Motobus

Abril 25, 2009

La moto. Segons l’Enciclopèdia Catalana:

“Vehicle automòbil de dues rodes, proveït d’un motor de combustió interna de dos temps o de quatre, gairebé sempre refredat per mitjà d’aire i que pot transportar un passatger o dos”.

Quedem-nos amb la darrera frase. Pot transportar un passatger o dos… Segur? Crec que després del meu pas per la Xina hauré de fer una esmena a la tan nostrada enciclopèdia. 

El passatger d’un autobús observa un vehicle extranyament sobrecarregat i prepara la càmera:

motobus

Observa més passatgers del normal en el que sembla una moto, però tot i això encara no va a prou velocitat per atrapar-la, així que quan és una mica més a prop fa una altra foto:

motobus2

Ara s’observa més clarament com la moto va realment carregada, però fins que no l’avancen no poden comptar exactament el nombre de passatgers. 

motobus1

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i fins a 8 persones!! 4 adults i 4 nens el més petit dels quals, al darrere de tot, sembla el més al·lucinat amb la instantània. És un cotxe? És una moto? No! És un autobús. Preparin-se per a baixar a la propera parada!

motobus4

 

chinese-dragon

Un nou Sant Jordi en terres xineses. Ja en van 2. A diferència de Catalunya avui el dia a Beijing acompanya poc per a una Diada, encara que sigui per a única celebració d’uns pocs expatriats de parla catalana. Cel gris i plujim constant. Tot el clima però, celebrar la Diada a Beijing té les seves avantatges:

Preu d’una rosa a Catalunya el 23 d’abril de 2009: de 3€ a 12€

Preu d’una rosa a Beijing el 23 d’abril de 2009: de 0,30€ a 0,50€

Tot i que un dels grans protagonistes de la llegenda de Sant Jordi és el drac (animal omnipresent en la mitologia i la cultura xineses), la major part dels xinesos no han sentit parlar mai d’aquesta festa tan nostrada. Amb cert ànim prosselitista, he tingut l’ocasió d’explicar-la en nombroses ocasions i a l’observar les seves reaccions he pogut establir una certa mostra estadística sobre els “punts dèbils” que fan certament difícil que, algun dia, una festa així es pugui arribar a celebrar en aquestes terres:

1) El Drac mor: incomprensible per a un xinès que un bàrbar occidental acabi amb la vida del drac!! Encara que sigui amb l’excusa de salvar a la princesa. La mitologia xinesa ens narra com tots els habitants de Xina són descendents del Gran Drac. Matar un drac a la Xina seria doncs poc més que un parricidi. A més, el drac, en major o menor mesura, és present en gairebé totes les festivitats xineses com a element portador de bona sort. Així doncs si per un xinès cal elegir entre una princesa o un drac, no s’ho pensarà dues vegades!

2) Sant Jordi no es casa amb la princesa: la història doncs no té un final Disney. No pot ser venut com a epopeya romàntica com la Bella Dorment. Molts pregunten? I que va passar amb la princesa? Va morir sola i oblidada enyorant per sempre més al seu salvador? La llegenda no ho especifica, així que des d’aquí demano la creació d’un grup de freaks de Sant Jordi (com passa amb Star Wars o el Sr. dels Anells) que completin els elements poc clas de la trama.

Bé i com no podiem acabar un post sobre Sant Jordi sense parlar de llibres aquí van un parell de recomanacions per a aquells que vulguin saber una miqueta més de la Xina actual i de la Xina que vé:

1) La Actualidad China. Un Mundo en Crisis, una sociedad en gestación. Escrit per Rafael Poch, corresponsal del diari La Vanguardia a Beijing durant 6 anys i una de les ments més lucides que un ha sentit al parlar de Xina.

la_actualidad_de_china_ar_1

2) La Xina que arriba. Escrit pel sinòleg i professor de la UPF Manel Ollé que ens narra amb brevetat però concisió l’accelerat procés de canvi viscut a Xina durant els darrers 30 anys i les seves perspectives futures. 

xina-que-arriba-manel-olle

Jackie Chan, descontrolat

Abril 20, 2009

jackie-chan

” Els Xinesos necessitem ser controlats, massa llibertat pot portar al caos com a Hong Kong o a Taiwan”

No podiem deixar de comentar aquí la notícia que m’ha enviat el company Sergi Marzábal. El popular actor Jackie Chan, no content amb protagonitzar en els darrers temps successius atemptats al bon gust cinematogràfic, sembla entestat  a continuar dilapidant el seu prestigi. Almenys fora de Xina.

El darrer estirabot ha estat el titular que heu pogut llegir aquí sobre, pronunciat durant el seu discurs al Forum Econòmic Regional de Boao, celebrat a l’illa de Hainan. El Fòrum de Boao és una reunó econòmica de caràcter anual entre caps d’Estat asiàtics que en els darrers temps ha anat atraient, cada cop més, l’atenció internacional a causa del creixent pes de les economies allá representades en l’escena global.

El que sorprèn més de tot doncs, és que hi fa un personatge de la talla intel·lectual de Jackie Chan intervenint en un fòrum economic aparentment tant seriós. Si, és clar, és omnipresentment famós a Àsia,  el seu rostre omple fins al cansament milers de cartells publicitaris de tota mena de companyies i fins i tot fou la imatge (o la cara amable) dels darrers JJOO de Pequin. El món recordarà Jackie Chan com el gran artífex (juntament amb Bruce Lee) de la difusió de les pel·licules d’arts marcials de l’escola de Hong Kong arreu d’occident, però ningú recorda ni té constància de que atresori grans coneixements en matèria política o econòmica. Per entendren’s, a ningú se li acudiria convidar Pau Gasol o Antonio Banderas a una cimera Ibero-Americana. Espero.

El transfons del missatge a més, és d’allò mes retrògrad. Cal recordar que l’actor és nascut a Hong Kong i resideix habitualment a Califòrnia. Dos països democràtics. Es respectable que a Jackie Chan li desagradi un sistema democràtic o la llibertat, però no és acceptable que ho utilitzi com a pretext per negar-la als seus 1.500 milions de compatriotes. Tampoc s’entèn que afirmi que Hong Kong o Taiwan són un caos. Els que hem visitat algun d’aquests dos països hem pogut veure com són les zones on, comparades amb Xina, gaudeixen d’una millor qualitat de vida, d’uns nivells d’educació més alts i d’un major grau de compliment de les normes entre els seus habitants. És a dir, dos exemples vius i ben clars que la democràcia també funciona, i bastant bé, entre els xinesos. Per molt que li pesi a Jackie Chan i al partit amb que simpatitza.

Per cert, el control i la ma de ferro que Jackie Chan defensa per al país en el qual no viu, ha censurat l’estrena de la seva darrera pel·lícula Shinjuku Incident, a causa la seva excessiva violència i de les poc afavoridores escenes on apareixen immigrants il·legals xinesos. En aquest cas,  donada la qualitat dels darrers films de l’actor, els xinesos probablement hi surtin guanyant. Esperem que algun dia però, ho puguin jutjar per ells mateixos.

Rumba pequinesa

Abril 19, 2009

rumba-catalana-cancun

Ahir al vespre a les 21.00 vam tenir el plaer d’assistir al concert del grup gironí de rumba Can Cun organitzat pel Casal Català de Beijing. Ja era el segon concert que feien a la capital durant aquest mes d’abril. El motiu de la seva estança a Beijing és del tot curiós: el grup va ser convidat a un festival Internacional de música celebrat ni més ni menys que a Corea del Nord, on van estar de gira durant una setmana. El seu pas per Xina doncs, era una escala prèvia i necessària de camí cap a Pyongyang, ciutat que manté connexions internacionals amb escassíssims països (Xina, Tailàndia i Rússia).

El motiu de la seva invitació al país més hermètic del planeta, fou participar en un festival musical amb motiu de la celebració del 97è aniversari de l’anomenat “President Etern” Kim Il Sung, mort l’any 1994.

Tot i que no és ni molt menys el la primera gira internacional de la banda, amb tota probabilitat Can Cun ha degut ser el primer i únic grup català que ha tingut ocasió d’actuar a Corea del Nord. Tot i això, les relacions catalano-nordcoreanes sembla que són d’allò més fluïdes, no tan sols gracies al conjunt gironí sinó també al curiós personatge Alexandre Cao de Benós, català de Tarragona i alt dirigent del règim nord-coreà.

Can Cun es va crear el 1995 i la seva formació habitual está composada per Juan Castillo (guitarra i veu), en Jordi (percussió) i pel colombià Gilberto Saldarriaga (teclats).

Infància compartida

Abril 15, 2009

Sembla mentida però la generació dels 80 i 90 de Catalunya i de la Xina té, sense saber-ho, un vincle cultural comú. I aquest vincle vé donat precisament per tenir una infància totalment impregnada de les grans sèries japoneses que tant d’èxit van tenir al nostre país, i pel que es veu, també a la Xina. Parlo, es clar, de grans clàssics com el Dr.Slump, Bola de Drac o Doraemon. L’èxit d’aquestes sèries entre les emergents classes mitjanes de les grans ciutats xineses és evident, fins al punt que passejant per Beijing o Shanghai pots topar-te amb botigues especialitzades únicament en la venda d’objectes com aquests (a uns preus força mòdics per cert):

1) Ninots de goma de gran tamany de la sèrie Bola de Drac

bola-de-drac1

2) Ninots de goma de gran tamany de la sèrie Doraemon

doraemon

3) Fins i tot personatges secundaris com la Dorami o la Geganteta tenen el seu ninot.

geganteta

4) Podem trobar també grans clàssics com la Xampinyoneta, el rei Nikochan o el seu ajudant de nom desconegut.

drslump

Espero haver donat als lectors valencians del blog, unes poques idees per a les properes Falles…

Aquestes sèries a la Xina òbviament tenen noms diferents, però traduïts signifiquen més o menys el mateix, senyal que en la seva adaptació al català, van comptar amb bons traductors:

 

  • Dr. Slump = IQ博士 (IQ-boshi) és a dir el Dr. IQ (no he sabut trobar que volen dir les sigles)
  • Bola de Drac = 七龍珠 (qilongzhu) o les Set Perles del Drac
  • Doraemon = 多啦A夢 (duola-ei-meng) transcripció fonètica de la paraula japonesa al xinès.

 

El que no van traduïr però van ser els cognoms de sèries com el Dr.Slump. En català es van mantenir els noms amb la pronunciació japonesa, i així durant tota la nostra infància ens vam quedar sense saber que volien dir paraules com (Senbei) Norimaki, (Midori) Yamabuki o (Taro) Soramame. Lògicament, ja que el català, tot i el seu lèxic tan ric, no compta amb paraules per definir uns populars menjars japonesos. Avui, després de tants anys desvetllarem aquesta petita incògnita: 

 

  • Norimaki: nom que reben al japo els populars rotllos d’arròs amb algues i verduretes, coneguts a Catalunya genèricament com Sushi.

 

norimaki

 

  • Yamabuki: nom d’un conegut peix apreciat en la gastronomia japonesa.

yamabuki

  • Soramame: nom d’unes delicioses mongetes amb sal cuites al vapor.

soramame

 

Ja veieu, en català potser es podria haver fet una petita traducció nostrada i haver tingut personatges anomenats Senbei Paella, Midori Arengada o Taro Mongeta Tendra. Ara que ho veig escrit però, casi que prefereixo que deixéssin els noms tal com estaven. 

Per cert, en un rampell de friquisme no em vaig poder resistir més i vaig comprar aquest preuat objecte:

caca-arale

Entrevista

Abril 13, 2009

radio_microphone_hg_wht1

Ja fa unes setmanes el programa Hores Extres emès per Radio Premià es va posar en contacte amb mi per a fer una petita entrevista sobre la vida i els tòpics a la Xina. Aquí a sota en teniu el resultat. Us la podeu descarregar o escoltar:

Entrevista Hores Extres – Dani Tomas

Democràcia Panda

Abril 11, 2009

L’altre dia passejant pel metro de Beijing, com sempre en mig d’una multitud atrafegada, em vaig fixar en un cartell publicitari força curiós:

panda1

L’anunci bilingüe anglès-xinès vé a dir “A més llibertat, més felicitat”. L’entitat que el publicava era l’ajuntament de Chengdu, capital de Sichuan i ciutat que alberga el principal centre de cria i recuperació de l’ós panda que existeix a la Xina. En principi, l’interès no és altre que atreure a la terra dels pandes, el major nombre possible de turistes de la capital, però la frase escollida, tenint en compte la situació política a la Xina, agafa un caire d’allò més subversiu. Tant que un s’extranya de que cap pervers censor no hagi advertit la perillositat del missatge i hagi fet retirar el cartell.

Desconec si en aquests afers a Xina pesa també una fèrria censura com sí passa en altres ámbits, o si els ciutadans xinesos estan tan alienats que no han sabut trobar el transfons irònic a la notícia. La foto penja ja en força blogs en anglès, no sóc pas l’únic que se’n ha assabentat, però ha estat del tot impossible trobar-la a webs xineses. I no pas per una qüestió de censura.

El més curiós de tot és l’associació dels termes: més llibertat = més felicitat. Màxima que a la Xina però, sembla nomès aplicable al món Panda. Per als responsables de l’ajuntament de Chengdu els pandes ja están preparats per una democràcia, per la llibertat de moviments i d’accions. Els xinesos, sembla que encara no. 

googlepages014

Uneix-t’hi. Això és el que aquesta setmana acaba de fer Google a la Xina. Si el primer pas varen ser l’adopció de polèmiques mesures per “facilitar” la censura al govern xinès a la versió xinesa del famós cercador, aquesta vegada Google ha decidit crear un servei de descarregues gratuïtes de música a través de la seva web. El servei és únicament disponible a la Xina i en la versió xinesa. No només s’hi poden trobar cançons xineses, sinó les últimes novetats internacional o fins i tot cançons en castellà (en català no n’he sabut trobar cap encara…).

Qui sap si Google ha volgut, per fi, fer honor al seu nom en xinès (谷歌 – guge)que significa la Vall de les Cançons. En tot cas el que és segur es que la novetat no és tal,  sinó una simple còpia del servei que ja oferia des de fa anys el seu principal competidor a la Xina: Baidu.

baidu1

Cal recordar que a Xina la pirateria és quelcom tan profundament arrelat en la societat que a aquestes alçades seria ja del tot impossible una mesura “màgica” per revertir la situació. El “top manta” de venda de còpies il·legals de pel·licules i música no nomès es pot trobar al carrer sinó en luxosos centres comercials, botigues de música i importants cadenes internacionals d’hipermercats. La situació és tan paradoxal que acaba sent realment complicat trobar un CD o una pel·lícula original.

No cal ni dir que Xina és el país líder en descàrregues “il·legals” de música i arxius per internet, i la mesura de Google té tota la seva lògica. Si no es fa, representa la pèrdua d’una enorme oportunitat d’entrar en aquest mercat gegantí. La filosofia és encertada, a cada país segons les seves característiques: els xinesos no canviaran els seus hàbits per molt que Ana Belén, Victor Manuel, Ramoncín i els seus amics de la SGAE els diguin el contrari. Per cert, després de Xina el següent país a la llista, és l’Estat Espanyol. Que Google comenci a prendre nota.