Heroi entre reixes

Si alguns creiem que Espanya és el país de la picaresca, he de dir que som uns aprenents al costat dels xinesos. La cultura xinesa prioritza la obediència i la disciplina en front l’autoritat, és cert. No obstant, aquesta obediència es podria resumir en la frase de “si, si, es clar. Tot el que tu vulguis. Totalment d’acord. Pero jo continuaré fent la meva”. Darrerament a la Xina s’ha fet famós el cas d’un noi que aprofitant un error en un caixer automàtic va treure una suma equivalent a 15.000 euros. Després d’això la justícia el va perseguir, trobar i condemnar a… Cadena perpètua.

La història ha commogut als xinesos, que tots han pensat (i qui no), que d’haver-se trobat en aquella situació haguessin fet exactament el mateix. Per això, degut a la mobilització popular, el tribunal s’ha vist obligat a revisar el cas  i finalment ha reduit la condemna a 5 anys de presó. 5 anys íntegres es clar, aquí no se’n sent a parlar de reduccions de condemna per bona conducta, de reinserció o de commutar penes per una multeta de res.

El cas és una mostra de que la societat xinesa, tot i no ser democràtica, comença a donar símptomes de desvetllament. autoritats. Esperem que no sigui una flor en el desert i que fets com aquests, tot i anecdòtics, passin a ser més freqüents en un país i una societat que els necessita.

Per a més informació de la noticia:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/01/internacional/1207018737.html?a=de43a80f160847b3e0da43726ed0ed9f&t=1207021455

El Tibet de Xina

Abans d’ahir vam anar a visitar l’Avinguda Wangfujing. Per aquells i aquelles no introduïts en la matèria es la principal avinguda comercial de Beijing (i per extensió de Xina), una espècie de Portal de l’Àngel. Allà on totes les empreses i multinacionals de béns de consum volen tenir-hi un establiment. En aquesta avinguda hi ha la que segurament és, la principal llibreria en llengües estrangeres de Xina. 5 plantes dedicades a la venda de llibres en xinés i també en la majoria de llengües més o menys extensament parlades (el català no hi és però…).

Al acostar-me a la estanteria dels llibres en espanyol, en un lloc destacat es podien veure titulars com aquests:

Guia turística del Tibet DE CHINA.

Estatus historico del Tibet DE CHINA

Com veieu darrere de la paraula Tibet el govern xinés obliga a posar a les traduccions “DE CHINA”.. és curiós no? De totes les províncies xineses, tan sols en aquesta es mostren tan insistents en que es part de Xina… Serà que ni ells mateixos n’están segurs?

La història però, no és nova. Fins i tot en un assumpte aparentment innocent com els còmics de Tintin hi va haver un problema similar. Resulta que el govern xinès volia de totes totes que el títol del còmic quedés traduït a tots els idiomes com a “Tintin al Tibet de Xina”. Per sort en aquells dies el pais no era tan influent com ho comença a ser avui. Qui sap si la nostra següent generació haurà de llegir un còmic lleugerament modificat…

Milionaris celestials

 

No, gent, no. Tranquils que el meu compte corrent no s’ha engreixat sobtadament a causa de cap donatiu. Ahir tot passejant pel carrer rera la meva universitat, vaig observar tot estorat uns venedors ambulants de… bitllets! Tot i uns moments de dubte (a Xina s’arriba a vendre de tot) lògicament al acostar’m-hi ja vaig veure que els bitllets eren falsos, eren de paper de diari. Que curiós. Si hi ha gent venent bitllets de paper és que algú els deu comprar… Xina no és país de filàntrops ni numismàtics. A més, aquests venedors només han aparegut aquesta setmana, la resta de díes l’any la compra de bitllets no sembla tenir gaire sortida al mercat. Així que tot intrigat vaig preguntar a la venedora: “Senyora perque ven bitllets?”

La resposta també va ser curiosa. Resulta que la setmana que ve és el que en podríem dir el Tots Sants xinès. La festa on es ret culte als avantpassats. Un costum d’arrel milenària i confuciana que setanta anys de règim comunista no han pogut erradicar. En aquests dies les familes visiten les tombes dels seus ancestres i els fan tot tipus d’ofrenes. Al nostre país són flors. Al seu és fruita, menjar i… bitllets. Els bitllets es cremen davant de la tomba per tal de que passin al destinatari i els pugui dilapidar amb tranquilitat a la seva altra vida. A la part superior del bitllet, al costat del seu valor, s’hi pot llegir “Banc del regne del Cel”.

És curiós com el concepte de cel o de l’altra vida a la Xina, és una mera continuació de la vida actual. Amb els mateixos luxes i misèries. Res a veure amb el paraís idíl·lic que ha dibuixat històricament el catolicisme. Per això el concepte d’infern a la Xina no existeix. Via lliure als pecadors doncs! Jo per si de cas ja he comprat el meu farcellet per deixar als meus néts…

Opera xinesa

Llàstima que en el festival d’Eurovisió no hi pugui participar Xina com a país convidat. Si alguns creiem que Espanya és el bressol del frikisme és que encara no ha visitat Xina. Aquí l’estat no paga pensió de jubilació, tan sols ho fa l’empresa per la qual un ha treballat tota la vida. És ja sabut que la població xinesa está envellint a causa de les millores sanitàries i les conseqüències de la política de fill únic. Així cada dia es poden veure més jubilats per carrers i parcs, en una escena que la veritat és envejable. Centenars de persones dedicats a qualsevol tipus d’oci als parcs… faci fred o calor. Juguen a cartes, practiquen esport, fan cal·ligrafia, conversen i alguns també canten. Aquí va el vídeo:

Net com una patena

La neteja a Xina és una cosa que deixa bastant que desitjar. Aquí la finalitat de la neteja no és netejar en sí, sinó fer que sembli net, i de vegades ni això. Vaja, la vella filosofia d’amagar la merda sota la catifa. En aquest vídeo veurem com en tan sols uns pocs segons, és pot “netejar” una sala enorme. La gran aportació de la tecnologia catalana a la història de la humanitat, el pal de fregar, ja està en desús a Xina. Aquí ja han optat per tècniques molt més sofisticades. Prenguin nota!

 

Riscos Laborals? I ara!

Aquests últims dies passejant per la ciutat hem pogut observar algunes escenes ben curioses. Per aquells que siguin tècnics en riscos laborals que es preparin amb la imatge que ve a sota, reviseu la normativa, això si que és seguretat!

 

Arbre en obres

Si un passeja per Beijing, amb cotxe, a peu o amb bicicleta, veurà com la ciutat ésta posseïda per una febre constructora descomunal. Els JJOO s’acosten i les grues, els edificis alts o les remodelacions i demolicions etán a l’ordre del dia. Tan és aixi que fins i tot els arbres no han escapat al frenesí de les obres:

 

Un món, un somni?

Si nois si. Aquest és el lema més cacarejat actulment a Xina: One word, one dream. Tong yige shijie, tong yige mengxiang. Aquesta setmana hem anat a visitar la Gran Muralla i bé… hem vist algunes coses que més que un somni semblàven un malson. Aquí en van algunes:

En primer lloc just al costat de l’entrada trobem un parc amb ossos tancats en unes pèssimes condicions. El color de la seva merda així ho testimonia.

En segon lloc, també al costat de l’entrada trobem un mini Port Aventura! Que divertit! Poder pujar fins al capdamunt de la muralla amb el tren de la bruixa. Això si que és progrés!

Però el millor vé al arribar a dalt, on un paraís de solitud i ambient relaxat ens espera. Massificacions a la Xina? I ara!

I per si no haviem quedat prou contents, aquí ve la última: un món, un somni!! Ja veieu el tracte que donen i el respecte que tenen al seu principal monument. Després que vinguin a donar lliçons!

 

 

El Tíbet agonitza

Bones gent, després d’uns dies d’absència torno a la càrrega amb nou material. Aquesta setmana hem rebut la visita de l’Anna i en Santi, dos companys de Tarrassa,i ens hem dedicat a fer turisme, per la qual cosa no he pogut ni actualitzar el blog, ni assabentar-me massa de la situació al Tíbet. Sobre això últim però, si ens hem de refiar del que diuen les noticies xineses al respecte, (res) estaríem encara més desinformats que ara. Per ells Xina es una bassa d’oli, un paradís de felicitat i creixement econòmic on mai passa res… De fet si preguntes a la gent, la major part d’ells no en té ni idea del que es cou allà dalt. Ni tampoc tenen massa interès per saber-ho. La censura a Internet i el control omnipresent a la TV i la ràdio és total, això es cert. Però l’esperit crític dels seus habitants es una cosa tan escassa com el vi de qualitat a Xina. No seran les actuals generacions a Xina els qui portaran la democràcia, haurem d’esperar uns 20 o 30 anys. Pel cap baix. Sense una democratització real de Xina, el Tibet ho té cada cop més cru. Quan arribi potser ja serà massa tard.

 

Degut a tot això, he hagut de fer el seguiment dels fets a través dels mitjans occidentals.

Fa una setmana informàvem de com alguns monjos tibetans havien empres protestes reclamant els drets fonamentals sobre el seu territori. Després de les detencions però la cosa no es va aturar aquí. Mentre el govern xinés informava del tancament de l’Everest degut a un “suposat” rampell mediambientalista, les inicialment pacífiques protestes es varen tornar violentes. Centenars de persones van recórrer els carrers de Lhasa atacant comerços, vehicles i vivendes propietat dels xinesos Han. Ha estat un fet puntual això? Ni molt menys.

 

El 1949 l’exèrcit de la República Popular va atacar i ocupar el Tíbet –fins llavors regne independent—adduint uns drets històrics sobre el territori que es remuntaven als acords de mútua col·laboració signats entre el VIè Dalai Lama i la Dinastia Imperial xinesa dels Qing durant el s.XVII. El règim comunista, tot i voler representar un trencament amb el passat feudal i imperial de Xina, ha reclamat i reclama constantment la sobirania sobre els territoris que en algun moment de la seva història havien estat sota domini xinès o bé simplement amb els quals havien mantingut intenses relacions culturals, comercials o diplomàtiques. El Tíbet seria un clar exemple del segon cas. La primera vegada que Xina va exercir una sobirania de fet sobre el Tíbet fou l’any 1949.

 

Després de 10 anys d’ocupació militar, el 1958 el XIVè Dalai Lama, incapaç d’aturar les massacres i detencions sistemàtiques de la població tibetana va emigrar secretament del país en direcció al Nepal i la India, on resideix actualment. Després, els tibetans van patir com la resta de població xinesa les atrocitats del règim maoista en forma de “Gran Salt Endavant” o “Revolució Cultural” que van mermar considerablement el patrimoni històric o immaterial de la regió. Amb les reformes econòmiques iniciades el 1978 el Govern xinès va canviar de perspectiva respecte a les regions autònomes on la seva ètnia majoritària (Han) era clarament minoritària (Tíbet i Xinjiang). Així varen començar a fomentar les migracions de població Han conjuntament amb una inversió econòmica descomunal.

 

Els objectius bàsics d’aquesta política eren i són dos: en primer lloc reduir la identitat i el sentiment independentista d’aquests territoris a una expressió anecdòtica per la via de deixar la població autòctona en clara inferioritat numèrica. En segon lloc, descarregar de pressió demogràfica les sobresaturades zones de la costa est. Així, la situació que trobem avui dia es la d’uns territoris completament sinitzats. Arquitectònicament, cultural i demogràfica. El creixement econòmic patit és innegable, però també ho és el fet que només ha beneficiat la població xinesa. La població autòctona ha quedat marginalitzada i arraconada d’aquest procés, condemnada a l’economia submergida en el millor dels casos, quan no a la mendicitat.

 

Quan la marginació econòmica es suma a les innegables diferències culturals i lingüístiques, trobem que la població tibetana marginalitzada ha enfortit els seus lligams identitàris (no existents abans de la ocupació militar xinesa). Això explica a grans trets la revolta al Tíbet. Els monjos tan sols han actuat com a portaveus del malestar social.

 

El que és preocupant però, és el fet que l’experiència ha demostrat que Xina no mourà ni un mil·límetre la seva postura amb el Tíbet. És una potència en auge, els països occidentals cada cop tenen menys capacitat d’influència, i les seves accions polítiques i diplomàtiques no aniran més enllà d’alguna protesta formal per tal de no perjudicar les excel·lents i creixents relacions econòmiques amb el gegant asiàtic.

 

Els fets succeïts tan sols serviran per intensificar la repressió i les migracions xineses; per buidar el Tibet de tibetans i disseminar-los per Xina o per les seves presons. La cultura tibetana anirà quedant reduïda a una mera expressió folklòrica i el territori perdrà el poc encant que ja li queda. Aquests dies es discuteix molt sobre la quantitat de morts que han provocat els disturbis, però ningú és pregunta perquè s’ha arribat fins aquí. No es tan sols un brot nacionalista, és la resposta a una destrucció moral, cultural, econòmica i social que ja fa unes dècades que dura. Xina sap que per a destruir la forta identitat tibetana n’hi ha prou amb destruir els tibetans a tots els nivells. Probablement la revolta no serà l’ultima, però si que és ja un dels últims crits d’auxili d’un Tíbet que agonitza.

… i l’Everest tancat

Segurament com a conseqüència dels fets que anunciàvem ahir al blog, les autoritats xineses han decidit ara, ni més ni menys, que tancar l’accés al cim del món en aquelles víes que passen per territori xinès (perdó, tibetà) fins al dia 10 de maig. I es que una mica abans d’aquesta data ha de passar per l’Everest la torxa amb la flama olímpica per als JJOO de Beijing, per la qual cosa el govern xinès vol evitar la presencia d’occidenals i tibetòfils en aquelles zones, no fos cas que planejessin deslluir la cerimònia tan curosament organitzada, amb alguna pancarta o acte reivindicatiu..

El més bo de tot és l’excusa que han donat per a tancar el cim: “per a protegir el medi ambient”… a Xina… un no pot evitar esbossar un cert somriure davant de tant cinisme.

Aquí a sota, el Link amb la noticia:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/03/12/blog01/1205323193.html