tot obert:

weiji

La paraula “crisi” (weiji) está composada per dos caràcters: el de “perill” però també el d’ “oportunitat”. Potser un fantàstic resum de 2 paraules del que suposa per Xina i pel món la crisi actual. Per entendre el futur, cal mirar al passat.

Adéu a Poch

Desembre 2, 2008

rafael-poch

Rafael Poch, el que ha estat sens dubte un dels millors corresponsals a Beijing, ha deixat Xina. Des de ja fa unes setmanes es el nou corresponsal de La Vanguardia a Berlín, on per sort podrem continuar llegint els seus articles tot i que amb una temàtica diferent a la que ens tenia acostumats. Trobarem a faltar la seva visió de Xina, allunyada de clitxés i estereotips occidentals, i un estil de periodisme que lamentablement avui es troba ja en perill d’extinció: amb una informació contrastada, fruit d’un intens treball de camp, i d’un esforç de comprensió encomiable de la realitat que l’envolta.

Avui, com a petit homenatge, us passo el seu últim article. Un excel·lent corol·lari del que durant 6 anys ens ha anat explicant d’aquest país.

Adiós a China

Rafael Poch* | 03/11/2008 – 15.26 horas

La metáfora de la mujer embarazada cierra seis años en Pekín

Cuando llegué a China hace seis años y contemplé las circunstancias del país en el contexto de la crisis global, me vino a la mente la comparación de China con una mujer embarazada. Hoy, al marchar de este entrañable país, aquella metáfora se ha convertido en algo mucho más sólido y fundamentado, y por eso insisto en ella. El motivo es que hay un serio problema con la visión de China común en Occidente, donde todo suele girar alrededor del “crecimiento”, que suscita admiración, y de la “amenaza” que puede suponer la consecuencia del resurgir chino. La admiración por el crecimiento suele ser un asunto de tipo empresarial. La preocupación por la supuesta “amenaza” es una “empresa mixta” que suele correr a cargo de halcones imperiales y defensores de los derechos humanos en ocasional coalición. Occidente puede instalarse en este tipo de caricaturas resultado del prejuicio y la desinformación, pero contemplar a China como mujer embarazada es mucho más adecuado al momento del mundo. Me parece que es la única manera realista y honesta de tratar críticamente a China. Se trata de lo siguiente: I) Antes de hablar de China es necesario aprender a mirarla. Con países tan grandes, en tamaño e importancia, como China, la antigua Unión Soviética o India, que no son naciones, sino partes del mundo, no hay más remedio que poner el zoom de nuestra observación en posición de gran angular. ¿Qué vemos cuando hacemos eso?. Vemos un mundo sin análogos.

Recientemente la “Geological Society” de Londres, una de las sociedades científicas más antiguas de Europa, bendijo el término “Antropoceno” para designar nuestro presente. El Antropoceno designa una época en la que el hombre se ha convertido en factor geológico. El cambio global, del que el calentamiento climático es sólo un aspecto, es resultado de la acción humana, lo que no tiene precedentes y ha obligado a inventar un nuevo concepto.

Los hielos del Ártico se fundieron en 2007 en una medida sin precedentes que dejó pasmados a los expertos. Ahora dicen que en 2008 el fenómeno va a superar los asombros del año anterior. En los estudios realizados, con sus escenarios optimistas y pesimistas, los pesimistas suelen quedarse cortos. Parece que todo esto va mucho más rápido de lo que se pensaba. Particularmente alarmante es la confluencia de tres fenómenos directamente interrelacionados; el calentamiento global, la crisis alimentaria y el “pico” (cenit) petrolero. En Asia, los glaciares del Himalaya son paradigma de esa interrelación. Se están fundiendo a un ritmo muy alarmante y alimentan a los grandes ríos del Continente. El Ganges, el Brahmaputra, el Irrawady, el Mekong, el Amarillo y el Yangtzé, entre otros, se sostienen, en la época seca, gracias al aporte de esos glaciares. El 70% del agua del Ganges procede de ahí en la época seca. Estos ríos sostienen a su vez la agricultura de los países más poblados del mundo. El 60% de la agricultura india y el 80% de la china se basan en la irrigación, así que una crisis de agua significa crisis de alimentos. China e India son los primeros productores de grano del mundo (el tercero es Estados Unidos). En India hay 170 millones de campesinos que riegan con agua bombeada de una capa freática sobreexplotada y menguante. En el norte de China, en la región de Pekín sin ir más lejos, ocurre lo mismo, con pozos cada vez más profundos.

El aumento de la temperatura modifica un medio agrícola de once mil años. En siete de los últimos ocho años ha habido escasez de grano en el mundo, y se ha echado mano de stocks. Lester Brown nos explicó en junio, durante su visita a Pekín, que ésta escasez no es coyuntural, sino tendencial, que ha venido para quedarse. La duplicación y hasta triplicación de los precios, del trigo, del maíz, del arroz, nunca se había visto. Es verdad que en los años setenta, el mundo ya conoció escasez de grano, pero aquello se solucionó con la llamada “revolución verde”, es decir metiendo más petróleo, mecanización y abonos, en la agricultura para aumentar los rendimientos. Hoy aquella “solución” forma parte del problema. Los expertos pronostican caídas de los rendimientos agrícolas del 20% al 30% para final de siglo en 29 países. Y todo esto va a ocurrir, está ocurriendo, en un mundo con más población, que pasará de los actuales más de seis mil millones de habitantes, a más de nueve mil millones a mediados de siglo, cuando se espera que alcancemos el “pico demográfico”. Según el informe “UN Habitat”, la población urbana que hoy vive en tugurios, más de mil millones, será de dos mil millones en veinte o treinta años. Esta población sobrante, sin trabajo ni perspectivas, esta humanidad redundante, es la crisis del capitalismo.

La solución histórica de los hombres a los problemas de población / recursos ha sido la guerra. Hoy observamos la misma inercia hacia esa solución de parte de las potencias dominantes. La banalización del uso del arma atómica en las doctrinas militares, el uso de armas nucleares tácticas en guerras preventivas convencionales, como pregona la doctrina militar de Estados Unidos, y la sucesión inalterable de guerras (Yugoslavia, Irak, Afganistán…) y de amenazas bélicas (contra Irán, Corea del Norte…), ilustran hasta qué punto está viva esa inercia. La socialización del arma atómica y de la destrucción masiva en general (hoy hasta países como Corea del Norte e Irán, pueden hacerse con la bomba, que antes requería grandes esfuerzos nacionales en un puñado de países tecnológicamente punteros) avisa de que esa “solución”, una vez más, forma parte del problema. Se observa la misma vieja respuesta y la misma actitud a los problemas de un mundo nuevo, las soluciones de siempre para una crisis sin precedentes como es la del mundo del Antropoceno. ¿No es esa respuesta clásica e inercial a problemas nuevos, el síntoma más claro de crisis de civilización? Y si todo eso es así, ¿cómo debemos mirar a China en ese nuevo contexto?

II) Está claro que tanto la admiración por el “crecimiento” de China, como la preocupación por la supuesta “amenaza” de su resurgir, son actitudes de una mentalidad ya caduca, de una mentalidad pre-Antropoceno, podríamos decir. En cambio, si enfocamos a China como paradigma de la crisis global, obtendremos visiones y actitudes mucho más realistas, más modernas, más en consonancia con los tiempos, es decir: más actuales.

Si hablamos de “crecimiento”, debemos constatar que todos los problemas de la crisis mundial están contenidos en China. El país tiene la peor relación mundial entre población y recursos. Con el 6% de la superficie cultivable del mundo alimenta al 22% de la población mundial. Su desigualdad es generalizada, afecta tanto a grupos sociales, como a la divisoria campo/ ciudad, y a amplias zonas geográficas (Este / Oeste). Su desarrollo está condenado a la esquizofrenia porque debe conjugar industrialización y desindustrialización. Su consumo de recursos agotables y su contaminación, son extraordinarios y conducen a callejones sin salida. Su posición en la economía global consiste, esencialmente, en la hábil gestión de una debilidad. China cambia varios millones de pares de zapatos por un sólo Boeing – 747. En las listas de empresas globales que se publican periódicamente, no aparecen empresas chinas. La principal jugada del momento chino, su estrategia de urbanización, contiene un gran interrogante. En veinte años ha urbanizado a doscientos millones de campesinos y en los próximos veinte años podría hacer lo mismo con, quizá, otros cuatrocientos millones, pero cada chino urbano consume 3,5 veces más energía que su compatriota campesino, lo que plantea grandes cuestiones y dilemas. El actual sistema político, tan eficaz en la administración estable de la transformación, está, él mismo, pendiente de transformación. Algún día esa administración eficaz será impedimento a la modernización y factor de estancamiento, quizá hoy ya estemos en ello, lo que plantea nuevos problemas… ¿Podemos hablar del “éxito” chino, o más bien de un frágil “éxito en la crisis”, abierto a todo tipo de incertidumbres?. Los dirigentes chinos más bien piensan en lo segundo, y advierten continuamente sobre el peligro de dormirse en los engañosos laureles del actual “progreso”. Su consciencia de estar gobernando una crisis es mucho mas viva y despierta que la de sus complacidos y aleccionadores homólogos occidentales.

Si hablamos de “amenaza”. Hay que comenzar diciendo que el resurgir de China no asusta en su entorno asiático de la ASEAN. A excepción de Japón, que a efectos de lo que aquí se expone no es un país asiático, el resurgir de China no está dando lugar al rearme de sus vecinos ni a coaliciones con potencias hegemónicas lejanas para contrarrestarlo. Aclarar este punto nos obliga a hacer una digresión comparativa entre el sistema de relaciones sinocéntrico de Asia Oriental, y el sistema europeo de los últimos quinientos años.

En el sistema europeo de relaciones, la emergencia de una nueva potencia venía seguida de la inmediata coalición o alianza de las otras para contrarrestarla. Eso le ocurrió a España, a Francia, Inglaterra, a Alemania y a todo aquel que levantaba cabeza en el continente. En Europa el poder era expansivo, imperial, agresivo y guerrero por definición. En los dos siglos que van desde 1615 hasta el fin de las guerras napoleónicas, los países europeos estuvieron en guerra una media de sesenta o setenta años por siglo, lo que significa una guerra prácticamente constante. En 1815 comenzó un siglo inusitado de paz, si nos abstraemos de enormidades como la guerra de Crimea, la expansión genocida anglosajona en los nuevos mundos europeos de América del Norte y Australia, y, sobre todo, si olvidamos lo que se incubó en aquel periodo: la industrialización de la guerra, que multiplicó la mortandad y crueldad bélicas en una escala sin precedentes, como demostraron las dos guerras mundiales europeas que arrancan en 1914 al concluir aquel pacifico interludio.

En el mismo periodo, en Asia Oriental en un contexto de valores confucionianos compartidos, hubo un sistema en el que la supremacía china fue más factor de paz que de guerra, con pocos conflictos entre naciones (dos guerras chino-japonesas iniciadas por Japón con motivo de Corea, breves guerras con participación china en Birmania y Vietnam, y poca cosa más), un sistema tributario chino que no perseguía la extracción de recursos de sus tributarios, y que no estaba muy interesada en el comercio de larga distancia que hizo imperialistas a los europeos, como demostró la célebre expedición del Almirante Zheng He. El propósito del sistema chino era organizar la tranquilidad de su entorno exterior a fin de preservar la estabilidad de su enorme y autosuficiente mercado interior. En ese periodo, China conoció, ciertamente, episodios muy violentos contra los pueblos de la estepa, en Mongolia y Asia Central en el siglo XVIII, cuando absorbió enormes territorios de su periferia, pero, una vez más, eso no tenía que ver con expansión imperial ni extracción de recursos, sino con conflictos fronterizos y con la pacificación de su entorno inmediato.

La China moderna ha mantenido ese mismo tono desde su revolución de 1949. Los conflictos del último medio siglo son todos fronterizos. Incluyen una intervención en Corea, en 1950, una breve guerra fronteriza de dos meses con India, en 1962, cuya responsabilidad achacan a India los estudios más convincentes, y una intervención, ésta sí ofensiva y punitiva, contra Vietnam, en 1979, que quiso ser represalia por la más que justificada intervención vietnamita en la Camboya de Pol Pot, y en la que el ejército chino se rompió los dientes.

Hoy China mantiene fronteras con catorce estados de la más diversa condición, entre ellos países en serias crisis como Afganistán, Paquistán, Corea del Norte o Birmania. El país tiene en Taiwán la herencia de una guerra civil inconclusa complicada por la guerra fría. Hacia todas esas realidades, China emite impulsos más apaciguadores y prudentes que agresivos y ofensivos. China está lejos de ser perfecta y “mejor que…”. Su realidad interna contiene tremendas injusticias y opresiones internas de las que hemos ido dando cumplida cuenta estos años en nuestro informe desde Pekín, pero en el ámbito exterior no presenta impulsos agresivos. Tampoco se deducen de su citada historia, ni de su doctrina, ni de su apuesta militar, más allá de las fantasías de los guerra-adictos de Washington, siempre necesitados de “amenazas” y enemigos para justificar su peligrosa patología. El arsenal nuclear chino, el más pequeño de las cinco potencias nucleares “originales”, se encuentra hoy en el mismo estadio que en los años ochenta y nunca ha sido puesto en estado de alerta. China no dispone de los instrumentos militares imperiales por excelencia: grupos aeronavales de larga distancia orientados a la intervención exterior, ni planea dotarse de ellos. Esa es la realidad que hay sobre la mesa, más allá de las fantasías y de los interesados cuentos de miedo, y, de cara a la integración política del nuevo mundo en el que vivimos, esa realidad tiene una importancia extraordinaria.

En contraposición a los mitos y espejismos de su “crecimiento/amenaza”, veo tres aspectos de la civilización china y del sistema chino de gran actualidad en el contexto de la crisis global y con cierto potencial alternativo.

– En primer lugar la no responsabilidad china en el invento fallido de la civilización industrial / capitalista que nos ha llevado al Antropoceno.

– En segundo lugar el reconocimiento oficial de la profunda imperfección y necesidad de cambio y mejora, que el sistema chino pone en la misma base de su discurso. Casi toda la critica occidental al sistema chino, incluida la crítica en materia de derechos humanos, es reconocida por China. En el sistema chino, la centralización política es compatible con mecanismos de toma de decisiones bastante colectivos y asesorados, como saben quienes conocen este país. Ese reconocimiento de imperfección y esa asesorada, y relativamente colectiva, toma de decisiones, no tienen nada que ver con lo habitual en las dictaduras, ni tampoco con el discurso de tantas democracias occidentales que se consideran esencialmente perfectas, o, como se dice, los “sistemas menos malos posibles”, una manera elegante de afirmar la misma perfección. El sistema chino, un despotismo benevolente es una dictadura, pero al mismo tiempo el reconocimiento oficial de su imperfección le confiere una perspectiva de sistema abierto sumamente interesante en el gran contexto actual.

-En tercer lugar está la longeva tradición política china de dos mil años, la más antigua del mundo. Es como si el Imperio Romano o el Egipto Ptolomeico se mantuvieran hoy en repúblicas herederas, cuyos dirigentes fueran eslabones de aquellas mismas milenarias cadenas. Eso caracteriza a los chinos como especialistas en sobrevivir, una cualidad de gran actualidad para nuestro mundo que nos obliga a observarlos y criticarlos con seriedad y liberados de los necios prejuicios que se desprenden del espejo europeo. Es así como llegamos a la metáfora de la mujer embarazada, casi una parábola de la que podemos extraer algún tipo de enseñanza moral.

III) Un país en desarrollo de las características de China y en un gran contexto como el actual, es como una mujer embarazada. El tránsito de lo rural a lo urbano, de la lógica patriarcal a otra más democrática, con tanta población y en condiciones tan críticas es un delicado proceso creador de gestación. Implica cambios hormonales en su organismo social, cambios de piel, de valores, de pautas. Tensiones, rupturas y síntesis entre lo tradicional y sagrado, y lo nuevo e ineludible. Implica un cambio de sistema político. Tanto para los dirigentes como para la sociedad, todo ello es como un viaje a lo desconocido. Algo parecido a lo que la maternidad supone para la madre primeriza.

A un país en desarrollo de esas características, como a una mujer embarazada, no se le pueden pedir determinados rendimientos, cargas y actitudes. La idea es que cuando nos encontremos en el autobús a un país así, nos levantemos para cederle el asiento.

Todo esto no debe, ni puede, confundirse con condescendencia o paternalismo, ni con discriminación (positiva) de género. Tampoco se trata de inmunidad ni de cheques en blanco a dictaduras. La circunstancia de la que estamos hablando no exime responsabilidades universales, de la misma forma en que el embarazo no sitúa a la mujer por encima del código penal. Por el contrario, esta reflexión viene fundamentada por las leyes de la biología, por valores universales, por la experiencia histórica y por la crisis global. La analogía de la mujer embarazada me parece la única manera realista y honesta de tratar críticamente a China.

En la actitud de no cederle el asiento a la mujer embarazada hay muchas cosas. Hay una incapacidad muy europea de ponerse en el lugar de quien es diferente, hay prejuicios culturales y estereotipos de guerra fría –ahora mezclados con rivalidades comerciales, hay ecos de una actitud colonial, pero, sobre todo, hay una cuestión de valores, de inconsciencia sobre el nuevo mundo en el que vivimos y de su profunda crisis. Esta es la actualidad de China que retengo al abandonar este país.