Romàntica contaminació

Març 28, 2009

Viure en una de les ciutats més contaminades de la terra te òbviament molts inconvenients. Però com que avui tenim el dia optimista us mostrarem el que és potser l’unic avantatge. Unes postes de sol d’allò més marcianes:

p10701431

great_firewall

Ja hem parlat algunes vegades sobre les incomoditats que suposa per a tot internauta la vetusta i ferragosa censura xinesa. Doncs bé, sentin-t’ho molt avui torna a tocar. Els xinesos són grans amants de la història però tot i això semblen haver oblidat la inutilitat d’intentar posar portes a la mar. Durant gairebé 2000 anys van construïr i reconstruïr en incontables ocasions la Gran Muralla xinesa, un invent totalment inútil que no va servir per evitar les, també incontables, invasions que van sofrir per part dels pòbles nòmades del nord.

Avui dia la Gran Muralla (o el que queda d’aquesta) és sortosament un gran reclam turístic i poca cosa més. Però la mentalitat de fortalesa assetjada que sovint tenen els dirigents xinesos no només no s’ha esvaït sinó que ha passat amb renovat vigor al món virtual.

wordpress-logo1

El post d’avui era per donar-vos una gran notícia: el servidor de blogs WordPress (i amb ell tots els blocs associats com Galldeferro) ja no es troba censurat a la Xina! Bravo! No vull llençar les campanes al vol ni mostrar un exagerat optimisme ja que no seria la primera vegada que a la que passa algun fet que mínimament irrita al govern xinès (això és… més o menys… 3 o 4 cops per setmana, ja se sap, tenen la pell fina) tornen a tencar l’aixeta. Però de moment és així! S’han acabat les 1001 filigranes que els abnegats internautes haviem de fer per actualitzar el blog o veure pàgines prohibides. S’han acabat?? O no…

youtube_censured

Doncs No. La llibertat sembla que espanta i molt en aquest país: des de fa 5 dies no hi ha Youtube a la Xina. Censurat fins a nova ordre. I el més trist és que ni tan sols se sap perquè, la qual cosa, com no, ha obert tot tipus de conjectures: que si pels fets del Tíbet, que si per l’incident d’un vaixell militar nord-americà amb uns pescadors xinesos… o qui sap si la nòvia del censurador havia penjat algun vídeo pujadet de to. En fi, un pas endavant i un pas enrere. És a dir, igual que estàvem.

Si això és riquesa…

Març 21, 2009

Una de les característiques dels xinesos en comparació amb d’altres poblacions és que són supersticiosos. Extremadament supersticiosos. El fet que la llengua xinesa tingui milers de paraules homòfones (es pronuncien igual però s’escriuen diferent) provoca un mai acabar de tabús, comportaments condicionats i miraments de tot tipus. Per exemple, el 8 és el numero de la sort per als xinesos, i ho és únicament perquè es pronuncia . En xinès mandarí i sobretot en cantonès, tot i que escrit diferent, significa riquesa i abundància.

La història d’avui també té a veure amb la riquesa i l’abundància. En xinès la paraula enriquir-se és 发财, que pronunciat vindria a ser alguna cosa així com fa-tsai. La desgràcia ha fet que fa-tsai (发菜) sigui també el nom d’una planta arbustiva autòctona de la província de Gansu.

gansu_province1

La similitud fonètica no és que hagués passat desaprecebuda durant centenars d’anys, no obstant durant els darrers 20 anys l’ingent creixement econòmic xinès ha fet que cada cop més gent estigui disposada a pagar més i més diners per consumir aquest vegetal, creient que això influirà positivament en el seu enriquiment. El creixement de la demanda ha estimulat també el creixement de la oferta i per això el cultiu d’aquesta planta s’ha anat extenent per tota la província i també al territori veí de Mongòlia Interior (la mongòlia xinesa). Tant calcular beneficis però ningú va calcular els greus problemes mediambientals. El cultiu del fa-tsai erosiona terriblement el sòl i contribueix a incrementar el problema de la desertització en dos territoris ja extremadament secs i de clima semi-desèrtic.  Així paradoxalment l’afany d’enriquir-se a tota costa ha acabat generant l’efecte invers: l’empobriment.

cultive-facaiCamperols culivant 发菜 a la província de Gansu.

Aquest fet va portar el govern xinès a prohibir el cultiu i la venda del 发菜 l’any 2000. Tot i la bona voluntat inicial però, a la pràctica la prohibició ha acabat com el nostre flamant nou Estatut: en paper mullat. El govern no vol aplicar la llei perquè el cultiu de 发菜 proporciona ingressos extra a centenars de milers de camperols d’aquestes províncies, dues de les més pobres de Xina. Així, actualment el vegetal encara es pot trobar a la carta dels restaurants amb més pedigri de Xina. Són coses que costen d’entendre i encara més si veiem l’aspecte que té el tan desitjat fa-tsai al plat:

facai

No he tastat ni tastaré mai aquest plat però crec que deu ser una experiència similar a menjar cabells…

Litigis Territorials

Març 18, 2009

Probablement no hi ha país al món que tingui tants quilòmetres de frontera en litigi i tantes disputes territorials amb tercers països com la República Popular de la Xina. L’altre dia tafanejant per el Google Earth em vaig adonar d’aquest fet  al veure aquesta imatge sorprenent:

china-border-conflict

Marcades en color groc podeu veure les fronteres acceptades entre els estats a la regió. En vermell podeu veure els quilòmetres de frontera que actualment es troben en litigi entre Xina i d’altres estats com la Índia o el Paquistan. Un seriós toc d’atenció a aquells que, creient el discurs oficial del règim, defensen l’ascens pacífic i bondadós del gegant asiàtic. Són tots ells (exceptuant potser el del Caixmir) conflictes que no surten als mitjans de comunicació. No hi ha cap guerra declarada en aquests territoris però si en canvi, molta tensió i continus moviments de tropes amunt i avall. Vejem-los:

1) El Caixmir: sense cap mena de dubte la zona més potencialment explosiva del planeta. Tot i que als mitjans de comunicació tan sols ens arriben notícies de les disputes entre Índia i Paquistan, el cert es que Xina també juga un paper importantíssim. El perquè del conflicte és senzill: al Caixmir naixen tots els rius importants de l’Índia. Ja se sap les futures guerres d’aquest segle serán per el control de l’aigua més que no pas del petroli.

map-kashmir

Xina Actualment ocupa i administra 2 zones d’aquesta regió. Una és la vall de Shaksgam (en marró al mapa) cedida voluntariament per Paquistan el 1963 fins que no es resolgui el conflicte del Caixmir… Sembla que hi haurà control xinès per anys doncs. L’altra molt més rellevant és l‘Aksai Shan (en groc al mapa). Una altiplà gairebé deshabitat ocupat en la seva major part per un desert de sal. Actualment és una zona d’accés restringit i un punt estratègic clau ja que és precisament per aquest territori on passa l’única carretera directa entre les regions del Tibet i Xinjiang. És a dir, Xina mai cedirà per les bones aquest territori, s’hi posi com s’hi posi l’Índia. Recordo l’estiu del 2007 quan vaig estar a escassos quilòmetres del territori: en aquells dies hi havien maniobres militars a la regió i per la carretera ens vam creuar durant 30 minuts!! amb un quilomètric comboi militar.

2) Arunachal Pradesh: actualment un estat de la Federació Índia, controlat i administrat per aquest país, i reclamat insistentment per Xina com a part del seu territori. La frontera actual fou la acordada per britànics i tibetans l’any 1914 i que rep el nom de línia Mc Mahon. Els Xinesos no reconeixen la línia ja que fou signada pels tibetans i no pel govern xinès d’aquella època. Actualment els mapes de Xina mostren aquest territori com a propi.

arunachal-pradesh-map

3) Illes Senkaku: girem la vista a l’est perquè els problemes no són nomès amb l’Índia. Aquest grup d’illots deshabitats (podriem dir que seria el Perejil asiàtic) són actualment part de l’estat japonès però són reclamats amb insistència tant per part de Xina com de Taiwan. En aquest cas, a part de recursos pesquers, no hi ha grans interessos geoestratègics en joc. Tan sols és una qüestió simbòlica que Xina reclama al seu arxi-enemic històric, ja que són els únics territoris conquerits per Japó a Xina durant el segle XIX que encara no han estat retornats.

senkaku-islands

Tot i la insignificància de les illes, sembla que és un afer que alguns ciutadans es prenen força a pit com podeu veure a la fotografia presa molt a prop de casa meva.

4) Els arxipèlags de les Illes Paracel i Spratly: per ubicar-nos, observem primer la “llepada” que Xina extèn sobre els mars del sud:

paracel-spratly-islands

Aquest és potser el cas en que l’expansionisme xinès és més injustificat o més difícil de legitimar. Un país que històricament ha viscut d’esquena al mar (tan sols al s.XV i durant escassos 20 anys expedicions marítimes xineses van passar per la zona) reclama per a sí la possessió d’uns atol·lons deshabitats que ni tan sols mereixen  la categoria d’illa. Tot això en mig dels mars del Sud-Est asiàtic. Curiós. La “llepada”, que apareix  ben ressaltada en tots i cadascun dels mapes que es venen a Xina, implica que les aigües territorials xineses s’extenguin fins a escassos quilòmetres de la costa de països com Malàsia, Vietnam o Filipines. Les grans reserves de gas i petroli submarí que es calculen que amaguen potser hi tenen alguna cosa a veure…

Les illes Paracel són reclamades per Vietnam i Taiwan però actualment es troben sota control de l’exèrcit xinès que hi ha establert petites guarnicions militars. L’arxipèlag de les Spratly en canvi, és reclamat per Xina, Taiwan, Filipines, Vietnam i Malàsia. Cadascun d’aquest 5 països té establertes petites guarnicions militars en diferents illes.

5) Frontera Xino-vietnamita: fa tan sols 2 mesos, el gener del 2009 els dos països van signar, per fi, un tractat que posava fi a 30 anys de disputes frontereres originades el 1979 amb l’esclat de la guerra Sino-vietnamita. El tractat però, no va incloure les reivindicacions que ambdós països continuen tenint sobre les Illes Paracel i Spratly, litigi que continua obert.

vietnam_china

6) Conflicte de la frontera sino-russa: ja resolt el 2008 i l’únic exemple dels citats en el qual Xina ha hagut de claudicar pel bé de les seves relacions econòmiques i sobretot energètiques amb Rússia. La totalitat de la frontera entre Xina i Rússia sempre fou objecte de disputa entre els dos estats, sobretot durant els anys 60 del s.XX, fet que va contribuïr decisivament a la ruptura de relacions entre les dues potències comunistes en aquell temps. L’orígen del conflicte però cal buscar-lo molt abans del comunisme, en les relacions entre la Rússia Tsarista i la Xina Imperial. De 1858 a 1881 Rússia va imposar per la força la firma de 3 tractats territorials que li assignaven amplis territoris a Sibèria en detriment de l’Imperi Xinès. El règim comunista mai ha reconegut la validesa d’aquests tractats.

china_russia-border

El punt àlgid del conflicte fou la disputa per la illa fluvial de Zhenbao. Finalment Rússia va reconèixer la propietat xinesa de l’illa concedint-li una petita victòria diplomàtica a canvi de renunciar per sempre als territoris que garantien la sortida de Manxúria al mar.

zhenbao-island

Així que ja veieu, sembla que el gegant no és tan pacífic com el pinten. Això tampoc vol dir que, el dia que estigui en condicions per a fer-ho, Xina s’hagi de llençar a un imperialisme desenfrenat. És molt poc probable. El que si es cert és que Xina mai ha dubtat ni dubtará en utilitzar la força per a defensar el que, creu, representen interessos irrenunciables del tipus que siguin. Els ampari o no el dret i la raó.

7) Catalunya? Per últim i canviant de continent, sembla que Catalunya també s’està convertint en un conflicte territorial, al menys a la darrera versió del Google Earth. I sinó observeu el tò de color diferenciat en que apareix als mapes…

catalunya-mapa

 

Algú ens considera una àrea en litigi? Interessant…

 

 

 

Excel·lent documental emès a TV3 aquest divendres al programa Sense Ficció. El Documental es titula “Xina: vota per mi siusplau” i tracta sobre una experiència pionera d’eleccions democràtiques en una escola a la Xina.  No té pèrdua, el podreu veure (en anglès) en aquests enllaços:

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Part 5

El vídeo dura 52 minuts, però si en voleu veure una mostra més reduïda de tan sols 3 i 1/2 aquí en teniu un resum. Els subtítols també són en anglès però:

Ja veieu, sembla que alguna cosa es mou a la Xina. La democràcia és un tema que aixeca ampolles aquí, però si que es cert que sembla que des de la base es comencen a fer accions per motivar que, algun dia, el que tots desitgem sigui possible: una Xina democràtica.

Tancat per efemèride

Març 12, 2009

img_5273

Com si fos una botiga. Com si fos una paradeta. Com si fos el pati del darrere d’una propietat privada. El Tibet torna a estar tancat als estrangers (no xinesos) fins a nova ordre. Si fa un any el pretext era instaurar un autèntic estat de setge per posar fi a la revolta del 14 de març, aquest any el pretext ha estat una efemèride. El 1r aniversari de la revolta de l’any 2008 i el 5oè de la revolta antixinesa de l’any 1959, la mateixa que va provocar l’exili de l’actual Dalai Lama que des d’aquelles dates no ha pogut tornar a trepitjar la seva terra.

Pocs pretextos li fan falta al govern xinès per posar el baldó a la porta. Prohibida l’entrada de turistes estrangers i, no cal ni dir-ho, de periodistes. Abans de l’enèssim tancament qualsevol estranger que volia visitar la zona ho havia de fer adaptant-se a uns preus i unes condicions totalment abusives. Avui, la regió torna a estar sotmesa a una situació d’excepcionalitat crítica només equiparable a un estat de guerra. Llei marcial als carrers i toc de queda. La por, la prudència i la paranoia del govern són extremes. Tant se val si es tracta d’un concert d’Oasis com d’una efemèride. Primer es reprimeix i després es pregunta.

tibet_0218

Mentre en el cas de Taiwan, Xina sembla que ha optat per una política de clara conciliació que comença a donar bons fruïts, en el cas del Tibet s’ aplica justament el contrari. Xarop de bastó. Els resultats òbviament, també son contraris al cas taiwanés i el sostre del món segueix sent l’altell dels mals endreços de la República Popular. I ho continuarà sent durant molt temps.

A diferència del que es creu a Occident, el cas tibetà no és només un problema nacional sinó, sobretot, una flagrant injustícia social. Diguem-ho clar, més que les ànsies d’independència (que també), el que realment subleva al poble tibetà és la discriminació ètnica i econòmica a la que es sotmet la seva població per part de l’ètnia Han (l’ètnia xinesa majoritària). Ni occident ni Xina entendran mai el problema tibetà si el continuen enfocant només com un conflicte nacional. És trist llegir cada dia els diaris d’uns i altres, cansats de repetir els mateixos tòpics de forma acrítica i no trobar gairebé ningú que posi el dit a la nafra sobre el que realment passa allà dalt.

Els tibetans estan totalment exclosos del poder econòmic i polític al territori a no ser que renunciïn completament a la seva llengua i la seva identitat. Empreses, recursos, premsa, subvencions, teixit econòmic, infrastructures… tot concentrat en mans xineses. És cert que fa 50 anys els tibetans no tenien progrés econòmic (tampoc ningú es va molestar a preguntar-los si a cas el desitjaven o el necessitaven). Avui tenen el progrés davant dels seus nassos, però  privats d’accedir-hi, es veuen abocats a la marginalitat més absoluta. A la seva pròpia casa.

090108-mapa-tibet-gran-298241

El més greu de tot és que es una política totalment amparada des de l’administració a traves de les migracions incentivades de xinesos a la regió. Clar i concís: el govern subvenciona als xinesos per anar a viure al Tibet.  Cínicament esperen que, afegint aigua al vi, el problema es dissolgui per si sol. No semblen veure però que per sota les esquerdes amenacen de trencar la pica. Migració i repressió son les dues úniques eines que Xina empra. I el malestar, lluny de disminuïr, augmenta.

Qüestió de perspectiva

Març 7, 2009

Fa ja força temps durant els primers dies d’estada a la Xina, imbuït per un cert horror vacui al veure les encara blanques i buides parets de la meva habitació, vaig decidir anar a la llibreria a comprar un mapa del món, potser amb la vana esperança de trobar un referent i una ubicació en mig d’un context tant alienant com és la societat xinesa. Per mandra de cercar-lo, vaig demanar-lo directament i a la caixera, que me’l va donar enrotllat en un plàstic. Així,  fins que no vaig arribar a casa i el vaig desplegar no vaig poder veure’l amb exactitud:

mapamundi-xines

Durant uns segons, la reacció que vaig tenir va ser:  “Aquest mapa està malament!”. Es clar, Europa no era al mig sinó en un racó insignificant, més o menys a l’alçada de la “nostra” Alaska. Immediatament me’n vaig adonar. Havia comprat un planisferi xinès, amb tot el que això implica. Implica que des de temps immemorials Xina, en xinès, s’anomena Zhongguo que traduït vindria a ser el País del Mig. Una visió sinocèntrica del món exactament comparable al nostre eurocentrisme i forjada en una època en que la cultura xinesa era l’únic i aïllat focus de civilització envoltat de pobles bàrbars que amb els segles es van anar absorbint. Però bé, no tot és sinocentrisme.

De la mateixa forma que fem els europeus, la visió que tenen els xinesos del seu mapamundi coincideix també amb la visió que tenen del món. És a dir, l’oceà Pacífic com a centre neuràlgic de les Relacions Internacionals, no pas l’Atlàntic. Des de l’òptica xinesa, Amèrica, l ‘Àsia d’ultramar i Oceania són les prioritats. Prioritats que comencen a ser recíproques i sinó mireu quina va ser la primera gira de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton just després de  la seva presa de possessió: creuar el pacífic per visitar Xina i Japó. L’eix polític, comercial i humà del Pacífic comença a ser i serà el tauler de joc decisiu en les properes dècades.

Europa i Àfrica esdevindran, de no canviar radicalment la situació i la inèrcia dels darrers anys, dos racons secundaris. Tot un bany de realisme i humiltat per a la vella Europa, autocomplaent i acostumada a ser el centre del món i de l’univers. Un canvi del qual ni la nostra societat, ni per descomptat la nostra classe política, semblen ser-ne conscients, encaparrats encara en cercar al bagul dels records sol·lucions velles per a problemes i conjuntures completament nous. En fi, així ens va la cosa.

Xina i Europa però, no són les úniques zones del món que tenen planisferis forjats sota la seva perspectiva. Vejem sinó el planisferi que penja en la majoria d’escoles al continent americà:

world-map

O en el continent africà, on apliquen la projecció de Peters — molt més exacta que la occident-cèntrica i desfassada projecció Mercator (la que tots coneixem) — que dóna als continents un tamany sobre el mapa equivalent a la seva superfície real:

peters

Però potser la més curiosa de totes és la projecció austronèsica, utilitzada a Oceania i que dóna una perspectiva força exacta de la distància que hi ha entre aquest continent i la resta. Com veieu Austràlia està lluny de tot. També veureu que Beijing és troba exactament a la mateixa distància i hores de vol d’Austràlia que d’Europa Occidental (Ho dic perquè abans de venir a la Xina recordo que algú em va dir “Quina sort, des d’allà podrás fer algun viatget a Austràlia que et queda aprop!”).

mapamundi-australia

Ja veieu, tot és qüestió de perspectiva.

Article també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?catid=1261

Oasis fora de l’Oasi

Març 3, 2009

china-censored-2oasis

Mala notícia per als amants de la música. Bona notícia per als defensors de la moral o de ves a saber què. El grup de rock britànic Oasis s’ha vist obligat a cancelar la gira que tenia prevista fer a Xina (dos concerts, un a Beijing i un altre a Shanghai) el proper mes d’abril, ja que no han rebut el permís de les autoritats xineses per a celebrar-los. El pretext? El govern xinès ha considerat els espectacles com a “inadequats”. Al no haver-hi cap altra explicació, els rumors i les conjetures semblen apuntar a que el govern xinès (que perdona però mai oblida) passa factura als germans Gallagher per haver participat fa 12 anys! en un acte favorable a l’alliberament del Tibet celebrat als EEUU.

Bé, la notícia m’ha produït tristesa i no pas perque tingués pensat assistir-hi (els Oasis em cauen francament malament) sinó perquè em sembla intolerable que a la Xina, al meu país o a Papúa Nova Guinea algú es vegi amb el dret de poder dir a la gent que pot o no pot escoltar.

Tot i que moltes de les mesures polèmiques que adopta el govern xinès tenen una certa lògica al darrere (cosa que no vol dir en absolut que les comparteixi), en aquest cas la mesura no té ni cap ni peus. Per una banda, tan sols és una absurda rabieta provocativa o venjativa vers ves a saber qui, probablement no dirigida contra el grup en sí, sinó usada com a gest o mer instrument per apuntar més amunt. Per altra, l’absurda mesura indica també l’estat de paranoia en que han caigut molts dels dirigents del Partit Comunista Xinès a arrel de la crisi econòmica i les greus conseqüències socials que està suposant per a Xina (més de 20 milions d’aturats).

Davant el risc de desestabilització social, s’ha decidit tallar les ales a qualsevol mena d’acte que directa o indirectament pugui ser interpretat com una mínima incitació a la irreverència. L’excusa: no permetre que les malignes influències estrangeres contaminin “l’oasi espiritual” en que es troba el poble xinès. Riu-te’n tú de l’Oasi Català.

En fi, sembla ser que els Oasis, almenys aquesta vegada, no podran passejar la seva insubordinació per l’Oasi.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/China/cancela/conciertos/Oasis/previstos/pais/elpepucul/20090302elpepucul_8/Tes

dormitoryObra “Dormitory” de l’artista xinès Wang Qingsong.

L’altre dia esmorzant en una fleca em vaig adonar d’un fet curiós. El local era plè de gent. No quedava ni un lloc buit.  Però, sorprenentment, tan sols nosaltres dos estàvem consumint alguna cosa. Les taules estàven repletes d’estudiants fent els deures, jugant amb el portàtil, dormint sobre la taula… Ningú havia entrat per prendre res però tothom estava realitzant activitats que es podrien fer perfectament a casa o, potser, en una biblioteca.

Considerant que vivim en un barri universitari la cosa podria ser mínimament comprensible però de seguida em vaig adonar que ja era una situació que havia viscut altres vegades, en altres llocs. Multituds de xinesos pels carrers a tota hora, supermercats plens amb poca gent que hi compra. Gent vagant arreu que tan sols sembla esperar a que les hores passin. I doncs? Potser casa seva está ocupada per algú? A cas no tenen un concepte de casa, com a espai propi on simplement estar, reflexionar, realitzar alguna activitat, retrobar-se amb un mateix?

La resposta és clara: hi ha milions de xinesos que no tenen casa, sinó que tenen un sostre. No és ben bé el mateix. Una elevadíssima densitat de població combinada amb uns preus immobiliaris inaccessibles per a la majoria de butxaques (si, aquí també passa) fan que la casa de molts xinesos sigui més o menys  això:

chinese-dormitory

Una llitera. Difícil de concebre per a un occidental. Sigui petita o gran, tots necessitem un espai propi. Un concepte de casa com a camp base, on poder retornar sempre, on poder gaudir d’intimitat. A Xina no és ben be així, de la necessitat n’han fet virtut. Milers d’anys convivint en altíssimes densitats de població han fet que, culturalment, gairebé hagin erradicat el concepte d’intimitat. De fet la paraula “intimitat” no existeix en xinès. I no tan sols en el vocabulari, es pot veure diàriament: la major part dels xinesos des que neixen fins que moren realitzen totes les activitats en presència d’algú altre (si, anar al bany i fer l’amor incloses).

279692057_9d92dffa3c_b1

Article també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?catid=1261