Ja fa uns dies, durant la nostra breu però intensa visita a Qingdao (veure post del 30 d’abril), varem visitar un dels suposats atractius turístics de la ciutat: el Carrer de la Cervesa. Que Qingdao tingui un carrer dedicat al suc de civada no és gens extrany donat que la principal cervesa de Xina i òbviament una de les més consumides del món, té la seu en aquesta ciutat des de 1903, fundada, com no, pels alemanys. Tot i això, la devoció dels xinesos per aquesta gran beguda no arriba ni molt menys al nivell de culte que té a l’Europa Occidental. Per començar la gran majoria comet el pecat més gran mai concebut de preferir beure-la calenta (a temperatura ambient) enlloc de freda, i en segon lloc, com també els passa amb el vi, no saben ni assaborir-la ni gaudir-ne. Perque ens entenguem tots, a Xina hi ha milers de marques de cervesa pero totes tenen exactament el mateix sabor aigualit, una graduació molt baixa (3,6º), i una absoluta incapacitat per mantenir la més mínima escuma encara que l’aboquis al got des d’un 5è pis. En resum, a Xina es beu cervesa i molta, però no existeix cap rastre d’una mínima cultura de la cervesa .

Potser per això el que podria haver estat una bona idea i un bon reclam per a la ciutat, s’ha acabat convertint a la pràctica en una cosa força esperpèntica i decadent.

Després d’agafar un parell d’autobusos i passejar una bona estona (l’accés no és facil) finalment s’arriba al citat carrer, coronat per la fabrica de cervesa Tsingtao.

Un cop dins calia assegurar-se de que aquell era exactament l’indret que cercàvem.

A mesura que es va avançant es comença a veure un curiós mobiliari urbà: bancs en forma d’ampolla i un moument que recorda una mena de sardana cervesera.

Més bancs amb referències cerveseres i unes jardineres-copa d’allò més integrades al mobiliari urbà.

Un "monument" fet d’ampolles de cervesa buides que no sabem encara a què o a qui anava dedicat, doncs no hi havia cap placa on posés absolutament res per clarificar-ho. A més i com haureu deduït, la forma amorfa tampoc ajudava gaire a desxifrar-ho.

Encara que ho sembli això no és pas la façana de cap edifici, tan sols és un aparador gegant d’un metre de fondària aproximadament, construït per exposar totes i cadascuna de les varietats de cervesa que elabora la marca Tsingtao. Un cop t’hi acostaves però, la pols i l’esgrogueïment propis d’una constant exposició al sol sense una mínima atenció, provocava que a dures penes es poguessin distingir entre elles.

Un altre símptoma de decadència de tot el conjunt, era que la major part dels bars del carrer de la cervesa estaven tancats, com el de la imatge de sota. La idea inicial era que en tots aquests llocs, es pogués consumir qualsevol de les desenes de varietats que té la marca Tsingtao (no les he pogut trobar encara a cap part de Xina) així com també diverses marques de cervesa estrangera. Com hem dit però, la manca de cultura cervesera, sumada també a la manca de cultura d’oci nocturn, ha provocat una manca de clients que està fent inviable el manteniment de tot el conjunt. Així que els antics bars cervesers que no han tancat, s’han passat a un negoci més segur i estable i s’han anat reconvertint en restaurants-marisqueries, un altre dels grans atractius de la ciutat.

Per últim un barril gegant de cervesa amb una inscripció en xinès sobre la porta que diu: "habitació per als borratxos". La broma estaria bé sino fos perque el barril també estava tancat i en procés de degradació accelerat.

En definitiva, una gran idea però implantada en el lloc i el moment inadequats. Tan sols esperem que, tal com ha passat al nostre país en els darrers anys, a la Xina comenci també a sorgir un interés pel món de la cervesa. És l’única possibilitat que li queda a un agònic carrer per a sobreviure a una ràpida i accelerada decadència
.

A la fira

Mai 30, 2008

Ja fa varies setmanes vam anar a passejar per un dels molts parcs de la ciutat. La peculiaritat d’aquell dia és que en aquell parc s’hi feia una fira. Vaig anar-hi tot encuriosit per saber com coi devia ser una fira a la Xina, si era exactament igual que a les del nostre país, les quals recordo amb força nostàlgia des dels meus records d’infància. La veritat és que en la major part de coses, les fires crec que són a tot arreu iguals en un 90%, no importa si estás a Catalunya, la Xina, Sicília o Madagascar. No obstant si que hi van haver 3 coses que em van cridar l’atenció:

1) Una atracció que consistia en intentar trencar bombetes contra un bol de ferro, rodejat d’espuma amortidora. Fàcil, pensareu, i realment ho és, sinó fos perquè el que t’havies de gastar en bombetes trencades per obtenir el premi (un ridícul peluix) superava amb escreix el seu valor real. Com sempre, guanya la banca.

2) Encara que no ho sembli això es l’entrada d’un lavabo. Tot i la decoració, per dins era tan insalubre i feia una pudor tan insuportable com la resta de banys públics a la Xina.

3) Això era una paradeta on podies comprar tot aquest arsenal, amb total impunitat i a preu mòdic a l’abast de totes les edats. La veritat semblen els decomissos i incautacions de la policia quan detenen algun grupuscle feixista o alguna altra banda violenta. Per sort, de moment Xina és una societat força segura i pacífica en comparació amb d’altres com per exemple la nostra, on tot aquest material de ben segur que hagués provocat ja força estralls.

Després de molts mesos en obres, fa unes setmanes per fi es va inaugurar el que serà l’estadi emblemàtic dels JJOO i de la ciutat de Beijing: l’anomenat per tothom el Niu de l’ocell per raons ben evidents.

La seva posada en escena va ser l’Open d’Atletisme de Xina, on a part d’atletes xinesos també varen participar-ne d’estrangers, tot i que ni molt menys d’alta volada. Tot i ser una competició de segona fila, va ser una oportunitat ideal per visitar l’estadi per un preu mòdic: uns 10€. Així que no la varem pas desaprofitar! Tot seguit un petit reportatge:

En primer lloc que l’estadi estigui inaugurat no vol dir que els entorns estiguin acondicionats. Encara els queda molt per fer i ja cal que s’afanyin que els JJOO ja són al girar la cantonada. El fet es que de moment, tot destil·la una sensació de provisionalitat que es massa, els embussos per accedir-hi són d’aquells que et posen a prova la paciència i al sortir del recinte no tens cap mena de servei de bus ni taxi aprop i et veus obligat a caminar una bona estona. De moment els xinesos han suplit aquestes carències amb una organització exemplar, amb milers de persones o voluntaris que en un esforçat anglés intenten conduïr a l’espectador estranger a bon port. A la imatge, una amb un cert look de “vigilante de la playa”:

A part d’això l’entorn de l’estadi també és en la seva major part de construcció recent, com a exemple veiem aquest peculiar edifici que m’he permès el luxe de batejar amb el nom de “Edifici Tupé”.

Un cop dins però, val a dir que l’estadi es per treure’s el barret. Té totes les comoditats tant pels espectadors com per la premsa i a diferència del que passa en altres recintes esportius, els preus de les begudes i el menjar no están multiplicats per 2. Quan era dins, si no hagués estat per la pista d’atletisme entre la grada i la gespa, vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig al Camp Nou a veure algun partit del Barça.

Tot i ser una competició menor, la vetllada va deixar moments per el record com per exemple quan l’equip de Sichuan (la província xinesa més afectada pel terratrèmol) va guanyar la prova de relleu 4×100, amb una remuntada espectacular en els últims 100 metres a cárrec d’un dels seus corredors, que en acabar no va parar d’assenyalar davant les càmeres el nom de la seva província amb llàgrimes als ulls. El public va embogir d’alegria i d’emoció, no només per l’emotivitat del fet en si, sinó perque van batre a la mateixa línia de meta (va caldre Photo-finish) a l’equip… del Japó!!

En resum, va ser un diumenge força ben aprofitat, ara bé, tenint en compte que cap gran equip de cap gran esport de masses té la seu a Beijing, un no pot evitar preguntar-se que en farà la ciutat d’una infrastructura com aquesta una vegada acabin els JJOO. Un problema similar al que ja s’han hagut d’enfrontar altres antigues seus olímpiques com Barcelona amb l’Estadi Olímpic. Es convertirà en un munt de ferralla rovellada i decadent? Esperem que no, però tenint en compte l’afició dels xinesos per enderrocar tot allò vell (entenem per vell tot allò amb més de 10 anys) i construïr de nou, tot podria ser.

En un poble tan extremament supersticiós com el xinès, tan aficionat a la numerologia, que representa una creencia popular tan extesa que molts la cataloguen gairebé com a religió, un any tan replet de catàstrofes com l’actual no podia passar desapercebut per a elaborar tot tipus de teories abstractes al seu entorn. Quan a més les catàstrofes coincideixen amb el que havia de ser l’any de Xina per excelència, el 2008, la imaginació popular es desborda i comencen a circular tot tipus de rumors que parlen d’una maledicció. En aquest cas es la maledicció dels Fuwa, que és el nom que reben a Xina les 5 mascotes olímpiques. Perquè? Doncs perque associen les catàstrofes viscudes fins al moment (i les possibles que queden per venir) amb el significat de les 5 mascotes. Vejem-lo.

Nom

Beibei (贝贝)

Jingjing (晶晶)

Huanhuan (欢欢)

Yingying (迎迎)

Nini (妮妮)

Gènere

nena

nen

nen

nen

nena

Anell Olímpic

Blau

Negre

Vermell

Groc

Verd

Element

Aigua

Metall

Foc

Terra

Fusta

Representació

Peix

Panda gegant

Flama olímpica

Antílop tibetà

Oreneta

Personalitat

tendre, pur

honest, optimista

extrovertit, entusiasta

animat, vivaç

innocent, joiós

Ideal

prosperitat

felicitat

passió

salut

bona sort

Esports

Esports aquàtics

Aixecament de pesos, judo, etc.

Esports de pilota

Atletisme

Gimnàstica

Inspiració

Decoració típica de l’any nou Xines, pintures de peixos i flors de lotus

Panda gegant; Porcellanes de la dinastia Song

Dibuix de Foc de les Coves Mogao

Antílop tibetà, vestits ètnics del Tibet i Xinjiang

Oreneta estels que fan volar els nens

Notes

En la cultura tradicional Xinesa, el peix representa prosperitat. El caràcter xinés () es pronuncia igual que “abundància” ( / )

L’ós Panda Gegant, es un símbol per la nació Xinesa i com a especie en perill d’extinció és un símbol de la defensa del Medi Ambient. També pot representat la harmoniosa convivència entre homes i natura.

En Huanhuan representa la passió per l’esport, l’esperit Olímpic “Citius, Altius, Fortius” (més ràpid, més alt, més fort).

L’Antílop Tibetà es un especie en perill d’extinció i es endèmic de l’altiplà del Tibet. L’elecció d’aquest animal ha estat marcada per la controvèrsia, degut a l’ocupació que Xina manté en el Tibet.

L’Oreneta es un missatge que arriba la Primavera que representa la felicitat segons la cultura xinesa. També és símbol de bona sort. El caràcter xines per escriure Oreneta () també està present en l’antic nom de la ciutat de Beijing: Yanjing (燕京

I ara veurem les suposades analogies de malastrugança:

1) Ying Ying (color taronja). Representa un l’antílop tibetà, és a dir les revoltes del Tíbet del passat més de març.

2) Huan Huan (color vermell). Es l’únic dels 5 que no representa cap animal, tan sols representa la flama olímpica, i tots ja sabem l’autèntic calvari que ha viscut el recorregut de la torxa per molts països occidentals.

3) Jing Jing (color negre). El Panda, l’habitat natural del qual és la província de Sichuan, la més devastada i afectada pel terretrèmol del passat 12 de maig. Tot i que l’epicentre va tenir lloc en una àrea que pertany al Tíbet històric (molt més extens que el territori que Xina defineix com a Tíbet) i per tant alguns també l’associen amb Ying Ying.

4) Nini (color verd). Representa una oreneta, ocell en que molts a la Xina s’inspiren per a elaborar una de les seves aficions més grans: fer volar estels. La ciutat de Xina que és el bressol dels estels és Weifang, que és una de les ciutats per on passa la línia de ferrocarril afectada per l’accident ferroviari del mes passat on van morir 70 persones. Aquesta analogia està molt més agafada amb pinces, però els devots de la superstició, per disparatades que siguin les teories, sempre hi acaben troban punts de relació.

5) Bei Bei (color blau). Representa un peix. Animal que representa el sud-est del país ja que és on es concentra la major part de la indústria pesquera xinesa (en l’actualitat i també segles enrere). El sud-est del país va ser l’àrea més afectada per les nevades del passat més de febrer que van causar el col·lapse de tota aquesta àrea. Però molts, no satisfets amb aquesta analogia agafada també amb pinces, ja vaticinen que serà el símbol de la nova catàstrofe que es podria produïr en els propers mesos: les inundacions produïdes per la crescuda del riu Yangtse, el més important de Xina. Sobre això últim ja són ganes de cridar el mal temps. Les crescudes del Yangtse són un fet que es produeix gairebé cada any a la Xina des de la nit dels temps, una cosa així com les mítiques crescudes del Nil. Per sort, en l’actualitat gràcies a la construcció de grans infrastructures hidràuliques (com la presa de les Tres gorges), s’han vist ja força reduïdes i no causen els estralls que causaven anys enrere. No obstant alguns semblen tenir ganes de noves catàstrofes tan sols per justificar les seves teories paranoiques.

Ara bé, si es tracta d’una maledicció. De qui prové? És a dir, quin ent sobrenatural envia la maledicció als desgraciats xinesos? A Xina no existeix la creença en un Déu totpoderós, per no haver-hi no hi ha una religió clara i majoritària per molt que el budisme articuli molts dels seus cultes. La religiositat popular a la Xina és una barreja d’influències molt diverses (Budisme, Taoisme, Confucianisme…) amb cultes populars que a Europa entendriem com a pagans. La maledicció doncs, seria enviada per el Cel, ent abstracte que segons la cultura popular xinesa, regeix els destins del seu poble des de temps immemorials i la còlera del qual (expressada a través de les catàstrofes) s’enten sempre com un avís de que alguna cosa s’està fent malament al govern o a la societat.

Mala sort o simple casualitat, el cert és que sempre hi han hagut catàstrofes naturals a la Xina. En un país tan enorme com un continent, amb tanta diversitat de climes i ecosistemes, amb una població elevada i unes infraestructures més aviat febles és previsible que les desgràcies tinguin molta més incidència que en països desenvolupats. El que és significatiu i curiós, és que en la Xina del progrés i la modernitat, la població continua mantenint avui dia mites i supersticions que es remunten a milers d’anys d’antiguitat. Una civiltzació que continua mantenint encara alguns dels seus principis forjats fa 5.000 anys. Però això ja són figues d’un altre paner i ja en parlarem un altre dia.

Salutacions!

Llengües i dialectes

Mai 25, 2008

El post d’avui tracta sobre la peculiar visió que els xinesos tenen del seu complex mapa linguïstic. Visió que he pogut constatar a través de diverses converses amb professors d’universitat, alumnes o gent a peu de carrer. Tots sense fissures mantenen una sorprenent unanimitat. Abans de prosseguir i per aclarir-nos millor, podeu donar un cop d’ull al mapa d’aquí a sota.

Es ben sabut per tots que es considera el xinès mandarí com la llengua més parlada del planeta. És un fet discutible ja que tot i no existir cap mena de cens oficial al respecte, es creu que uns 2.000 milions de persones, és a dir mes o menys un terç de la població mundial pot, millor o pitjor, comunicar-se en anglès. En qualsevol cas, com a llengua materna si que es cert que el mandarí es la llengua més parlada, però en cap cas per els 1.300 milions d’habitants de la Xina, sinó “tan sols” per uns 800 milions.

A Xina no ha existit mai una llengua comuna parlada que uneixi tot el territori, no obstant si que és curiós observar com la llengua escrita si que és absolutament igual e intel·ligible per tothom (d’ètnia xinesa i alfabetitzat) independentment de l’idioma o dialecte que parlin. Tan sols des de fa uns anys, la variant estàndard del mandarí anomenat “putonghua” o llengua comuna és la que s’ensenya a les escoles en un intent del govern per homogeneïtzar l’enorme varietat lingüística i dialectal de Xina.

No obstant, a Xina no semblen compartir els nostres criteris per diferenciar el que és una llengua del que és un dialecte. I no és pas perquè escoltin la Cope o siguin fervents seguidors del PP valencià. Per nosaltres i per la majoria dels filòlegs si dues parles no són inteligibles entre elles, és que es tracta de dues llengües diferents. Simplificant molt, si pel contrari s’entenen entre ells, llavors ens trobem davant de dialectes. Per posar dos exemples clars: el castellà i el català són dues llengües diferents: els espanyols no entenen el català, ni els catalans de fa un parell de segles que no havien estat escolaritzats en castellà, entenien res del que els deia una persona vinguda de més enllà dels Monegres. El català i el valencià en canvi, són dos dialectes d’una mateixa llengua, doncs són perfectament inteligibles entre ells tot i que un grapat d’ignorants o de sibil·lins s’esforçi en dir el contrari.

En el cas de Xina però no es segueix aquesta lògica. Per ells, cada país només pot tenir una llengua. Una. Si al PP o a la COPE se’n adonen segur que aviat començarem a sentir a parlar d’estudis de “eminents filòlegs xinesos”. En el seu cas la llengua de Xina és el xinès (mandarí), tota la resta, es a dir tot allò que no pugui ser etiquetat com a Xinés, per la parla o per l’escriptura o per ambdues, són dialectes. Es un argument sense cap ni peus. Parlant d’exemples clars: el cantonés, el tibetà, l’uigur, el Kazakh, el mongol i una llarga llista representa que són dialectes del mandarí. Ho heu llegit bé. Algunes no pertanyen ni a la mateixa família lingüística, no comparteixen ni alfabet ni una mínima base comuna, és a dir que tenen més diferències entre elles que el català i el rus per posar dos exemples. Però tot i això són etiquetades sense cap problema com a “dialectes”.

L’argument arriba al surrealisme quan se’ls planteja la següent qüestió: Quina és la llengua de Mongòlia? I amb tota seguretat et respondrán: “el mongol”. Pero si els preguntes, quina és la llengua de la província de Mongòlia Interior (situada al nord-est de Xina) que és exactament la mateixa que es parla a la Mongòlia Independent, et respondrán: “el xinès” o “un dialecte del xinés”. De llengua només n’hi pot haver una dins el mateix pais.

Així que ja veieu, l’interés polític per la unitat de la pàtria de nou passa per sobre de tota lògica científica. Admetre l’existència de diferentes llengües dins un mateix país podria suposar un perillós gèrmen que atiés l’independentisme en algunes zones molt delicades de Xina. Tant lluny i tant aprop. El que sobta, com anunciava abans, és que aquí no hi hagi cap mena de debat filològic ni de postura alternativa al respecte. Cert és que la llibertat d’expressió aquí no és la mateixa que a occident, però també és veritat que el tema sembla no preocupar absolutament a ningú i tothom, amb independència del seu nivell cultural, es limita a repetir la versió oficial. A la Xina immersa en la voràgine del progrés i l’enfortiment nacional no sembla haver-hi lloc per a la reflexió al voltant de la llengua. No tot és degut al nacionalisme, és sobretot pragmatisme: la característica més admirable però alhora més exasperant d’aquest poble. Les llengües petites fan nosa, el millor es que tothom en parli una de sola i així tothom s’hi enten. Si ets xinés llavors has de parlar xinès, i si ets estranger anglés. No hi ha lloc per als matisos.

Fast food

Mai 23, 2008

L’altre dia llegint un article a La Vanguardia sobre el menjar xinès, se’m va encendre la bombeta i vaig decidir escriure un post sobre el fast food a la Xina.

Tothom ha menjat fast-food alguna vegada a la seva vida, tot i saber que allò que ens mengem ha requerit poc temps de preparació, s’ha fabricat en grans quantitats i ho hem ingerit amb un temps récord, sovint presoners d’una gula de difícil satisfacció. Òbviament, tots aquests condicionants fan que un no pugui gaudir d’un bon àpat propiament dit, ni per la qualitat del menjar ni per la seva posterior digestió.

Tot i que el concepte de fast-food es una invenció clarament americana, a Àsia en general, però sobretot a la Xina, ja fa temps que han dissenyat el seu propi menjar ràpid, basat es clar, en les seves pròpies preferències en el gust. El fast food xinès evidentment no és un menjar sà, com cap altre que dugui aquest nom. No obstant, això no pot servir per dir que tota la cuina xinesa es una basòfia, que no té gens de tradicional i que les condicions higièniques i sanitàries deixen molt a desitjar. Per exemple no es pot desqualificar tota la cuina espanyola dient que les Patates Braves, les xistorretes, els xipirons fregits i els pollastres a l’ast no són precisament un prodigi de dieta sana i equilibrada.

Si bé és cert que els controls sanitaris als restaurants xinesos (de Xina) brillen per la seva absència, això és un fet que quelcom pot deduir en milèsimes de segon tot observant l’aspecte del restaurant on es va. Hom es lliure de no anar-hi, l’amo ja s’espavilarà en tenir-ho net si li comencen a escassejar els clients per no conservar una mínima higiene o per si les gastrointeritis comencen a ser una conseqüència fàcilment previsible després d’haver consumit en aquell local. Un pot assegurar que en d’altres llocs es pot menjar molt bé, molt net i molt barat. Les generalitzacions sempre es solen basar en fonaments o experiències verdaders, pero no es pot incloure a tothom en el mateix sac.

Sense més dilacions passem a veure uns exemples del que és el “fast-food” xinès, força diferents del que hom pot tastar als mal-anomenats restaurants xinesos al nostre país.

1) Jiaozi: empanades de carn o verdura, embolicades en una fina massa de farina i ou. Cuinats al vapor o bullits, tot i que també es poden fregir si es vol. El sabor és bonissim. Un plat o bossa de 12 unitats té un preu (al carrer) d’uns 0,30 €.

2) Paozi: pa fet al vapor farcit de carn o verdura. Semprecuinat i presentat en una espècie de carmanyola de fusta. També deliciós i barat com l’anterior.

3) Yangrouchuan: que traduït vol dir pinxo de carn de xai. Un clàssic a qualsevol ciutat xinesa que trepitgis, tot i ser un menjar típic de la regió musulmana del Xinjiang situada al nord-oest. Sempre servits en espècia picant, de sabor bo pero fort. Els xinesos el mengen sobretot com a ressopó de 22.00 a 0.00 (cal recordar que sopen a les 18.00), acompanyat amb cervesa abundant i ingerit en terrasses al carrer, amb independència de l’estació de l’any o les condicions climatològiques. Per aquells estómacs delicats (com el meu) té una probabilitat de cagarrines al dia seguent que volta el 95%. Preu per unitat: de 0,02€ fins a 0,10€.

4) Malatang: traduït vol dir sopa picant, tot i que en realitat són uns pinxos de verduretes, calamars o tofu fregit, cuinats amb una espècie d’aigua-oli de color negre intens usat unes 235.657 vegades. Com el seu nom indica és picant. Pel que fa al sabor i l’olor, ambdues són insuportables a no ser que es disposi d’un olfacte i/o paladar xinès. L’ingereixen a tota hora tant adults com joves, preferentment també com a ressopó. Preu per unitat: 0,05€.

5) Shaobing: un tipus de pa cuit al forn amb afegit de sucre, sal o picant. A gust del consumidor. Bo però un xic embafador. Entra molt bé a l’hivern i el seu preu per unitat també sol ser d’uns 0,05€.

6) Fangbianmian: la traducció literal és “fideus convenients”. I no és una traducció atzarosa, doncs resulten convenients a tota hora del dia per el seu fàcil procés de preparació. Es tracta de fideus biofilitzats o deshidratats que estan llestos en 2 minuts tan sols afegint-hi aigua bullint. S’hi afegeix Glutamat Monosòdic per donar sabor, així com també verdures, carn, gambes, etc… també deshidratades, i el sabor es prou bo. Et deixa la panxa plena durant mes o menys una hora tot i que té escas valor nutricional. No entenc com són tan difícils de trobar al nostre país, pero des d’aquí ja vaticino que quan ho siguin, serán consumits de forma compulsiva per tots nosaltres.

Renovats

Mai 22, 2008

Bones a tothom!

El post d’avui es per informar-vos d’una decisió important. Després de molt esperar, fa uns dies per fi varem saber que aquest any si… i el que ve, també! Òbviament no parlem del Barça, ni tampoc del Manchester… Així que, sí, m’han renovat la beca un any més i a la Lidia l’hi han donada de nou! Ja podem anticipar doncs que el blog també seguirà obert una bona temporada. El més segur es que ens mudem un altre cop i ens traslladem de nou a la residència. En quan se sàpiga, Ja se us comunicarà a tots i a totes la nova direcció. Ah, i per a tot aquell o aquella qui ho vulgui també s’accepten i s’esperen visites! Per acabar, ja em permetreu la llicència de fer un xic de publicitat de qui paga tot això. Fins la propera!

Silencis…

Mai 21, 2008

El passat 19 de maig, just una setmana després del fatídic terratrèmol, el govern xinés va decretar l’inici de 3 dies de dol oficials. L’inici just va ser a les 14:31, l’hora exacta del primer tremolor, i començava amb 3 minuts de silenci en honor a les victimes. El fet era històric, doncs era la primera vegada que el Partit Comunista Xinès decretava uns dies de dol en honor a la mort de ciutadans civils i no pas d’alguns dels seus líders com fins al moment sempre havia estat habitual. Alguna cosa està canviant a Xina? Qui sap… el que si es va poder veure moments abans de l’inici de la cerimònia va ser una Plaça Tiananmen repleta de manifestants pacífics que no van cessar de cridar ni un moment “Zhongguo Jiayou!” que traduït significa “Amunt Xina!”.

Era un crit de clar suport a les víctimes però també tenia un rerafons d’alegat patriòtic. Darrerament a la televisió xinesa podem veure constants videomuntatges on s’exalça l’esperit sofert del poble xinés, resistent i tenaç tot i les continues catàstrofes naturals (o no tant naturals) que ha hagut de sofrir al llarg de la seva dilatada història, barrejats amb discursos del president o el primer ministre a peu de runes arengant als equips de rescat.

És curiós però, comprovar l’extrany concepte de minut de silenci que tenen els xinesos. Durant els 3 minuts que va durar a ceremònia, no va cessar de sonar l’alarma antiaèrea de la plaça de Tiananmen. Tot i això, a mi les imatges em continuen posant la pell de gallina:

Annus Horribilis

Mai 18, 2008

L’any 2008 havia de ser el gran any de Xina. L’any en que tots els esdeveniments havien de ser una espècie de catifa vermella de festivitat, abundància i alegria desfermada que donés pas als JJOO com buc insígnia del ressorgir de Xina. Hem de recordar també la simbologia que el número 8 té en la cultura popular xinesa. El número de la sort, ja que es pronuncia “ba” exactament igual que la paraula prosperitat, fet pel qual Xina va bolcar tots els esforços en aconseguir precisament els Jocs de l’any 2008, que engegaran de forma molt calculada el dia 8 d’agost (el 8è mes) a les 8.08:08 de la tarda.

No obstant, la realitat és tossuda i sembla contradir dia rera dia les supersticions de milions de xinesos. No és ja que l’any 2008 no estigui sent un any especialment afortunat, sinó que a aquestes alçades i tot i amb els JJOO encara per arribar, podem considerar que és un any completament desgraciat. Fem un recompte dels tristos esdeveniments que s’han succeït des de principis d’any:

1) Temporal de Neu: el pitjor en 50 anys, va deixar totes les províncies del sud-est en estat d’excepcionalitat. Amb les infrastructures i les línies de transport tallades precisament en el moment de l’any en que més s’utilitzen: la festivitat de l’any nou xinès, per milions de persones l’única ocasió en la que poden reunir-se amb les seves famílies.

2) Disturbis al Tíbet: organitzats o no, premeditats o no, un fet que dificilment esclarirem mai. En qualsevol cas una evident conseqüència de dècades de malestar i colonització forçosa del territori.

3) Incidents al pas de la torxa olímpica: una conseqüència directa de l’anterior. La elaborada planificació del recorregut, muntada per ser una gran festa propagandística de l’event i de Xina, va acabar resultant un complet fiasco. Els fets, van deixar la sensació a molts (tant estrangers com xinesos) que Xina ha perdut ja la batalla de la imatge internacionalment i que l’únic lloc completament segur per a continuar passejant la flameta és dins de les seves fronteres.

4) Accident ferroviari: de nou el pitjor de la dècada a Xina. El xoc i posterior descarrilament de dos combois, va deixar 70 morts i més d’un centenar de ferits.

5) Brot epidèmic: no per ser el menys mediàtic és el menys important. Un brot epidèmic de febre aftosa es va endur la vida de 22 infants a les principals capitals del país i va deixar la sensació de que Xina presenta les característiques idònies per l’esclat de futures epidèmies potencialment catastròfiques: una densitat de població altíssima, una cabana ramadera descomunal i sense uns mínims controls, i un sistema sanitari completament precari i inaccessible a milions de xinesos.

6) Terratrèmol: l’últim recompte de víctimes parla ja de 32.000. En l’article anterior on parlava del terratrèmol creia erròniament que la xifra rondaria els 15.000. Lamentablement s’ha vist superat amb escreix. Amb centenars de pobles completament arrassats i la alta densitat de població que albergaven, la xifra real de víctimes será amb tota seguretat molt superior a l’actual, en la que és ja la pitjor tragèdia humana a Xina en 30 anys. Com a nota anecdòtica, el terratrèmol va tenir lloc el 12 de maig. Exactament 88 dies abans de la inauguració dels JJOO.

Esperem de tot cor que aquesta hagi estat ja la darrera tragèdia d’aquest poble tan maltractat per la història i les fatalitats. Esperem també que els JJOO els surtin tan bé com sigui possible. S’ho mereixen. Les tasques de salvament i la organització per a salvar el màxim nombre de persones de la catàstrofe estan sent fins almoment exemplars, dedicant tots els esforços humans i materials que tenen al seu abast i empassant-se l’orgull nacionalista al acceptar l’ajuda extrangera per prioritzar les necessitats dels seus ciutadans (fet obvi que no s’hauria ni de destacar sinó fos pel fet que tantes altres vegades no ha estat així, ni a la Xina ni en molts altres països). Aquestes accions bé podriem contrastar-les clarament amb “l’ajut” del govern nord-americà per assistir als damnificats de l’huracà Katrina que va devastar la ciutat de Nova Orleans.

S’ha acusat Xina de moltes coses, cert que sovint amb molta raó i molts fonaments. El fet que molts altres països (entre els quals molts dels anomenats democràtics) pequin exactamen dels mateixos defectes que retreuen a Xina: drets humans, corrupció, degradació mediambiental, etc… no els resta gravetat. No obstant, quan les crítiques només amaguen clarament recel, desconfiança i ignorància i no pas la voluntat real de solucionar els problemes que es denuncien, també és en si mateix un fet denunciable.

No recorrerem de nou al tòpic que a Xina hi ha molta gent i que és molt difícil trobar moments d’intimitat però de debò que és ben cert. Durant el viatge a Qingdao de fa un parell de setmanes, estavem gaudint d’un paisatge que feia massa temps que no veiem: el mar a pocs metres, la costa escarpada esquitxada de pins, una agradable brisa marina… Per primer cop en molts dies creiem estar en harmonia amb la naturalesa fins que tot d’una i no se perquè se’m va acudir aixecar una mica el cap.

Un home penjat a les altures reparant ves a saber què en mig d’un pinar… En fi, com diu l’himne del Liverpool no cal preocupar-se perquè, almenys a la Xina, "You’ll never walk alone". (mai caminarás sol).