Guerra i Pau

Març 29, 2010

En el darrer viatge vaig tenir l’ocasió de visitar dos museus relacionats amb la guerra en dos països diferents, Corea i Japó. Tot i ser dos països fortament castigats per conflictes bèl•lics durant el segle XX, la visió que han desenvolupat de la guerra i les lliçons que han extret del conflicte semblen radicalment diferents. Vejem-ho:

En el cas del Japó les fotografies corresponen al Museu de la Bomba Atòmica d’Hiroshima.

Vejem el text ampliat a sota en anglès:

I la seva traducció al català:
La bomba atòmica llençada sobre Hiroshima va causar, evidentment, un gran sofriment en aquell temps. No obstant, encara avui continua causant sofriment entre aquells que hi varen estar exposats. L’inacabable dolor i ansietat que varen inflingir, són precisament el que fan que aquest tipus de bombes siguin tan inhumanes. No obstant, no hem d’oblidar mai que aquelles armes nuclears són els fruïts de la guerra. Japó, al mateix temps, amb les seves polítiques colonialistes i les conseqüents guerres va inflingir també un dany incalculable e irreversible a la població de nombrosos països. Un examen crític de no tan sols la bomba atòmica sinó també de la guerra i les seves causes és un pre-requisit per aprendre les lliçons de la història”.

Probablement és l’ànàlisi més madur i menys victimista que he llegit mai d’un país describint la seva participació en un conflicte bèl•lic. Però l’autocrítica japonesa no acabava aquí, en molts altres llocs es podien llegir textos en el mateix sentit. Un d’ells em va cridar l’atenció perquè deia justament el contrari de l’opinió majoritària que havia sentit a la Xina sobre un dels fets més sensibles i espinosos en les relacions geopolítiques entre els països d’Àsia Oriental. La Massacre de Nanjing. Vejem el text:


I la seva traducció:
Als inicis de la guerra amb Xina, l’Exèrcit Japonès va ocupar nombroses ciutats xineses. Al desembre de 1937 va ocupar la capital de Xina, llavors anomenada Nanking. L’ocupació d’aquesta ciutat tan important, fou aclamada per la població japonesa, que considerava la guerra amb Xina com una Croada sagrada. Els habitants d’Hiroshima varen celebrar-ho amb una desfilada de llanternes. A Nanking no obstant, els xinesos estaven éssent massacrats per l’exèrcit japonès.
Els informes sobre el nombre de morts varien segons l’àrea i l’època d’estudi. Alguns ho estimen en desenes de milers, mentres d’altres afirmen que la xifra supera àmpliament els 100.000. A Xina l’estimació més comú és d’uns 300.000″

Ja ho veieu, no sembla que aquestes afirmacions encaixin gaire amb les acusacions llençades des de Xina sobre que en les interpretacions que Japó fa de la guerra sino-japonesa s’amaguin o es minimitzin els fets de Nanjing.

La sensació després d’abandonar el museu, a part d’un sentiment de rebuig a tota guerra, és que Japó té una educació força anti-bel•licista i que l’ànàlisi i l’autocrítica sobre la seva participació en la Segona Guerra Mundial és francament exemplar. No obstant, si ens traslladem tan sols uns centenars de quilòmetres a l’oest, cap a Corea del Sud, la sensació és del tot diferent.

Tan sols entrar al museu de la guerra de Seül un es troba amb la següent estampa:

Un parc infantil, i al seu voltant avions, helicòpters i una exhibició un xic exagerada de tot tipus d’armament pesat i lleuger. El museu, de visita obligada per a tots els escolars de Seul, inclou sales interactives on es lloen les virtuts de l’exèrcit coreà i s’exalcen les seves participacions internacionals en conflictes d’ingrata memòria com la Guerra de Vietnam o els recents conflictes d’Iraq i l’Afganistan.

També dins el museu hi ha protocols d’actuació en cas de ser víctimes d’un atac nuclear per part de Corea del Nord, i fins i tot un mapa de Seul amb el radi d’abast d’una possible explosió atòmica.

La filosofia del Museu és: 1) la Guerra és necessària i útil per protegir la nació del perill, vingui d’on vingui. 2) Corea del Nord és l’enemic a vèncer i els EEUU el nostre amic i aliat. No sembla una educació amb un missatge gaire conciliador de cara al futur, sobretot venint d’una de les nacions apriori més democràtiques de tota Àsia Oriental. És un museu que fomenta i legitimitza la militarització de la societat (la Mili a Corea del Sud és d’obligatori compliment i dura 2 anys) i que lluny de contribuir a crear un missatge d’entesa amb el Nord, obre una escletxa encara més profunda entre els 2 països.

Google

Març 24, 2010

Google se’n va de la Xina. O almenys, diu que se’n va. Des d’ahir, el famós servidor redirigeix la pàgina web http://www.google.cn a la versió hongkongita (www.google.com.hk), abandonant així una col·laboració amb el govern xinès que es remontava a l’any 2006. El rebombori mediàtic ha estat enorme però tot i això les conseqüències d’aquest fet no passaran de la simple anècdota.

Fins la setmana passada, Google col·laborava amb el govern xinès en la censura de continguts a la versió xinesa del cercador (Google.cn). Es a dir que si un cercava imatges associades a la paraula “tiananmen”, rebia un reguitzell de de fotografies turístiques de la famosa porta vermella amb el retrat de Mao Zedong. No obstant, la censura no es feia extensiva a altres versions del buscador. Es a dir que si enlloc de teclejar google.cn es teclejava qualsevol altre domini (per exemple Google.cat, google.tw o google.com.hk) i es feia la mateixa cerca, es podien obtenir immediatament les desitjades imatges de l’home davant el tanc.

Molts mitjans de comunicació han dit erròniament que amb aquest senzill canvi, Google evita la censura del govern xinès. En primer lloc la censura al cercador, fins ahir, no l’aplicava el govern xinès, l’aplicava Google. Perquè així ho volia, per política d’empresa i per competir amb el cercador baidu.com, d’ús majoritari a la Xina. En segon lloc, tampoc és cert que la censura es pugui evitar si s’utiliza el cercador en la versió .hk . Els centenars de milers de pàgines bloquejades continuen estant-ho, amb independència del buscador que s’utilitzi. Probablement la censura que fins ahir aplicava Google era un xic més laxa que la que aplica directament el govern sobre tota la xarxa. Bé doncs, per a perjudici de molts internautes xinesos avui ja hi ha censura sense intermediaris. El policia bo se’n ha anat.

Tampoc és cert que el motiu real de la plantada de Google sigui la censura. Google, pressionada també per l’administració Nord-Americana, ha jugat un pols amb el govern xinès. Un pols que tenia perdut per avançat. Mig com a protesta pel ciberatac rebut fa uns mesos per part del govern, mig amb la voluntat de pressionar per a obtenir més prerrogatives, el cert es que el resultat ha estat un esperat fracàs. L’únic que queda a Google és el dret a “pataleta”, i de cara a la seva imatge internacional, quedar com el bo de la pel·lícula. La censura a la xarxa és quelcom innegociable per al govern xinès, i menys encara amb una empresa estrangera.

L’opció escollida (traslladar el cercador a Hong Kong), també és de veure-les a venir. De cara a l’opinió pública es dóna una plantada al govern, però de cara als xinesos no s’abandona el país, tan sols es canvia de ciutat. Les oficines i el centre d’investigació situats a Beijing es mantindran. Com que de moment ningú ha cedit ni és probable que a curt termini algú ho faci, durant els propers mesos les coses seguiran igual i les negociacions continuaran, tot i que allunyades ja dels focus mediàtics.

Mentrestant, la comunitat d’internautes ja tem la següent volta de rosca de la censura xinesa: Gmail?

Beijing marcià

Març 20, 2010

La primavera ja ha arribat. Si en altres latituds és habitual el floriment d’arbres i plantes o bé la vinguda de temperatures com a indicador del canvi d’estació, a Beijing en canvi no hi ha indicador més fiable que les tempestes de sorra. Avui al matí al despertar i mirar per la finestra el cel estava completament de color taronja, i una fina capa de pols i una olor a sorra  ho envaïa tot. El cojunt: un paisatge marcià i de tints apocaliptics.

La tempesta de sorra és una de les més intenses dels darrers anys. Jo personalment, en els 3 anys que porto aquí no n’havia vist mai cap de tant forta. Tot i que el govern promou incessantment la plantació de centenars de milers d’arbres als voltants de Beijing com a una mena de “Gran Muralla Verda”, el cert es que sembla que ni això resulta suficient per frenar l’accelerat procés de desertització en que es troba el nord de Xina. La transformació de terres de pastoreig en terres de cultiu, l’erosió del sòl causada per la deforestació i la construcció imparable d’edificis i polígons industrials (fruit de la bombolla de la que que us parlava ahir) i un ús dels recursos hídrics completament irracional estan actuant com els millors aliats del Desert del Gobi que s’expandeix imparablement cap al sud. Propera parada: Beijing.

Fotos: xinhuanet.cn

Per cert, que ahir a la nit vaig tenir la brillant idea de deixar la finestra de la sala d’estar oberta per a ventilar l’habitació. No volgueu saber com estava tot…

La Nova bombolla

Març 19, 2010

Tot i l’espectacularitat del creixement econòmic xinès en les tres darreres dècades, algunes parts d’aquest procés presenten un futur un xic preocupant. Xina s’ha limitat a abraçar amb totes les conseqüències el sistema capitalista i sembla també, entestada, a repetir-ne alguns dels seus ominosos errors.

Un d’aquests punts febles és, encara que sembli mentida, una bombolla immobiliària que aliena al crack econòmic del 2008 continua inflant-se a una velocitat preocupant. A diferència dels casos americà o espanyol on una part d’aquesta especulació tenia l’ orígen en capitals exteriors amb ànim especulatiu, a Xina aquest procés és fonamentalment intern. Les grans fortunes sorgides amb el creixement dels darrers anys han vist en el sector immobiliari una forma ràpida i fàcil de fer créixer les seves inversions.

El final de tots aquests processos especulatius és per tots conegut. El més greu de tot és que és precisament Xina el país que en aquest moment estira del carro de l’economia mundial. Un enfonsament de la seva economia en un context com l’actual, sumiria l’economia global en una crisi de dimensions mai vistes. Avís a navegants.

Per a saber-ne més, a continuació, un bon article d’el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a Beijing sobre l’estratosfèric increment del preu de la vivenda que té lloc a les grans ciutats xineses en els darrers 5 anys.

L’encariment de la vivenda en més del 10% mensual a la Xina s’ha convertit en un problema social

ADRIÁN FONCILLAS
PEQUÍN

Les anteriors mesures adoptades pel Govern central i les administracions locals de la Xina intentaven frenar l’especulació. Van crear un nou impost sobre la plusvàlua en la revenda de vivendes en menys de cinc anys. També van obligar a incrementar el desemborsament inicial per adquirir una segona residència.

Fins que va ser censurada, la sèrie de l’any a la Xina eraAmb la casa al damunt. Amb guions dolorosament costumistes, explicava les desventures de dues germanes per adquirir una vivenda. Una hi destinava les dues terceres parts del salari; l’altra agafava la drecera del concubinat amb un corrupte funcionari del partit. La història estava ambientada a Xangai, però tot el país s’hi va veure reflectit.

La bombolla immobiliària és ubiqua a la Xina, en les converses al carrer, a la premsa o al Gran Palau del Poble, on aquesta setmana es va celebrar l’anual Assemblea Nacional Popular (ANP). Les dades del preu de la vivenda urbana són una successió de rècords: van pujar el 10,7% al febrer, el ritme més alt en dos anys i superior al 9,5% del gener, al 7,8% del desembre i al 5,7% del novembre.

Beneficis alts

En zones de Pequín i Xangai es van encarir un 50% l’any passat. A la paradisíaca illa de Hainan, destí preferit dels xinesos per torrar-se al sol, van pujar un 30% en dues setmanes. El fenomen no es limita a les pròsperes ciutats de l’est, sinó que s’ha estès a altres de l’interior com Nanjing, Chongqing o Kunming. No sorprèn, doncs, que la principal immobiliària nacional, China Vanke Co., anunciés recentment uns beneficis el 2009 de 573 milions d’euros, que suposen una millora del 32% respecte al 2008.

La vivenda és un problema nou per als xinesos. Fins a l’obertura, 30 anys enrere, era assignada per l’Estat. El contrast és sagnant, ja que avui pateixen una de les relacions entre salari i vivenda més altes del món: necessiten 20 anys de sou per a un pis.

La preocupació per l’augment de preus de Pequín és doble. Per un costat estimula el tan temut malestar social, i aquesta vegada no només en les tradicionalment patidores classes baixes, sinó també en la puixant i mimada classe mitjana. Per l’altre, boicoteja el programat relleu del patró econòmic. Amb la càrrega immobiliària actual, és difícil que els xinesos es llancin a gastar i augmentin el consum intern, cridat a ocupar el paper capital de l’exportació.
El tema és molt present a l’agenda governamental, com va quedar plasmat en els recents discursos del primer ministre, Wen Jiabao, a l’ANP. La resposta no ha estat tèbia. Les mesures inclouen el final de les ajudes fiscals als compradors de la primera vivenda i la pujada dels tipus d’interès als compradors de les successives. També s’imposen taxes especials sobre projectes urbanístics no residencials i es construiran tres milions de vivendes de protecció oficial. Els mesos anteriors ja s’havia dificultat l’obtenció de crèdits, especialment d’hipoteques.

Les advertències sobre la temuda bombolla immobiliària són contínues. El Banc Mundial l’hi ha repetit a Pequín recentment. James Rickards, expert en crisi i exdirector del fons de cobertura de derivats financers Long Term Capital Management, va dir que pot ser «la bombolla més gran» de la història.

La possible bombolla xinesa té indubtables ressons en la nord-americana. Malgrat que espanten els efectes de l’explosió de primera, donades les implicacions de l’economia xinesa en la salut global, hi ha raons per a la tranquil·litat. El ferri timó econòmic de Pequín, que controla els bancs i les seves polítiques creditícies, permet un marge de maniobra més gran, i el 50% de les compres de cases a la Xina es paguen en efectiu, mentre que les hipoteques als Estats Units arriben al 90%

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=696748&idseccio_PK=1009

La Xina d’aquí

Març 15, 2010

Bon documental emès ahir per TV3 al programa 30 minuts sobre l’immigració xinesa a Catalunya. El podeu veure aquí:

La Xina d\’Aquí

I Like Chinese

Març 11, 2010

Avui com a homenatge dual als xinesos i al meu admirat grup Monty Phyton us passo una cançó de l’any 1980 que el famós sextet britànic va dedicar al poble xinès. La cançó, tot i tenir ja 30 anys, demostra com els tòpics a l’entorn dels xinesos, lluny de desaparèixer continuen avui dia plenament vigents. Tot i això, una de les estrofes llança un missatge amb el qual no podria estar més d’acord: “The Chinese will survive us all without any doubt” (sens dubte els xinesos ens sobreviuran a tots nosaltres).

Aquí a sota, la lletra:

The world today seems absolutely crackers,
With nuclear bombs to blow us all sky high.
There’s fools and idiots sitting on the trigger.
It’s depressing and it’s senseless, and that’s why…
I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees,
Yet they’re always friendly, and they’re ready to please.

I like Chinese.
I like Chinese.
There’s nine hundred million of them in the world today.
You’d better learn to like them; that’s what I say.

I like Chinese.
I like Chinese.
They come from a long way overseas,
But they’re cute and they’re cuddly, and they’re ready to please.

I like Chinese food.
The waiters never are rude.
Think of the many things they’ve done to impress.
There’s Maoism, Taoism, I Ching, and Chess.

So I like Chinese.
I like Chinese.
I like their tiny little trees,
Their Zen, their ping-pong, their yin, and yang-ese.

I like Chinese thought,
The wisdom that Confucious taught.
If Darwin is anything to shout about,
The Chinese will survive us all without any doubt.

So, I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees,
Yet they’re wise and they’re witty, and they’re ready to please.

All together.

[verse in Chinese]
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Wo ai zhongguo ren. (I like Chinese.)
Ni hao ma; ni hao ma; ni hao ma; zaijien! (How are you; how are you; how are you; goodbye!)

I like Chinese.
I like Chinese.
Their food is guaranteed to please,
A fourteen, a seven, a nine, and lychees.

I like Chinese.
I like Chinese.
I like their tiny little trees,
Their Zen, their ping-pong, their yin, and yang-ese.

I like Chinese.
I like Chinese.
They only come up to your knees..

Surrealista? Sí, però cert. Tot és possible a Xina, el país de la picaresca on fins i tot els espanyols més doctes en l’art de la trampa i l’engany haurien de venir a aprendre valuoses lliçons.

La darrera “moda” entre alguns camperols xinesos és ni més ni menys que “plantar” cases als seus terrenys en lloc de qualsevol altre cultiu. El motiu? L’alta rendibilitat del totxo en els territoris xinesos de més desenvolupament. L’altre dia us parlava en un post del macroprojecte de desenvolupament de línes de TGV que el govern xinès té previst el·laborar durant la següent dècada. Quilòmetres i quilòmetres de línes de TGV impliquen òbviament milers d’expropiacions als pagesos que treballen les terres per on passaran les futures infrastructures. Especialment en aquelles àrees més densament poblades, és a dir les de l’est del país.

A part del ferrocarril, les autovies, autopistes, carreteres, polígons industrials i tantes altres obres públiques engades pel govern xinès com una mesura anti-crisi, van esquitxant lenta però inflexiblement la geografia de les províncies costaneres. Si un viatja per aquests territoris, descobrirà un territori literalment trinxat per excavadores, grues, perforadores, etc… Un paisatge que ja no es rural però tampoc urbà. Com deia el gran Rafael Poch per trobar un exemple que ens és a tots més proper, l’est de Xina és com la comarca del Vallés Occidental però a una escala de centenars de milers de km2.

Com deiem, la proliferació sobtada i sobredimensionada d’obra pública genera a l’any centenars de milers d’expropiacions. Tot i que a Xina la terra és en última instància propietat de l’estat (sent-ne el camperol tan sols l’usufructuari), al ser el mode bàsic de vida bàsic d’aquells que la treballen, en cas d’expropiació tenen dret a una indemnització. La suma de diners, tot i no ser res de l’altre món, és més elevada depenent del nombre de construccions  o de m2 que s’hagin d’enderrocar dins de la finca. Així, darrerament s’observa com molts camperols xinesos “planten” construccions als seus terrenys a la més mínima notícia o rumor de que una infrastructura ha de passar per les seves terres.

És el que passa per exemple a les afores de la ciutat de Wuhan, d’on són les fotografies. Darrerament sembla que el govern ha descobert “el pastís” i en molts casos ha enviat a les forces anti-disturbis per contenir als camperols mentre les excavadores enderroquen centenars de construccions il·legals sorgides del no-res. En altres casos, si no s’han fet amb antel·lació estudis i cassacions del terreny és gairebé impossible dilucidar si aquells edificis són anteriors a la planificació de l’obra.

Una dona plora desesperada mentre les màquines enderroquen la seva “collita”.

Com veiem, els edificis estan construïts amb els pitjors i més barats materials. Estructures molt fràgils que, com si es tractés d’un castell de cartes, cauran senceres a la primera embestida de les màquines. Sembla ser que en cas d’expropiació exitosa la suma de diners obtinguda pot duplicar allò invertit en la “plantació” de cases. D’aquí la rendibilitat del cultiu. No obstant, en cas de “descobriment” de la trama el camperol perd tot allò invertit, i tan sols li resta com a consol recollir la runa i els materials per malvendrel’s posteriorment.

Un cop dispersats els manifestants, els antiavalots es prenen un descans contemplant  l’enderroc.

Els camperols utilitzen totes les eines de que disposen per boicotejar l’enderroc.

La qualitat de la construcció (fang enlloc de ciment!) denota la provisionalitat del cultiu de totxo.

Acabat l’enderroc tan sols queda recollir allò aprofitable i, qui sap, provar sort a un altre lloc.

Ja veieu, sembla ser que l’especulació no és només patrimoni de Wall Street.

Podeu llegir la notícia sencera a:

http://www.chinahush.com/2009/12/18/chinese-farmers-are-growing-houses-instead-of-growing-food/

Japó es un país francament extrany, singular, que pot cridar l’atenció per multitud d’aspectes o anècdotes. La que avui us il·lustrem és l’extranya propensió dels japonesos a perdre o deixar guants en multitud de llocs públics, una situació que en tan sols 3 setmanes vam viure i veure en multitud d’ocasions fins que, extranyats de tal raresa, vam decidir començar a fotografiar-los: aquí en teniu uns quants.