El que molts culers (radicalment en contra del meu criteri) desitjarien: és a dir veure a Gudjohnsen el més lluny possible del Camp Nou, és més a prop de fer-se realitat.

Com alguns ja sabreu Islàndia, fins fa poc un dels 6 primers països del món en renda per càpita i una societat envejable i envejada pel seu alt nivell de vida, està en completa bancarrota. Ha estat el primer en caure a causa de la crisi. El país que fins fa no gaire lligava els gossos amb llonganisses (o en el seu cas potser amb bacallà) está immers en una turbulenta espiral negativa que fa preveure la fi defintiva del “miracle islandès“. Com que la crisi islandesa no és el principal tema que ens ocupa, us passo un enllaç d’un molt bon article on us podreu informar molt millor:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/primero/caer/elpepusocdmg/20081019elpdmgrep_1/Tes

També tots sabreu el refrany que diu “a perro flaco, todo són pulgas” oi? Doncs bé, això és precisament el que li està passant a aquest petit país escandinau. A causa de la profunda crisi per la qual travessa, algún bromista va penjar al portal de subastes Ebay una oferta en la qual es posava a la venda l’illa sencera. No obstant milers d’internautes xinesos, no familiaritzats amb la ironia occidental, s’ho han prés d’allò més seriosament i han vist en la oferta una possibilitat per a que Xina posi, per primer cop en la seva història, un peu a l’Atlàntic Nord.

Milers d’internautes xinesos s’han proposat comprar l’illa i per això volen arribar a reunir 1 milió de persones que, aportant la suma de 10.700 euros cadascú, podrien (segons ells) reunir els diners suficients per a dur-ho a terme. I Perquè coi volen Islàndia? Doncs oferir als “compradors” terrenys a primera línia de mar, llocs dirigents en tots els esgraons administratius del país, i el que no tenen al seu país: democràcia per elegir als seus càrrecs.

Qui sap? potser en el fons el que volen es convertir Islàndia en una mena de barreja entre Taiwan i Tíbet. Una illa democràtica (i díscola) per una banda, i per l’altra, fent una analogía amb el que passa al sostre del món, la fí de l’aillament, la tranquilitat i la sostenibilitat d’un territori a mans d’una legió frenètica de nous pobladors.

http://es.noticias.yahoo.com/5/20081014/tbs-internautas-chinos-proponen-aprovech-8f68f4f.html

Liu Xiang, l’ídol caigut

Octubre 30, 2008

Si Liu Xiang, l’antic recórdman dels 110m tanques i medalla d’or als JJOO d’Atenes 2004, fos una empresa i cotitzés en borsa, a hores d’ara les seves accions estarien en sintonía amb les d’empreses immobiliàries i financeres en el mercat de valors. Que ha passat perquè el probablement atleta més admirat de la història xinesa, hagi desaparegut per complet del primer plà mediàtic i publicitari?

Bé, és per tots sabut que la fama i l’èxit són efimers, que tot el que puja baixa, i que la terra és plana, però realment no s’entén un descens tan vertiginós sense explicar l’ascens anterior. L’any 2006, just després d’aconseguir a Lausanna el récord mundial dels 110m tanques, Liu Xiang va afirmar orgullós davant la premsa: “aixó és una prova de que els atetes asiàtics podem correr tant o més rápid que els blancs o els africans”. La frase tot i anar carregada de raó, va ser interpretada per molts a Xina com una demostració del ressorgir de Xina i de la raça asiàtica. Liu es va convertir ràpidament en poc més que un heroi nacional. Totes les grans marques xineses i internacionals i els grans mitjans de comunicació es barallaven per publicitar articles amb la seva imatge, que com una gran taca d’oli s’anava extenent per tots els racons del país fins que ja gairebé no quedava cap xinès que no sapigués el nom de Liu Xiang, que per a més mística del personatge en xinès 刘翔 significa “el volador”.

Des de l’any 2006 tot el poble xinès esperava ansiós i orgullós que Liu Xiang es coronés novament campió olímpic a la gran final dels JJOO de Beijing. Amb gairebé 100.000 persones enfervoritzades cridant el seu nom. La nació sencera es va aferrar al somni, fins al punt de que la major part de xinesos enquestats afirmaven que la seva més gran il·lusió en els JJOO de Beijing era veure Liu Xiang guanyar la medalla d’or a l’estadi d’El Niu del Ocell. Amb aquesta expectativa les entrades per a la gran final es van pagar a preu d’or. Tot estava preparat per a la gran festa, tot havia de sortir perfecte. Però, oh! catastrofe! Anys i mesos de propaganda i mitificació havien fet oblidar a molts que Liu continuava sent humà.

Ningú va fer cas al mal any esportiu que portava Liu Xiang, escenificat en la pèrdua del récord mundial a mans del cubà Dayron Robles. Fins i tot molts van pensar que així, podria no només derrotar el seu gran rival a la final sinó també recuperar el récord del món perdut.

I va arribar el dia, el fatídic 18 d’Agost, en una de les rondes classificatòries on tot va esclatar. Liu, després d’una sortida falsa fa evidents senyals de dolor i després d’uns segons de reflexió decideix retirar-se a causa d’una lesió, ironies de la vida, al tendó d’Aquil·les. L’estadi queda emmudit mentre Liu es retira cap al vestidor. Ningú entén que passa. Els dies següents anys d’exageració i propaganda esclaten: la nació se sent ofesa i traïda pel seu heroi. Ningú es creu la lesió i tots l’acusen de covardia, de retirar-se per no haver de sofrir la humiliació de veure’s derrotat a casa. Al carrer i als fòrums d’internet la mateixa societat xinesa el linxa i l’insulta per no haver sabut estar a l’alçada del mite que ella mateixa havia contribuït a crear.

I això que, per sort, la derrota de Liu no va impedir que Xina quedés primera al medaller olímpic. En qualsevol cas Liu Xiang passa a engreixar la llarga llista de cadàvers esportius generats per la visceral societat xinesa, immadura per assimilar l’èxit i immadura encara per assimilar el fracàs.

Dos mesos després que se’n ha fet de l’ídol caigut? Fa poc ha tornat als entrenaments però tothom diu que ja no és el mateix. Potser mai més serà el mateix. Ahir un en un comunicat al diari, el seu entrenador admetia que Liu necessitarà ajuda psicològica per recuperar-se del trauma. Per a més detalls podeu clicar la notícia:

http://www.elpais.com/articulo/deportes/drama/Liu/Xiang/elpepudep/20081029elpepudep_5/Tes

Ni Cristo a l’església?

Octubre 26, 2008

Durant el viatge a Filipines de l’agost passat vam poder comprovar in situ com la religiositat cristiana de l’arxipèlag no és pas un tòpic. Ans al contrari, al camp, a la ciutat, a la mar, als amulets i estampes que porta la gent comú… a tot arreu es respira un fervor cristià  que al nostre país, sortosament, s’ha anat perdent amb el temps. L’Església cristiana és allà omnipresent, i dic cristiana perquè és precisament l’església catòlica la que sembla estar en retrocés en favor d’altres sectes en auge com els Adventistes del 7è dia, els Testimonis de Jehovà o sobretot la que heu vist a la fotografia i una de les més importants: la Iglesia Ni Cristo (en tagalo, Església de Crist).

Paradoxalment la Iglesia Ni Cristo, té les eglésies ben plenes de fidels. Des de les grans ciutats fins als pobles més petits, a tot arreu hi tenen presència. Els seus edificis són molt significatius i fàcils de trobar ja que tenen tots el mateix estil arquitectònic neo-gòtic amb capitells punxeguts. La Iglesia Ni Cristo té les esglésies tan plenes que amb la gent sobrant han pogut construir una poderosa i inquietant xarxa amb notable influència i ramificacions en la política, l’exèrcit i els mitjans de comunicació filipins.

Considerada herètica per l’Església Catòlica per no acceptar la divinitat de Crist i per intentar reestablir els principis de l’església primitiva, en el fons el seu ideari social ultraconservador no difereix pas gaire:

No a l’abort, no al sexe (extramatrimonial), no als anticonceptius i no a l’esterilització. Bravo. No és gens difícil trobar cartells d’aquests per tot el territori filipí. Les campanyes com aquestes s’han intensificat d’ençà que el govern Filipí va aprovar l’any 2006 una llei que precisament facilitava l’obtenció de serveis anticonceptius i esterilitzants als hospitals, i penalitzava les famílies nombroses.

Amb 91 milions d’habitants i uns recursos escassos Filipines comença a tenir un problema (força recurrent al continent asiàtic) de sobrepoblació. No obstant les diferents esglésies cristianes es mantenen aferrades al seu dogma primigeni i continuen anant en direcció contrària al sentit comú fomentant arreu les polítiques natalistes. Actitud força irresponsable no només per el ja comentat problema de la sobrepoblació, sinó també per la propagació del VIH. Mentre a occident l’església “ja pot dir missa”, a paísos com Filipines o molts d’altres d’ Àfrica o Amèrica Llatina encara conserven una notabilíssima influència social. Fins quan? potser fins que ja sigui massa tard. En qualsevol cas, mentre a Filipines hi ha Iglesia Ni Cristo a casa nostra Ni Cristo a l’església.

Que es comencin a preguntar perquè.

Avi Park

Octubre 23, 2008

Quan un camina per qualsevol ciutat xinesa, i Beijing lògicament no n’es cap excepció sinó més aviat la més gran de totes les regles, no deixa d’observar amb curiositat l’abundància de parcs públics amb gronxadors que hi ha arreu. De vegades els gronxadors no només es limiten als parcs públics sinó que (com el de la foto) també se’n troben en qualsevol recinte de cases. En general són tots força nous, ben cuidats i amb el terra cobert amb rajoles de goma.

No obstant paradoxalment la quantitat i qualitat dels parcs és inversament proporcional al nombre d’infants que en fan ús. Mai s’hi veu cap nen jugant. D’acord que la política del fill únic ha reduït força la natalitat a les ciutats, però això no vol dir que hagi acabat amb tots els infants i encara menys amb les seves ganes de jugar.

A que és degut? Senzillament a Xina, a diferència d’altres països del món els adults, i en major mesura els jubilats, han colonitzat plenament aquest “ecosistema” urbà. Com ho sentiu, els gronxadors a Xina són per a ús i gaudi de la gent de la segona i tercera edat. A part de ser un lloc d’encontre social, és també i encara que no ho sembli, una de les millors i més barates inversions en sanitat. A qualsevol hora del dia, en qualsevol moment de l’any, trobes a gent gran exercitant musculs i extremitats. Alguns, ancians amb una asombrosa flexibilitat i una salut de ferro.

Vistos els resultats positius em faig la pregunta: Seria aplicable això al nostre país? Bé, materialment sens dubte. El cost en la construcció d’aquests parcs no seria res en comparació amb la quantitat de diners que s’estalviaria la sanitat pública tan sols en el tractament de dolències musculars. El principal problema que ho fa inviable és la mentalitat. Si a Catalunya o a qualsevol lloc d’Europa un avi o àvia es posa a moure les caderes i a fer unes extranyes flexions en un gronxador públic, immediatament será posat al catàleg de sonats del barri. Una llàstima… En fi, però per intentar-ho que no quedi, així que per un cop i sense que serveixi de precedent, em disposo a fer una solemne crida:

“AVIS I AVIES DE CATALUNYA!! COLONITZEU ELS GRONXADORS!!!”

A continuació us passo l’enllaç al programa 30 minuts emès el passat 12 d’octubre, del documental “Corea del Nord: la Gran Il·lusió” . El reportatge ha estat realitzat pel corresponsal de TV3 a Beijing, Sergi Vicente i sincerament puc dir que és un dels millors que he tingut ocasió de veure (i puc dir que n’he vist ja uns quants sobre el tema…). El documental manté en tot moment una imparcialitat i una correcció que costa de veure en d’altres periodistes. Per primera vegada al acabar de veure’l, un no té la sensació de reincidir en el tòpic de país teatral i tragicòmic que d’altres vegades hem vist. Realment o té pèrdua, així que sense més preludis:

http://www.tv3.cat/videos/741559

El que fa a aquest documental tan especial a part de l’excel·lent realització, és que l’equip de TV3 té un guía particular d’allò més especial. El “guia” es ni més ni menys que el català Alejandro Cao de Benós, intrigant personatge de tan sols 34 anys i l’únic membre del govern nord-coreà no nascut a Corea del Nord. Cao de Benós és president de l’Associació d’Amics de Corea del Nord, destacat membre del ministeri d’afers exteriors nordcoreà i compta amb nombroses condecoracions en diversos àmbits. A part d’això fins i tot té un blog propi, tot i que amb l’estat de les connexions a internet a Corea del Nord de ben segur que no l’escriu des d’allà.

A continuació una crítica de Ferran Monegal al personatge:

Documental a part, si voleu fer una petita i amena introducció a l’univers nord-coreà us recomano efusivament la lectura del còmic “Pyongyang” de l’escriptor canadenc Guy Delisle.

Si sempre heu volgut visitar la Ciutat Prohibida en profunditat però la distància, la mandra i els elements us han dissuadit de fer-ho, ara ja no teniu excusa! L’empresa IBM (des de fa 2 anys filial del gegant informàtic xinès Lenovo) en col·laboració amb el Museu de la Ciutat Prohibida han elaborat un programa gratuït que permet fer una visita del recinte en 3D.

El programa porta com a nom The Forbidden City: Beyond Space and Time, el podeu descarregar i utilitzar en aquesta web. La visita es fa a través d’un personatge digital (al qual fins i tot podeu vestir d’època) i el més curiós de tot és que et permet interactuar en temps real amb d’altres “turistes virtuals” que estiguin realitzant la visita al mateix temps. Però no cal patir! per sort la Ciutat Prohibida virtual no está tan massificada com la real:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3030818

Made in China, és clar!

Octubre 16, 2008

Tot seguit veureu el que em va arribar l’altre dia a les mans. No sé qui o en quin comerç me’l van colar, però sigui qui sigui prometo no guardar-li cap mena de rencor, sinó més aviat eterna gratitud per donar-me un dels souvenirs que amb més afecte guardaré de la meva estança en aquest país.

Potser a simple vista no ho sembla però el que acabeu de veure és un bitllet fals. I que té d’especial? podeu preguntar no sense raó. Gairebé tothom en aquesta vida haurà tingut la oportunitat de veure un bitllet fals. De fet a la Xina és un dels països on la falsificació de moneda está més extesa. Pràcticament no hi ha cap comerç que no tingui una màquina detectora de bitllets falsos, per les quals passen escrupulosament i un per un tots els bitllets d’un cert valor quan efectuem qualsevol pagament.

Però el bitllet que heu vist a la fotografia ni tan sols entraria en aquesta categoria, és un bitllet d’1 yuan. Que al canvi actual són exactament 0,1091 €. És a dir que hi ha un xinès o un grup de xinesos que han invertit temps, diners i infrastructura per tal de falsificar bitllets amb un valor de 0,10€. Bravo. Tots sabem que la ma d’obra a Xina és barata, però fins al punt de ser rentable falsificar moneda d’un valor tan minso???

Ja es per sospitar de tot… Al país de la còpia, tot es copia. Aquí la fi no justifica els mitjans, sinó que sembla que de vegades, els mitjans justifiquen el fi.

Ah! i per que quedi clar que aquest post no és també una falsificació, podeu veure la foto on es comparen els dos bitllets, si us hi fixeu bé podreu veure la diferènicia de tamany i tonalitat.

La Gran Germana

Octubre 13, 2008

Han calgut 10 edicions d’infumables, repetitius, insufribles i idiotitzants "Gran Hermano", però finalment ni tan sols els productors han pogut resistir-se a la moda. Aquesta setmana m’he assabentat que a l’edició d’enguany ja tenim una xinesa a la casa. Us la presentaria però no cal, ja ho fa ella mateixa:

Bé, si ja heu vist el vídeo anem al grà. No sé si la noia s’expressa lliurement o diu el que li diuen que digui. El que està clar és que sembla que ens trobem davant una altra oportunitat perduda per intentar canviar una mica els tòpics vells i gastats respecte la Xina i els xinesos. Si, posem una xinesa a la casa però encaixem-la el més possible en tots els tòpics no fos cas que l’il·lustradíssim i culte públic que segueix el programa se’ns descentri i pensi més del compte. Vejem-ne uns exemples:

1) "En España mucha gente piensa que los chinos comen perros" . Doncs noia, per una vegada i sense que serveixi de precedent, "cuando el río suena, agua lleva". Aquí a sota veiem un  exemple de restaurant especialitzat en menjar carn de gos, aquí anomenats " 狗肉馆Gou-rou-guan". A Beijing no cal voltar gaire lluny per trobar-ne alguns:

Si us el serveixen al plat, té un aspecte així.

2) "Mis abuelos son actores de opera china, y mi abuelo es luchador de Kung fu". Es clar, i s’ha oblidat de dir que el seu pare és Fumanxú i la seva tieta es un ós panda, casada amb el seu tiet que a més de ser un drac, també és cultivador de bambú i arròs. I jo com a català que sóc, evidentment els meus avis eren castellers i sardanistes, la meva àvia fabricant de barretines, el meu oncle escolanet de Montserrat, i el meu cosí germà té un restaurant on fa crema catalana i butifarra amb seques. Perfavor.

3) "Soy muy china"… (s.c)

4) "Salgo con españoles y a mi madre no le gustaba, porque ella piensa que los chinos tienen que ir con los chinos". Potser també s’ha oblidat de dir que la seva mare va participar a la Revolta dels Bóxers . Si aquests díes algú intenta lligar-se algun xinès o xinesa no patiu! És cert que a Xina també hi ha racisme, però les potencials sogres xineses están més aviat exultants si la seva filla o fill surt amb un estranger/a.

5) "los españoles tienen mucho pelo, y claro, eso da mucho miedo!". Qualsevol dia emprendrán una campanya de depilació massiva de pandes per tranquilitzar l’aterroritzada població. "El hombre como el oso, cuando más bello más hermoso".

6) i per acabar, Omar, amic de la Gran Germana: "normalmente se piensa que los chinos trabajan mucho, però yo creo que ella precisamente, diría que no demasiado". Omar, acabes de descobrir la gran veritat oculta als europeus. Només cal passejar uns dies per Beijing o qualsevol altra ciutat xinesa, per enterrar definitivament aquest tòpic gastat. El xinès mitjà està moltes hores al lloc de treball és cert, però això no vol dir que treballi.

I fins aquí la crònica d’avui. Fent una excepció als meus principis, intentaré seguir el devenir de la gran germana xinesa. Us mantindré puntualment informats.

Eau de Tsubaki

Octubre 11, 2008

Després d’una petita parada degut a la visita paterna a un increïblement net i solejat Beijing, reemprenem les cròniques amb un curiós cartell publicitari que hom pot veure aquests dies al metro de Beijing. És aquest:

Si, ja sé que és la broma fàcil que en algun moment de la infància tots havíem fet, però no deixa de ser curiós que sigui precisament al metro de Beijing, indret característic per una olor peculiar i distintiva en comparació a altres metros olfactivament poc agradables, on es publiciti aquesta marca de perfum amb un nom de certes ressonàncies iròniques. Primer veus el cartell i tot seguit puges al metro. Que no sigui dit que no estás avisat!