Selectivitat xinesa

Juny 10, 2009

Tal i com passa al nostre país, durant aquesta setmana es celebren per tota Xina els exàmens de Selectivitat (高考). Com sol passar però, aquest fet passat pel sedàs dels xinesos agafa alguns tocs curiosos. Un cop acabats els exàmens els estudiants xinesos s’alliberen de la pressió d’una forma molt peculiar, estripant els exàmens i llençant-los al vent. Això fa que en alguns indrets es puguin veure imatges com aquestes:

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief-02-560x419

china-gaokao-university-extrance-exam-student-stress-relief-03-560x419

A diferència del que passa al nostre país però, no són únicament els estudiants els qui han de suportar uns elevats nivells de nerviosisme i estrés. Les famílies senceres (pares, avis, tiets…) també viuen amb inquietud aquest moment de l’any ja que en bona part, de l’exàmen del seu fill en depèn també el seu propi futur. Si als milions d’estudiants (la majoria d’ells fills únics) hi sumem la seva familia extensa, trobem que aquest dies Xina es troba en una espècie d’estat de vigília.

Potser en tot el món cap societat dóna tanta importància a l’educació dels fills com la xinesa. Per l’educació del fill pares i avis sacrificaran durant tota la seva vida laboral no pocs esforços per estalviar uns diners que, en la seva major part, serán invertits en educació. I no tan sols en l’educació bàsica sinó també en totes aquelles activitats que puguin ajudar al seu fill a despuntar un xic sobre la resta (les conegudes activitats extraescolars). Quantitativament l’educació a Xina no és cara comparada amb la nostra però qualitativament, analitzant el sou mitjà de les famílies xineses veiem que pot resultar un esforç titànic per a molts. El cost de l’escola ronda els 20€ mensuals, el que en algunes famílies arriba a suposar entre el 10% i el 20% del seu sou.

Les esperances dipositades en el fill són que aquest, gràcies a un nivell elevat d’educació pugui arribar a guanyar un bon sou (per sobre de 300€ mensuals) que permeti la manutenció de pares i avis en la vellesa en un país on la seguretat social brilla per la seva absència.

Si l’estudiant supera amb èxit la secundària, s’ha d’enfrontar a l’exàmen de selectivitat sota unes condicions terribles de pressió social i familiar. El sistema es 100% meritocràtic, es pretén seleccionar cada any als millors dels millors. En un país de 1.400 milions d’habitants la competència és ferotge. En cas de treure unes notes que ratllin la perfecció es tindrá la possibilitat d’accedir a les prestigioses universitats de Beijing. Si no s’hi arriba, l’estudiant s’haurà de conformar en inscriure’s a les universitats provincials, les de segona classe.

El sistema té virtuts: escull als millors en funció del seu rendiment, els fills de papá ric però amb baix nivell intel·lectual queden exclosos del sistema, mentre fills de famílies pobres però amb notes excel·lents podran gaudir de totes les oportunitats.

Però també defectes: A la Xina els estudiants no escullen carrera, escullen una universitat de prestigi. Si són acceptats és la pròpia universitat qui els ubica en la carrera que consideri més oportuna. La motivació i la llibertat d’elecció són conceptes abstractes que els xinesos conceben com quelcom utòpic i idealista.

Cursar una carrera en una universitat de prestigi marcarà el futur professional de l’universitari i de la família que en depèn al darrere. Els demés ho tindrán molt més difícil. El sistema educatiu és anterior al règim comunista, que al arribar al poder va optar per una política de continuïtat, de no tocar allò que funcionava. Així és l’educació a Xina, potser un dels últims reductes de justicia social que queden en aquest país.

Anuncis

plaza-de-tiananmen-1989

4 de Juny de 1989. Demà fa 20 anys dels fets que van canviar el rumb de la història contemporània de Xina. O més aviat, com diuen alguns, van impedir que canviés. Sovint s’obvia que la repressió i posterior massacre de civils no nomès van acabar amb les protestes iniciades aproximadament un mes abans –coincidents en el temps amb la visita de Gorbatxov a Beijing, i per tant vistes com una pèrdua de cara pels dirigents d’aquell temps– també van acabar amb una dècada que molts recorden com la de més obertura de tota la història xinesa. Cal recordar-ho, la Xina dels anys 80 era econòmicament més pobre que l’actual però intel·lectualment molt més rica. La universitat i l’ambient intel·letual dels 80’s eren, com ho defineixen els qui el varen viure, una autèntica primavera d’afirmació i explosió de tendències que contrastaven  en oposició als grisos anys 70’s.

En comparació amb aquesta primavera, l’ambient universitari d’avui a la Xina  és un autèntic cementiri intel·lectual, regne del materialisme més absolut, on l’interès econòmic i la robotització del pensament són bandera, on tot punt de vista polèmic és sistemàticament intimidat i silenciat per uns responsables polítics omnipresents en la seva paranoia i afany de control. Els dies 3 (avui), 4 i 5 de juny els estudiants tenim prohibit faltar a classe sense el permís dels responsables de l’oficina del Partit. És la universitat que m’ha tocat conèixer i viure a la Xina. La Universitat del 2009 és la dels fills de Tiananmen.

La majoria d’aquests joves que poblen les atapeïdes aules de les prestigioses universitats pequineses (bressol de l’èlit político-econòmica de Xina) varen néixer poc abans o bé poc després dels fets de Tiananmen. Tot i que la immensa majoria desconegui que va passar allà tot just fa 20 anys, Tiananmen ha marcat indefectiblement les seves vides educatives, i en conseqüència també les seves vides futures. El règim ha esborrat Tiananmen de la història. Els fets no s’expliquen ni a l’escola ni als mitjans i sobre internet pesa una fèrria censura sobre tot allò que gosi rasgar l’espès vel de misteri que oculta aquella tragèdia. Si no és per referències familiars, la majoria d’universitaris desconeixen els fets del 4 de juny, desconeixen quina universitat hi havia abans d’aquell dia tràgic i desconeixen, en conseqüència, el que són avui. Desconeixen que qui els governa ho fa, des de fa ja 20 anys, tenint present cada dia la lliçó de Tiananmen. Com governaran doncs el país unes noves generacions que ignoren completament una part essencial del seu passat?

tiananmen

Tiananmen fou també la resposta violenta i autoritària d’una elit dirigent envellida, que havia gaudit de les mels de la victòria però també les humiliacions de les persecucions ideològiques i els treballs forçats durant anys. Aquella elit va veure com un desafiament a l’Statu Quo el fet que uns joves estudiants, desafiant els ancestrals valors confucians de respecte als superiors (sempre presents en la societat xinesa) s’atrevissin a qüestionar la política del país davant dels seus pròpis nassos.

Després de Tiananmen el debat va desaparèixer de l’ensenyament xinès, es va retornar a l’autoritarisme i al respecte inqüestionable als superiors. La repressió del pensament polític i de la llibertat d’opinions va anar acompanyada del foment d’aquelles actituds conformistes, superficials i encaminades només al benefici material. Amb l’indubtable èxit econòmic dels últims anys, el règim sembla voler legitimar aquella sagnant repressió, contribuint a posar encara més grapats de sorra per enterrar i oblidar una veritat incòmoda. Lluny de fer-la desaparèixer però, el silenci tan sols ajorna un debat social que continua i continuarà pendent. Fins quan?

Per a saber-ne més:

El País: China refuerza el muro de silencio sobre la masacre

El País: “Gritó ‘soy médico’, y le dispararon”

El País: El Gobierno Chino sella con policías la plaza de Tiananmen

El País: Tiananmen 20 años después: Desconocimiento, desinterés y resignación

La Vanguardia: La pesadilla de China, Tiananmen

La Vanguardia: Tiananmen y las contradicciones de Pekín

El Periódico: Un dia més a Tiananmen

El Periódico: El govern Xinès imposa una apagada informativa

Adormidera

Novembre 25, 2008

Després d’una setmana d’absència per els sempiterns problemes internàutics que cíclicament afceten la nostra residència, tornem amb un post que ja fa temps que tenia pendent de fer. La capacitat que tenen els asiàtics en general (i els xinesos en particular) per dormir en els llocs i les posicions més inversemblants. La setmana passada em comentava una amiga que fa de professora d’espanyol, que havia hagut de cridar l’atenció a dos dels seus alumnes per posar-se a dormir amb total impunitat en mig de la seva classe. La seva reacció va ser llençar un guix a la testa del dormilega, davant la sopresa majúscula de tots els companys…

dormidera

Com que al sorgir la conversa estavem amb uns amics xinesos es va poder generar un curiós debat: els vem preguntar: “no creieu que és una falta de respecte adormir-se a classe?”. La seva resposta és de les que fan pensar: “No. Si un professor veu un alumne dormint tendeix a pensar que está cansat i el deixa fer”. Encara sorpresos per la resposta li diem: “però si ha d’anar a classe a dormir, millor que no hi vagi no? Que és preferible per vosaltres, fer campana o dormir a classe?”. La resposta lacònica però vehement: “es preferible dormir a classe a no anar-hi”. Bravo. És curiós el concepte tan radicalment oposat que tenim. Al món laboral els xinesos segueixen la mateixa filosofia: l’important es que estiguis moltes hores al lloc de treball, es preferible que els clients  et trobin espatarrat fent la bacaineta a la tenda a que la trobin tancada. Curiós. Potser per això els xinesos i els asiàtics en general han desenvolupat una extranya habilitat per caure dormits arreu. Vejem-ne uns exemples:

1) Al gronxador:

dormint-columpi

2) Al Parlament

dormir-parlament

3) Al vagó-restaurant del tren:

dormir-tren

4) Damunt la bicicleta:

dormint-bici1

5) Damunt el carro de la bicicleta:

dormint-bici2

6) A la paradeta:

dormint-tenderete

7) Entre pilons:

dormir-cadena

Bé… Ara que ho penso potser dormir a classe no está tant malament… Molt bona nit a tots!

dormir-classe-21

Censura a les aules

Abril 3, 2008

36537_img_censura.jpg

La setmana passada a la classe de Xinès Oral la professora ens va encarregar que fessim una exposició d’un tema que ens interessés. A lliure elecció. Tots els companys van anar dient els seus respectius temes i quan em va tocar a mi vaig dir: “Jo parlaré sobre la situació al Tibet. Es un tema que m’interessa molt”. Al sentir-ho la cara de la professora pagava per si sola, cara desencaixada, somriure forçat i suor freda.

Aquell dia al acabar la classe em crida i em diu:

— “Dani, si vols parlar de la situació al Tibet, has d’exposar el punt de vista xinès”.

— “Es Clar. Ja tenia previst fer-ho. Exposaré el punt de vista xinès, i també el punt de vista tibetà i el punt de vista occidental. Exposaré 3 opinions i que després cadascú es formi la seva.

— “mmm.. está bé”.. em va respondre sense massa convicció.

La cosa va quedar així fins que al descans de la classe d’ahir em torna a cridar i em diu:

— Dani, sobre la teva exposició del Tibet… veurás, és un tema molt éspinós, seria millor que el canviessis per un altre.

— Canviar-lo? Quin mal hi ha? jo no criticare a ningu simplement exposaré 3 opinions.

— Ja però.. es que veuras.. els temes de politica a Xina es poden parlar entre amics i coneguts pero no exposar en públic.

— En públic?? I ara! com si anés a tenir un gran auditori!! (Bàsicament, la professora, 3 companys espanyols i una desena de companys de classe coreans i japonesos amb una narcolèpsia galopant que ni els interessa ni pensen prestar la més minima atenció a cap de les exposicions, siguin del Tibet, del canvi climàtic o de l’última coreografia de Chikilicuatre).

— Es igual, es que he consultat amb la Oficina i els superiors i m’han dit que només autorizen la teva exposició si defenses la posició xinesa.

Té collons..

— Ja et vaig dir que exposaria la posició xinesa, però també la tibetana i la occidental.

— Cap problema amb la posició occidental. Però no hi ha una posició tibetana dels fets. Tibet es Xina, son la mateixa cosa. No pots diferenciar. Tots tenim la mateixa opinió.

No sé si realment es creia el que estava dient o simplement em repetia acriticament tots els arguments que li havien donat des de la oficina.. en qualsevol cas igualment trist i lamentable.Si volen sentir la versió oficial que engeguin la tele xinesa i la sentiran fins la sacietat… Realment no estan interessats en sentir una altra opinió dels fets? encara que no els convenci i que la critiquin tant com vulguin?? Així que li vaig dir..

— Si no t’agrada que digui tibetans, doncs diré els habitants del Tibet, però si que hi ha una opinió diferent de la del govern.
— Et repeteixo: no pots donar una opinió tibetana dels fets. A mi tant m’és però la oficina no ho autoritza.
— Doncs si aquest es el problema ja vaig a parlar amb els de la oficina. No crec que Xina es desmembri a causa de la meva exposició.
— Com tu vulguis però jo de tu no ho faria. Et podries arribar a buscar problemes innecessaris.. ho dic pel teu bé.

Vaja.. que sinó es a les bones, creurás a les males… En fi.. deixem-ho córrer doncs, no fos cas que m’enviessin a una aula de “reeducació”. Visca el pensament únic i llarga vida al partit!

— Está bé, ja la faré sobre un altre tema, però no em sembla bé. Tothom ha de poder donar les seves opinions, siguin de politica o de qualsevol altra cosa. A la resta de companys no els censureu les seves exposicions no-polítiques.
— Em sap greu Dani, però estás a Xina, no estás al teu país. Aquí has de respectar les normes. Parlar de politica es molt incòmode i et pot causar problemes.

Si, per sort això no passa al meu país.. O no tant sovint ja..

todacensuraenociva_01.jpg

Com que jo no ho podria haver escrit millor, us passo un article molt ilustrador d’en Rafael Poch (corresponsal de La Vanguardia a Beijing) sobre la situació de l’educació a Xina i el tristissim ambient universitari que un ha pogut trobar por estos lares… Sap greu dir-ho i pot semblar pedant, pero sinó fos pels occidentals la vida nocturna d’aquesta ciutat estaria morta i enterrada…

Al final del article podreu veure un vídeo d’un dels concerts que es fan al D22, el famós bar on fa referència l’article i que l’autor freqüenta sovint, igual que un servidor perque enganyar-nos… Allà s’hi poden trobar gairebé els pocs i únics grups de pop-rock independent xinès que ronden per Beijing. He tingut la delicadesa de penjar-vos algo potable per a les vostres orelles… Si, si, això es potable,… jeje ja us podeu imaginar el que no ho és… Pels curiosos al Youtube podreu trobar més concerts en aquest lloc..

 

 

 

China comienza a cuestionarse su sistema educativo

Tras las ventajas de la tradición de meritocracia, un excesivo culto a la memorización, al examen, y al utilitarismo carrerista, en menoscabo de la creatividad y el déficit en humanidades, complican el panorama.

_______________________________________________________________________________________

El D-22 es mucho más que un bar “moderno” situado en el norte de Pekín. Es un fenómeno sociológico. En el local se escucha, los domingos, el mejor jazz de la ciudad. Los demás días de la semana hay conciertos de rock y punk -para quien los soporte- y se pasan películas. Si alguien está interesado en lo que se cuece en la escena musical “alternativa” pekinesa y china, el D-22 es el lugar. Está situado en la calle ChengFu Lu, justo enfrente de la entrada principal de la Universidad de Pekín (Beida). La entrada de la otra gran universidad pekinesa, Tsinghua, queda a 200 metros a la izquierda. Podría pensarse que el local está lleno a rebosar de estudiantes chinos. No lo está. “Vienen muy pocos”, dice Charles, un malagueño medio británico –o un británico medio malagueño- que regenta D-22 junto con un profesor de finanzas americano que imparte clases en Tsinghua. La razón, explica Charles, es que los estudiantes están demasiado estresados con los estudios como para permitirse frecuentar esa tentación musical tan próxima y tentadora.

Beida y Tsinghua, son dos de las universidades de elite chinas. El que logra ingresar en ellas quiere decir que ha demostrado su capacidad y talento. Pero en China, “capacidad y talento”, son, sobre todo, conceptos que se refieren a la voluntad de esfuerzo, memorización y la disposición a trabajar duro. Lo que los exámenes ponen a prueba es eso. La situación que resulta es bastante incompatible con visitar el D-22 y con el asueto en general.

Pero de la misma forma en que la vida de un joven no es solo estudio –el mensaje subliminal que los neones de D-22 lanza a ambas universidades-, el propio estudio tampoco es únicamente una vía para hacerse una “posición en la vida”. Hay algo más, y ese “algo” es lo que falta en China, y otros países asiáticos de la vecindad, donde el exacerbado espíritu práctico y carrerista convierte a los jóvenes en ovnis humanos para un observador europeo meridional. El asunto es particularmente complicado si es verdad, como se sospecha, que ese “algo” contiene ingredientes importantes para la creatividad y el desarrollo integral de la personalidad humana.

El tema comienza a ser objeto de debate en China. Según algunos expertos chinos, el sistema universitario nacional está sometido a excesivas presiones del “utilitarismo”, acceder a un empleo lo más lucrativo posible (y a otro nivel; a un buen matrimonio desde el punto de vista del ingreso sumado de la pareja, aunque haya poco romanticismo hacia el pretendiente), a causa de un contexto social excesivamente comercial. La formación universitaria está demasiado enfocada hacia el mercado laboral y la investigación, ignorando su aspecto básico de educación integral. En ese contexto, hay un fuerte déficit en humanidades, señala el profesor Shu Wei, en un artículo de la revista intelectual “Du Shu”.

Fortalecer las humanidades en el sistema chino, “ayudaría a los estudiantes a resistir el puro utilitarismo a la hora de escoger sus trabajos al salir de la universidad, a superar una visión profesional estrecha y limitada, y también a comprender mejor China y la historia, la cultura y la economía mundial, con miras a hacerse una visión del país y del mundo desde la perspectiva de la historia de la civilización mundial”, dice.

El problema viene de más abajo, de la enseñanza media, donde comienza la practica de la memorización, explica esta semana Chen Weihua, un columnista de “China Daily”. El culto a la memorización podría derivarse de lo más básico; del gran esfuerzo que requiere aprender a escribir los caracteres chinos. Si en Occidente la habilidad en caligrafía es una cualidad bastante banal, en China, por la complejidad de su escritura, fue elevada a rango de arte, que exigía años de disciplinado aprendizaje para florecer.

En China, la alfabetización se define como la capacidad de leer y escribir 1500 caracteres. Los licenciados universitarios superan los 5000. A principios de siglo XX, la mayoría de los chinos eran analfabetos. La revolución, la simplificación de los caracteres introducida por los comunistas, y las campañas de educación lanzadas, aumentaron la alfabetización hasta alcanzar cerca del 90% de la población adulta, señala un informe de la ONU. Hoy, hay 116 millones de adultos analfabetos pero en abril “China Daily” informó que esa cifra había crecido en 30 millones desde el año 2000, cuando los que no sabían leer eran 87 millones. Otro síntoma inquietante.

En las escuelas chinas no se fomenta el espíritu crítico e independiente, dice Chen Weihua. “Para la mayoría de los profesores los estudiantes que cuestionan al profesor en clase son malos e indisciplinados”, “las preguntas agudas que comprometan al profesor se entienden como algo irrespetuoso”, “hacer pocas preguntas es un signo de una enseñanza exitosa y de buena disciplina”, explica. Su hija va una escuela de Shanghai “moderna”, precisamente porque fomenta el pensamiento independiente. “Su profesor de matemáticas nos ha dicho que la enviemos a estudiar a universidades de América o Europa, porque la habilidad de pensamiento independiente que ha adquirido se perderá en cuanto pase cuatro años en una universidad china”, dice.

Según Chen, el sistema pensado para pasar exámenes, una antigua tradición china, es responsable de la ausencia de creatividad. “Sólo los estudiantes que consiguen las mejores notas en los exámenes son considerados buenos, sin atender a la gran diversidad de capacidades y talentos que demuestran”, dice. El objetivo de la enseñanza media es triunfar en el examen anual para ingresar en las universidades de mayor prestigio desde las que es más fácil acceder a trabajos mejores. Nueve millones de estudiantes se examinan cada año en China, de los que solo el 1% logra acceder a las universidades de elite.

“Después de 12 o 16 años, en ese sistema, los estudiantes se convierten en maquinas de pasar exámenes con muy poca creatividad”. Según un estudio citado por el mismo articulista, los estudiantes chinos están entre los mejores en su habilidad informática, pero en creatividad están en el puesto 17 sobre 21 países.

“Nuestro sistema de enseñanza debería iniciar una reforma fundamental para que los niños más brillantes no tuvieran que ir a estudiar a universidades occidentales para ser creativos”, dice Chen.

Durante siglos los exámenes fueron el mecanismo de ingreso de los chinos en una elite cuya gran ventaja sobre las occidentales, era que tenía escasos prejuicios sociales y religiosos, y que se concebía como una meritocracia destinada a organizar el gobierno de los más capaces. Para los pobres, estos exámenes eran el ascensor social más claro. Muchos se pasaban gran parte de su vida adulta preparándose para las pruebas, lo que producía mucho rencor en caso de fracaso. Algunos líderes rebeldes chinos fueron opositores que se radicalizaron tras sucesivos fracasos en el examen. Sin embargo, durante siglos, el propio proceso de educación para los exámenes se demostró como un sólido mecanismo de adoctrinamiento y disciplina. Su resultado era una administración eficaz y sumisa, en la que eran raras las rebeliones de funcionarios. La burocracia tenía un sistema numérico, como posteriormente en la Rusia imperial, que delimitaba claramente la jerarquía interna de los funcionarios. La meritocracia tiene aun grandes y claras virtudes, pero la gran cuestión es si el actual sistema educativo chino es funcional para una sociedad de la información moderna, flexible e innovadora. El debate parece haber comenzado.