Segur que molts heu sentit aquesta frase, un dels eslògans més cacarejats de la publicitat cervesera al nostre país. El lema certament es basa en que San Miguel podriem dir que és la marca de cervesa hispànica més internacionalitzada. Tot i que no és ni molt menys la més beguda al nostre país, si molts heu viatjat a l’estranger i heu anat a supermercats i bars, haureu observat com no és gaire difícil trobar-la arreu. No obstant per a sorpresa de propis i extranys, sovint aquesta San Miguel no és pas la marca per tots coneguda sinó una altra (i molt més important que aquesta) que porta exactament el mateix nom.

¿


o bé

?

Quan vaig arribar a Xina, ja em va sorprendre positivament el fet que en multitud de llocs venien cervesa San Miguel, una alternativa excel·lent i no molt cara a la sempre dessaborida i esbravada cervesa xinesa. Al arribar a Filipines durant aquest estiu, la sorpresa ja va ser majúscula al observar que, fins i tot als llocs més remots i allunyats, era gairebé impossible trobar una cervesa que no fos San Miguel. Tanta coincidència em resultava extranya així que al arribar a Beijing em vaig posar a investigar i per fi trobar el quid de la qüestió:

L’orígen de la cervesa cal situar-lo a Filipines l’any 1890, quan l’empresari Enrique María Barretto de Ycaza va inaugurar a la vila de San Miguel (avui anomenada Cebú City) la Fabrica de Cerveza San Miguel. En pocs anys, la cervesa es va començar a vendre als països del Sud-Est Asiàtic, Xina i Hong Kong, i la marca es va anar consolidant amb els anys fins a ser el que és avui: una de les cerveses més consumides d’Asia (i del món).

Paral·lelament, a Lleida l’any 1946 en plè franquisme Enrique Suárez Rezol fundava la cervesera “La Segarra” que 11 anys després del seu naixement, el 1957, signaria un pacte amb Andres Soriano, filipí d’orígen espanyol i president de la poderosa San Miguel Corporation Filipinas. El pacte permetia a La Segarra renombrar-se com a “San Miguel, Fábricas de Cerveza y Malta, S.A.” Aquesta empresa, sempre independent de la Filipina, és la que fabrica la cervesa que consumim avui dia a la península ibèrica i Europa. Així que a l’estranger moltes vegades cal fixar-nos bé, doncs la San Miguel que bevem pot molt ben ser la filipina i no pas la hispànica (tot i que el sabor certament és força similar).

Així, és cert que San Miguel allà on va triomfa i probablement ho segueixi fent però, quina San Miguel?

A continuació dos espots de les San Miguels. Amb aquestes campanyes publicitàries, un no enten com s’han arribat a fer tan famoses…

Torres de gent apilada

Setembre 27, 2008

“Atemoreix però no és perillós”

Així titulava un petit article d’un diari xinès que per casualitat em va caure a les mans. És aquest que veiem aquí a sota:

Us en tradueixo el contingut:

A Espanya, a la ciutat de Barcelona, s’organitza anualment cada 24 de setembre la festa tradicional de Les Torres de Gent Apilada. Un grup de 100 a 200 homes realitzen una actuació consistent a enlairar el més possible una torre humana de gent apilada, tot això davant un públic que observa esglaiat. Donat que sovint, durant la celebració del dia 24, aquestes torres de sobte es desmoronen , la multitud de seguida dona un cop de mà per tal de protegir-los de la caiguda”

Dit això, veiem com en els darrers anys Els Castellers están transcendint les nostres fronteres i comencen a agafar un cert ressò internacional. L’espectacularitat visual de l’event així ho possibilita, sobretot en un món on cada cop més una imatge val més que mil paraules, tot i que en alguns llocs com Xile fins i tot están arrelant com a tradició. Tot i que és positiu que la resta de món conegui les nostres tradicions, també és frustrant i resulta una llàstima que aquesta tradició sempre es presenti arreu com a “Espanyola”. Segurament la escassa promoció exterior que realitza la Generalitat en té una petita part de culpa, però el problema és més aviat de fons: el constatable desconeixement del que és Catalunya o els catalans fora de les fronteres de l’Estat Espanyol (bé i sovint dins d’elles també). Quan un periodista estranger escriu una notícia de Catalunya, el nom gairebé mai hi figura i si ho fà és sempre acompanyat de la paraula Espanya. És un fet trist però amb una explicació raonable: el lector mitjà xinès o estranger, en la major part dels casos no té la més remota idea de que és Catalunya. Ni tan sols en quina part del planeta està.

Francament la nostra sembla ja una batalla perduda, i ja no només pel fet que Catalunya no tingui un estat. Gairebé tothom al món, també a la Xina, sap on és Escòcia i allà tampoc no tenen estat. Senzillament ja fa uns quants segles que tant escocesos com anglesos no cessen de recordar-se mútuament que no són la mateixa cosa, i és a arrel d’això que la resta de món també se’n ha adonat.

Aquí la història ja és per tots coneguda. Formar part d’un estat que no seria precisament modèlic en quant al reconeixement de la plurinacionalitat n’és una de les causes, però no pot ser-ne la única excusa. Si mai volem que un dia, al dir la paraula Catalunya (加泰罗尼亚 Jia-tai-luo-ni-ya en xinès) no ens mirin amb cara de perplexitat, tan sols calen dosis més baixes de la tan nostrada i gairebé patològica resignació.

Mala llet

Setembre 24, 2008

La paraula Xina torna a estar aquests dies en boca de tothom. I de nou fent referència a males notícies. Si anteriorment havien estat la qualitat de les joguines o de la pasta de dents, aquest cop ha tocat el torn a la llet. 22 de les 109 empreses làctees de la Xina (entre les quals els dos principals gegants del sector Sanlu i Mengniu) han hagut de retirar els seus productes del mercat degut a una intoxicació massiva per l’ús indiscriminat de melamina en els seus productes. El nombre de víctimes ja ascendeix a 4 i són més de 13.000 els infants hospitalitzats afectats de problemes renals.

De nou un revés pels productes Made in China, mundialment famosos per els seus baixos costos i també per la seva baixa qualitat. És una situació que genera i seguirá generant conseqüències indesitjables, però que té unes causes molt clares:

Xina és un país en desenvolupament que produeix béns i serveis no només per als seus 1.300 milions d’habitants sinó també per a bona part de la població mundial. Aquest paper en l’economia mundial és relativament nou, s’ha esdevingut en els darrers 20 anys. Per a moltes empreses xineses, encara avui dia, quan senten a parlar de controls i estándards de qualitat els sona a grec (com diuen ells enlloc d’utlitzar la nostra vella i gastada frase de “em sona a xinès”). En tan sols 20 anys han pogut desenvolupar admirablement una indústria amb una capacitat productiva encomiable, però trigará bastant més a posar a l’alçada un sistema efectiu i fiable de controls productius i de qualitat. A Europa vem trigar força més anys a aconseguir-ho i a l’Estat Espanyol algú encara recorda el cas de l’oli de Colsa com a exemple que no estem en condicions de donar lliçons a ningú.

Una segona causa, més important que la primera, és la pressió del preu i l’avarícia del benefici. Les empreses xineses (amb la complicitat també dels inversors occidentals) están obligades a fabricar a un preu de cost molt baix, senzillament per tal de colocar al mercat productes amb un preu assequible a una població amb un poder adquisitiu majoritàriament baix i a la qual es vol fer adquirir pautes de consum que anteriorment no tenia (el consum de llet és relativament recent a Xina, i vist el que ha passat aquests dies no se li augura gaire bon futur). Els estrets marges de benefici col·loquen aquestes empreses al límit de l’encara tova legalitat. Per tal de produïr a preus baixos i beneficis alts cal retallar costos, i ja hem vist d’on els han retallat les empreses lactees.

Deixant les lamentables conseqüències al marge, és interessant veure aquests dies com emergeix lentament a Xina una certa consciència cívica com a mecanisme de pressió al poder: els fórums d’internet bullen de comentaris i al carrer la indignació és la tònica general. La pressió popular ja s’ha cobrat una víctima en forma de dimissió (Li Chang Jiang, cap de l’Agència de Seguretat Alimentària) i ha obligat al ministre de sanitat Chen Zhu a comparèixer públicament per donar explicacions. Les penes de presó o mort per als responsables de l’empresa (que sabien de l’escàndol mesos abans de que es produís i van esperar fins a despres dels JJOO per no tacar l’esdeveniment) es preveuen exemplars, com sol passar a Xina en aquests casos tan “populars”.

Tot i la Mala Llet, de ben segur que el cas contribuirà no només a la millora dels controls de qualitat en general sinó també per adonar-nos que alguna cosa es mou, i seriosament, en la societat xinesa.

Casio, gran invent…

Setembre 22, 2008

Avui tornem a explorar en el més profund del nostre subconscient per tal d’esbrinar quins són els elements que durant la nostra infància han contribuït a generar el tòpic o estereotip del xinès (o asiàtic) que tots tenim avui dia.

L’altre dia veient un programa per la televisió veig veure la perla que us mostro a continuació. Un anunci de la marca japonesa Casio, en aquell temps famosa per fabricar órgues electrics, calculadores i rellotges de pulsera Water-Resist fins a 100 metres de profunditat (algú ho va intentar comprovar mai??), on es publicita una especie d’agenda multifuncions. L’avantpassat de les PDA davant els nostres ulls:

Per sort, amb el temps la publicitat canvia i darrerament l’empresa ha obtat per anuncis molt enginyosos com el que té com a “protagonistes” a George Bush pare i fill. Vejeu:

No obstant, el que molt pocs saben es que el gegant electrònic que és avui Casio, té uns orígens d’allò més curiosos. El primer invent que va fabricar Casio no va ser pas cap atrefacte electrònic sinó la Pipa de Yubiwa. La pipa no era altra cosa que un anell que permetia sostenir el cigarret i alhora tenir les mans lliures per a fer qualsevol tasca.

L’invent va fer furor al Japó de la post-guerra mundial, on el tabac tenia gairebé el mateix valor que la moneda però on no es podia perdre temps de treball (sempre des del punt de vista japonès) per anar a fer el cigarret. Amb els dividents i beneficis que va generar la venda massiva de la pipa, poc temps més tard es van posar a desenvolupar calculadores i d’aqui a tota mena d’aparells elètrics com el que heu pogut veure al vídeo. Un bon exemple de com l’adicció ha estimulat històricament l’enginy.

Ja em perdonareu la frase, extreta de la més profunda fraseologia escatològica de Torrente III, per referir-me a el primer d’alguns posts en els quals parlaré d’un curiós país anomenat Filipines.

La imatge que heu pogut veure és d’un dels molts cartells publicitaris que pengen per tot l’arxipèlag, on la presidenta Gloria Macapagal-Arroyo exhorta als seus conciutadans a… emigrar i buscar-se la vida a l’estranger!

Es clar, a primer cop d’ull un no pot evitar pensar: “collons, que malament ha d’estar un país si el teu propi president (o presidenta) ja et diu directament i sense embuts que el millor que pots fer és fer les maletes i marxar”. Sabia que Filipines era un país majoritàriament catòlic, però no esperava tanta resignació cristiana i menys en tan alts nivells de l’administració. Però bé, ironies a part potser en la resignació está la solució.

Pràcticament es impossible trobar algú a Filipines que no tingui un o més familiars que treballen a l’estranger. Les xifres són espectaculars: a tot el món hi ha ja més d’11 milions de filipins (la majoria dones) treballant a l’estranger, representant aproximadament un 12% de la població total del país. L’estructura familiar  és alla encara (com a la majoria de països pobres) clànica, i no pas nuclear, així que òbviament els expatriats envien any rera any cuantioses sumes de diners als seus familiars. Les remeses s’han fet tan importants que han esdevingut un punt clau e irrenunciable en l’economia del país, representant gairebé un 14% del PIB. El govern òbviament no és aliè a aquest fet i sense cap mena de pudor promociona obertament les agències especialitzades en la formació de treballadors (com la de la fotografia) amb l’únic objectiu que emigrin i retornin divises. La figura del Treballador Filipí a l’Estranger (Overseas Filipino Worker) té fins i tot reconeixement legal.

A part de sol·lucionar alguns problemes econòmics, la política d’obertura de portes també permet ser una vàlvula d’escapament a un altre dels grans problemes que pateix l’arxipèlag i la major part d’Àsia: la sobrepoblació. Amb tan sols la meitat de superfície que té l’Estat Espanyol, alberga  ja 91.000.000 d’habitants i el nombre no para de créixer any rera any. Mentrestant, les polítiques natalistes de la allà influent església catòlica, no contribueixen sinó a empitjorar encara més el problema.

Però bé, a aquest tema (ho prometo) ja hi dedicarem més temps en un altre post.

Fi del somni

Setembre 19, 2008

Ahir 17 de setembre, es varen clausurar amb una altra espectacular cerimònia, els Jocs Paralímpics de Beijing 2008, tancant així l’exitós cicle olímpic xinès de l’any 2008. Acaba així un somni fet realitat per a milions de xinesos: albergar amb èxit la major competició esportiva mundial i la major i més ben organitzada campanya publicitària de l’època contemporànea. Com sempre sol passar, caldrà veure ara si moltes de les mesures aplicades durant els JJOO (neteja intensiva de la ciutat, reducció del trànsit i dels nivells de contaminació, millora del nivell dels serveis públics…) tindràn alguna continuïtat i contribuirán a fer una ciutat més habitable, o per contra haurán estat tan sols un forçat maquillatge de posa-i-treu.

Tot i que els Jocs Paralímpics concentren molta menys atenció que els seus homòlegs olímpics (sent injustament relegats dels titulars a les pàgines de breus) són precisament l’esdeveniment que encarna i materialitza millor els tan cacarejats valors olímpics i esportius, ja en franca retirada de l’esport professional: l’esforç per la superació personal, la importància de participació per sobre de la competitivitat i sobretot l’exercitació sana del cos.

Uns Jocs també, que a Xina han servit per despertar una certa consciència entre la població envers els discapacitats. Una temàtica pràcticament inexistent abans d’aquest esdeveniment, com ho demostra la incontable quantitat de barreres arquitectòniques que hom pot trobar a diari a qualsevol ciutat xinesa, i la dificultat d’inserció social i laboral amb que es troben els seus 83 milions de .minusvàlids (fins i tot moltes de les obres de millora en aquest sentit de cara als Paralímpics són del tot provisionals, sembla que sense gaire continuïtat).

Per acabar, acomiadem amb unes imatges d’un dels esports paralímpics més espectaculars, el bàsquet en cadira de rodes, una prova de que pot fer vibrar tant o més que el bàsquet professional.

La Diada a Beijing

Setembre 14, 2008

Tot i la crisi econòmica, la paràlisi administrativa d’una classe política vergonyant, l’eterna espera d’un nou model de finançament que no arriba (ni arribarà), el canvi climàtic, la destrucció del litoral català, les crisis del Barça i la trista història d’un país derrotat i condemnat a celebrar any rera any una Diada amb sensació de dejavú… Tot i aquest cúmul de factors adversos, sembla mentida però any rera any a Catalunya o a on sigui, encara hi ha “resistents” amb ganes de celebrar un dia tan especial com l’11 de setembre.

A la Xina, com no, tampoc podia ser menys. Un nutrit grup de persones (i no només catalanes) ens vam aplegar al Club Obi-wan, en un acte organitzat pel Casal Català de Beijing. Hi va haver menjar, cervesa i sangria en quantitats suficients per a no deixar a ningú amb gana o set. Tot i que va ser força curiós celebrar una Diada amb cervesa Tsingtao i vi Gran Muralla, per una estona ens vam tornar a sentir tots com a casa. A continuació algunes fotos de la vetllada:

… i ombres

Setembre 12, 2008

Tot i que els JJOO de Beijing han estat uns dels millors de la història, cal també posar una mica el dit a la llaga en alguns exemples negatius que s’haurien pogut evitar perfectament. La cultura xinesa d’arrel confuciana dóna una gran importancia al que a Catalunya anomenem: salvar les aparences, o el “que dirà la gent”. No importen les misèries interiors, siguin del tipus que siguin, el més important és transmetre una bona imatge a l’exterior. Aquesta és una característica que comparteixen moltes cultures, la nostra també, però avui dia té molta més rellevància en aquesta part del planeta. Sense això no s’entenen algunes de les coses o fets que s’han anat sabent dels passats JJOO. Alguns d’ells admesos i justificats (oficialment) amb l’excusa de: “era el millor per als interessos de la nació”. Almenys aquest cop el govern xinès no ha pecat de falta de transparència, punt remarcable. No obstant, ja sabem tots que els “interessos nacionals” sovint no són altra cosa que els interessos particulars d’aquells qui els formulen. Aquí en van 3 exemples:

1) Focs artificials falsos durant la cerimònia inaugural: molts dels focs artificials que milions d’espectadors van veure per televisió, no eren altra cosa que efectes generats per ordinador. Mai van il·luminar el calitxós cel de Beijing durant la nit del dia 8 d’agost.

2) Playback vergonyós: la nena que havia de cantar durant la cerimònia inaugural ho tenia tot menys un rostre bonic (a criteri dels organitzadors). Així que en nom dels interessos nacionals i per tal de donar “bona imatge” van decidir a última hora fer-ne cantar una altra de més bufona. Cantar? No exactament. La veu continuava sent la de la primera nena. Per voler quedar bé i donar tanta imatge de perfecció artificial, van acabar aconseguint tot el contrari. En resum, tota una declaració d’intencions per a la joventut xinesa: no importa el talent, tan sols la imatge.

3) 16 anys? L’equip de gimnàstica femenina xinès, ha arrasat als JJOO. Les seves integrants després d’una disciplina de treball i entrenaments espartana durant els últims 7 anys han sumat victòria rera victòria. Però sobre una d’elles pesa una ombra de sospita, que potser injustament s’extén sobre tot l’equip xinès. L’edat mínima per participar en competicions de gimnàstica en uns JJOO és de 16 anys, però molts dubten que la gimnasta He Kexin compleixi aquests requisits. Jutjeu vosaltres mateixos… La polèmica esta servida.

Beijing 2008. Llums…

Setembre 11, 2008

Com tots ja sabreu, no hem estat a Beijing durant la celebració dels JJOO. Un any vivint in situ els preparatius, la cantarella oficial, i les milers de repeticions de spots, cançons i lemes gastats van esgotar la nostra paciència i vam fugir tan lluny com ens va ser possible. Ara bé, això no treu que en poguessim fer un seguiment del esdeveniment des de la distància, i no només des de l’òptica esportiva. Ara que han acabat els JJOO (tot i que no pas els paralímpics) és hora de posar en una balança el que ha estat el bo i millor d’un event que per bé o per malament marcarà un abans i un després en la història contemporània del s. XXI. La frase pot semblar magnànim però no ho és gens: el procés d’obertura de Xina (i no nomès en la vessant econòmica) ja no té marxa enrere. Les conseqüències d’aquest procés les veurem i viurem tots i totes en els propers anys, ja que el seu abast econòmic, polític i lamentablement mediambiental trascendirà les pròpies fronteres xineses i asiàtiques.

El cert es que analitzant-ho ja amb una certa perspectiva, La realitat s’ha encarregat de desmentir una per una, totes les previsions catastrofistes que des d’occident s’havien vaticinat per a aquest estiu a Beijing:

– Ni el Falungong, ni els independentistes Taiwanesos, tibetans o uigurs es van deixar veure durant els JJOO (tot i els 3 atemptats que es van produïr a la regió musulmana del Xinjiang, que no van tenir la repercussió mediàtica que pretenien).

– La qualitat de l’aire a Beijing, tot i que francament millorable, ha estat la millor que es recorda (i registra) en les darreres dècades, i el tràfic (això si que ho hem viscut i ho vivim en primera persona) el més fluïd que hem vist mai a la capital. La contaminació no només no ha influït gens en el rendiment dels esportistes sinó que  la quantitat i la qualitat dels rècords assolits ha sorprés fins i tot als propis organitzadors. Clars exemples són els 100 i 200 metres llisos a càrrec d’Usain Bolt, els 8 rècords i medalles d’or de Michael Phelps i sobretot, tot i passar més desapercebut, el nou record olímpic de marató assolit per el kenià Samuel Wanjiru.

– L’organització i la perfecta execució de les cerimònies d’inauguració i clausura han estat de les millors que s’han vist mai en uns JJOO. Cap de les delegacions ha tingut problemes d’adaptació a la dieta, cultura o l’entorn i la ciutat es troba en el millor estat de netedat que turistes i residents han pogut veure mai.

– Xina ha aconseguit per primer cop a la història posar-se al capdavant del medaller, tot i que alguns per deslluir-ho ja han apuntat que la classificació no és justa, doncs haurien de primar criteris com la ràtio de medalles per habitant.

En definitiva, el 2008 en general ha estat un mal any per a Xina, però això no pot deslluïr ni un xic el fet que aquests JJOO han estat uns dels millors de la història (amb permís de Barcelona).

De tornada

Setembre 7, 2008

Si gent, després d’un mes i mig de vacances (cal aprofitar les últimes cuetades de la vida estudiantil) ja torno a ser a casa. A la casa asiàtica, es a dir a Beijing. Han estat uns dies increïbles de viatge per Xina i sobretot Filipines, per la qual cosa en els propers mesos anireu veient de tant en tant, alguns articles dedicats a aquest bell i curiós país del qual hem quedat enamorats i al qual, tot i que no sabem quan, de ben segur tornarem.

Pocs minuts després d’aterrar ja vaig copsar que el Beijing post-olímpic presentava un rentat de cara considerable. Rentat de cara que fa que el turista estranger s’admiri de veure arreu jardineres amb flors, papereres per tot arreu, carrers nets, xinesos més civilitzats que de costum i imponents nous edificis. La imatge que s’enduen del país es força positiva, com també ho és el fet que per fi la ciutat vagi canviant una miqueta, fent-se molt més accessible i habitable no només al turista, sinó també al propi ciutadà que hi resideix. Tot i això, i fent gala del escepticisme que em caracteritza, em reservo l’opinió fins d’aquí uns mesos, ja que vull veure si tota aquesta parafernalia de canvis es consolidarà amb el temps, o bé només han estat “floritures” de posar i treure.

Sigui el que sigui, de ben segur que en els propers dies (o mesos) ens espera una síndrome post-vacacional d’aquelles profundes, i sinó mireu aquestes dues fotografies i n’entendreu el perquè:

1) Filipines. Palawan. Illa de Coron. Exemple de paisatge i color de cel que hom pot copsar arreu de l’arxipèlag la major part de dies de l’any.

2) Xina. Beijing. Exemple de paisatge urbà i color de cel que hom pot copsar arreu de la ciutat la major part de dies de l’any.