Per fi, vacances…

Juliol 16, 2008

Ha hagut de passar un llarg temps pero per fi, ja són vacances i com no, al blog també li toca descansar una miqueta. Després de suportar un dur hivern de 6 mesos ara toca gaudir de la calor i la platjeta, condicions que òbviament no trobarem a Beijing. A partir de demà viatjarem uns dies per l’interior de Xina i tot seguit, fugint de la crisi del Barça, l’onada d’espanyolisme rampant, el dèficit fiscal i el canvi climàtic, estarem un mes incomunicats a les Filipines, tot el mes d’agost.

Això vol dir que durant tot el mes d’agost no seré pas a Beijing i en conseqüència em perdé les olimpiades i no podré fer cap mena de crònica al respecte… Bé, si que podré però amb algunes setmanes de retard. Probablement em perdré el Beijing visualment més net i més bonic que s’ha pogut contemplar mai, però també, sortosament, em perdré el Beijing més fals, més de cartró pedra, més bulliciós i amb més histèria col·lectiva que s’haurá pogut contemplar mai. Ha estat una decisió prou reflexionada: no se m’hi ha perdut res a Beijing a l’agost, ni tan sols cap feina, els emoluments de la qual fessin repensar-se la decisió.

Aquest agost doncs, será per desconnectar, recarregar plies i sobretot per aprofitar una oportunitat que dificilment es presenta dues vegades: poder gaudir d’un mes de selves i platges tropicals a un preu irrisori. Segurament seran també, les meves últimes vacances com a estudiant. La bona vida s’ha gaudit tant com s’ha pogut i probablement això de tenir 1 mes i mig sense cap obligació, serà un luxe que recordaré amb nostàlgia quan m’hagi d’incorporar (o reincorporar), més d’hora que tard, al món laboral.

Així que el post d’avui es per acomiadar-me de tots vosaltres fins al mes de setembre, data de retorn amb nova munició d’anècdotes i tota mena de parides similars a les que heu pogut anar llegint durant tot aquest any. Gràcies a tots i a totes, que tingueu una molt bona Festa Major Alternativa (ja van 2 anys que me la perdo) i fins a principis de setembre!

Bon Estiu!!

Anuncis

La Gran Muralla al mar

Juliol 13, 2008

El passat cap de setmana varem anar al punt on la Gran Muralla “desemboca” al mar. Una part que els xinesos anomenen Laolongtou, és a dir “el cap del vell drac”. De fet, de vell en té bastant poc, doncs fins fa escassos vint anys aquest fragment a dures penes constava de quatre roques mal disperses a mode d’espigó marítim. La reconstrucció ha estat total i quan un és allà  té més la sensació d’estar en una mena de parc temàtic que no pas en un indret històric. És un sentiment bastant freqüent quan es visita el patrimoni històric xinès.

Com ja hem dit algunes vegades la Gran Muralla, tot i el misticisme i l’admiració que desperta a occident, és i ha estat una de les obres més inútils de la història de la humanitat. Si bé és cert que és el símbol més clar i exagerat de la divisió entre nòmades i agricultors, també ho és que durant els seus gairebé 2000 anys d’existència no va poder impedir tota mena d’invasions bàrbares, fossin mongoles, manxús o d’altres tribus estepàries el rastre històric de les quals s’ha difuminat completament en el temps. A més, les successives reconstruccions de la Gran Muralla durant la seva dilatada existència tan sols varen ser dutes a terme per dinasties purament xineses, és a dir agricultores. Quan els Tang (turcs) al s.VII, els mongols (s.XIII) o els manxús (s.XVII) van regir els destins de Xina, no van dedicar ni un sol cèntim a refer tan megalòmana estructura, doncs sabien prou bé que gràcies a les seves debilitats ells havien pogut arribar al poder.

Ja que els Qing, foren l’última de les dinasties imperials que va governar Xina  des del s.XVII fins al s.XX (bé, hi ha gent que diu, no sense raó, que el Partit Comunista és en realitat una nova dinastía i de fet no es comporta d’una forma gaire diferent a les seves predecessores) això suposa que la majoria de trams de la Gran Muralla  han estat abandonats durant 400 anys. El seu estat ruinós es va mantenir fins ben entrada la dècada dels 80, quan novament una altra “dinastía” xinesa, va emprendre’n de nou la reconstrucció, tot i que aquesta vegada per motius molt diferents.

Si voleu saber una miqueta més sobre la història de la Gran Muralla, podeu clicar aquí.

Cunyaaat!

Juliol 11, 2008

Que el concepte de publicitat que tenim a occident difereix força del que tenen a la Xina, crec que es una cosa ja per tots coneguda o deduïda. No obstant, i sense cap ànim de caure en la reiteració, avui us passo la imatge d’un cartell publicitari que vaig poder fotografiar la setmana passada en una cèntrica estació de tren Beijingesa.

L’anunci és d’una coneguda llaminadura que, més a l’hivern que a l’estiu, hom pot trobar de forma omnipresent als carrers de la capital xinesa. Com es veu a la imatge, és una espècie de fruita dolça que a sobre té un recobert carmelitzat. La combinació és una explosió de dolçor i sucre sense limitacions poc apta per a diabètics o per als amants d’una dentadura sana. Mentre a qualsevol país occidental una “campanya publicitaria” com la de la fotografia faria de ben segur caure fins a l’abisme el consum d’aquest producte, aquí contrariament continua venent-se per a deleït de infants i adults. Qui sap si el seu ideal és el d’arribar a la vellesa amb aquest “entranyable” aspecte…

Fa ja uns 15 dies alguns vau poder veure a Tv3 a la carta, un interessant 30 minuts  sobre la situació dels drets humans a la Xina i els Jocs Olimpics. Tot i ser dos temes que no tenen gaire a veure, darrerament és gairebé impossible mencionar-ne un sense acabar esmentant l’altre. És una situació que em produeix fástic i cansament, però cal recordar que el primer a polititzar els JJOO ha estat el propi govern xinès, envoltant l’esdeveniment d’una espècia de mística patriòtica.

Com que els xinesos, per influència nord-americana, saben molt bé que avui dia és molt més important guanyar les batalles de la imatge que no pas sobre el terreny de combat, els JJOO de Beijing des del mateix moment de la seva concessió, van ser planificats i dissenyats no tant com un esdeveniment esportiu sinó com un rentat de cara internacional per a la Xina. 15 dies d’imatge i més imatge per voler convèncer tothom del ressorgir polític, econòmic, social, espiritual, etc… d’una Xina que ja ha despertat. Si la jugada els acaba sortint bé, haurà estat una excel·lent operació i una magnífica inversió. Ara bé, plantejar uns JJOO en aquests termes també comporta grans riscos i grans debilitats, de les quals s’estan donant ja compte. Si qualsevol incident per petit que sigui se’ls escapa de les mans, els JJOO de Beijing podrien ser recordats per sempre més per aquest fet. Tot i això, a aquestes alçades ja és impossible de rectificar i per això a mesura que s’acosta el dia de la inauguració, els nervis i la paranoia conspirativa es van apoderant de les autoritats i els seus agents. Per sort encara, no pas de la població.

Sense més dilacions i per aquells que no el van poder veure, us passo el citat documental:

Part 1/4:

Part 2/4:

Part 3/4:

Part 4/4:

Plou i fa sol

Juliol 7, 2008

Ahir va fer un dia assolellat a Beijing. És un fet realment excepcional per aquestes dates i no és pas perque plogui massa. En totes les ciutats del món la contaminació és sempre més elevada en els mesos d’estiu, però en el cas de Beijing, assoleix uns nivells tan insostenibles que arriba a esmorteïr els rajos solars deixant durant setmanes una calitxa espessa, grisa i enganxosa que tot ho envaeix. Sembla però que aquesta situació no molesta pas gaire a bona part dels seus ciutadans a jutjar per la següent fotografia.

Beijing i un bon grapat de ciutats xineses, deuen ser encara els únics indrets del món on quan fa un sol que espatarra es poden veure molts més paraigües pel carrer que no pas quan plou. Per què? Senzillament per que el concepte o cánon de bellesa femení xinés fixa l’ideal en la blancor de la pell. Quan més blanc més bell. La morenor és associada a la pobresa, el camperolat i les feines poc qualificades de sol a sol. La blancor malaltissa en canvi, amb la riquesa, la ociositat, la delicadesa o el refinament. És curiós observar com anys de revolucions i de règim comunista no han fet variar el més mínim un cànon de bellesa que es remonta segles enrere i que sembla fortament arrelat en l’imaginari col·lectiu del poble xinès.

Així, el concepte de “prendre el sol” és inconcebible aquí. S’enten llavors que entre els milers de quilòmetres de costa xinesa, costi ingents esforços trobar una platja decent (l‘illa de Hainan n’és la gran excepció) on remullar-se i poder veure’s els peus dins de l’aigua. Les seccions de cosmètics dels supermercats desborden plenes de sabons, cremes i pòcimes blanquejadores per satisfer les fèmines xineses i la seva síndrome de “Michael Jackson”. Les locions protectores solars en consequència, brillen per la seva absència. Quan la ciutat es grisa i envoltada d’una boira espessa, milions de xineses surten al carrer alleujades, doncs cap raig de sol pertorbarà la tan ben cultivada blancor de la seva pell. Quan s’aixequen pel matí i els raigs de sol entren per la seva finestra exclamen “bff! quin mal dia que fa!”

Xina lliure de bosses

Juliol 4, 2008

Pel blog d’en Jordi m’assabento que ahir dia 3 de juliol es va cel·lebrar a Catalunya el “Dia sense bosses de plàstic“. Una bona iniciativa sens dubte però del tot insuficient per conscienciar a la població de l’alt nivell de contaminació que generen aquests objectes i canviar-ne definitivament els hàbits de consum. Si no es prenen mesures reals, la celebració dels Dies Sense… (X) ja s’esta veient que serveix de poca cosa, tal com sol passar cada any per exemple amb el Dia sense cotxes, que presenta uns nivells de tràfic i retencions similars als de la resta de dies de l’any. Está molt bé per conscienciar a la gent, però no podem seguir anys i panys enquistats en els “Dies Sense…” i després tornem-hi tots.

Al post del passat 10 de gener, us parlava de la nova llei que s’havia aprovat a Xina en contra de l’ús indiscriminat de les bosses de plàstic fines, que arribava als estratosfèrics nivells de 3.000 milions al dia. 2 per dia i habitant. La llei prohibia completament l’us de les bosses vermelles ultrafines com les que veieu a la fotografia en tot el territori xinès:

bosses-plastic.jpg

A part d’això també establia que les bosses de plàstic de supermercats i comerços serien de pagament, amb un cost que varia des de els 0,04€ als 0,06€ depenent del tamany o l’establiment. Que a Xina, un dels països amb legislacions mediambientals més laxes, uns índexs de contaminació galopants, i denunciat repetides vegades per incomplir tot allò incomplible, ens hagi ja passat al davant amb una iniciativa tan senzilla com efectiva ens hauria de fer reflexionar sobre el grau de conscienciació que existeix a la nostra societat i sobretot a la nostra classe política.

Tot i aprovar-se al més de gener, la llei no va començar a entrar en vigor fins l’1 de juny, es a dir tot just fa un mes. Va anar acompanyada d’una gran campanya de publicitat i realment un servidor i molts altres milions de xinesos si que vam poder notar amb força l’abans i el després. Avui, almenys a Beijing, ja és gairebé impossible trobar bosses que no siguin de pagament. Tan sols en alguns mercats o tendes de carrer, poc permeables a tota mena de legislació, es continuen donant les bosses de plàstic ultrafines. Segurament en moltes parts del territori xinès on el poder estatal és dèbil, la mesura és de difícil aplicació sense un nivell de consciència elevat que molts dels seus ciutadans encara no tenen, però almenys ha servit per reduir dràsticament aquell consum desaforat.

En definitiva, val més tard que mai però cal donar suport a la mesura que promou la Fundació Catalana per a la Prevenció dels Residus i el Consum Responsable d’aplicar una ecotaxa sobre cada bossa de plàstic de 0,20€. Seria una mesura molt útil no només per reduïr-ne el consum sinó per desenmascarar algún que altre empresari o entitat que podria molt ben ser que s’hi oposés…

Chinglish

Juliol 3, 2008

Els JJOO s’acosten, i amb ells també les preocupacions i les presses de molts xinesos per fer-se entendre al món en la llengua de Shakespeare. Com tots sabeu però, les presses gairebé sempre són males conselleres, com a mostra us passo uns curiosos videos on podreu veure les curioses i esforçades traduccions que hom pot trobar diariament en el frenètic Beijing.

Per als catalano-parlants:

Per als que dominin l’anglés: