Un anunci publicitari de 30 segons per intentar combatre un tòpic que s’arrossega ja 30 anys. El govern xinès s’ha proposat eradicar la mala fama (sovint guanyada a pols) dels productes Made in China amb l’emissió en nombroses cadenes de TV internacionals d’un espot sorprenent:

Després dels escàndols de la llet adulterada o de les joguines defectuoses (citant tan sols els exemples més mediàtics) la fama dels productes Made in China va viure els seus pitjors moments en molt de temps. No obstant, també cal dir que no fou únicament la premsa la responsable d’aquesta llegenda negra. Les característiques d’una gran gamma de productes que arribava diàriament a les mans del consumidor occidental, ja feia temps que formava part del nostre imaginari col·lectiu. Tot i el baix cost, la qualitat del producte deixava, i segueix deixant a més d’un, una certa sensació de que “allò barat acaba costant car”.

En l’anunci podem veure alguns dels productes emblemàtics de la indústria xinesa: el calçat, l’alimentaria, la moda, la música i l’aeronàutica. Frases com “Fet a Xina amb tecnologia americana”, “Fet a Xina amb estil europeu” o “Fet a Xina amb enginyers de tot el món” fan referència a productes tan diversos com sabatilles esportives , sucs de fruita o avions comercials. Un sospita que més que no pas defensar la qualitat dels seus productes, el govern xinès sembla més entestat en repartir  culpes.

És ben cert que en els darrers anys Xina está avançant en la substitució d’una indústria tradicional per una de més valor afegit però també ho és el fet que això nomès s’ha produït en uns pocs sectors. El model a seguir és Japó cert, però la realitat social xinesa amb centenars de milions de treballadors l’obliga a continuar sent, per allò bo o per allò dolent, la “Fàbrica del Món”. Encara avui dia es freqüent que més d’un empresari surti escaldat de l’aventura asiàtica per problemes precisament amb la qualitat dels seus productes.

Però, i anant al quid de la qüestió, d’on vé la llegenda negra del Made in China? Qué té de certa? L’orígen de la mala fama dels productes xinesos no cal cercar-lo únicament en les pobres condicions dels seus treballadors, tot i que sovint poden influir-hi. El sistema de producció planificada i centralitzada que durant més de 40 anys va ser la clau de volta de tota la indústria xinesa, emfatitzava la satisfacció de les demandes materials de la població a través de complexos sistemes de càlcul que operaven al marge de la llei de l’oferta i la demanda. Sota aquest sistema, l’exigència en la qualitat del producte no era doncs, gaire important. Així, certes inèrcies de treball s’han mantingut a Xina al marge del canvi de model econòmic. Però això no ho explica tot.

El cert és que, i parlant sempre en termes generals, la mentalitat de l’empresariat xinès és encara sorprenentment “curtplacista”. El benefici immediat prima sobre la satisfacció del client i la seva fidelització a llarg termini. Òbviament, sota aquesta lògica, la qualitat del servei se’n ressent. El baix preu i l’abundància segura de clients i consumidors al país més poblat de la terra, ajuda a entendre el perquè aquesta mentalitat segueix resistint-se a desaparèixer.

Un tercer factor que ajuda a entendre la desídia de moltes empreses xineses per la qualitat és la poca exigència que històricament han mostrat els seus consumidors. Les poderoses i exigents organitzacions de consumidors occidentals han marcat durant dècades uns límits bastant nítids a les empreses productores. Aquest ànim reivindicatiu a Xina es  troba encara en un estat molt embrionari. Tot i que en els darrers anys hem assistit a brots d’indignació popular a causa d’algun escàndol com el de la llet adulterada, el consumidor xinès es troba per norma general bastant desprotegit front als abusos dels productors, sovint conxorxats amb les pròpies autoritats polítiques.

Així doncs, tot i l’evidència de que Xina comença a fabricar productes d’alta tecnologia a un preu molt inferior al dels països desenvolupats, és molt probable que això no impliqui la desaparició d’una indústria tradicional, qualitativament pobra, però amb una taxa d’ocupació molt alta. El Made with China i el Made in China sembla que coexistiran encara durant molt temps.

L’Amic estranger

Desembre 17, 2009

Aquesta setmana Xina ha publicat als mitjans de comunicació una llista amb els 10 “amics interacionals” de la nació xinesa. Una mena de classificació força surrealista i només possible en un país encara un xic acomplexat vers el món exterior com  és la Xina. Entre els 10 escollits, hi ha personatges que durant el segle XX han fet aportacions cabdals per a Xina o bé per al Partit Comunista Xinès. Entre ells sobta la presència d’un català, tot i que ell poques vegades s’ha definit com a tal: Joan Antoni Samaranch.

Samaranch és probablement el català (i espanyol segons alguns) més conegut a la Xina. Per a la majoria de xinesos és l’autèntic artífex de que els JJOO de 2008 fossin concedits a la ciutat de Beijing, esdeveniment que simbolitzava fastuosament el retorn de Xina a l’escena internacional.

Amb això els xinesos són molt sincers i gens subtils: ningú creu en la suposada imparcialitat del COI en les votacions de les ciutats candidates, ja òvbiament cuinades de sotamà. De fet és veritat, sense la ferma aposta de Samaranch probablement Xina encara esperaria avui l’oportunitat d’albergar uns JJOO, com també ho estaria Barcelona, siguem sincers. Tot i que poques vegades s’hagi dit en públic, ningú dubta del seu paper, un xic caciquil, en la concessió dels jocs que van cambiar per sempre la capital del Principat.

A part de Samaranch els altres 9 agraciats són:

Princesa Sirindhorn de Tailàndia: filla de l’actual rei de Tailàndia, parla un fluïd mandarí i ha realitzat nombroses visites al país asiàtic així com també ha dedicat força temps a l’estudi de la llengua i la cultura xineses.

Norman Bethune: Metge canadenc que va lluitar i servir a les guerres civils espanyola i xinesa al costat del Partit Comunista.

John Rabe: home de negocis alemany. És l’Oskar Schindler de la guerra sinojaponesa de 1937-45 on va salvar d’una mort segura a milers de xinesos durant la massacre de Nanjing.

Edgar Snow: periodista nord-americà, fou el primer occidental en entrevistar Mao Zedong, així com l’autor de Red Star Over China, relat on explicava el moviment comunista xinès des de la seva fundació fins a finals dels anys 30.

Joseph Needham: acadèmic i sinòleg britànic autor de l’obra Science and Civilisation in China on defensava la importància de la ciència i la tecnologia xineses en la història de la humanitat.

Israel Epstein: jueu polonès nascut a Cracòvia el 1915. Fou periodista que com Edgar Snow cobrí la guerra civil xinesa al costat dels comunistes. Finalment va acabar sent membre del Partit Comunista Xinès i fins i tot va adoptar la nacionalitat xinesa patint com molts dels seus nous-compatriotes els avatars de la Revolució Cultural. Va morir a Beijing l’any 2005, gaudint d’un enterrament d’estat.

Rewi Alley: pedagog neozelandès. Va militar des de gairebé els seus inicis al Partit Comunista Xinès al qual va consagrar tota la seva vida. Va col-laborar en la implantació de tot el sistema educatiu del nou règim.

– Kwarkanath Kotnis: metge indi que va donar la seva vida per la causa comunista durant la guerra anti-japonesa.

Morihiko Hiramatsu: politic japonès que fa ver grans contribucions a l’enriquiment del camperolat xinès en els anys posteriors a la reforma econòmica de 1979.

Us imagineu que el nostre govern tragués un llistat amb els 10 “amics de la nació catalana”? Qui serien? Mathhew Tree, Regina Dos Santos, George Orwell, Johan Cruyff?? s’accepten suggerències.

China si es país para viejos

Desembre 10, 2009

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, he escrit l’article en castellà, en part perque la traducció al català del títol no quedava gaire bé i en part perquè properament l’article será publicat a La Vanguardia a la secció de Lectors Corresponsals. Aquí el teniu!

http://www.lavanguardia.es/lectores-corresponsales/noticias/20091216/53846472585/china-si-es-pais-para-viejos-pekin.html


En el tranquilo parque anexo al Templo del Cielo, uno de los iconos más característicos y bien conservados de Pekín, multitud de ancianos y ancianas se citan cada mañana para ejercer sin complejos su bien merecido derecho a la diversión. Son en su mayoría jubilados y algunos, los que han tenido suerte, pensionistas. Se les ve felices. Desde el canto coral a las partidas de cartas, pasando por un sinfín de ejercicios y estiramientos en parques plagados de columpios un tanto extraños. En China, aunque parezca paradójico, no hay niños jugando en los parques, hay ancianos.

A muchos de ellos el turbulento siglo XX chino les deparó guerras, trabajos forzosos, deportaciones y hambrunas. Cuando la situación mejoró a finales de los 70, la mayoría continuó con una vida de sufrimiento y trabajo para proporcionar a sus familias una posición digna. Hoy, después de una existencia marcada por la amargura, aquellos que sobrevivieron disfrutan por fin de unos años de felicidad. La tercera edad es quizás en China, la más feliz de todas las edades.

Los tiempos difíciles pasaron pero la sociedad china actual se ha dado de bruces con las contradicciones de la modernidad. La política del hijo único, aunque dolorosamente necesaria, se ha encargado del resto.

Los niños, ya desde bien pequeños, son sumergidos en un asfixiante y competitivo sistema educativo. Su única obligación es estudiar, tanto dentro como fuera de las aulas. A tiempo completo, el resto es superfluo. Materialmente se les colma de atenciones pero psicológicamente se les priva de su infancia. El camino es largo y tortuoso. Hay que garantizar al niño el acceso a un buen instituto, luego hay que lograr el acceso a una buena universidad que asegure el acceso a un buen trabajo. Las plazas son pocas, los candidatos millones. La competencia es feroz. Salvaje, en muchos casos. En la universidad, los estudiantes se pasan cuatro años encerrados en el campus. Nada de juergas, nada de vida disoluta y despreocupada. En cualquier universidad China, abrir un pub o una discoteca en sus alrededores no es en absoluto sinónimo de negocio. Los escasos bares que siguen abiertos languidecen por falta de clientes. El estudio y la dedicación es todo lo que cuenta.

El universitario chino sigue con el camino marcado desde su niñez y su familia, lejos de ser un consuelo, es quien más presiona para tal efecto. En un país donde sólo un escaso porcentaje de los trabajadores goza de pensiones dignas, el hijo único es la única esperanza para los padres de gozar de una cómoda vejez. La tradición confuciana de la piedad filial, que obliga a cuidar de los progenitores en su senectud, se encarga de cerrar el círculo. Sobre el hijo o hija se vierten todas las ilusiones, todas las expectativas, toda la presión. En el trabajo, para lograr un salario que permita mantener a los padres y a la propia prole, hay que dedicar tantas horas como permita el cuerpo. En muchas ocasiones ni siquiera se es libre para elegir al cónyuge. Hay que buscar a una pareja que cumpla con las expectativas de los respectivos suegros. El amor, es lo de menos. En la moderna y pujante China, los matrimonios pactados siguen a la orden del día.

Por absurdo que parezca, la atareada generación repite sobre sus hijos el mismo sistema del cual ha sido víctima y así, la rueda vuelve a girar una vez más. Todo con el horizonte puesto en la jubilación. La luz al final del túnel. El momento dorado en que se permite empezar a disfrutar de la vida. Después de 60 años de dedicación a tiempo completo, la responsabilidad pasa por fin a la siguiente generación. China, sí es país para viejos.