Estem de Llet

Novembre 3, 2008

Ara que ja han passat uns dies des de la famosa polèmica de la llet sembla que les aigües tornen a baixar més calmades. O no. Evidentment el consum de llet no és encara (i trigarà a ser-ho) igual que abans, però mica en mica les empreses supervivents del tsunami làctic (la crisi s’ha endut per davant 2 gegants lleters xinesos com eren  Sanlu i Mengniu) intenten reestablir la confiança del consumidor amb tímides mesures com les que veiem a la fotografia:

Si us hi fixeu bé al brick de llet hi ha enganxat un gomet verd amb una inscripció. Vejem-lo ampliat.

Bé, perdó, potser veure’l més aprop no us ajuda gaire a saber que diu exactament. La traducció seria: “el producte ha superat les inspeccions i está totalment d’acord amb la normativa per a la limitació de melamina”. Bé, tot és qúestió de confiança… limitació de melamina? Això vol dir que no n’hi ha? o que n’hi hem posat més poqueta per si així no és tan perillosa? No sembla un missatge gaire tranqulitzador… Per sort jo, com a bon mamífer que ja ha superat la fase de lactància, ja fa temps que no bec llet però no deixo de pensar en el dilema que afronten la major part de pares xinesos a l’hora de donar de menjar als seus fills.

Així, tot i que el govern xinès en un gest sense precedents (alguna cosa es mou a la Xina) ha reconegut la seva responsabilitat en la crisi, no sembla que la confiança en el consumidor es reestableixi així com així, i menys en un poble com el xinès que té motius històrics de sobra per desconfiar dels seus governants. Una prova d’això que dic és que la psicosi alimentària ha transcendit l’estricte àmbit làctic i ja ha passat a altres sectors alimentaris.

Ja fa uns dies que a Beijing tothom et diu i et recomana que no compris taronges. Taronges? Que extrany penses, ja que els xinesos sempre els manca temps per fer-te un discurset sobre el que és i no és bo menjar per a la salut, que els hi ha agafat ara amb les taronges? Fins ara creia que eren un aliment saludable… Potser també duen melamina? No, però tampoc es per estar gaire tranquil. L’últim rumor que corre per Beijing és ni més ni menys que hi ha una partida de taronges infestades de cucs generats a causa dels pesticides.

Sent racionals no s’ha de patir per res, ja que tot sembla un dels altres rumors sense fonament, però un per si de cas ja no compra taronges. És una prova de que els xinesos, sempre desconfiats, ja no es refien de res. Els repetits escàndols han generat que la inseguretat alimentària, una cosa que no apareix a la premsa però si a les converses, sigui d’aquelles que fa feredat. Tothom sospita (no sense raó) que el cas de la llet no ha estat sinó la punta de l’iceberg, que no hi ha controls seriosos i que amb la màxima del benefici a qualsevol preu que s’ha implantat amb força en aquest país, el següent escàndol no trigarà en caure. Esperem que s’equivoquin però, motius per a la confiança, no gaires.

Anuncis

Avi Park

Octubre 23, 2008

Quan un camina per qualsevol ciutat xinesa, i Beijing lògicament no n’es cap excepció sinó més aviat la més gran de totes les regles, no deixa d’observar amb curiositat l’abundància de parcs públics amb gronxadors que hi ha arreu. De vegades els gronxadors no només es limiten als parcs públics sinó que (com el de la foto) també se’n troben en qualsevol recinte de cases. En general són tots força nous, ben cuidats i amb el terra cobert amb rajoles de goma.

No obstant paradoxalment la quantitat i qualitat dels parcs és inversament proporcional al nombre d’infants que en fan ús. Mai s’hi veu cap nen jugant. D’acord que la política del fill únic ha reduït força la natalitat a les ciutats, però això no vol dir que hagi acabat amb tots els infants i encara menys amb les seves ganes de jugar.

A que és degut? Senzillament a Xina, a diferència d’altres països del món els adults, i en major mesura els jubilats, han colonitzat plenament aquest “ecosistema” urbà. Com ho sentiu, els gronxadors a Xina són per a ús i gaudi de la gent de la segona i tercera edat. A part de ser un lloc d’encontre social, és també i encara que no ho sembli, una de les millors i més barates inversions en sanitat. A qualsevol hora del dia, en qualsevol moment de l’any, trobes a gent gran exercitant musculs i extremitats. Alguns, ancians amb una asombrosa flexibilitat i una salut de ferro.

Vistos els resultats positius em faig la pregunta: Seria aplicable això al nostre país? Bé, materialment sens dubte. El cost en la construcció d’aquests parcs no seria res en comparació amb la quantitat de diners que s’estalviaria la sanitat pública tan sols en el tractament de dolències musculars. El principal problema que ho fa inviable és la mentalitat. Si a Catalunya o a qualsevol lloc d’Europa un avi o àvia es posa a moure les caderes i a fer unes extranyes flexions en un gronxador públic, immediatament será posat al catàleg de sonats del barri. Una llàstima… En fi, però per intentar-ho que no quedi, així que per un cop i sense que serveixi de precedent, em disposo a fer una solemne crida:

“AVIS I AVIES DE CATALUNYA!! COLONITZEU ELS GRONXADORS!!!”

Mala llet

Setembre 24, 2008

La paraula Xina torna a estar aquests dies en boca de tothom. I de nou fent referència a males notícies. Si anteriorment havien estat la qualitat de les joguines o de la pasta de dents, aquest cop ha tocat el torn a la llet. 22 de les 109 empreses làctees de la Xina (entre les quals els dos principals gegants del sector Sanlu i Mengniu) han hagut de retirar els seus productes del mercat degut a una intoxicació massiva per l’ús indiscriminat de melamina en els seus productes. El nombre de víctimes ja ascendeix a 4 i són més de 13.000 els infants hospitalitzats afectats de problemes renals.

De nou un revés pels productes Made in China, mundialment famosos per els seus baixos costos i també per la seva baixa qualitat. És una situació que genera i seguirá generant conseqüències indesitjables, però que té unes causes molt clares:

Xina és un país en desenvolupament que produeix béns i serveis no només per als seus 1.300 milions d’habitants sinó també per a bona part de la població mundial. Aquest paper en l’economia mundial és relativament nou, s’ha esdevingut en els darrers 20 anys. Per a moltes empreses xineses, encara avui dia, quan senten a parlar de controls i estándards de qualitat els sona a grec (com diuen ells enlloc d’utlitzar la nostra vella i gastada frase de “em sona a xinès”). En tan sols 20 anys han pogut desenvolupar admirablement una indústria amb una capacitat productiva encomiable, però trigará bastant més a posar a l’alçada un sistema efectiu i fiable de controls productius i de qualitat. A Europa vem trigar força més anys a aconseguir-ho i a l’Estat Espanyol algú encara recorda el cas de l’oli de Colsa com a exemple que no estem en condicions de donar lliçons a ningú.

Una segona causa, més important que la primera, és la pressió del preu i l’avarícia del benefici. Les empreses xineses (amb la complicitat també dels inversors occidentals) están obligades a fabricar a un preu de cost molt baix, senzillament per tal de colocar al mercat productes amb un preu assequible a una població amb un poder adquisitiu majoritàriament baix i a la qual es vol fer adquirir pautes de consum que anteriorment no tenia (el consum de llet és relativament recent a Xina, i vist el que ha passat aquests dies no se li augura gaire bon futur). Els estrets marges de benefici col·loquen aquestes empreses al límit de l’encara tova legalitat. Per tal de produïr a preus baixos i beneficis alts cal retallar costos, i ja hem vist d’on els han retallat les empreses lactees.

Deixant les lamentables conseqüències al marge, és interessant veure aquests dies com emergeix lentament a Xina una certa consciència cívica com a mecanisme de pressió al poder: els fórums d’internet bullen de comentaris i al carrer la indignació és la tònica general. La pressió popular ja s’ha cobrat una víctima en forma de dimissió (Li Chang Jiang, cap de l’Agència de Seguretat Alimentària) i ha obligat al ministre de sanitat Chen Zhu a comparèixer públicament per donar explicacions. Les penes de presó o mort per als responsables de l’empresa (que sabien de l’escàndol mesos abans de que es produís i van esperar fins a despres dels JJOO per no tacar l’esdeveniment) es preveuen exemplars, com sol passar a Xina en aquests casos tan “populars”.

Tot i la Mala Llet, de ben segur que el cas contribuirà no només a la millora dels controls de qualitat en general sinó també per adonar-nos que alguna cosa es mou, i seriosament, en la societat xinesa.

El segle XX va ser un segle convuls per a Xina, plè de revoltes i revolucions. Al s.XXI per sort, els ànims sembla que s’han calmat una mica però tot i això el fervor “revolucionari” dels xinesos no decau. Atenció a la notícia que es va publicar fa 5 dies a la versió en castellà de la pàgina web de l’Agència Estatal de Notícies Xinhua. Dissortadament, un servidor encara no ha pogut veure ni gaudir de cap dels suposats 5.333 nous lavabos públics “civilitzats”. Contenir la respiració abans d’entrar continua sent una cosa tant desagradable com necessària.

aixi.jpg

Enfoque de China: Vive Beijing “revolución de los retretes” ante proximidad de Olimpiada

BEIJING, 20 jun (Xinhua) — De paseo por la Avenida Chang’an de  Beijing en mayo, Kevin Born fue atraído por una construcción antigua  de estilo chino con delicados tallados en madera y pintura deslavada,  sólo para descubrir que se trataba de un retrete público, resultado  de la “revolución de los retretes”.

Dentro, encontró un piso de granito, sistema de desagüe de sensor  remoto, secadora de manos automática y música ambiental.  Difícilmente podía creer que apenas hace tres años cuando viajó a  China por primera vez, el satisfacer sus necesidades fisiológicas  era una experiencia difícil de soportar.

“Tenías que respirar profundamente y entrar rápidamente al  retrete. Contenías la respiración, con la cabeza hacia arriba sin  ver nunca hacia abajo. Después salías rápidamente para respirar aire  fresco. Todo en 30 segundos”, recuerda Kevin de 30 años de edad, un  ingeniero de Alemania.

La capital china lanzó una campaña de tres años, con una  inversión de 400 millones de yuanes (57 millones de dólares USA),  para modernizar sus retretes públicos en 2005, como parte de su  esfuerzo de preparación de los Juegos Olímpicos 2008.

Con la construcción y renovación anualmente de 1.000 retretes,  los sitios fétidos de la parte trasera de la calle están siendo  sustituidos por retretes limpios y con buen mantenimiento.

Ahora, Beijing puede enorgullecerse de que los usuarios son  capaces de encontrar uno de los 5.333 retretes públicos, que cuentan  con signos de mujer y hombre blancos estandarizados, en la zona del  centro y que entre sí se localizan a cinco minutos de distancia  caminando.

Además, habrá 700 retretes en sedes olímpicas para cuando  comiencen los Juegos de Beijing y 800 más en lugares cercanos.

Asimismo, las autoridades han exigido a restaurantes, bares y  centros comerciales que den un mantenimiento apropiado a los  retretes, no sólo por el bien de sus negocios sino también para  mostrar un Beijing más civilizado.

“Como la sede de los Juegos Olímpicos 2008, Beijing está tratando  de mejorar el estado de sus excusados y volver satisfactoria cada  visita a un retrete público para millones de atletas y visitantes  este verano”, dijo Yu Debin, subdirector del Buró Municipal de  Turismo de Beijing.

La construcción y administración de los retretes en una ciudad  reflejan el nivel de civilización y los niveles de vida de una  sociedad, dijo Ma Kangding, un funcionario de la Comisión Municipal  de Administración de Empresas Públicas, encargada de supervisar la  “revolución de los retretes”.

En la década de los 60, cuando China seguía luchando por alimentar  y vestir a 600 millones de personas, la higiene de los retretes era  considerada una cuestión trivial. Sin embargo, la prosperidad  económica desde fines de la década de los 70 ha cambiado  dramáticamente el panorama y transformado a los retretes públicos de  las principales ciudades como Beijing y Shanghai.

En el año 2002, cuando Beijing obtuvo el derecho a organizar los  Juegos Olímpicos 2008, la ciudad aceleró la renovación de los  retretes públicos. La designación “W.C.” fue sustituida por “retrete”  y se estableció una serie de retretes de cinco estrellas en los  atractivos turísticos. Para guiar a los usuarios hacia el retrete  más cercano, el gobierno ha incluido señales en los mapas turísticos  y equipará este año al dispositivo de búsqueda en línea instalado en  las calles principales del centro con mapas electrónicos de retretes.

Las remodelaciones también incluyeron dispositivos de alta  tecnología para ahorrar agua y neutralizar olores. El equipo de  conservación del agua está siendo ajustado a los baños de todas las  sedes olímpicas, donde los lavabos y excusados están equipados con  válvulas de descarga inductiva, que sólo usan una décima parte del  agua en comparación con los excusados ordinarios.

La ciudad también estableció un equipo de 8.000 de personas  dedicadas al mantenimiento de retretes, cada uno de sus miembros es  responsable de un retrete específico para garantizar la limpieza  frecuente y completa. El equipo también recibió capacitación en  estándares y técnicas de higiene, información sobre los Juegos  Olímpicos y práctica de expresiones en inglés, dijo Ma Kangding.

“Cada semana se realizan inspecciones selectivas y el resultado  es revelado en el sitio de internet de la Comisión Municipal de  Administración de Instalaciones Públicas, lo cual afectará el  ingreso del personal de mantenimiento”, dijo Ma.

En más de 30 pruebas realizadas por los organizadores de la  Olimpiada, los excusados para ser usados en cuclillas en muchas de  las sedes nuevas y remodeladas provocaron quejas frecuentes de los  extranjeros. A pesar de que las sedes olímpicas ya fueron concluidas,  se harán unos cuantos cambios para sustituir esos excusados por los  de asiento.

“No todos los excusados serán cambiados, pero los de los  periodistas, atletas y personalidades muy importantes sí”, dijo Yao  Hui, el subdirector de administración de sedes olímpicas.

La educación sobre el uso apropiado de los retretes es otra tarea  importante, dice Ma Kangding. “La buena imagen de los retretes  modernos se pondrá por los suelos si los usuarios no cambian sus  malos hábitos. Alguna gente sigue dejando pisadas en los asientos de  los excusados o incluso se lleva todo el rollo de papel de baño”.

El gobierno distribuyó folletos gratuitos para promover el  “comportamiento civilizado”, que incluye temas como uso de retretes,  la práctica de escupir y el saltarse sitios en filas. Dentro de los  retretes públicos se colocaron en las paredes recordatorios del uso  apropiado de las instalaciones.

Pero sobre todo, dice Guo Weidong, director del Departamento de  Publicidad de la Comisión Municipal de Administración de  Instalaciones Públicas, el mantenimiento de un retrete limpio  depende de “la autodisciplina y de los estándares establecidos por  el público”.

http://www.spanish.xinhuanet.com/spanish/2008-06/21/content_655601.htm

El tamany sí importa

Març 8, 2008

Segur que molts heu vist algun cop a la vida algun anunci de compreses. Gràcies a això, segurament haureu pogut anar seguint la evolució d’aquest objecte en els darrers anys. D’aquelles taules de surf dels anys pretèrits s’ha anat passant a compreses cada cop més petites i absorbents, suposo que per major comoditat de les seves consumidores. Això almenys és el que ha succeït a Europa… No obstant, a la Xina aquesta evolució sembla haver seguit camins inversos. Per a major sorpresa de la comunitat occidental, aquí les companyies rivalitzen per veure qui treu al mercat la compresa més gran i gruixuda possible. De moment la guanyadora ha estat aquesta que veiem a la foto, una compresa de… 40 cm!!

p1000273.jpg

I això que la mida de les dones xineses tampoc és que sigui la d’una valquíria nòrdica, per la qual cosa la majoria no entenem com tan vetust artilugi pot encaixar en cossos tan petits. La dependenta del supermercat al veure’ns interessats per tal meravella de la ciència, intentava explicar-nos (sense èxit) les virtuts del nou invent… llàstima que encara no domini aquest tipus de vocabulari en xinès i no us pugui traduïr el contingut de la conversa.

 

Urinaris de la Xina

febrer 3, 2008

Per fi arriba l’entrada més esperada per tots. Com són els labavos a la Xina?? Alguns s’ho imaginen, però encara no els han vist i sobretot no els han utilitzat.. A continuació un petit catàleg perquè triïn i elegeixin quin els fa més el pes de cara a redecorar els seus cuartos de bany.

1) Model Saw. Inspirat en els urinaris de la famosa saga de pel·lícules de terror. L’oxid i la manca de neteja en anys li han aconseguit donar aquest exquisit toc decadent.

 

model-saw.jpg

 

2) Model rústic. Fet d’autèntica pedra calcària donarà al vostre labavo un toc d’allò més rústic i acollidor. Per sentir’s-hi com a casa.

 

model-rustic.jpg

3) Model Canalé. Per aquells amants de la rajola. Us evitarà les ferragoses molèsties d’haver de tirar de la cadena. Es pot instal·lar per mòduls. El canalé es compartit i les “feines” es fan desaparèixer a base d’una lenta erosió provocada per un filet d’aigua que incessantment anirà “netejant” aquesta tant ben dissenyada regatera.

 

model-canale.jpg

4) Model de succió. De nou sense necessitat de malbaratar aigua. Tan sols cal tenir una bossa de plàstic d’uns quants metres de longitud i un sistema de succió automàtica al vostre inodor. Les feines s’acumularan a una letrina i podran ser reutlitzades per a l’abonament natural de les vostres plantes, tancant així un cicle d’allò més sostenible.

 

modelsuccio.jpg

Sigui quin sigui el model elegit, caldrà unes normes i instruccions bàsiques per al seu ús. La primera es que està prohibit dipositar el paper de WC dins el foradet, so pena d’embussament perpetu de les canonades degut a la seva estretor. Caldrà dipositar-lo a les papereres especialment habilitades al costat de cada urinari, on amb el pas dels dies aniran adquirint un delicat aroma de putrefacció.

La segona norma és la que veureu a continuació:

1)És civilitzat acostar-se al pixar.

 

pixaprop.jpg

2) Si, si, Aixi.

 

aixi.jpg

I fins aquí el primer capítol d’urinaris de la xina. Properament una ampliació del catàleg.

Al final un s’hi acaba acostumant, ho integra en la rutina diaria. No hi ha dia que un no entri al labavo i no observi algun, o alguns, dels petits i indesitjats companys d’habitació. Són una autèntica plaga a Xina. Es clar que un encara es pregunta com es que no n’hi han més tenint en compte les pèssimes condicions higièniques en que es troben la majoria d’espais.
El fet es que ha costat, però per fi ens han arribat imatges inèdites, filmades amb camara oculta, sobre la presència recurrent de cucaratxes als nostres labavos. Això es el que fan un cop tanquem la porta, confiades de que ara ja ningú les observa:

Que posar-se malalt a la Xina havia de ser tota una experiència era una cosa de la qual pocs dubtàvem. Ara bé, també poc ens pensàvem que l’hauríem de patir de prop. Després d’una nit de cap d’any memorable, el nou any 2008 ens tenia preparades algunes sorpreses. No gent no, no he estat jo l’infortunat. Ha estat el nostre company Lluís, al qual vam haver de dur a l’hospital la tarda del dia 1 de gener a causa de una afecció estomacal.

Després de trucar a la asseguradora a Espanya per tal d’activar la pólissa, ens van dir que al no tenir conveni amb aquell hospital ens hauriem de fer càrrec momentaniament de les despeses, i que posteriorment, les reemborsarien.

Despeses?? Hospital?? Dos termes antagònics a Europa, paradís de la seguretat social, pública i universal! Així que bé, just entrar al recinte un podia observar una curiosa imatge com aquesta:

2007_010200124.jpg


Si, si, ho heu llegit bé.. Posa Cashier. En aquesta finestreta era on haviem d’anar cada cop que erem requerits:

“Li hem de posar Suero, Siusplau passi per caixa”

“Li hem de posar una injecció, Siusplau passi per caixa”

“Li hem de fer una prova, Siusplau passi per caixa”

I així successivament. Durant les 24 hores que va estar ingressat, la factura va assolir la meteòrica xifra de 400€!! Per sort la cosa no va ser greu i només va haver d’estar ingressat un dia, de lo contrari hagués hagut d’empanyar algun dels seus órgans per tal de poder prosseguir el tractament.

Lo surrealista del cas va arribar al marxar, quan vam demanar fotocòpies de totes les proves, per tal de poder entregar a l’asseguradora. Al cap d’una estona apareix una enfermera amb un nutrit farcellet de paperassa i ens diu amb un somriure:

Les fotocòpies valen 0,40€. Siusplau, Passi per caixa!”

Doncs així funcionen les coses en aquest país paradoxalment denominat comunista. On copien de manera acrítica tot allò que tingui relació amb els Estats Units, fins i tot un dels seus pitjors defectes.

Ah per cert, en Lluís ja el tenim plenament recuperat, aqui el teniu en plena convalescència (captem també el detall del gorret de l’enfermera):

2007_01020009.jpg