Nou terratrèmol

Abril 15, 2010

Un terratrèmol de 7,1 graus ha sacsejat novament el centre-oest de Xina. L’epicentre s’ha situat a uns centenars de quilòmetres del fatídic terratrèmol de Sichuan del març de 2008, que va provocar gairebé 100.000 morts.

De moment les xifres de víctimes del terratrèmol no son tan descoratjadores com les de fa 2 anys, però la magnitud de la destrucció ha estat pràcticament la mateixa. Es parla d’un 90% d’edificis destruïts, la majoria d’ells fets d’argil·la. La zona, majoritàriament de població tibetana, té una densitat molt baixa que ha fet que el nombre de morts no sigui tan catastròfic en comparació amb altres terratrèmols. No obstant, la província de Qinghai és una de les regions més pobres de la Xina i també una de les més grans en extensió (gairebé com França i Itàlia juntes). La seva població és d’uns 5 milions d’habitants. La geografia de la regió, situada a uns 4000 metres d’alçada, está formada majoritàriament per deserts pedregosos, petits poblats separats per centenars de quilòmetres i carreteres polsegoses, per tant un lloc difícil i mal comunicat on l’ajuda probablement trigui dies a arribar, fet que probablement empitjori les ja de per si funestes conseqüències del sisme.

Sembla que el 2010 no está sent un any ambientalment gaire propici per Xina. Al terratrèmol cal sumar’l-hi una greu sequera que des de fa un any afecta les províncies del sud de Xina, a part de les tempestes de sorra que colpejen el nord de Xina i unes inusuals nevades primaverals al nord-est de Xina. Es innegable que el canvi climàtic comença a deixar-nos veure les seves fatídiques conseqüències. Països com Xina, amb una relació crítica entre població i recursos comencen a patir-lo en la seva pròpia pell.

Anuncis

Beijing marcià

Març 20, 2010

La primavera ja ha arribat. Si en altres latituds és habitual el floriment d’arbres i plantes o bé la vinguda de temperatures com a indicador del canvi d’estació, a Beijing en canvi no hi ha indicador més fiable que les tempestes de sorra. Avui al matí al despertar i mirar per la finestra el cel estava completament de color taronja, i una fina capa de pols i una olor a sorra  ho envaïa tot. El cojunt: un paisatge marcià i de tints apocaliptics.

La tempesta de sorra és una de les més intenses dels darrers anys. Jo personalment, en els 3 anys que porto aquí no n’havia vist mai cap de tant forta. Tot i que el govern promou incessantment la plantació de centenars de milers d’arbres als voltants de Beijing com a una mena de “Gran Muralla Verda”, el cert es que sembla que ni això resulta suficient per frenar l’accelerat procés de desertització en que es troba el nord de Xina. La transformació de terres de pastoreig en terres de cultiu, l’erosió del sòl causada per la deforestació i la construcció imparable d’edificis i polígons industrials (fruit de la bombolla de la que que us parlava ahir) i un ús dels recursos hídrics completament irracional estan actuant com els millors aliats del Desert del Gobi que s’expandeix imparablement cap al sud. Propera parada: Beijing.

Fotos: xinhuanet.cn

Per cert, que ahir a la nit vaig tenir la brillant idea de deixar la finestra de la sala d’estar oberta per a ventilar l’habitació. No volgueu saber com estava tot…

Xina lliure de bosses

Juliol 4, 2008

Pel blog d’en Jordi m’assabento que ahir dia 3 de juliol es va cel·lebrar a Catalunya el “Dia sense bosses de plàstic“. Una bona iniciativa sens dubte però del tot insuficient per conscienciar a la població de l’alt nivell de contaminació que generen aquests objectes i canviar-ne definitivament els hàbits de consum. Si no es prenen mesures reals, la celebració dels Dies Sense… (X) ja s’esta veient que serveix de poca cosa, tal com sol passar cada any per exemple amb el Dia sense cotxes, que presenta uns nivells de tràfic i retencions similars als de la resta de dies de l’any. Está molt bé per conscienciar a la gent, però no podem seguir anys i panys enquistats en els “Dies Sense…” i després tornem-hi tots.

Al post del passat 10 de gener, us parlava de la nova llei que s’havia aprovat a Xina en contra de l’ús indiscriminat de les bosses de plàstic fines, que arribava als estratosfèrics nivells de 3.000 milions al dia. 2 per dia i habitant. La llei prohibia completament l’us de les bosses vermelles ultrafines com les que veieu a la fotografia en tot el territori xinès:

bosses-plastic.jpg

A part d’això també establia que les bosses de plàstic de supermercats i comerços serien de pagament, amb un cost que varia des de els 0,04€ als 0,06€ depenent del tamany o l’establiment. Que a Xina, un dels països amb legislacions mediambientals més laxes, uns índexs de contaminació galopants, i denunciat repetides vegades per incomplir tot allò incomplible, ens hagi ja passat al davant amb una iniciativa tan senzilla com efectiva ens hauria de fer reflexionar sobre el grau de conscienciació que existeix a la nostra societat i sobretot a la nostra classe política.

Tot i aprovar-se al més de gener, la llei no va començar a entrar en vigor fins l’1 de juny, es a dir tot just fa un mes. Va anar acompanyada d’una gran campanya de publicitat i realment un servidor i molts altres milions de xinesos si que vam poder notar amb força l’abans i el després. Avui, almenys a Beijing, ja és gairebé impossible trobar bosses que no siguin de pagament. Tan sols en alguns mercats o tendes de carrer, poc permeables a tota mena de legislació, es continuen donant les bosses de plàstic ultrafines. Segurament en moltes parts del territori xinès on el poder estatal és dèbil, la mesura és de difícil aplicació sense un nivell de consciència elevat que molts dels seus ciutadans encara no tenen, però almenys ha servit per reduir dràsticament aquell consum desaforat.

En definitiva, val més tard que mai però cal donar suport a la mesura que promou la Fundació Catalana per a la Prevenció dels Residus i el Consum Responsable d’aplicar una ecotaxa sobre cada bossa de plàstic de 0,20€. Seria una mesura molt útil no només per reduïr-ne el consum sinó per desenmascarar algún que altre empresari o entitat que podria molt ben ser que s’hi oposés…

Visca el Photoshop!

Abril 12, 2008

Com molts ja haureu sentit, el famós tren al Tíbet és una de les fites de l’enginyeria d’aquests inicis de segle. Quan es parla de infrastructures i la Xina, es tendeix a donar una imatge hiperbòlica, quasi megalòmana. Si que és cert que aquesta imatge no és nova, i ja esta present en l’imaginari europeu i occidental molts anys abans de que el govern de la República Popular emprengués algunes de les seves obres més emblemàtiques com la ja gairebé finalitzada Presa de les Tres Gorges o bé el pont de la Badia de Hangzhou que, un cop inaugurat el proper 1 de maig, es convertirà en el més llarg del món. També és cert que és una imatge que té molt de real, i que el propi govern xinès s’encarrega de fomentar. La mobilització de grans quantitats de recursos i ma d’obra, ha estat una tònica de totes les grans dinasties de la història Xinesa. La ciutat Prohibida, la Gran Muralla, o el Gran Canal són grans obres que han perdurat durant segles. En cert sentit, el Partit Comunista Xinès no deixa de veure’s com una nova dinastia governant, i com a tal vol llegar al món obres per a la posteritat. No només això sinó que en molts sentits, i segons la ideosincràcia i la tradició política xinesa, un govern capaç de dur a terme aquestes obres ja té, per sí mateix, una certa legitimitat garantida. Un govern capaç de controlar la immensitat de territori, recursos i població que té Xina, és un govern legítim, sota el qual Xina prosperarà i esdevindrà un imperi. Si bé és cert que des de la nostra òptica occidental això és molt discutible, si que és cert que la història és tossuda i hi ha exemples de sobra per donar-los la raó. Bé, pot ser molt legítim que ho facin, però haurien de cuidar les formes o també ens llegaran a la posteritat alguns ridículs sonats com el que exposem a continuació:


La foto que heu pogut veure va ser “presa” per el fotògraf xinès Liu Weiqiang per contrarrestar les nombroses crítiques que organitzacions ecologistes van realitzar al projecte, posant en dubte la seva sostenibilitat mediambiental. El govern xinès la va posar com a exemple indiscutible de la falsetat de les acusacions. El tren estava en completa harmonia amb el seu entorn. Harmonia, una paraula que encanta als xinesos i de la qual sempre en presumeixen. Potser els hauriem de recordar aquell dit castellà de “Dime de que presumes y…”. Fa poc s’ha conegut que el principal argument que el govern xinès esgrimia per defensar la armonia ferroviaria al Tibet és?? ho endevineu?? Fals! Es clar, si falsifiquen a la perfecció marques de roba, calçat, electrònica o informàtica , com no s’havien d’atrevir amb una senzilla fotografia? Per sort el senyor Liu no és massa hàbil amb el Photoshop i la manipulació resulta òbvia fins i tot sense haver de llegir tot això que us acabo d’escriure.

A continuació, podreu veure l’enllaç a la notícia:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=497523&idseccio_PK=1021&h=

Arbre en obres

Març 22, 2008

Si un passeja per Beijing, amb cotxe, a peu o amb bicicleta, veurà com la ciutat ésta posseïda per una febre constructora descomunal. Els JJOO s’acosten i les grues, els edificis alts o les remodelacions i demolicions etán a l’ordre del dia. Tan és aixi que fins i tot els arbres no han escapat al frenesí de les obres:

 

imagen-130.jpg

Respectem el medi ambient

febrer 10, 2008

En el país de la contaminació per excel·lència, on respirar aire net es un luxe pel qual després d’uns mesos fins i tot estaríem disposats a pagar, de vegades, però només de vegades i en comptadíssimes ocasions, demostren que quan volen fer les coses bé, ja en saben. Fins i tot llavors potser es tornen massa escrupolosos.

Que la major part de territori xinès és una piara i una “ciénaga” abjecta i contaminada és una cosa que més o menys m’encarrego d’explicar-vos sempre que puc. Ara, també és cert que quan es tracta de Parcs Nacionals, dins d’unes fronteres protegides i delimitades vedades a l’acció dels especuladors, el respecte per la natura i l’impacte ambiental és envejable. Sembla que et trobis en paratges noruecs o suïssos i no pas a la Xina.

Dos exemples clars els trobaríem en aquestes imatges:

p9290238.jpg

Un camí fet de fusta, llistó a llistó, per permetre el pas dels visitants al parc sense majors complicacions. Quan un arbre es creua en mig del camí, ja heu vist, la prioritat és per a l’arbre!

p9290265.jpg

p9290268.jpg

En el tram que va des de l’entrada del parc al lloc on es deixen els turistes, el guardarrail de la carretera ha estat recobert amb un estucat que fa que sembli fet de troncs d’arbres, per tal de rebaixar l’impacte ambiental i visual.

Això es el que passa dins els parcs Nacionals, no obstant, sovint a la ciutat un també pot trobar estampes ben curioses com l’aplicació de mini branques artificials en alguns arbres:

dsc00231.jpg

La raó? Senzillament la desconec, però tractant-se dels xinos, tot podria ser.

… i la Xina real

gener 23, 2008

Sentint-ho molt no disposo de cap vídeo que pugui contrastar l’anterior, però si tot aquest seguit de fotos que us penjo a continuació. Són preses a Beijing, a Sichuan i al Xinjiang. Tres territoris ben diferents entre ells i allunyats milers de quilòmetres. Aquesta és la Xina real, és la brossa que amaguen sota la catifa, el país que no volen que veiem, tot i que es veu… i vaja si es veu!

leshan.jpg
El color real de Xina
pandes.jpg
Els únics pandes que arribaré a veure a Xina

3en1moto.jpg

La autèntica cara de les minories ètniques

minorianike.jpg

Unes bambes Nike, el que s’amaga sota les minories ètniques que ens fan veure. Vestits llampants, al cap i a la fi disfresses que es treuen tot just al arribar a casa seva.

bicis.jpg

Ni AVE ni avions. Aquest és el mitjà de transport més utilitzat.

tallerbigues.jpg

Un taller de bigues en mig d’un entorn gris i deforestat. Foto presa a escassíssims quilòmetres de l’entrada d’un magnífic parc Nacional.

vaters.jpg

L’estat de la majoria de vàters a Xina. I n’hi ha de pitjors… Almenys vosaltres no en sentireu la olor!

cucaracha1.jpg

A diferència dels pandes aquests animalons no estan en perill d’extinció.

basuracarrer.jpg

Imatge quotidiana a molts carrers de Xina

suquillogelat.jpg

I quan les temperatures cauen… el suquillo de les escombreries es congela i forma una magnífica pista de patinatge!

La realitat de Xina és una suma d’aquestes dues coses, el país que s’esforçen per vendre al món i el país que un troba just al aterrar. Amb això no vull desalentar ningú de visitar-lo, ans al contrari. Ho recomano efusivament. És un país que et canvia la percepció de les coses i que t’obre la ment. Que fa que ja mai més torns a mirar el món de la mateixa manera. Com tots els països, i com totes les persones té les seves virtuts i les seves misèries. Precisament això el fa més humà, més accessible.

L’entrada d’avui és doble, una part us la penjo avui i l’altra haureu d’esperar a demà per veure-la…

La d’avui és un vídeo promocional del govern xinès on s’encarreguen de difondre les maravelles que hom pot trobar en aquest gran país. El vídeo no té truc, tot el que hi surt és real i amb una mica de sort es pot arribar a veure tal i com ens ho mostren. Un país net, plè de cultura, civilització, gairebé un paradís a la Terra. És la Xina de cartró pedra, la que ells volen que veiem…

Buscant el Sol

gener 15, 2008

S’ha escrit i parlat molt sobre la densa capa de contaminació que freqüentment flota sobre Beijing, pero ara, a més, en veureu les imatges. Ahir dia 13 de gener, el cel de Beijing va apareixer, com de costum, d’un color gris. L’aire irrespirable, una temperatura de -12º… en definitiva, unes ganes de sortir al carrer que és massa. Tot passejant vaig reflexionar un moment, eren les 2 de la tarda i semblava fosc, la majoria dels cotxes duien les llums enceses ja. Vaig mirar al cel i vaig començar a buscar el sol. Si, si, el sol. Havia de ser-hi, per l’hora que era i en una regió en procés de desertització accelerat, on quasi mai plou i apenes s’hi veuen núvols (naturals). Un minut després de mirar com un llunàtic a les alçades davant la mirada atònita de molts xinos els meus ulls podien veure imatges com aquestes:

solesmorteit2.jpg

solesmorteit.jpg

En la majoria de llocs del món, fotografiar el sol donaria com a resultat una foto blanca o bé una càmara i una retina a tomar pel sac. Aquí us l’he d’encerclar en vermell per tal que el pogueu veure… Un tráfic infernal, fàbriques en ple centre de la ciutat, les calefaccions a tota màquina que fan que dins les habitacions es generi un micro-clima de 30º… Tot contribueix a generar una atmosfera tan espessa que quasi es pot mastegar. Així es Beijing, molts dies és trist però molts dies hi acabes trobant l’encant. Una ciutat que no deixa indiferent.

Ja era hora!

gener 10, 2008

Tot i els seus 1.300 milions d’habitants Xina es indubtablement el país del món amb més prohibicions per cápita, i per si no n’hi ha prou cada dia se’n hi van sumant de noves.. Prohibit accedir a la Wikipedia, Prohibit accedir al Blogspot, a partir del 31 de gener prohibit accedir al Youtube, prohibit construir durant els JJOO, prohibit escupir, prohibit criticar als seus líders, prohibit anar al Tibet sense permís oficial, prohibits els vols directes de Xina cap a Taiwan, prohibit manifestar-se a la Plaça de Tiananmen, etc, etc, etc… De fet ja diu molt d’un país que el seu monument més emblemàtic es digui precisament: Ciutat Prohibida.

Ara bé, la última prohibició sincerament és una que molts des de fa temps esperàvem: es la prohibició de repartir gratis als comerços unes fines i vermelles bosses de plàstic que s’acaben acumulant per tot arreu. Tothom que hagi viscut a Xina durant un poc temps haurà vist com no es difícil arribar a casa amb 4 bosses vermelles de tamany desproporcionat després d’haver anat a comprar la “friolera” de 2 cebes, 2 patates, 1 pebrot verd i una cabessa d’alls. I després encara s’extranyen que siguin el país més contaminat del planeta…

bosses-plastic.jpg

Es calcula que cada Xinès usa de mitjana unes 3 bosses al dia, la qual cosa fa un promig de gairebé 4.000 milions de bosses de plàstic vermelles a diari.. I no es calcula perque no es pot calcular, el que deu arribar a contaminar fabricar tot aquest munt de plástic de difícil reciclatge.

Així que més val tard que mai, però el govern de les prohibicions ha decidit “tomar cartas en el asunto” i a partir del día 1 de juny.. prohibit repartir bosses de plástic ultrafines! Es calcula que la mesura podria arribar a reduir en 2/3 parts (sisi 2/3 parts!) la quantitat anual de residus plástics de tota la Xina. Aviam si és veritat. El 2 de juny sortirem amb la cámara al carrer i anirem a comprar de nou, 2 patates, 2 cebes, 1 pebrot verd i una cabessa d’alls .

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/01/09/ciencia/1199900613.html