De Hotan a Beijing

Agost 18, 2007

Molt Bones,

Us escric ja des de la residència d’estudiants de la universitat on passaré els propers mesos de vida. Còmodament ja instal·lat a Beijing em proposo a il·lustrar-vos les últimes aventuretes dels darrers dies.

Un cop superat l’acolloniment del descens en vertical pels Pamirs ens vam dirigir en autobús cap a la ciutat de Hotan, penúltima escala del viatge dins la Ruta de la Seda. L’autobús era nocturn i se suposava que haviem de dormir allà, cosa que va ser impossible donat el lamentable estat de la carretera els sotracs de la qual ens feien aixecar del seient un pam, aproximadament en intèrvals de cada 3 segons. Vam arribar a Hotan a les 4 del matí i vam afrontar la dura tasca de buscar hotel a aquelles hores de Déu. Havent de despertar les recepcionistes (ja que la tradició xinesa és que tinguin un llit rera el mostrador i ronquin plàcidament a partir de les 11 de la nit) que amb cara de son i  en Pijama i tot, ens van dir gens amablement que no teniem lloc, o bé que en aquell hotel no acceptaven estrangers. Així que vistes les escasses opcions disponibes vam optar per tirar de morro i fotre’ns a sobar al Hall d’un dels hotels. Vam gaudir d’un son plàcid i reparador i ens vam llevar a les 10 del matí en mig de mirades curioses de clients i treballadors. Vist que la burocracia xina no va poder doblegar la nostra tenaç resistencia, al final van acabar per donarnos habitació, bé per llàstima o bé per por a que ens convertíssim en els primers okupes d’aquella regió.

mao-statue
Vam dedicar el dia a passejar per la ciutat, que realment sembla atrapada en el temps. Tallers tradicionals, carros tirats per burro, carrers sense asfaltar… Realment una estampa molt bucòlica. Hotan potser és la més tradicional i la menys influenciada pels xinesos de totes les ciutats que hem visitat.

72165938GN102_Chinese_Ethni

Llàstima que no disposéssim de més temps per veure més racons de la ciutat, ja que l’endemà haviem de marxar en bus cap a Urumqi, la capital de la regió i ciutat del món mes allunyada del mar. Abans però, haviem de creuar el mític destert del Taklamakan, el considerat (per la pluviometria) el desert més àrid del planeta. Taklamakan en llengua uigur vol dir “un cop entres, ja no en surts” i es que fins que els xinesos no hi van construir la carretera, tenia fama de ser una trampa mortal per tot aquell que, per aventura o per desventura, s’hi endinsava més del compte. La carretera que creua el desert mereix un comentari a part. Per tal que les dunes no se la mengin tan ràpidament com la van construïr, els xinesos han ideat un sistema consistent a construïr un cinturó d’arbustos a banda i banda de la carretera per tal de frenar l’abans del desert. Per regar-los, han distribuït en rangleres milers de quilòmetre de mangueres que funcionen per degoteig, l’aigua de les quals és bombejada per casetes disposades cada 5 km i dins de les quals (i no és conya) viu i treballa un xino o xina en mig del no res!.

taklamakan
Al arribar a Urumqi vam allotjar-nos en un Alberg juvenil, acabant de veure els últims racons de la ciutat amb certa decepció, ja que els mercats aquí no tenien ja res de tradicional i semblaven mes un Corte Inglés que altra cosa. De fet la ciutat d’Urumqi és megalòmana. Rascacels, centres comercials, llums de neó. Prosperitat arreu portada pels xinesos per demostrar al món (i sobretot als pobres uigurs que nomes veuen passar aquest progrés d’aprop sense participar-hi) les virtuts del nou “Chinese way of life”.

urumqi

Així que sense més demora l’endemà vam agafar el vol que ahir ens va portar a de  tornada a Beijing, des d’on ara us escric. Com és habitual, la ciutat esta submergida en el que sembla una espessa boira pero que no és altra cosa que una densa capa de contaminació. Tot i això  té aguns racons encantadors que ja he anat descobrint. En quant a comoditats, la veritat es que no et falta de res, sembla que pots trobar-hi pràcticament de tot, la qual cosa t’ajuda a començar a sentir’t-hi una mica com a casa.

Be nois, doncs fins aqui el viatget de l’estiu per Àsia Central. A partir d’ara prou de nomadisme i ja completa sedentarització. Ja us aniré explicant també les aventuretes per la ciutat que segur que tambe tindran tela… Quin gran pais!

Fins aviat!

La carretera dels Pamirs

Agost 11, 2007

carretera-pamirs
Molt bones,
Torno a escriure des de… sí,efectivament torna a ser Kashgar. Ara que ja estic sà i estalvi ja us puc narrar les aventuretes dels dos últims díes que deu n’hi do.
Com ja comentava anteriorment crec, ens sobràven 3 dies de viatge que vam decidir invertir en fer la llegendària ruta dels Pamirs, romb a la frontera amb Pakistan i Tadjikistan. El viatge de pujada va ser molt i molt plàcid. La carretera és un exemple de la lluita del home contra la natura: discorre per una vall a 3000 m d’alçada, flanquejada a banda i banda per escarpadíssimes muntanyes de 6000 a 7000 m.  Com podeu veure  a la fotografia, el paisatge és indescriptible:

pamir-road

De Kashgar a Tashkurgan (a 20 km de la frontera amb Paquistan) hi ha 4:30 h. de viatge. Per no fer-ho tot de cop i poder gaudir de la carretera a fons vam decidir parar a mig cami en un llac anomenat, fora conyes, KaraKul. La paraula canta per si sola. Tot i el nom però, el llac és acollonant. Similar al Tianchi però sense les molestes hordes de xinesos. Pel voltant potser nomès erem uns 10 turistes, tots extrangers.  En un ambient de distesa tranquilitat vam poder fer una passejada pel voltant del llac, passant acollonadíssims pel bell mig d’un ramat de Yaks. Ja ens havien avisat de la imprevisibilitat de les bèsties així que vam passar “armats” amb pedres a les mans no fos cas que calgués tirar-ne una i apretar a córrer. Al voltant del llac hi havien muntanyes de 7.500m, pertanyents a la serralada himalaica del Kunlun, la més important de les quals és l’anomenada Muztagh Ata, pel que es veu força famosa en el món de l’alpinisme i que vista des del llac us juro que sembla fàcil de pujar i tot.

muztagh-ata

Al llac una familia d’ètnia Kirguiz ens va acollir a la seva Yurta pel mòdic preu de 2€ per dormir i 3 àpats. Bé també cal dir que dos dels 3 àpats eren pa i llet de Yak, no us penseu que hi havia menó o carta on escollir… També ja us confesso que encara se’m esta repetint el bol de llet de Yak que vaig esmorzar ahir, és curios perquè sino et diuen que és llet, podries pensar perfectament que és sopa, doncs té un color groguenc a més no poder i sobretot un gust… salat! (només espero que no s’hagin equivocat i hagin munyit el mascle enlloc de la femella).
yurta
Lo bò del lloc va venir al caure la nit. La temperatura va baixar uns 20º de cop i refugiats en el caliu de la tenda la familia ens va  començar a mostrar tot tipus de joies (quincalla pura) per tal que els hi compréssim. Després de mitja hora d’un llarg i curiós regateig (ells només parlaven Kirguiz) vam adquirir algunes peces com anells, collarets i bracalets per tan sols 5€ (el Guillem fins i tot el va timar cambiant-li al pobre home un rellotge fals dels xinos per un collaret). Després ja en negra nit, vaig sortir un moment a fora inicialment per pixar pero m’hi vaig acabar estant mitja hora ben bona. Perquè? Oh sorpresa! Vaig mirar el cel, un cel estrellat a més no poder on es podia veure amb meridiana claredat la via làctea que iluminava com un fluorescent. Ni el les nits més clares al Pirineu havia vist res semblant. Vaig estar allà una bona estona, embadalit mirant al cel fins que a les 22.30 i sense res mes a fer ja, ens en vam anar a dormir.
L’endemà al mati després del ja citat esmorzar amb llet de Yak de gènere per determinar, vam agafar les motxilles rebutjant les nombroses ofertes d’excursions a cavall, camell, moto, etc… que ens oferien els nadius i ens vam posar a caminar direcció a Tashkorgan a 100 km de l’indret. La intenció òbviament no era arribar-hi a peu. Vam caminar durant mitja hora fent autostop fins que un bus que anava buit va accedir a portar-nos després d’una altra dura negociació pel preu (3€). El camí fins a la ciutat fronterera va ser plàcid. Al arribar a la ciutat vam veure que no era tal, sinó un poble de 4 cases situat en un lloc estratègic, en mig d’ una vall verda i frondosa rodejat pels imponents Pamirs, únic pas transitable si hom vol anar de Xina a Pakistan o viceversa. La intenció era arribar fins a la frontera amb Pakistan, però sense visat Pakistaní la policia fronterera xinesa ja no et deixa passar fins al punt exacte, o sigui que vam estar donant un tom algunes  horetes per la ciutat històrica. Al cap d’una estona, tot preguntant, vam trobar cotxe per baixar de nou cap a Kashgar. Novament vam haver de negociar durament el preu, ja que descaradament ens volien cobrar un preu superior només per ser ”laowais”, cosa a la qual obviament ens vam negar. Poc ens pensàvem que al viatge de tornada la carretera dels Pamirs ens oferiria la seva autentica cara.
tashkorgan
Nomes dir-vos que el dia anterior quan vam estar al llac, un italià d’uns 60 anys s’havia mort d’un atac de cor. El seu cadàver estava a una banda de la carretera amb els seus companys esperant unes dures i llargues hores a que el vinguessin a recollir. La veritat, l’escena ens va colpir io acollonir una mica. Després al iniciar el descens i despres d’1h de camí trobem un cotxe 4×4 bolcat amb tota la carrega dispersa. Immediatament vam parar. Al costat, desconsolats, els dos ocupants xinesos, sortosament ilesos esperant que els recollissin. La causa de l accident? Havien esquivat a uns camells. Perquè us en feu a la idea que el trànsit en aquesta carretera sembla no haver canviat gaire des del temps de la ruta de la seda. Vam tornar a pujar al cotxe i després d’una hora de cami veiem una cua d’uns 20 vehicles aturats en les dues direccions. Baixem del cotxe fins al lloc de l aturada, amb un vent violent i gèlid a més no poder. Al davant nostre podiem observar un colossal desprendiment de terres que mantenia tallada la carretera en uns 100 mts. La muntanya reclamava el seu lloc usurpat per l’home i un autèntic riu de fang, pedres i aigua tèrbola baixava violentament obviant la presencia de la carretera. Les gents del lloc però, semblen avesades a aquest tipus d’ esdeveniments i van fer ús d’una organitzacio que ja la voldriem al país on cauen 4 bolves i ja ens paralitzem 1 setmana. Desenes de persones es van posar a treballar una bona estona per retirar algunes pedres que van permetre el pas a dures penes a uns pocs camions fins que, al cap de poc, es va tornar a collapsar fent de nou el pas intransitable. Els cotxes no passàven pero les persones, amb una mica de cautela, més o menys sí. Així que després d’uns pactes entre conductors a banda i banda, i esquivant el riu de fang, aigua i pedres vam creuar. Pel mateix preu, un altre conductor donaria mitja volta i ens portaria a Kashgar. Vista l’experiència que vam passar després, si ho arribem a saber, ens quedem com estàvem.
landslide_tashkorgan_small
Desgraciadament ens va tocar el conductor més suicida de tots els Pamirs. Baixant a 120-130 km/h per una carretera de corbes infernals. On cada 2/3 km hi havia desprendiments que cobrien de terra i pedres bona part o la totalitat de l’asfalt. Amb el motor apagat i baixant en punt mort per no gastar benzina. Retallant les corbes i envaïnt el sentit contrari sense cap mena de visibilitat, tan sols fent constantment llums ja que el cotxe era una cafetera i ni tan sols li funcionava el pito. Bravo. A més l’home escopia cada 3 segons, fumanva, cantava cançons. Tot en mig del descens suicida. Ara ho puc explicar distesament, però la veritat és que l’acollonimenta va ser suprema. I mira que li vam pregar repetides vegades que afluixés la marxa, que no teniem cap pressa. Però l’home capficat en que aquella carretera la feia cada dia, que la coneixia com el palmell de la seva mà i que en 15 anys mai li havia passat res. Després d’això continuava com si res la seva trajectoria suicida. Vam esquivar per centimetres, motos, cotxes, camells, bicis, persones… Realment si cada dia baixava aquella carretera d’aquella forma i mai li havia passat res és que l’ home tenia a Déu de la seva banda. O no, que collons, l’home aquest potser era Déu en persona.
Segons ell no hi havia res a témer ja que el seu amulet, una pota d’àguila que penjava del seu retrovisior, ens protegia en tot moment. Veritat o no, almenys va funcionar i de quina manera! Vull fer una crida als catalans a que deixin manques totes les àguiles del territori i tindrán garantida la sort i felicitat eternes. Quan feia 1h que continuavem el nostre descens en picat pels Pamirs, vam haver de parar de nou ja que hi havia un altre accident. Un cotxe havia caigut al riu! Sortosament els dos ocupants xinesos també il·lesos, i no se ben bé com perque el cotxe fotia puta pena de veure. Després de contemplar això li vam dir al conductor si li havia fet reflexionar el fet i si pensava afluixar d’una vegada per totes. La resposta? I ara! Aquells dos pardillos eren de la Provincia de Henan i no es coneixien la carretera com ell! Au doncs! 1 hora més amb els collons per corbata.
Finalment vam arribar a Kashgar, vam baixar del cotxe i ens vam mirar i abraçar amb el Guillem donant gracies d’estar sans i estalvis. Com no, vam anar a fer unes birretes per celebrar-ho. Ara hem passat bona nit i ja us puc escriure la historieta realaxat, i sobretot viu.
Avui a la tarda marxarem cap a Hotan, última destinació de la ruta de la seda. Doncs dimecres al matí ja ens surt el vol Urumqi-Beijing.
Bon estiu a tots!
Dani
Salutacions a tot deu i tota deessa!

yarkand

Escric des de Yarkand, nom d’aquells que recorden aquells mítics i remots emplaçaments de la Ruta de la Seda. Abans d’ahir ja vam deixar Kashgar i hem emprès el camí de tornada cap a la ruta sud. Kashgar ha estat força interessant, just la primera ciutat que vèiem que conservava un nucli antic propiament dit. Carrerons estrets, barris d artesans com els que hi havia a l’Europa de l’Edat Mitjana, tracció a burro. Tot això tan sols a 500 metres dels barris xinesos amb flamants centres comercials i botigues a l’última moda (bé algunes hem de dir que en lloc de l’ última potser encara estaven a la primera…). A part de fer turisme també hem pogut parlar força amb la gent local, coneixent impressionants històries humanes que degut a la manca de temps haurem d’explicar oralment a la tornada del viatge.

kashgar1

kashgar2

Després de Kashgar la primera ciutat que vam visitar va ser una anomenada Yengissar. La veritat, va ser força decepcionant. Excepte per algunes anecdotes que a continuació us explicaré. La ciutat de Yengissar està situada a 60 km. de Kashgar i segons la Lonely Planet només és famosa per ser la fàbrica de ganivets de la regió.  Com que ja hem après a desconfiar del que diu aquest collons de guia, doncs vam pensar: “anem-hi que segur que és un d’aquells indrets remots genuïnament uigurs on encara podrem trobar les essències de la cultura centreasiàtica.

dsc01554

Bé. Essències, el que sen diu essències ja en vem trobar pero no pas les que esperàvem. Visitar la ciutat és com retrocedir en el temps 50 anys. Carrers llargs i grisos, nomès taxis i carros tirats per burro, vestimentes de fa 50 anys. Tampoc no hi ha cap mena del que es pot considerar oferta d’oci, ni tan sols internet. Tan sols tendes i tendes de ganivets. Fins i tot hi ha poques cases amb televisió per la qual cosa encara es poden veure alguns locals amb televisió comuna, plens de gent l’unica ocupació dels quals és observar la caixa tonta (imatge que recorda l espanya de fa 50 anys).

yarkand_caps_for_sale

Per descomptat erem els únics ‘laowai’ (extrangers) que veien en molt de temps, la qual cosa va repercutir en un augment de les gens subtils mirades que tothom, sense excepció, ens dirigia al passar. Vam arribar a la tarda i els tres ens en vam anar a passejar (dic els 3 perquè aquests dies se’ns ha unit en Christian, un noi danès que ens ha caigut força bé, que parla un curiós espanyol amb accent mexicà, i que hem integrat a l’expedició fins divendres que vé.

tresdaltunburro

Cap al tard, un xinès i la seva dona que vam conèixer a l’hotel ens van convidar a sopar. Va estar força bé ja que la dona portava una vestimenta gens discreta, la qual cosa ens va servir per passar més desapercebuts. Almenys durant una estona, va ser ella qui va concentrar les lascives mirades dels uigurs. A part d’això els xinesos, tenen una forma força curiosa (i pesada) de convidar la gent a sopar. Com que el dit que qui paga mana crec que és ja universal, doncs ja ens tens als tres com a subjectes pacients en una  taula d’operacions. L’ home va demanar ingents quantitats de menjar sense ni tan sols consultar que voliem. No és que fos un menjar dolent però era d’allò més picant, una gran putada quan no pots gaudir ni tan sols d’una birra (en aquell poble musulmà és tan dificil de trobar com l’aigua al desert. La llei islàmica és la llei islàmica) o d’una aigüeta fresca.L’única opció va ser “refrescar-se” amb un tè espès i bullent que a aquelles temperatures ja us garantitzo que no t’entra per assedegat que estiguis. A més, a la que l’amfitrió detectava que portaves més de dos segons sense ingerir, et deia “chi le, chi le“… (res a veure amb el país ni tampoc amb la picantor de l’aliment sinó que vol dir “menja, menja!” cebate!!). Quan tot el teu sistema digestiu suplicava clemència o mort, estant ja tant a rebentar, treient tant vapor per la boca i resaves per una relaxada sobretaula, encara ens quedava per conèixer la poca predilecció dels xinesos per tan ibèrica tradició. Doncs au! ràpid! anem’nos-en. Aixeca el teu cos inflat i fote’t a passejar. Un cop han acabat de menjar ja no saben ben bé que fer a taula i senten la irrefrenable necessitat de fotre el camp com més aviat millor… on sigui. Ni postre, ni copa, ni puro ni res. Ah! Que dura és la vida del viatger!
En acabat de sopar vam anar a veure per casualitat un partit de voleibol. Sense ànim de protagonisme, vam trobar com pocs segons després d’entrar al recinte, hi havia més gent mirant a la grada que al camp. Així que abrumats per tanta mirada i com que tampoc és un esport que ens entusiasmi (bé el volei femení si, no sé pas perquè…) de seguida vam marxar a fer una birra (valgui dir que en l’unic establiment, logicament regentat per un xinès, que vam trobar que en venia). Al parc on vem seure vam conèixer una colla de joves de 20/21 anys. Tot xerrant, tot xerrant, i com que encara era força d’hora els vam preguntar si en aquella ciutat hi havia algun lloc per anar de festa, sortir una mica, un bar, una discoteca, algo… Després de deliberar durant uns segons el portaveu del grup es va adreçar a nosaltres per comunicar-nos que sí, que n’hi havia un, però on ells curiosament no anaven mai. Que extrany, vam pensar, i els vam preguntar perquè? Després d’alguns creuaments de mirades i alguna que altra deliberació ens van respondre que… bé, els seus pares no nomès no els deixaven, sinó que s’enfadarien molt si algú els deia que  havia vist el seu fill per allà. Vam pensar: Ah! Guaiteu quina societat més tradicional, igual que 50 anys enrere, familia patriarcal… Tot seguit ens van dir que si voliem ens hi acompanyarien però que tan sols ens deixarien a la porta, no més enllà. No creuarien el llindar del pecat!. Perfecte doncs, tracte fet! Vam caminar 1/4 d’hora tot xerrant animadament i coneixent-nos 1 miqueta més fins que, al arribar, atenció, ens n’adonem que ens havien portat ni més ni menys que a un puticlub! No pas un d’aquells visible, amb llumetes i decoració estrident. No. Es tractava d’una planta baixa d’allò més sòrdida i tenebrosa. EL lector pot arribar pensar que ens van gastar una broma, però us puc jurar per les seves cares que no era així. Tan sols es que per ells el concepte de festa es veu que no era altra cosa que allò. Aixi que davant el panorama, òbviament vam girar cua per allà on haviem vingut, tot preguntant quina mena d’alternativa d’oci nocturn hi havia a la ciutat. Després de tornar a deliberar entre ells, ens van dir que sí, que n’hi havia 1, que era… anar a fer un gelat. Vam acceptar per cortesia i sense masses ganes i quan vam arribar allà i vam tastar el gelat vam decidir acomiadar-nos educadament i fer una retirada estratègica cap a l’hotel. Només dir que aquell gelat tenia un gust agri-lletós, espès i grumullós gens recomanable per als nostres estómacs en aquell estat de rebutimenta, o per qualsevol altre advers a aquest tipus de substància viscosa.

banda-del-gelat

Després de l’aventurs avui al matí hem abandonat la ciutat en un microbus cafetera propietat del pare d’un dels nostres nous amics, i res docns, ara ja som a Yarkand. Hem dedicat la tarda a passejar per els polsegosos carrers del barri antic on de debò sembla que s’hagi aturat el temps. Just al entrar ens han començat a seguir nens i més nens. Semblàvem els 3 profetes i la seva legió de seguidors (per visualitzacio grafica mireu de nou “La vida de Brian” i us en fareu una idea aproximada). Finalment hem decidit fer cas als nostres admiradors i hem començsat a fer-nos fotos amb ells, jugar al bàdminton, etc… Per molts devia ser la 1a vegada que veien estrangers (d’aprop) i sobretot càmeres digitals. Ens han dedicat tants somriures que ara ja tinc com una mena de perenne aureola de felicitat.
En fi doncs, fins aqui la crònica d’avui. Encara no se on serem dema doncs com sempre, anem a “salto de mata” i encara hem d’acabar de planificar-ho a l’hotel. Nomès sabem que el dia 16 serem de nou a Beijing (o no…).
Molts records a tots i totes!
Dani

5000 km a les espatlles

Agost 4, 2007

Hola gent!!

Doncs si, com haureu llegit al títol, portem ja 5000 km a les espatlles. Qui ho diria, des de Beijing fins a Kashgar des d’on ara us escric, i tot això sense sortir del mateix pais. (Bé, del mateix Estat, perquè com ja us vaig dir això de xinès en té bastant poc…). De moment puc explicar bastant poc de Kashgar, doncs com aquell qui diu acabem d’arribar i tan sols hem tingut temps per anar al cafè inernet i per fer unes reverències a la descomunal estàtua d’en Mao, la segona més gran de Xina i construïda precisament aquí per reafirmar el que hom de seguida posa en dubte al arribar en aquesta zona: Aixo és Xina? Estarem aqui tres dies o sigui que ja hi haura temps per explicar les nostres desventures per aquesta zona així que us explico la crònica dels 3 passats dies:

Vam estar a Urumchi i ‘alrededors’. De la ciutat relment poca cosa a dir, a part de ser el punt del planeta més allunyat del mar, o de presentar una omnipresent i força curiosa, doble retolació en xinès i àrab (alfabet en el qual escriuen els uigurs).

La ciutat ha estat construida pràcticament de nou durant els ultims 30 anys. Així que vista la perspectiva vam decidir agafar un bus i anar uns 150 km enllà a la recerca d’un parc Nacional anomenat Tian Chi, que en xinès vol dir llac celestial. Al arribar, realment el paisatge valia la pena. Sembla ben bé que estiguis al cor de Suïssa i no pas al cor d’Àsia: un llac d’aigües cristalines envoltat d’imponents muntanyes de 5000 mts. a les vessants de les quals es podien observar les tendes dels nòmades Kazaks  que venen a l’estiu a aquesta zona a la recerca de pastos frescos, i perque no dir-ho, també de turistes frescos.

El bus ens va deixar a l’entrada del parc i per arribar al llac (sinó volies pagar un altre bus atestat de xinesos) vam haver de fer una llarga caminata ascendint força desnivell. Sort que al arribar a dalt ens esperava un paisatge fabulós que va compensar tot l’esforç. L’únic que és deplorable del lloc, és l’aberrant complex turístic que hi han construït els xinesos. És per posar-se a plorar, no tenen respecte per res. És com si en mig del Parc Nacional d’Aigüestortes t’hi foten un mini-portaventura per a “goce i regocijo” dels milers de xinesos que, igual que ramats d’ovelles incapaces de separar-se un segon del seu pastor, recorren la zona. Per sort, els xinesos estan tots concentrats en aquesta zona i després de 10 minuts a peu es fàcil evadir-se pels caminets que envolten el llac. Vam decidir passar la nit allà, dormint en una yurta kazak i fent els 3 àpats pel modic preu de 4 euros. Fins i tot ens van matar davant dels nassos el xai que una hora més tard, degustàvem amb fruïció junt amb unes cerveses… Ah… això síi que és vida!

L’endemà vam emprendre el camí de tornada per on haviem vingut i ens va passar una d’aquelles anècdotes per recordar: Com que al campament no hi havia aigua potable i estava mort de set, anava a la recerca i captura de qualsevol paradeta que vengués refrescos. Quan per fi, després de mitja hora de caminada en vaig trobar una i vaig demanar ansiós l’aigua, els xinesos d’alla ens van mirar amb cara d’estupefaccio (cosa asombrosa, vaig pensar, si sempre que ens veuen als dos gairebé es barallen per vendre’t qualsevol artil·lugi, a que ve ara tant de desinterès?) Segons després comprovavem com aquella barra de bar i aquella terrasseta no eren més que… un decorat d’una pel·lícula!! Abans que ens n’adonessim estavem rodejats de càmeres, focus i una multitud de xinos pensant: “que collons hi foten aquests aqui??” Lo bo del cas però, es que l’aigua me la van vendre! per davant de tot, el negoci es el negoci, encara que sigui un decorat. Ja que erem allà pero, al director se li va encendre la bombeta i va pensar que fer sortir dos guiris al seu film li donaria un toc exòtic. AixÍ que ja ens veus fent 5 “tomes” abans de la definitiva. El nostre paper?? molt senzill, mirar sorpresos com un dels actors abandonava el bar borratxo… Sort que teniem experiència en aquest aspecte. Cal dir que vam tenir primer plà i tot inclòs. La pel·lícula s’estrenarà a l`octubre, tot i que no sé com es dirà. Espero no haver de esquivar legions de fans pels carrers de Beijing a partir d’ara. Ah per cert els nostres emoluments per participar en el film varen ser… dos pinxos de carn! En fi… mai el cinema catala havia caigut tan baix…

Bueno, després de les aventuretes i desventures vam agafar un bus amb lliteres que en 24 hores ens va portar fins aquí on som ara, Kashgar. De moment això és tot, d’aqui uns dies la crònica de la ciutat.

Apa nois/es cuideu-vos un munt!!

Fins aviat!!