I Like Chinese

Avui com a homenatge dual als xinesos i al meu admirat grup Monty Phyton us passo una cançó de l’any 1980 que el famós sextet britànic va dedicar al poble xinès. La cançó, tot i tenir ja 30 anys, demostra com els tòpics a l’entorn dels xinesos, lluny de desaparèixer continuen avui dia plenament vigents. Tot i això, una de les estrofes llança un missatge amb el qual no podria estar més d’acord: “The Chinese will survive us all without any doubt” (sens dubte els xinesos ens sobreviuran a tots nosaltres).

Aquí a sota, la lletra:

The world today seems absolutely crackers,
With nuclear bombs to blow us all sky high.
There’s fools and idiots sitting on the trigger.
It’s depressing and it’s senseless, and that’s why…
I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees,
Yet they’re always friendly, and they’re ready to please.

I like Chinese.
I like Chinese.
There’s nine hundred million of them in the world today.
You’d better learn to like them; that’s what I say.

I like Chinese.
I like Chinese.
They come from a long way overseas,
But they’re cute and they’re cuddly, and they’re ready to please.

I like Chinese food.
The waiters never are rude.
Think of the many things they’ve done to impress.
There’s Maoism, Taoism, I Ching, and Chess.

So I like Chinese.
I like Chinese.
I like their tiny little trees,
Their Zen, their ping-pong, their yin, and yang-ese.

I like Chinese thought,
The wisdom that Confucious taught.
If Darwin is anything to shout about,
The Chinese will survive us all without any doubt.

So, I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees,
Yet they’re wise and they’re witty, and they’re ready to please.

All together.

[verse in Chinese]
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Ni hao ma; ni hao ma; ni hao ma; zaijien! (How are you; how are you; how are you; goodbye!)

I like Chinese.
I like Chinese.
Their food is guaranteed to please,
A fourteen, a seven, a nine, and lychees.

I like Chinese.
I like Chinese.
I like their tiny little trees,
Their Zen, their ping-pong, their yin, and yang-ese.

I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees..

Xinesos Explotats: Síndrome d’Estocolm o xoc cultural?

Darrerament tots haureu vist la notícia de la darrera operació dels Mossos d’Esquadra (amb uns 80 detinguts) contra una màfia xinesa que suposadament mantenia “esclavitzats” a centenars de treballadors a Mataró en un taller de confecció il·legal. Per sorpresa, la immensa majoria d’aquests treballadors suposadament explotats va confessar no sentir-se víctima de cap mena d’explotació, i per si això fos poc ahir es van manifestar reclamant la innocència dels detinguts, acusats d’explotar i esclavitzar treballadors a més d’evasió d’impostos i economia submergida.

En primer lloc, i tot i no conèixer el cas de primera mà, m’arriscaria a dir amb tota seguretat que cap ni un dels 450 treballadors estaven allà per la força. És a dir que no es pot dir (compte amb l’ús del llenguatge) que estiguessin en règim d’esclavatge. Per què? Les condicions (amuntegament, pèssima higiene i jornades laborals de 10 a 12 hores diàries) són les habituals en qualsevol fàbrica a la Xina. En moltíssims casos poden ser encara molt pitjors: jornades de 14 o 16 hores i  un sou que difícilment arriba als 100 euros mensuals. En aquestes fàbriques el propietari ofereix allotjament (que no va més enllà d’unes infectes lliteres) i manutenció. Així, amb una immensa capacitat de sacrifici i abnegació poden arribar a estalviar fins al 80% d’aquest sou. Multiplicant 80€ per 12 mesos ens dona un total de 960€ l’any. Una fortuna per als immigrants rurals a la Xina, destinada principalment a la manutenció de la família, l’educació dels fills i la compra de petites parcel·les de terreny per cultivar i complementar els ingressos familiars.

Les condicions de treball a l’estranger — en aquest cas Catalunya — seran les mateixes que a Xina: allotjament i manutenció coberts pel propietari però sense cap luxe, ans al contrari. El salari però, serà d’uns 600 € mensuals, que el treballador xinès estalviarà en la seva major part. Si us poseu a la pell d’un xinès, aquesta oferta de treball és vista com una autèntica oportunitat d’or més que no pas com una explotació. Molts d’ells (d’això s’aprofiten les màfies) fins i tot pagaran grans sumes de diners per obtenir el dret a treballar i viatjar a Europa il·legalment. El mafiós que s’aprofita de la situació lluny de ser vist com un pèrfid explotador, és vist com un patriarca benefactor. Moltes vegades mafiós i explotat fins i tot estan emparentats.

Les manifestacions que vam poder veure ahir obeeixen sense cap mena de dubte a aquesta mentalitat: probablement el treballador no sap ni s’imagina que està desenvolupant una activitat il·legal (doncs al seu país les condicions de treball estandarditzades són les que hem explicat abans), i tan sols veu l’enorme benefici que li reporta aquest treball, fins a 6 vegades més del que cobra un treballador a la Xina. No entén perquè l’empresari explotador està entre reixes i observa amb preocupació la situació futura que l’espera: tornar al seu país a cobrar 6 vegades menys o romandre a Europa havent de treballar (probablement en pitjors condicions) per un altre propietari que no coneix i sense la xarxa mafiosa-familiar que fins ara l’emparava.

Sense conèixer el transfons cultural, el lector català observarà els fets amb perplexitat i potser en última instància amb sospita. Per ell/a ningú amb un mínim sentit comú acceptaria treballar en aquestes condicions. Per al treballador xinès, amb una escassa permeabilitat cultural i un coneixement nul de la llengua, la societat i les lleis del país que l’acull també observarà amb perplexitat i desconfiança el fet que la policia posi fi a una situació que per ell és vista com avantatjosa.

Lamentablement, fins que Xina no millori la legislació laboral i reguli les condicions a les seves fàbriques, situacions desagradables com aquestes continuaran succeint. Però per a que això succeeixi algun dia, la classe treballadora xinesa, avui escassíssimament conscienciada dels seus drets, hauria de pressionar també per a tal efecte. Paradoxalment, el Partit Comunista Xinès, lluny d’estimular la formació d’una consciència de classe, limita tant com pot l’organització independent dels treballadors i, directa o indirectament empara així l’explotació de la qual són objecte a diari.

Per a saber-ne més:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Cuentos/chinos/elpepiespcat/20090624elpcat_5/Tes

http://www.elpais.com/fotografia/espana/empresarios/chinos/concentran/Departamento/Interior/catalan/elpfotnac/20090623elpepunac_11/Ies/

http://www.elpais.com/articulo/espana/podemos/ver/trabajo/chinos/punto/vista/europeo/ganarian/euros/elpepuesp/20090623elpepunac_7/Tes

http://www.elpais.com/articulo/espana/China/vive/mucho/peor/Mataro/elpepuesp/20090622elpepinac_7/Tes

Entrevista (II)

Aquest cap de setmana el programa de ràdio Passa Volant emès per Ràdio Manlleu em va contactar per a realitzar una petita entrevista sobre la vida d’un estudiant a Beijing. La podeu escoltar en aquest enllaç:

Entrevista Passa Volant – Dani Tomas

Infància compartida

Sembla mentida però la generació dels 80 i 90 de Catalunya i de la Xina té, sense saber-ho, un vincle cultural comú. I aquest vincle vé donat precisament per tenir una infància totalment impregnada de les grans sèries japoneses que tant d’èxit van tenir al nostre país, i pel que es veu, també a la Xina. Parlo, es clar, de grans clàssics com el Dr.Slump, Bola de Drac o Doraemon. L’èxit d’aquestes sèries entre les emergents classes mitjanes de les grans ciutats xineses és evident, fins al punt que passejant per Beijing o Shanghai pots topar-te amb botigues especialitzades únicament en la venda d’objectes com aquests (a uns preus força mòdics per cert):

1) Ninots de goma de gran tamany de la sèrie Bola de Drac

2) Ninots de goma de gran tamany de la sèrie Doraemon

3) Fins i tot personatges secundaris com la Dorami o la Geganteta tenen el seu ninot.

4) Podem trobar també grans clàssics com la Xampinyoneta, el rei Nikochan o el seu ajudant de nom desconegut.

Espero haver donat als lectors valencians del blog, unes poques idees per a les properes Falles…

Aquestes sèries a la Xina òbviament tenen noms diferents, però traduïts signifiquen més o menys el mateix, senyal que en la seva adaptació al català, van comptar amb bons traductors:

 

• Dr. Slump = IQ博士 (IQ-boshi) és a dir el Dr. IQ (no he sabut trobar que volen dir les sigles)
• Bola de Drac = 七龍珠 (qilongzhu) o les Set Perles del Drac
• Doraemon = 多啦A夢 (duola-ei-meng) transcripció fonètica de la paraula japonesa al xinès.

 

El que no van traduïr però van ser els cognoms de sèries com el Dr.Slump. En català es van mantenir els noms amb la pronunciació japonesa, i així durant tota la nostra infància ens vam quedar sense saber que volien dir paraules com (Senbei) Norimaki, (Midori) Yamabuki o (Taro) Soramame. Lògicament, ja que el català, tot i el seu lèxic tan ric, no compta amb paraules per definir uns populars menjars japonesos. Avui, després de tants anys desvetllarem aquesta petita incògnita: 

 

• Norimaki: nom que reben al japo els populars rotllos d’arròs amb algues i verduretes, coneguts a Catalunya genèricament com Sushi.

 

 

• Yamabuki: nom d’un conegut peix apreciat en la gastronomia japonesa.

• Soramame: nom d’unes delicioses mongetes amb sal cuites al vapor.

 

Ja veieu, en català potser es podria haver fet una petita traducció nostrada i haver tingut personatges anomenats Senbei Paella, Midori Arengada o Taro Mongeta Tendra. Ara que ho veig escrit però, casi que prefereixo que deixéssin els noms tal com estaven. 

Per cert, en un rampell de friquisme no em vaig poder resistir més i vaig comprar aquest preuat objecte:

Entrevista

Ja fa unes setmanes el programa Hores Extres emès per Radio Premià es va posar en contacte amb mi per a fer una petita entrevista sobre la vida i els tòpics a la Xina. Aquí a sota en teniu el resultat. Us la podeu descarregar o escoltar:

Entrevista Hores Extres – Dani Tomas

Manresa – 曼雷萨

L’altre dia vam regalar a una amiga que estudia castellà, una Lonely Planet en xinès sobre l’Estat Espanyol. Si alguns es queixen de que els tòpics a l’exterior sempre están relacionats amb toros, sevillanes o futbol, sembla que algú s’ha fet ressó d’aquestes crítiques, i a la portada de la guia ha decidit acabar amb tan gastats estereotips:

La fina ironia anglosaxona mai ens deixa decebuts. En qualsevol cas, fullejant la guia vaig decidir cercar la meva ciutat natal: Manresa. Les esperances de trobar-la no eren gaire altes, ja que si ni tan sols els catalans van a fer turisme a la ciutat, que dir ja dels xinesos. Per a major sorpresa meva però la cerca va donar resultats:

Manresa (Man-lei-Sa en xinès) surt a la Lonely! És un fragment breu però apareix, així que sense més dil·lació em vaig posar a traduïr el text:

“Manresa és el Cor de Catalunya i un centre regional de comerç i negocis. Fou on es reuní per primer cop l’Assemblea Constituent de la coalició democràtica de l’Independentisme Català (l’any 1897), que va publicar les Bases de Manresa, un manifest polític per a l’autogovern de Catalunya. Dins la ciutat antiga no hi ha gaires restes històriques per les quals valgui la pena quedar’s-hi massa temps, però si hi vas, té unes magnífiques visites que no et pots perdre de cap manera:  la Basílica de Santa Maria just al bell mig de la ciutat, al capdamunt del Puig Cardener, la segona més gran de Catalunya després de la de Girona. El pont d’estil Romà (Pont Vell) que amb els seus 8 arcs creua el Riu Cardener, fou destruït durant la Guerra Civil i refet anys després. Servei Regular de Rodalies i autobusos a Barcelona (via Terrassa) per 3,80€.”

Bé després d’aquesta breu però intensa descripció, que tothom es tranquilitzi: no sembla que Manresa s’hagi d’omplir properament d’allaus de turistes xinesos. Una llàstima! (per a ells). Potser Solsona i Cardona tindrán més sort (o desgràcia), ja que encara que només sigui per quantitat de text superen àmpliament a la capital del Bages.

Solsona / Suo-er-Suo-na

Cardona / Ka-er-duo-na

Montilla parla amb Nissan

Fenomenal el Gag de la setmana passada al Polònia sobre el viatge oficial del President Montilla al Japó. Nomès una pega, l’actor que interpreta al president de Nissan no parla japonès, parla en xinès! El més curiós de tot però és que la traducció que fa “l’intèrpret” és més o menys correcta…

Vodpod videos no longer available.

more about “Montilla parla amb Nissan“, posted with vodpod

Mario Conde i el Dao

Com l’amic Guim em fa saber a través d’aquesta notícia, Mario Conde ha escrit un llibre. Bé, això en sí no es cap novetat després dels seus dos èxits literaris “El Sistema” i “Derecho Penitenciaro vivido” on l’ex-banquer s’apuntava a la teoria de la conspiració amb la mateixa afició que al seu pot de gomina. Ara, l’inefable SuperMario ves per on, se’ns ha fet tot un místic i s’ha il·luminat amb una nova (i ja en van unes quantes) veritat revelada.

El que passa és que ara, desafortunadament per als que estudiem llengua i cultura xinesa, s’ha il·luminat gràcies al coneixement de la doctrina del Daoisme, o el que ve a ser el mateix, a través de la lectura del Daodejing com ell diu “sentado en el suelo de cemento de la celda”. El Daodejing, és un petit recull de cites atribuïdes al llegendari filòsof Laozi (s.IV a.C.) , del qual poca cosa se sap del cert. Sincerament tan sols desitjo que el fet que Mario Conde l’hagi descobert a aquestes alçades no us faci abandonar les ganes de llegir-lo, ja que és un dels millors, per no dir el millor, més breu i més amè llibre de filosofia que segurament haureu tingut ocasió de llegir.

El Daodejing és la columna vertebral de la doctrina daoista i és un llibre que cobra vigència cada dia que passa per explicar (o no explicar) l’orígen de tot. És basa en el caràcter i concepte xinès del “Dao”. La primera frase del llibre diu així “El Dao Veritable, no es pot definir”, així que no seré jo des d’aquest modest blog, qui gosi desafiar aquesta mil·lenària màxima. Per als no avesats al tema però curiosos per avesar’s-hi, us el podeu descarregar íntegra i gratuïtament en aquesta pàgina:

http://www.sld.cu/sitios/mednat/temas.php?idv=22342

Per als no interessats en filosofia però amants de tot lo “freak” us passo tembé l’enllaç al blog de Mario Conde:

http://www.marioconde.com/cgi-bin/WebObjects/marioBlogWeb

I com a conclusió, rebuscant dins el Daodejing, hem trobat una cita que sense cap mena de dubte ja preveia el desafortunat devenir del banquer: “Si acumulas grandes cantidades de oro y de jade, nadie podrá protegerlas. Presume de riqueza y honores y te vendrá la desdicha”. Esperem que l’amic Mario com a mínim hagi près nota.

La Gran Germana

Han calgut 10 edicions d’infumables, repetitius, insufribles i idiotitzants "Gran Hermano", però finalment ni tan sols els productors han pogut resistir-se a la moda. Aquesta setmana m’he assabentat que a l’edició d’enguany ja tenim una xinesa a la casa. Us la presentaria però no cal, ja ho fa ella mateixa:

Bé, si ja heu vist el vídeo anem al grà. No sé si la noia s’expressa lliurement o diu el que li diuen que digui. El que està clar és que sembla que ens trobem davant una altra oportunitat perduda per intentar canviar una mica els tòpics vells i gastats respecte la Xina i els xinesos. Si, posem una xinesa a la casa però encaixem-la el més possible en tots els tòpics no fos cas que l’il·lustradíssim i culte públic que segueix el programa se’ns descentri i pensi més del compte. Vejem-ne uns exemples:

1) "En España mucha gente piensa que los chinos comen perros" . Doncs noia, per una vegada i sense que serveixi de precedent, "cuando el río suena, agua lleva". Aquí a sota veiem un  exemple de restaurant especialitzat en menjar carn de gos, aquí anomenats " 狗肉馆Gou-rou-guan". A Beijing no cal voltar gaire lluny per trobar-ne alguns:

Si us el serveixen al plat, té un aspecte així.

2) "Mis abuelos son actores de opera china, y mi abuelo es luchador de Kung fu". Es clar, i s’ha oblidat de dir que el seu pare és Fumanxú i la seva tieta es un ós panda, casada amb el seu tiet que a més de ser un drac, també és cultivador de bambú i arròs. I jo com a català que sóc, evidentment els meus avis eren castellers i sardanistes, la meva àvia fabricant de barretines, el meu oncle escolanet de Montserrat, i el meu cosí germà té un restaurant on fa crema catalana i butifarra amb seques. Perfavor.

3) "Soy muy china"… (s.c)

4) "Salgo con españoles y a mi madre no le gustaba, porque ella piensa que los chinos tienen que ir con los chinos". Potser també s’ha oblidat de dir que la seva mare va participar a la Revolta dels Bóxers . Si aquests díes algú intenta lligar-se algun xinès o xinesa no patiu! És cert que a Xina també hi ha racisme, però les potencials sogres xineses están més aviat exultants si la seva filla o fill surt amb un estranger/a.

5) "los españoles tienen mucho pelo, y claro, eso da mucho miedo!". Qualsevol dia emprendrán una campanya de depilació massiva de pandes per tranquilitzar l’aterroritzada població. "El hombre como el oso, cuando más bello más hermoso".

6) i per acabar, Omar, amic de la Gran Germana: "normalmente se piensa que los chinos trabajan mucho, però yo creo que ella precisamente, diría que no demasiado". Omar, acabes de descobrir la gran veritat oculta als europeus. Només cal passejar uns dies per Beijing o qualsevol altra ciutat xinesa, per enterrar definitivament aquest tòpic gastat. El xinès mitjà està moltes hores al lloc de treball és cert, però això no vol dir que treballi.

I fins aquí la crònica d’avui. Fent una excepció als meus principis, intentaré seguir el devenir de la gran germana xinesa. Us mantindré puntualment informats.

Casio, gran invent…

Avui tornem a explorar en el més profund del nostre subconscient per tal d’esbrinar quins són els elements que durant la nostra infància han contribuït a generar el tòpic o estereotip del xinès (o asiàtic) que tots tenim avui dia.

L’altre dia veient un programa per la televisió veig veure la perla que us mostro a continuació. Un anunci de la marca japonesa Casio, en aquell temps famosa per fabricar órgues electrics, calculadores i rellotges de pulsera Water-Resist fins a 100 metres de profunditat (algú ho va intentar comprovar mai??), on es publicita una especie d’agenda multifuncions. L’avantpassat de les PDA davant els nostres ulls:

Per sort, amb el temps la publicitat canvia i darrerament l’empresa ha obtat per anuncis molt enginyosos com el que té com a “protagonistes” a George Bush pare i fill. Vejeu:

No obstant, el que molt pocs saben es que el gegant electrònic que és avui Casio, té uns orígens d’allò més curiosos. El primer invent que va fabricar Casio no va ser pas cap atrefacte electrònic sinó la Pipa de Yubiwa. La pipa no era altra cosa que un anell que permetia sostenir el cigarret i alhora tenir les mans lliures per a fer qualsevol tasca.

L’invent va fer furor al Japó de la post-guerra mundial, on el tabac tenia gairebé el mateix valor que la moneda però on no es podia perdre temps de treball (sempre des del punt de vista japonès) per anar a fer el cigarret. Amb els dividents i beneficis que va generar la venda massiva de la pipa, poc temps més tard es van posar a desenvolupar calculadores i d’aqui a tota mena d’aparells elètrics com el que heu pogut veure al vídeo. Un bon exemple de com l’adicció ha estimulat històricament l’enginy.