Més sobre la utopia

gener 24, 2009

Perdó que em faci reiteratiu amb el tema dels bitllets de tren. Prometo que ja és l’últim, però enllaçant amb el post de l’altre dia, he trobat una prova videogràfica de les nombroses irregularitats al entorn de la venda de tiquets, tema que m’afecta i m’irrita profundament cada vegada que he d’agafar el tren. A les imatges, una venedora de l’estació oest de Beijing classificant, apartant i contant bitllets que no anaven a la venda en Guixeta, on anaven doncs?

Anuncis

A mesura que s’acosten les dates la histèria creix. S’acosta l’any nou xinès, que aquest any cau en 26 de gener. Molts gaudiran dels únics dies de vacances l’any, i quan dic vacances vull dir que dels 365 dies, hi ha gent que en treballa uns 360. Les setmanes no tenen cap. Ni cua.  Molts d’altres ni tan sols tindran aquesta sort. Viure al límit de la substistència no permet dies de festa. Com a molt permet estalviar tot l’any per poder-se pagar un bitllet de tren en aquestes dates per tornar al poble o ciutat natal a veure els familiars durant uns pocs dies. 20€ o 30€ són tot l’esforç, suor i esperança d’un any sencer dipositats en un simple tiquet. O tan sols en la possibilitat de tenir-lo.

tren-xines

Milions de treballadors a les ciutats reocupen el camp. Per uns dies el fluxe migratori inverteix la seva lògica. És per això que en aquests pocs dies, a través d’una cosa tan aparentment buida de contingut com la venda de bitllets de tren, es pot fer un retrat força exacte de la problemàtica camp-ciutat a la Xina.

La compra de bitllets a Xina en dates punta com la que s’acosta pot ser un espectacle exòtic a ulls d’un estranger, però per a milions de xinesos no és altra cosa que un esperpent i una font de maldecaps a causa un sistema de venda anquil·losat i completament opac. Us poso en situació.

  • 1) A Xina la venda electrònica de bitllets de tren no existeix. És impossible comprar un tiquet per internet. Fins i tot és impossible comprar-lo per telèfon. Teòricament tampoc és possible reservar-lo amb antel·lació.
  • 2) Els bitllets de tren tan sols es posen a la venda a les guixetes de les estacions de tren, 10 dies abans de la data de sortida. Des de ja fa uns anys per evitar-ne el col·lapse en aquestes dates, es va autoritzar la venda en d’altres punts de la ciutat: qualsevol gran urbs xinesa està esquitxada de botiguetes de venda de bitllets de tren. Es compra una llicència a l’estat i a canvi es poden vendre bitllets aplicant una comissió de 0,5€ per tiquet. Per a molts això encara representa una xifra molt alta, per això les estacions continuen estan col·lapsades. No només no s’ha resolt el problema sinó que se’n ha creat un altre (veure punt 6).

cua

  • 3) És impossible comprar un bitllet d’anada i tornada. Tan sols pots comprar un bitllet des de la ciutat on surts. És a dir, si vols comprar un bitllet de Shanghai a Xi’an, no pots fer-ho des de Beijing. T’has de desplaçar necessàriament a Shanghai.
  • 4) Es creu que uns 800 milions de xinesos (2/3 parts de la població) es desplaçen en aquestes dates. El tren és el transport més econòmic. Però com sempre, no hi ha bitllets per tothom. I quan hi ha més demanda que oferta, és torn per que la revenda faci el seu particular agost.
  • 5) En teoria els particulars no poden comprar ni reservar cap bitllet de tren amb més de 10 dies d’antel·lació. Però les agències que mouen grans grups si que poden, amb tota l’antel·lació que vulguin. Primera gran desigualtat del sistema. Gran part del pastís dels bitllets ja está venut abans de començar el joc. Si contractes un viatge a través d’agència, pagant un cost molt superior, tens el bitllet garantit. Si l’agència no ven prous viatges, cap problema. Reven els bitllets de tren als “revendes” i té així un negoci garantit. Les agències doncs, com si fos una inversió, sempre demanen més bitllets dels que realment necessitaran.
  • 6) El fet que la venda de bitllets estigui repartida per milers de botigues amb llicencia, fa que en molts d’aquests llocs els treballadors treguin tiquets per a ells o per als seus amics i familiars abans que comenci la venda oficial. Tothom ha sentit d’algú que ha aconseguit comprar perque té un guanxi (contacte) a l’oficina. Un altre gran part del pastís ja está venuda abans de començar el joc.
  • 7) Aquests dies passejant per Beijing veus llargues cues enfront dels punts de venda de bitllets. A les 9 del matí es dona el tret de sortida per a la venda de bitllets del día, però les cues comencen molt abans. Nits en vetlla o temperatures de -10º no són obstacle per a molts. Quan sonen les 9, comença la histèria. Incrementada pel fet que cada persona pot comprar tants bitllets com vulgui. El més habitual es que els “revendes” ocupin els primers llocs de la cua. A les 9.15 no més tard, les cues es dissolen. Amb total resignació. A tot arreu, ja s’han acabat els bitllets del dia. Alguns es queden, començant a fer cua per l’endemà.
  • 8) Quina opció tenen els més desafavorits (la immensa majoria)?? Aquells qui no tenen contactes. Aquells que no es poden permetre pagar-se un bitllet per agència, o un bitllet d’avió. Tan sols tenen una escapatòria: comprar una part del trajecte. L’important és pujar al tren. És a dir, si algú va de Beijing a Xi’an, pot comprar un bitllet de Beijing fins a la ciutat on el tren s’atura per primer cop, a escassos 40 minuts de trajecte. Allà, el seu tiquet deixa de tenir validesa, ha de deixar el seient, però no cal que baixi del tren. Això provoca que als trens sempre hi hagi més gent sense bitllets que amb bitllets. Els vagons amb seients estan totalment massificats. Als compartiments de lliteres toves en canvi, molt més cars, és normal trobar lliteres buides.

Bé, perdó pel rotllo. Així és com funciona el sistema. Un sistema pervers, dominat per aquells qui tenen diners, poder i influències. Un sistema que per perpetuar-se fins i tot crea una excusa que per increïble que sembli és assumida amb resignació per la majoria. No es pot canviar de sistema perquè a Xina “Hi ha molta gent”. Amb això la gent evita fer-se preguntes. A ningú li sembla sospitós que en tan sols 10 minuts s’acabin tots els bitllets? Si jo, un laowai (estranger) he pogut averiguar com funciona realment el sistema  tan sols preguntant, és que la resposta está en mans de tothom. El sistema no canvia, ni canviarà perquè per a alguns suposaria la fi del negoci. Així de senzill.  Però en canvi ningú protesta, i no es pas per por a cap represàlia. És resignació.

Us extranya? No hem d’anar tan lluny. Durant els mesos de caos ferroviari a Catalunya tampoc hi van haver grans protestes. Fins i tot la ministra responsable segueix, desafiant, al seu lloc. Com sempre, no estem en condicions de donar lliçons a ningú.

La recompensa final (per a alguns)china-train-ticket

De nou a la tintoreria…

gener 30, 2008

“La venda de bitllets comença a les 19.00”. M’havia dit la tintorera-venedora de bitllets de tren. “Sigues puntual perquè ara per festes de l’any nou de seguida s’acaben”. Era el dia 21 de gener, just 10 dies abans del dia 31. El primer dia que es podien comprar bitllets de tren. L’objectiu: adquirir 6 tiquets de Beijing a Shanghai. Llitera dura, tot i el seu nom bastant còmoda i força econòmica. Així que tal com m’havia aconsellat aquella bona dona em vaig personar puntual a la tintoreria, tot i que la meva roba estava tota força neta. Al arribar vaig observar aquest paisatge:

2007_0121camara0001.jpg
Una cua de xinos considerable, tots a la recerca del seu preuat tiquet. I això que només es un petit establiment dels molts que hi han a la rodalia. Tots dedicats a la venda semi-legal de bitllets de tren. Cada dia a les 19.00 de la tarda es pot observar la mateixa escena davant de numeroses tintoreries beijingenques. Milers de xinesos ansiosos per moure’s pel país. Ara comprenc com és possible que s’esgotin tots tant ràpidament. Mitja hora després, havent fet cua sota gèlides temperatures, per fi ens tocava el torn. Hi ha llitera dura?? No pas, “mai wan le” (s’han acabat), em diu la venedora que ja se’n recordava de mi. Ja ni sent puntual. Almenys quedaven bitllets de llitera tova. Demà, viatjarem de nou en tren per Xina. Una altra gran experiència per a la totalitat dels sentits.
2007_0121camara0002.jpg

Pronunciar aquesta frase en qualsevol lloc del món et portaria, i amb raó, directe al sanatori. Però no pas a la Xina. Aquí això es la cosa més normal del món… Com segar la gespa sobre el gel… Com clonar porcs fluorescents…

El passat dimecres vaig acabar exàmens, després dels quals s’oha obert l’esperat període de vacances hivernals asiàtiques. Tot un regalet per als estudiants, un mes i mig de vacances i a oblidar-se de les classes fins el 25 de febrer. Així que, a falta d’una altra ocupació, la majoria decideix o be tornar uns dies a la mare pàtria o bé aprofitar per viatjar. En el meu cas pertanyo al segon grup i ja anticipo el plà de viatjar amb una nutrida delegació manresana a Shanghai i Hong Kong a partir de finals de mes.

Així que amb un plà de viatge ja tramat i preconcebut només em faltaven els bitllets de tren. El més lògic hagués anar a l’estació de tren a comprar-los però Xina no és un país on t’hagis de deixar dur per la lògica. Almenys la nostra lògica. Com que ja no és la primera vegada que havia de comprar bitllets de tren en aquest país i ja estava escarmentat, vaig decidir-me per la segona opció: anar a la tintoreria.

tintoreria.jpg

Aquí sobre podeu observar la curiosa escena: una finestreta de venda de bitllets de tren entre americanes, parques i anoraks. Resulta que si vas a l’estació de tren a comprar un bitllet, en un 99,9% dels casos et respondran amb apatia i desinterés manifestos: “mei you” (no n’hi ha). Això pot ser degut a dos coses, a la ja mencionada apatia i desinterés funcionarial davant un estranger, o bé a un atac de sinceritat: realment no tenen bitllets. I perque coi no tenen bitllets de tren en una estació de tren?? Doncs bé, molt senzill. Tot i que les estacions de tren a Beijing són generoses en quan a proporcions, resultarien del tot insuficients per albergar una massa ingent de xinesos brandant els seus yuans a l’aire per tal d’adquirir el preuat tiquet. Així que opten per una solució fàcil i de fet alegal, que és revendre’ls en la seva quasi totalitat. Revendre’ls a la nutrida xarxa de tintoreries pequineses. Més o menys a cada barri tens 4 o 5 establiments amb aquesta doble funció. És a dir que en realitat has d’anar a comprar bitllets de tren a la revenda, com si fos un Barça-Madrid o una final de Champions. En aquest cas però, el preu tan sols puja d’1 a 2€ per bitllet i a canvi, t’estalvies cues i maldecaps. Com que el sistema funciona tot i la seva alegalitat, ningú diu res, ni ningú s’hi posa en contra. En teoria no està permés, però de moment tampoc està prohibit. Es a dir en zona de ningú. Així són Xina i els xinesos. Per alguna cosa els anomenen els mediterranis d’Asia. No tant pel seu caràcter obert, sinó més aviat per la seva tradició, feta ja art, de regatejar les lleis i convencionalismes governamentals en benefici del bon funcionament de les coses.

Ah per cert, si algú es pregunta perquè venen els bitllets a les tintoreries i en canvi no a les barberies, panaderies o als prostíbuls per posar el cas, és una pregunta que encara no té resposta. Treballarem per esbrinar-la en breu.