Google

Març 24, 2010

Google se’n va de la Xina. O almenys, diu que se’n va. Des d’ahir, el famós servidor redirigeix la pàgina web http://www.google.cn a la versió hongkongita (www.google.com.hk), abandonant així una col·laboració amb el govern xinès que es remontava a l’any 2006. El rebombori mediàtic ha estat enorme però tot i això les conseqüències d’aquest fet no passaran de la simple anècdota.

Fins la setmana passada, Google col·laborava amb el govern xinès en la censura de continguts a la versió xinesa del cercador (Google.cn). Es a dir que si un cercava imatges associades a la paraula “tiananmen”, rebia un reguitzell de de fotografies turístiques de la famosa porta vermella amb el retrat de Mao Zedong. No obstant, la censura no es feia extensiva a altres versions del buscador. Es a dir que si enlloc de teclejar google.cn es teclejava qualsevol altre domini (per exemple Google.cat, google.tw o google.com.hk) i es feia la mateixa cerca, es podien obtenir immediatament les desitjades imatges de l’home davant el tanc.

Molts mitjans de comunicació han dit erròniament que amb aquest senzill canvi, Google evita la censura del govern xinès. En primer lloc la censura al cercador, fins ahir, no l’aplicava el govern xinès, l’aplicava Google. Perquè així ho volia, per política d’empresa i per competir amb el cercador baidu.com, d’ús majoritari a la Xina. En segon lloc, tampoc és cert que la censura es pugui evitar si s’utiliza el cercador en la versió .hk . Els centenars de milers de pàgines bloquejades continuen estant-ho, amb independència del buscador que s’utilitzi. Probablement la censura que fins ahir aplicava Google era un xic més laxa que la que aplica directament el govern sobre tota la xarxa. Bé doncs, per a perjudici de molts internautes xinesos avui ja hi ha censura sense intermediaris. El policia bo se’n ha anat.

Tampoc és cert que el motiu real de la plantada de Google sigui la censura. Google, pressionada també per l’administració Nord-Americana, ha jugat un pols amb el govern xinès. Un pols que tenia perdut per avançat. Mig com a protesta pel ciberatac rebut fa uns mesos per part del govern, mig amb la voluntat de pressionar per a obtenir més prerrogatives, el cert es que el resultat ha estat un esperat fracàs. L’únic que queda a Google és el dret a “pataleta”, i de cara a la seva imatge internacional, quedar com el bo de la pel·lícula. La censura a la xarxa és quelcom innegociable per al govern xinès, i menys encara amb una empresa estrangera.

L’opció escollida (traslladar el cercador a Hong Kong), també és de veure-les a venir. De cara a l’opinió pública es dóna una plantada al govern, però de cara als xinesos no s’abandona el país, tan sols es canvia de ciutat. Les oficines i el centre d’investigació situats a Beijing es mantindran. Com que de moment ningú ha cedit ni és probable que a curt termini algú ho faci, durant els propers mesos les coses seguiran igual i les negociacions continuaran, tot i que allunyades ja dels focus mediàtics.

Mentrestant, la comunitat d’internautes ja tem la següent volta de rosca de la censura xinesa: Gmail?

Anuncis

La Nova bombolla

Març 19, 2010

Tot i l’espectacularitat del creixement econòmic xinès en les tres darreres dècades, algunes parts d’aquest procés presenten un futur un xic preocupant. Xina s’ha limitat a abraçar amb totes les conseqüències el sistema capitalista i sembla també, entestada, a repetir-ne alguns dels seus ominosos errors.

Un d’aquests punts febles és, encara que sembli mentida, una bombolla immobiliària que aliena al crack econòmic del 2008 continua inflant-se a una velocitat preocupant. A diferència dels casos americà o espanyol on una part d’aquesta especulació tenia l’ orígen en capitals exteriors amb ànim especulatiu, a Xina aquest procés és fonamentalment intern. Les grans fortunes sorgides amb el creixement dels darrers anys han vist en el sector immobiliari una forma ràpida i fàcil de fer créixer les seves inversions.

El final de tots aquests processos especulatius és per tots conegut. El més greu de tot és que és precisament Xina el país que en aquest moment estira del carro de l’economia mundial. Un enfonsament de la seva economia en un context com l’actual, sumiria l’economia global en una crisi de dimensions mai vistes. Avís a navegants.

Per a saber-ne més, a continuació, un bon article d’el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a Beijing sobre l’estratosfèric increment del preu de la vivenda que té lloc a les grans ciutats xineses en els darrers 5 anys.

L’encariment de la vivenda en més del 10% mensual a la Xina s’ha convertit en un problema social

ADRIÁN FONCILLAS
PEQUÍN

Les anteriors mesures adoptades pel Govern central i les administracions locals de la Xina intentaven frenar l’especulació. Van crear un nou impost sobre la plusvàlua en la revenda de vivendes en menys de cinc anys. També van obligar a incrementar el desemborsament inicial per adquirir una segona residència.

Fins que va ser censurada, la sèrie de l’any a la Xina eraAmb la casa al damunt. Amb guions dolorosament costumistes, explicava les desventures de dues germanes per adquirir una vivenda. Una hi destinava les dues terceres parts del salari; l’altra agafava la drecera del concubinat amb un corrupte funcionari del partit. La història estava ambientada a Xangai, però tot el país s’hi va veure reflectit.

La bombolla immobiliària és ubiqua a la Xina, en les converses al carrer, a la premsa o al Gran Palau del Poble, on aquesta setmana es va celebrar l’anual Assemblea Nacional Popular (ANP). Les dades del preu de la vivenda urbana són una successió de rècords: van pujar el 10,7% al febrer, el ritme més alt en dos anys i superior al 9,5% del gener, al 7,8% del desembre i al 5,7% del novembre.

Beneficis alts

En zones de Pequín i Xangai es van encarir un 50% l’any passat. A la paradisíaca illa de Hainan, destí preferit dels xinesos per torrar-se al sol, van pujar un 30% en dues setmanes. El fenomen no es limita a les pròsperes ciutats de l’est, sinó que s’ha estès a altres de l’interior com Nanjing, Chongqing o Kunming. No sorprèn, doncs, que la principal immobiliària nacional, China Vanke Co., anunciés recentment uns beneficis el 2009 de 573 milions d’euros, que suposen una millora del 32% respecte al 2008.

La vivenda és un problema nou per als xinesos. Fins a l’obertura, 30 anys enrere, era assignada per l’Estat. El contrast és sagnant, ja que avui pateixen una de les relacions entre salari i vivenda més altes del món: necessiten 20 anys de sou per a un pis.

La preocupació per l’augment de preus de Pequín és doble. Per un costat estimula el tan temut malestar social, i aquesta vegada no només en les tradicionalment patidores classes baixes, sinó també en la puixant i mimada classe mitjana. Per l’altre, boicoteja el programat relleu del patró econòmic. Amb la càrrega immobiliària actual, és difícil que els xinesos es llancin a gastar i augmentin el consum intern, cridat a ocupar el paper capital de l’exportació.
El tema és molt present a l’agenda governamental, com va quedar plasmat en els recents discursos del primer ministre, Wen Jiabao, a l’ANP. La resposta no ha estat tèbia. Les mesures inclouen el final de les ajudes fiscals als compradors de la primera vivenda i la pujada dels tipus d’interès als compradors de les successives. També s’imposen taxes especials sobre projectes urbanístics no residencials i es construiran tres milions de vivendes de protecció oficial. Els mesos anteriors ja s’havia dificultat l’obtenció de crèdits, especialment d’hipoteques.

Les advertències sobre la temuda bombolla immobiliària són contínues. El Banc Mundial l’hi ha repetit a Pequín recentment. James Rickards, expert en crisi i exdirector del fons de cobertura de derivats financers Long Term Capital Management, va dir que pot ser «la bombolla més gran» de la història.

La possible bombolla xinesa té indubtables ressons en la nord-americana. Malgrat que espanten els efectes de l’explosió de primera, donades les implicacions de l’economia xinesa en la salut global, hi ha raons per a la tranquil·litat. El ferri timó econòmic de Pequín, que controla els bancs i les seves polítiques creditícies, permet un marge de maniobra més gran, i el 50% de les compres de cases a la Xina es paguen en efectiu, mentre que les hipoteques als Estats Units arriben al 90%

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=696748&idseccio_PK=1009

La Xina d’aquí

Març 15, 2010

Bon documental emès ahir per TV3 al programa 30 minuts sobre l’immigració xinesa a Catalunya. El podeu veure aquí:

La Xina d\’Aquí

Viatge a Japó

gener 7, 2010

Bones Gent, demá al matí marxaré de viatge aproximadament un mes per Japó i Corea del Sud. Intentaré escriure des d’allá, tot i que em connectaré més aviat poc així que no garantitzo res. Igualment a la tornada ja passaré “parte” de coses curioses i llocs que valguin la pena.

Si algú hi ha estat i té alguna suggerència o lloc que no m’he de perdre per res del món, li estaré eternament agraït.

Fins aviat!

China si es país para viejos

Desembre 10, 2009

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, he escrit l’article en castellà, en part perque la traducció al català del títol no quedava gaire bé i en part perquè properament l’article será publicat a La Vanguardia a la secció de Lectors Corresponsals. Aquí el teniu!

http://www.lavanguardia.es/lectores-corresponsales/noticias/20091216/53846472585/china-si-es-pais-para-viejos-pekin.html


En el tranquilo parque anexo al Templo del Cielo, uno de los iconos más característicos y bien conservados de Pekín, multitud de ancianos y ancianas se citan cada mañana para ejercer sin complejos su bien merecido derecho a la diversión. Son en su mayoría jubilados y algunos, los que han tenido suerte, pensionistas. Se les ve felices. Desde el canto coral a las partidas de cartas, pasando por un sinfín de ejercicios y estiramientos en parques plagados de columpios un tanto extraños. En China, aunque parezca paradójico, no hay niños jugando en los parques, hay ancianos.

A muchos de ellos el turbulento siglo XX chino les deparó guerras, trabajos forzosos, deportaciones y hambrunas. Cuando la situación mejoró a finales de los 70, la mayoría continuó con una vida de sufrimiento y trabajo para proporcionar a sus familias una posición digna. Hoy, después de una existencia marcada por la amargura, aquellos que sobrevivieron disfrutan por fin de unos años de felicidad. La tercera edad es quizás en China, la más feliz de todas las edades.

Los tiempos difíciles pasaron pero la sociedad china actual se ha dado de bruces con las contradicciones de la modernidad. La política del hijo único, aunque dolorosamente necesaria, se ha encargado del resto.

Los niños, ya desde bien pequeños, son sumergidos en un asfixiante y competitivo sistema educativo. Su única obligación es estudiar, tanto dentro como fuera de las aulas. A tiempo completo, el resto es superfluo. Materialmente se les colma de atenciones pero psicológicamente se les priva de su infancia. El camino es largo y tortuoso. Hay que garantizar al niño el acceso a un buen instituto, luego hay que lograr el acceso a una buena universidad que asegure el acceso a un buen trabajo. Las plazas son pocas, los candidatos millones. La competencia es feroz. Salvaje, en muchos casos. En la universidad, los estudiantes se pasan cuatro años encerrados en el campus. Nada de juergas, nada de vida disoluta y despreocupada. En cualquier universidad China, abrir un pub o una discoteca en sus alrededores no es en absoluto sinónimo de negocio. Los escasos bares que siguen abiertos languidecen por falta de clientes. El estudio y la dedicación es todo lo que cuenta.

El universitario chino sigue con el camino marcado desde su niñez y su familia, lejos de ser un consuelo, es quien más presiona para tal efecto. En un país donde sólo un escaso porcentaje de los trabajadores goza de pensiones dignas, el hijo único es la única esperanza para los padres de gozar de una cómoda vejez. La tradición confuciana de la piedad filial, que obliga a cuidar de los progenitores en su senectud, se encarga de cerrar el círculo. Sobre el hijo o hija se vierten todas las ilusiones, todas las expectativas, toda la presión. En el trabajo, para lograr un salario que permita mantener a los padres y a la propia prole, hay que dedicar tantas horas como permita el cuerpo. En muchas ocasiones ni siquiera se es libre para elegir al cónyuge. Hay que buscar a una pareja que cumpla con las expectativas de los respectivos suegros. El amor, es lo de menos. En la moderna y pujante China, los matrimonios pactados siguen a la orden del día.

Por absurdo que parezca, la atareada generación repite sobre sus hijos el mismo sistema del cual ha sido víctima y así, la rueda vuelve a girar una vez más. Todo con el horizonte puesto en la jubilación. La luz al final del túnel. El momento dorado en que se permite empezar a disfrutar de la vida. Después de 60 años de dedicación a tiempo completo, la responsabilidad pasa por fin a la siguiente generación. China, sí es país para viejos.

Minientrevista a TV3

Novembre 9, 2009

El passat divendres, al programa “Divendres” de TV3 (valgui la redundància) em van fer una mini-entrevista sobre la nevada artificial caiguda a Beijing. Podeu veure el vídeo aquí, la intervenció comença al minut 19:30 més o menys:

Vodpod videos no longer available.