Galls de carn i òssos

Novembre 30, 2008

En defensa de l’animal que dona nom al blog i que a més em representa en l’horòscop xinès, avui tractarem el que es pot considerar “l’esport” nacional de les Filipines: les baralles de galls.

baralla-de-galls

Considerades com una pràctica il·legal i execrable a bona part dels països del món, les baralles de galls (anomenades en Tagal, “sabong”) no tan sols són legals a les Filipines sinó que són una mena de símbol nacional i una preuada tradició. Posats a comparar sería l’equivalent espanyol de les Curses de Braus. Tot i això, no són pas una herència colonial hispànica modificada (tot i que en un afany de control en van regular les regles), ja que no només es troben fortament arrelades en altres països del sud-est asiàtic sinó que els seus orígens daten de l’època pre-colonial.

losing-bird

Les baralles de Galls solen tenir lloc cada diumenge, tant en grans ciutats com en petits pobles. És impossible voltar pel país i no veure un o més corrals de cria en qualsevol indret. Impliquen totes les classes socials, tant rics com pobres. Tradició a part, les baralles de galls també tenen un important nervi econòmic com són les apostes. Es publiciten obertament en vistosos cartells en llocs públics, estacions o aeroports i els combats fins i tot tenen àrbitres i una normativa. Tot i això el que resulta més sorprenent de tot es que la tradició pesi més que la pròpia seguretat dels ciutadans.

grip-aviar

Tot i la greu amenaça de la Grip Aviària, el transport de galls té encara a Filipines via lliure i totes les facilitats en Avions, vaixells, autobusos o qualsevol altre mitjà de locomoció. Ni el govern ni els ciutadans están disposats a moure una coma per limitar un xic la seva essencial tradició en favor d’una major contenció epidèmica que pugui desactivar una bomba de rellotgeria en potència. Qui sap si potser una venjança silenciosa del maltractat gall. Un gall que no és de ferro.

Anuncis

Ni Cristo a l’església?

Octubre 26, 2008

Durant el viatge a Filipines de l’agost passat vam poder comprovar in situ com la religiositat cristiana de l’arxipèlag no és pas un tòpic. Ans al contrari, al camp, a la ciutat, a la mar, als amulets i estampes que porta la gent comú… a tot arreu es respira un fervor cristià  que al nostre país, sortosament, s’ha anat perdent amb el temps. L’Església cristiana és allà omnipresent, i dic cristiana perquè és precisament l’església catòlica la que sembla estar en retrocés en favor d’altres sectes en auge com els Adventistes del 7è dia, els Testimonis de Jehovà o sobretot la que heu vist a la fotografia i una de les més importants: la Iglesia Ni Cristo (en tagalo, Església de Crist).

Paradoxalment la Iglesia Ni Cristo, té les eglésies ben plenes de fidels. Des de les grans ciutats fins als pobles més petits, a tot arreu hi tenen presència. Els seus edificis són molt significatius i fàcils de trobar ja que tenen tots el mateix estil arquitectònic neo-gòtic amb capitells punxeguts. La Iglesia Ni Cristo té les esglésies tan plenes que amb la gent sobrant han pogut construir una poderosa i inquietant xarxa amb notable influència i ramificacions en la política, l’exèrcit i els mitjans de comunicació filipins.

Considerada herètica per l’Església Catòlica per no acceptar la divinitat de Crist i per intentar reestablir els principis de l’església primitiva, en el fons el seu ideari social ultraconservador no difereix pas gaire:

No a l’abort, no al sexe (extramatrimonial), no als anticonceptius i no a l’esterilització. Bravo. No és gens difícil trobar cartells d’aquests per tot el territori filipí. Les campanyes com aquestes s’han intensificat d’ençà que el govern Filipí va aprovar l’any 2006 una llei que precisament facilitava l’obtenció de serveis anticonceptius i esterilitzants als hospitals, i penalitzava les famílies nombroses.

Amb 91 milions d’habitants i uns recursos escassos Filipines comença a tenir un problema (força recurrent al continent asiàtic) de sobrepoblació. No obstant les diferents esglésies cristianes es mantenen aferrades al seu dogma primigeni i continuen anant en direcció contrària al sentit comú fomentant arreu les polítiques natalistes. Actitud força irresponsable no només per el ja comentat problema de la sobrepoblació, sinó també per la propagació del VIH. Mentre a occident l’església “ja pot dir missa”, a paísos com Filipines o molts d’altres d’ Àfrica o Amèrica Llatina encara conserven una notabilíssima influència social. Fins quan? potser fins que ja sigui massa tard. En qualsevol cas, mentre a Filipines hi ha Iglesia Ni Cristo a casa nostra Ni Cristo a l’església.

Que es comencin a preguntar perquè.

Segur que molts heu sentit aquesta frase, un dels eslògans més cacarejats de la publicitat cervesera al nostre país. El lema certament es basa en que San Miguel podriem dir que és la marca de cervesa hispànica més internacionalitzada. Tot i que no és ni molt menys la més beguda al nostre país, si molts heu viatjat a l’estranger i heu anat a supermercats i bars, haureu observat com no és gaire difícil trobar-la arreu. No obstant per a sorpresa de propis i extranys, sovint aquesta San Miguel no és pas la marca per tots coneguda sinó una altra (i molt més important que aquesta) que porta exactament el mateix nom.

¿


o bé

?

Quan vaig arribar a Xina, ja em va sorprendre positivament el fet que en multitud de llocs venien cervesa San Miguel, una alternativa excel·lent i no molt cara a la sempre dessaborida i esbravada cervesa xinesa. Al arribar a Filipines durant aquest estiu, la sorpresa ja va ser majúscula al observar que, fins i tot als llocs més remots i allunyats, era gairebé impossible trobar una cervesa que no fos San Miguel. Tanta coincidència em resultava extranya així que al arribar a Beijing em vaig posar a investigar i per fi trobar el quid de la qüestió:

L’orígen de la cervesa cal situar-lo a Filipines l’any 1890, quan l’empresari Enrique María Barretto de Ycaza va inaugurar a la vila de San Miguel (avui anomenada Cebú City) la Fabrica de Cerveza San Miguel. En pocs anys, la cervesa es va començar a vendre als països del Sud-Est Asiàtic, Xina i Hong Kong, i la marca es va anar consolidant amb els anys fins a ser el que és avui: una de les cerveses més consumides d’Asia (i del món).

Paral·lelament, a Lleida l’any 1946 en plè franquisme Enrique Suárez Rezol fundava la cervesera “La Segarra” que 11 anys després del seu naixement, el 1957, signaria un pacte amb Andres Soriano, filipí d’orígen espanyol i president de la poderosa San Miguel Corporation Filipinas. El pacte permetia a La Segarra renombrar-se com a “San Miguel, Fábricas de Cerveza y Malta, S.A.” Aquesta empresa, sempre independent de la Filipina, és la que fabrica la cervesa que consumim avui dia a la península ibèrica i Europa. Així que a l’estranger moltes vegades cal fixar-nos bé, doncs la San Miguel que bevem pot molt ben ser la filipina i no pas la hispànica (tot i que el sabor certament és força similar).

Així, és cert que San Miguel allà on va triomfa i probablement ho segueixi fent però, quina San Miguel?

A continuació dos espots de les San Miguels. Amb aquestes campanyes publicitàries, un no enten com s’han arribat a fer tan famoses…

Ja em perdonareu la frase, extreta de la més profunda fraseologia escatològica de Torrente III, per referir-me a el primer d’alguns posts en els quals parlaré d’un curiós país anomenat Filipines.

La imatge que heu pogut veure és d’un dels molts cartells publicitaris que pengen per tot l’arxipèlag, on la presidenta Gloria Macapagal-Arroyo exhorta als seus conciutadans a… emigrar i buscar-se la vida a l’estranger!

Es clar, a primer cop d’ull un no pot evitar pensar: “collons, que malament ha d’estar un país si el teu propi president (o presidenta) ja et diu directament i sense embuts que el millor que pots fer és fer les maletes i marxar”. Sabia que Filipines era un país majoritàriament catòlic, però no esperava tanta resignació cristiana i menys en tan alts nivells de l’administració. Però bé, ironies a part potser en la resignació está la solució.

Pràcticament es impossible trobar algú a Filipines que no tingui un o més familiars que treballen a l’estranger. Les xifres són espectaculars: a tot el món hi ha ja més d’11 milions de filipins (la majoria dones) treballant a l’estranger, representant aproximadament un 12% de la població total del país. L’estructura familiar  és alla encara (com a la majoria de països pobres) clànica, i no pas nuclear, així que òbviament els expatriats envien any rera any cuantioses sumes de diners als seus familiars. Les remeses s’han fet tan importants que han esdevingut un punt clau e irrenunciable en l’economia del país, representant gairebé un 14% del PIB. El govern òbviament no és aliè a aquest fet i sense cap mena de pudor promociona obertament les agències especialitzades en la formació de treballadors (com la de la fotografia) amb l’únic objectiu que emigrin i retornin divises. La figura del Treballador Filipí a l’Estranger (Overseas Filipino Worker) té fins i tot reconeixement legal.

A part de sol·lucionar alguns problemes econòmics, la política d’obertura de portes també permet ser una vàlvula d’escapament a un altre dels grans problemes que pateix l’arxipèlag i la major part d’Àsia: la sobrepoblació. Amb tan sols la meitat de superfície que té l’Estat Espanyol, alberga  ja 91.000.000 d’habitants i el nombre no para de créixer any rera any. Mentrestant, les polítiques natalistes de la allà influent església catòlica, no contribueixen sinó a empitjorar encara més el problema.

Però bé, a aquest tema (ho prometo) ja hi dedicarem més temps en un altre post.

Per fi, vacances…

Juliol 16, 2008

Ha hagut de passar un llarg temps pero per fi, ja són vacances i com no, al blog també li toca descansar una miqueta. Després de suportar un dur hivern de 6 mesos ara toca gaudir de la calor i la platjeta, condicions que òbviament no trobarem a Beijing. A partir de demà viatjarem uns dies per l’interior de Xina i tot seguit, fugint de la crisi del Barça, l’onada d’espanyolisme rampant, el dèficit fiscal i el canvi climàtic, estarem un mes incomunicats a les Filipines, tot el mes d’agost.

Això vol dir que durant tot el mes d’agost no seré pas a Beijing i en conseqüència em perdé les olimpiades i no podré fer cap mena de crònica al respecte… Bé, si que podré però amb algunes setmanes de retard. Probablement em perdré el Beijing visualment més net i més bonic que s’ha pogut contemplar mai, però també, sortosament, em perdré el Beijing més fals, més de cartró pedra, més bulliciós i amb més histèria col·lectiva que s’haurá pogut contemplar mai. Ha estat una decisió prou reflexionada: no se m’hi ha perdut res a Beijing a l’agost, ni tan sols cap feina, els emoluments de la qual fessin repensar-se la decisió.

Aquest agost doncs, será per desconnectar, recarregar plies i sobretot per aprofitar una oportunitat que dificilment es presenta dues vegades: poder gaudir d’un mes de selves i platges tropicals a un preu irrisori. Segurament seran també, les meves últimes vacances com a estudiant. La bona vida s’ha gaudit tant com s’ha pogut i probablement això de tenir 1 mes i mig sense cap obligació, serà un luxe que recordaré amb nostàlgia quan m’hagi d’incorporar (o reincorporar), més d’hora que tard, al món laboral.

Així que el post d’avui es per acomiadar-me de tots vosaltres fins al mes de setembre, data de retorn amb nova munició d’anècdotes i tota mena de parides similars a les que heu pogut anar llegint durant tot aquest any. Gràcies a tots i a totes, que tingueu una molt bona Festa Major Alternativa (ja van 2 anys que me la perdo) i fins a principis de setembre!

Bon Estiu!!