El passat divendres es va celebrar arreu del món el Dia Mundial de la Llengua Castellana. La celebració va anar adornada de tot tipus d’actes a les delegacions que l’Instituto Cervantes té arreu del món, una de les quals és Beijing. A mode de crítica i en defensa de diversos companys meus que treballen en aquest centre en unes condicions força precàries, us passo transcrit un article publicat al diari El Economista de fa ja un parell de mesos.

6068_542px-Instituto_Cervantes_Logo.svg

El Instituto Cervantes se instala en China, en precario

JUAN PABLO CARDENAL

Julio de 2006. En la víspera de la inauguración del Instituto Cervantes en Pekín, el entonces director y en su momento ministro de Cultura, César Antonio Molina estaba radiante. España había logrado, en tiempo récord, el visto bueno de China para abrir la primera sede en el gigante asiático y vislumbraba en el horizonte de un año la apertura en Shanghai.

El español iniciaba la conquista del país más habitado del Planeta. Sin Embargo, las cosas no salieron como se preveían. “Según nuestros estudios alcanzaremos los 21.000 matrículas en tres años” declaró  entonces a El Economista Molina, en la certeza de que nuestra lengua es, según distintos informes, el producto español más demandado en el mundo. Pero dos años y medio después, parece evidente que en China la velocidad de despegue del español será más lenta de lo previsto..

El centro reconoce que, desde la apertura, el número de matrículas no supera las 3.000. “Empezábamos de cero. Romper el hielo de ser lengua minoritaria es difícil. Así que creo que está funcionando bien”, defiende Inma González Puy, directora del Cervantes de Pekín. Sin embargo, llama poderosamente la atención la gran desproporción entre los objetivos del 2006 y los resultados conseguidos. Al ritmo actual las 21.000 matrículas no se alcanzará hasta 2025.

Precarias Condiciones

En medio del pinchazo en hueso, los profesores colaboradores del centro denuncian las precarias condiciones laborales que les une a la institución pública. De los 28 docentes, sólo seis son trabajadores fijos. Los restantes 22 son contratados por cursos – habitualmente de 60 horas y tres meses – y sin derecho a prestaciones sociales o sanitarias de ninguna clase. “Las condiciones son muy malas. Ni siquiera nos ayudan con los visados” comenta a este diario una profesora desde el anonimato.

Esta práctica es común en los 72 Cervantes de todo el mundo, donde más del 70 por ciento de las clases las imparten profesores colaboradores. Hecho que, en España, ha abierto un contencioso con los sindicatos, quienes denuncian la relación laboral que se esconde detrás de esos contratos mercantiles.

“Es vergonzoso. No es solo que la Administración deba dar ejemplo, es que ante todo debe cumplir la ley” apunta un docente que no sabe si seguirá vinculado al centro cuando concluyan el curso. “Dependerá de si surgen nuevos cursos “, explica.

Desde la institución que dirige Carmen Caffarel se justifica este modelo porque al largo del año vería el número de alumnos. “Hemos pedido más profesores de plantilla desplazados desde España” admite González Puy. Pero el malestar es evidente entre los profesores porque, además de la incertidumbre, los ingresos son limitados.

Aunque la hora de docencia la pagan también a 14 euros, la Alliance Française de Pekín ofrece a sus profesores contratos de un año y hasta 120 horas de clase al mes.

Las condiciones del Instituto Cervantes, coinciden algunos profesores del mismo, pueden llegar a incidir en la calidad de la enseñanza: “Con este modelo hay riesgo de que la enseñanza sea peor de lo debido”.

Los requisitos de los docentes

El Cervantes recalca que se exige a los candidatos titulación adecuada y experiencia; sin embargo, El Economista ha podido saber que ello no ocurre siempre. “Son más o menos permisivos dependiendo de la necesidad de profesores. Si aceptas dar clase por la tarde, tienes más posibilidades de ser contratado. Y si no tienes experiencia te ponen en los cursos iniciales” apunta una ex-profesora. En la plantilla hay desde periodistas a estudiantes de chino, pasando por consortes de ejecutivos y gente que está más o menos de paso.

Lo que tropieza con la filosofía del centro: “Un profesorado nativo y altamente experto garantiza la calidad de la enseñanza”, se lee en la web corporativa. En cualquier caso, el gestor de un centro educativo vinculado al Cervantes, advierte a este diario que los profesores a tiempo parcial no suelen tener una formación tan completa. “Deberían cuidar más este aspecto. Un ratio razonable sería al menos 10 fijos por cada 30 profesores” señala.

En contraste con esta situación laboral, el Cervantes despliega sus 3.200 m2 en un soberbio edificio que conlleva un alquiler millonario: tres yuanes por día y metro cuadrado, según calcula la inmobiliaria Lehaosi House Agency. Lo que supondría un desembolso de 400.000 euros anuales y unos 8 millones en los 20 años de alquiler. El centro de Pekín recibe una aportación anual del Estado de 1,5 millones de euros, aunque los pagos a los profesores colaboradores se imputan contra los recursos generados en los cursos.

Segundo Centro Shanghai

Ahora bien, el docente no es el único frente abierto en China. Cuando el primer ministro Wen Jiabao, asistió a un coloquio cultural en la sede central en Madrid, hizo concebir  esperanzas a Miguel Ángel Moratinos de que Pekín podría aprobar un segundo Cervantes en Shanghai. “Estoy seguro de que el primer ministro dará instrucciones para que podamos abrir la sede en Shanghai”, dijo el español. Sin embargo, Wen Jiabao no recogió el guante. Todo un revés, ya que tanto Moratinos como Molina aseguraron en 2006 que el centro de Shanghai sería una realidad en 2007. Por ello se acondicionó y alquiló por 10 años un edificio en la escogida Concesión Francesa. Fue una maniobra precipitada. Hasta hoy, las autoridades chinas se han negado a aprobar dicha sede y tampoco se vislumbra el beneplácito a corto plazo. Ello obligó al Gobierno a rebajar sus expectativas e inaugurar, en septiembre de 2007, un centro bautizado como Biblioteca Miguel de Cervantes que, por razones jurídicas, tuvo que adscribir a la sección cultural del Consulado de España en Shanghai. “Se está haciendo lo imposible para que las autoridades chinas apoyen la apertura. Shanghai es un embrión que ampliará sus competencias cuando se pueda”, puntualiza González Puy. No ser un centro Cervantes obstaculiza que se puedan impartir clases de español, ya que debería optar por tener un socio chino. Por tanto, 16 meses después de su apertura, el inmueble está infrautilizado: las aulas están vacías y la biblioteca cuenta tan solo con 87 usuarios.

Lunes, 20 de abril de 2009.

Solidaritat amb Palestina

gener 10, 2009

palestina-israel

Tot i que escapa a la temàtica del blog, no vull deixar de mostrar la meva solidaritat amb els principals afectats per el conflicte desfermat a Gaza. Donat que la informació arriba amb comptagotes, que ningú sembla ben bé que és el que está passant realment allà i més encara quan el conflicte ja va desapareixent subtilment de la primera plana dels diaris, us transmeto un escrit d’una catalana resident a Cisjordània que m’han enviat aquesta setmana per correu. No té pèrdua!

Hola a tothom!!
Com esteu? Com han anat les festes? Espero que be… he rebut alguns missatgets de bon any molt macos, merci…
Us escric des de Cisjordania encara. Si, si, aqui estic, a Ni’lin. I estic be. Us explico una mica com esta per aqui la situacio des de que va comencar la massacre de Gaza…
Abans que res, us passo algunes pagines webs on podeu obtenir info mes fiable i directe:
www.maannews.net
www.palsolidarity.org
Des del primer dia dels bombardeig, el 27 de desembre, hi ha hagut manifestacions espontanies per tot Cisjordania per expressar solidaritat amb els palestins de Gaza. La gent surt als carrers i marxa pacificament amb pancartes de protesta, com ha passat tambe a moltes ciutats dels paisos veins, Egipte, Liban, Siria, Jordania, Israel mateix (a Tel Aviv i Haifa), i per tot Europa. La diferencia es que Cisjordania esta sota ocupacio israeli i aixo significa que certes arees estan sota el control i presencia militar israeli exclusivament. Per tant, en llocs com Ni’lin, per exemple, les manifestacions han estat reprimides per soldats de l’exercit d’Israel. I, primer, son soldats i no policies, i segon, es protesta contra la brutalitat del seu estat aixi que la repressio dels manifestants es molt mes violenta que en qualsevol altre lloc o pais. Altres llocs com a Ramallah, que es la ciutat mes important de Cisjordania, a una hora al nord de Jerusalem, on el control policial esta exlcusivament en mans de l’Autoritat Palestina, les manifestacions son comparables a les que va tenir Barcelona la setmana passada. Gent al carrer, pancartes, banderes, indignacio, i marxes pacifiques sense cap incident, com ha de ser en un mon civilitzat. Pero tampoc tot es tant clar i pel sud de Cisjordania en ciutats com Betlem i Hebron, policies partenyents a l’Autoritat Palestina (“govern” palesti reconegut de Cisjordania), reprimeixen els propis palestins amb bastanta violencia, ja que en moltes ocasions les mostres de solidaritat amb el poble de Gaza, van lligades amb les mostres simpatitzants amb el moviment politic de Hamas. I com que l’Autoritat Palestina es majoritariament del partit de Fatah… No vull donar mes importancia a tot aixo dels patrits politics perque en el fons el que compta es que aqui la gent recolza a la gent, que aqui tothom te familia, amics o coneguts a Gaza i la massacre que Israel desenvolupant va mes enlla de la politica.
El cas es que des de dissabte 27 de gener han mort ja 5 persones en tot Cisjordania com a consequencia de la desmesurada agressivitat de l’exercit davant de les protestes o manifestacions a favor de Gaza. Totes les morts s’han registrat en les regions on hi ha exclusivament soldats israelis. Aquest augment de l’agressivitat nomes te una explicacio, des del nostre punt de vista, i es que ara que el mon esta mirant cap a Gaza, saben que tenen carta blanca per fer i desfer dins de Cisjordanoa, perque una mort mes no sera noticia. Pero si que ho es quan es llenca una cohet des de Gaza i mata a dos israelis. Aixo si que es noticia, oi? Fa pensar sobre qui decideix el que surt a les portades dels nostres diaris…
Dues d’aquestes 5 morts registrades fins el moment han estat aqui, a Ni’lin. Diumenege 28 els soldats van fer servir una metralleta per calmar els manifestants que simplement estavem al carrer, protestant ja contra Gaza, contra la ocupacio i contra Israel. Un noi va morir a l’instant i l’altre va quedar en mort cerebral fins al cap de 4 dies, que es va declarar definitivament la seva mort. Aixi, aquesta setmana de “nadal” ha estat plena de funerals i manifestacions diaries, el cap d’any el vem passar en manifestacio nuctura esquivant gas lacrimogen.
I aixo es el que esta passant per aqui. A Gaza tenim 6 internacionals de la nostra mateixa organitzacio (ISM). L’espanyol que el debeu haver vist o sentit per la tele aquests dies es l’Aberto (Txe, es l’Alberto, l’amic del Lluis, si… es ell!), un amic meu. Les noticies que ens arriben d’ells son molt preocupants. A Gaza, els telefons mobils i internet estan a punt de quedar totalment fora de servei, ja que els missils dels avions israelis tenen com a objectiu antenes de comunicacio i centres d’emissio i recepcio de la companyia de comunicacions majoritaria a Gaza, Jawal. Els objectius militars han estat tambe en els darrers dies, mesquites, cases de poblacio civil i algunes ambulancies. Ja han mort 7 metges per impacte directe o indirecte de missils en ambulancies mentres estaven anant a socorrer ferits. Els nostres internacionals alla estan dins de les ambulancies amb els serveis medics de la mitja lluna creixent (la creu roja arab). Hospitals col.lapsats, sense llum, cues eternes per comprar pa, etc, etc. Molta poblacio que esta comencant a deixar casa seva per estar massa a prop de la frontera amb Israel. Families seceres que no tenen lloc on anar pero comencen a caminar per les carreteres per fugir del perill, tot i que no enlloc de Gaza es pot considerar segur ara mateix.
Per acabar, un petit analisis de la situacio, pero aixo nomes es la meva visio dels fets… Israel esta duent a terme una operacio molt ben preparada, pensada i organitzada des de fa temps, que no es consequencia dels cohets de Hamas precisament. Potser inclus des de que al 2005 es van evacuar els colons que encara quedaven ocupant territoris de la franja. I es una estretegia que te com a objectiu principal recuperar el control del territori de la franja de Gaza i anexionar-lo a l’estat d’Israel. Excuses que utilitzen: Hamas. Perque Israel vol Gaza? Per 1. sumar mes terreny a Israel, 2. eliminar del mapa a Palestina i 3.ofegar encara mes als arabs que alla viuen. Primer citien la franja de Gaza tanquen les fronteres, deviliten la poblacio, empobreixen la zona i impedeixen que organitzacions internacionals hi treballin. Despres, comencen els bombardejos aeris, la poblacio esta en estat d’emergencia, pero segueixen sense deixar entrar ajuda humanitaria. Ara entren per terra perque un cop tot aixo es calmi, quan els liders de Hamas estaran o be mort o be exiliats, la zona estara en un caos tal que Israel justificara la presencia militar per restaurar l’ordre i la seguretat civil. El mateix que US va fer a Iraq. El mateix que esta passant a Cisjordania. Israel ja tindra sota el seu domini la franja de Gaza.
I, espero que hagiu arribat fins aqui perque el que ve, es probablement un dels aspectes mes interessants de tot plegat,pel poc que se’n sap. Us passo el mail d’un col.lega d’aqui, un israeli que viu a Tel Aviv. Es fotograf i activament protesta contra el seu propi estat des de fa temps, per com aquest mante la ocupacio a Cisjordania i la massacre a Gaza. L’he traduit perque crec que us pot interessar saber el que esta passant dins d’Israel ara mateix. El que no surt mai a les noticies. Diu aixi:
“…nomes volia fer un resum del que esta passant ara mateix dins d’Israel durant aquests dies, i com l’estat tracta a la gent que s’oposa a la violencia i a la guerra.
Com la majoria debeu saber, Israel ha comencat una de les campanyes mes sagnants a Gaza.
Molts ciutadants arabs i jueus [dins d’Israel] van sotrir als carrers a protestar contra la massacre, els manifestants s’han trobat amb molta violencia policial i varia gent ha estat arrestada. Nosaltres ja coneixem les seves tactiques; que la policia ens arresti no es cap novetat.
La diferencia aquesta vegada es que han comencat a arrestar gent anant-la a buscar a casa seva (fins ara uns 300 arabs israelis [palestins que es queden en territori israeli el 1948 quan es forma l’estat d’Israel i adquirien nacionalitat israeli tot I ser arabs musulmans] han estat arrestats).
El divendres passat (2 de gener), un grup de 19 activistes vem fer una sentada davant una base militar aeria. Estirats al terra, preteniem simular la poblacio de Gaza ferida pels bombardejos. Tambe portavem pancartes que deien “hi ha sang de nen a les teves mans”. Quan se’ns va demanar d’apartar-nos, ho vem fer, sense crear cap incident violent. Tot seguit tota la gent, inclus aquella que estava alla simplement mirant sense participar en l’accio, va ser arrestada.
Normalment, sempre ens han deixat en llibertat al cap de poques hores, despres d’accions d’aquest tipus, pero aquest cop, la policia va demanar mantenir la gent arrestada fins que el process legal finalitzes. Durant els judicis, vem poder comprovar com la policia te molt bona informacio del nostre grup i les accions que fem. Sabien que haviem planejat l’accio de la base militar i ens estaven esperant per arrestar-nos.

A dia d’avui (5 de gener), tothom ha estat posat en llibertat despres de pagar una fianca. Es la primera vegada que hi ha gent que passa tres dies a la preso per una accio de protesta pacifica. Una comparacio absurda, si em permeteu: fa nomes un mes, una dotzena de colons jueus van atacar amb armes de foc a ciutadans palestins d’Hebron [ciutat palestina que es troba dins de Cisjordania, al sud de Betlem]. Cap d’ells va anar a la preso.

I per acabar, les ultimes noticies d’avui son que la meva casa i la meva habitacio han estat registrades per dos policies vestits de paisans. Suposadament buscaven a un amic meu que va ser detingut divendres passat i posat en llibertat despres del judici. Us envio unes fotos de com ha quedat la meva habitacio despres de la visita…”

Aixi es com Israel intenta amagar i callar qualsevol protesta interna, un exemple mes de l’antidemocracia d’aquest estat que els nostres liders europeus segueixen reconeixent, recolzant i acceptant.

Una abracada llaaaaarga a tots vosaltres i fins aviat amics!”

El post d’avui no té res a veure amb Xina, però no podia deixar de penjar una perla com la que ahir em va fer arribar l’Albert. És un article d’el diari El Mundo, que tracta sobre l’ambient que es va poder viure a Manresa, la meva ciutat i la de molts lectors del blog, durant el partit de quarts de final de l’Eurocopa que va enfrontar Espanya amb Italia. Llegiu que no té pèrdua!

Espectadores indiferentes ante el partido en una terraza de Manresa. (Foto:
Rudy)

Indiferencia y resignación en Manresa

Actualizado lunes 23/06/2008 09:32 (CET)
GERMÁN ARANDA

BARCELONA.- Pese a las caras de decepción resignada por la victoria de España de muchos clientes catalanistas al salir de algunas tabernas de Manresa, algunos petardos esporádicos irrumpen en la normalidad de la ciudad, impropia de una noche de fútbol de altos vuelos.

Las calles están llenas toda la tarde en Manresa, cuna del nacionalismo catalán, 64 kilómetros al noroeste de Barcelona. Se respira el ambiente de un domingo veraniego en las terrazas rebosantes desde primera hora de la tarde. A las 20.45 horas, a priori, todo tiene que cambiar. ¿Todos a casa y a los bares a ver España? Ni una camiseta de la roja anuncia noche grande de Eurocopa, de vendetta contra Italia. Llega la hora y las calles siguen llenas, las jovencitas apuran sus helados y los ancianos del lugar continúan sus tertulias, sus partidas de domino.

¿Dónde están los bares llenos para la ocasión, vestidos de España con motivo de los cuartos de final? Sí, está la peña sevillista de Manresa y un doner kebab donde decenas de magrebíes siguen atentamente el partido. Por lo demás, indiferencia.

En el bar L’Havana, hervidero de nacionalistas apasionados cuando juega el Barça o la selección de Cataluña, predomina un tono sarcástico en la decena de jóvenes que censuran casi todos los comentarios de los narradores del partido y especulan con el final más cruel para España. Con largas melenas, barbas de días y camisetas con proclamas en vasco y catalán, reconocen que apoyan a Italia y que incluso sus amigos más futboleros pasan del partido de hoy.

En la Taverna dels Predicadors el interés es más calmado, menos radical. Pero, aun así, se oyen aplausos en las primeras llegadas de Italia. En un grupo de cuatro adolescentes, sólo un castellanohablante se muerde las uñas. Sus amigos se burlan de él, uno de ellos con un polo de la azzurra, y aunque más relajados vibran más con las acometidas de Luca Toni. Pero él aguanta: «Aquí, o se apoya a España o a nadie», y el resto sonríe. Cuando llega la ruleta rusa de los once metros, las burlas suben de tono. «Que pierdan fallando el último penalti, que j… más», comentan en la sala, mientras uno de los chicos ríe ante el plano de Su Majestad el Rey. «Mira, aquí tenemos a nuestro Jefe…». Y las carcajadas retumban.

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/06/23/barcelona/1214203828.html

Visca el Google

Juny 1, 2008

Pràcticament cap internauta que sigui digne de portar aquest nom, desconeix el cercador Google, una eina imprescindible per cercar tota mena d’informació a la xarxa. Tot i que els criteris de recerca estan força acotats i un sempre acaba trobant més o menys el que busca, de vegades però es produeixen certes anomalies.

Aquest és un post que ja feia dies que tenia ganes de fer: al comptador de visites del blog, es pot saber quines són les paraules que ha teclejat la gent al cercador per a arribar a aquesta pàgina. Després de veure-les, m’he de disculpar ja que sembla que no han acabat trobant a Galldeferro tot allò que volien. Aquí sota en podreu trobar una selecció del bo i millor. M’he limitat a copiar-les directament…

– Catàleg bambes Nike

– Riscos escombrant…

– Mas d’en Gall

– Quants litres d’aigua gastes quan tires la cadena (??)

– "va ser com un flaixback"

– Maestro Yoda

– La rateta que escombrava l’escaleta

– Rusia Imperial contexto social

– Cara Mickey Mause

– Cartró Pedra

– "que ho deia en poques paraules" (?)

– Cos d’un escorpí

– Acudits funcionaris

– Vinya del fadrí

– Pa de flama

– Cossos

– Impacte humà sobre la natura

Ahir tot llegint un text de xinès per evitar el rovellament de les meves neurones, vaig descobrir una cosa sorprenent, que fins i tot els xinos sabien i la majoria de nosaltres no. Doncs si! ara resulta que l’amic Walt, el mateix del qual diuen que aguarda tot fresquet en un congelador a que la ciència el recuperi algun dia, és en realitat espanyol. Espanyol de pura cepa! Aquest es el text on he trobat la sorprenent notícia:

2007_0118camara00051.jpg

 

 

El paràgraf diu així “El 5 de desembre de 1901 Walt Disney va néixer a Chicago (EEUU). Tot i que hi ha gent que diu que en realitat era espanyol, i que era un fill il·legítim. Després el propi Walt va investigar sobre la seva biografia però mai va obtenir-ne resultats que ho aclarissin” . Es que ja se sap, aquests espanyols… de façana molt catòlics ells però mira, omplint el món de fills bastards!

Si voleu saber més sobre aquesta sorprenent història podeu clicar en aquests enllaços:

http://mensual.prensa.com/mensual/contenido/2001/12/05/hoy/revista/359927.html

http://valhalla.mctekk.com/foro/index.php?showtopic=238

http://www.buscacine.com/cinealdia/archivos/000330.html

Ara bé, jo desconfiaria… segur que tot es un plà tramat per alts funcionaris de l’estat per incrementar el fervor patriòtic ciutadà de cara a les properes eleccions. Aquí tothom sap que, igual que Colom i Cervantes, Walt Disney era català, concretament de Vallfogona de Riucorb. I es que cal ser miop per no captar les òbvies semblances entre la rateta que escombrava l’escaleta i en Mickey Mouse:

mickey-004.gifratetaqueescombravalescaleta1.gif

 

“El Piscinas”

gener 20, 2008

Avui, a falta de res millor a dir, us passo l’escrit que el nostre company Guim (actualment en una platja Tailandesa, tombat en una hamaca amb camisa hawaiana i bebent d’una copa triangular amb una oliva dins) va escriure fa unes setmanes sobre les indiscutibles “virtuts” de l’ambaixador espanyol a Xina. No té pèrdua!

“El Piscinas”



Carlos Blasco Villa “El Piscinas” va néixer a Fuentelecina, Guadalajara, però va passar la seva infantesa a Arévalo, Ávila. És de secano.

Ha voltat per mig món, és diplomàtic. No oblidem però que al cap i a la fi és un funcionari espanyol. Ha treballat en molts països, però fins ara només havia estat a ambaixador a Brasil. Això marca. Platjeta, garotas, samba, caipirinhas, futebol, Rio de Janeiro, Copa Cabana, etc. Després uns anys a Portugal i Marroc, i de cop i volta, sense saber com, el col·loquen com ambaixador a la Xina. Hòstia la Xina! La potència del segle XXI, el drac d’Orient, el lloc on totes les empreses i països han de tenir-hi seus i ambaixades per establir convenis, firmar pactes, inaugurar fàbriques i fer-se una foto per ser algú en aquest món. Suposo que un lloc de tanta responsabilitat li hauran encarregat a algú capaç. I es clar que sí, “El Piscinas” és garantia d’encert, no decep mai. L’agost passat només arribar es va arremangar les mànigues i va començar a treballar de valent.
Primera mesura: Reduir l’horari per plegar a les 14:00h. Bravo!. Així d’aquesta manera la comunicació amb Espanya és escassa, per no dir nul·la, ja que quan ell plega a Espanya comença la jornada laboral (Hora peninsular 7:00h., a l’hivern i 8:00h. a l’estiu). Els empresaris estan que trinen. Però que sabran ells, “El Piscinas” ho ha fet per treballar millor, no el poden molestar quan treballa.
Segona mesura: Encarregar la construcció d’una piscina al jardí de l’Ambaixada. Bravissimo!. No sabeu la calor que fa a Beijing a l’estiu. No es pot treballar a l’oficina, quin suplici!. Necessita un bany de tant en tant per refrescar les idees. No sé de qui depèn concedir el permís d’obres, però sàviament se li ha denegat a l’ambaixador aquest luxe.I a sobre segons es diu en els cercles espanyols de Beijing el seu anglès és pèssim i la tramitació de tot tipus de documents a l’ambaixada va més lenta que una tortuga lisiada. Viva nuestro embajador!

Tota aquesta informació l’he tret d’una notícia d’Iberglobal, a la que malauradament ja no es pot accedir, on es resumien les crítiques que havia fet Pedro Nueno* a Carlos Blasco Villa en el transcurs d’una entrevista a Radio Intereconomia. Gràcies Jaime pel link.

*Pedro Nueno és president executiu de CEIBS (China-Europe International Business School) una escola de negocis amb seu a Shanghai.

Aprengui del mestre Sr.Ambaixador

Per cert, si a algu li pica la curiositat i vol sentir en exclusiva les declaracions que van obrir la polèmica les pot escoltar en exclusiva al blog del també company Dani Mendez:

http://untrenhastabeijing.wordpress.com/2008/01/01/criticas-al-embajador-espanol-en-china/