La Xina d’aquí

Març 15, 2010

Bon documental emès ahir per TV3 al programa 30 minuts sobre l’immigració xinesa a Catalunya. El podeu veure aquí:

La Xina d\’Aquí

Anuncis

Esvair la crisi

Mai 12, 2009

30minuts

Excel·lent documental l’emès aquest diumenge al programa 30 minuts de TV3 sobre l’impacte de la crisi a la Xina. Un molt bon resum per aquells interessats en les repercussions i els canvis que la nova situació implica per al gegant asiàtic. A Xina una crisi no sempre és sinònim de males notícies i pessimisme, també és per sobre de tot, una oportunitat.

http://www.tv3.cat/videos/1214859

Excel·lent documental emès a TV3 aquest divendres al programa Sense Ficció. El Documental es titula “Xina: vota per mi siusplau” i tracta sobre una experiència pionera d’eleccions democràtiques en una escola a la Xina.  No té pèrdua, el podreu veure (en anglès) en aquests enllaços:

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Part 5

El vídeo dura 52 minuts, però si en voleu veure una mostra més reduïda de tan sols 3 i 1/2 aquí en teniu un resum. Els subtítols també són en anglès però:

Ja veieu, sembla que alguna cosa es mou a la Xina. La democràcia és un tema que aixeca ampolles aquí, però si que es cert que sembla que des de la base es comencen a fer accions per motivar que, algun dia, el que tots desitgem sigui possible: una Xina democràtica.

Imatges de la Xina

febrer 19, 2009

En els darrers 40 anys, segurament no hi ha cap país al món que hagi canviat a la velocitat i en la magnitud que ho ha fet la Xina. Mostrar aquest canvi en unes poques paraules no és una tasca fàcil i per això sovint és necessari deixar parlar les imatges. L’any 1972, en plena Revolució Cultural, el cineasta italià Michelangelo Antonioni va traslladar a Xina tot un equip de rodatge amb l’únic objectiu d’observar el que allà succeïa. La mirada d’Antonioni no pretenia explicar la Xina, però tot i l’estricte control del règim maoista (tan sols li van permetre enregistrar imatges a la capital i en zones delimitades) va aconseguir rodar un dels més fidedignes documentals que s’han fet mai sobre aquest país. El documental titulat “Chung kuo” (Xina) dura gairebé 200 minuts, però aquí tan sols es mostra un petit tastet:

L’any 2007 el català resident a Beijing Guim Valls, tan sols amb una càmera i una bicicleta elèctrica però amb el mateix ànim de mostrar sense explicar, va enregistrar un curt vídeo sobre un día qualsevol a Beijing. Aquest cop sense restriccions:

35 anys separen els 2 vídeos. La vida d’una persona o d’una generació sencera. Tan sols un parpalleig dins la dil·latada història xinesa. Potser per això observant les imatges un té la sensació que Xina ha canviat molt i poc al mateix temps. Els grans canvis de la modernitat empetitits pel pes de la tradició. Un món que ens és encara llunyà, desconegut i distant però que potser, prescindint per uns moments del llenguatge, se’ns pot fer un xic més proper.

Post també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php

A continuació us passo l’enllaç al programa 30 minuts emès el passat 12 d’octubre, del documental “Corea del Nord: la Gran Il·lusió” . El reportatge ha estat realitzat pel corresponsal de TV3 a Beijing, Sergi Vicente i sincerament puc dir que és un dels millors que he tingut ocasió de veure (i puc dir que n’he vist ja uns quants sobre el tema…). El documental manté en tot moment una imparcialitat i una correcció que costa de veure en d’altres periodistes. Per primera vegada al acabar de veure’l, un no té la sensació de reincidir en el tòpic de país teatral i tragicòmic que d’altres vegades hem vist. Realment o té pèrdua, així que sense més preludis:

http://www.tv3.cat/videos/741559

El que fa a aquest documental tan especial a part de l’excel·lent realització, és que l’equip de TV3 té un guía particular d’allò més especial. El “guia” es ni més ni menys que el català Alejandro Cao de Benós, intrigant personatge de tan sols 34 anys i l’únic membre del govern nord-coreà no nascut a Corea del Nord. Cao de Benós és president de l’Associació d’Amics de Corea del Nord, destacat membre del ministeri d’afers exteriors nordcoreà i compta amb nombroses condecoracions en diversos àmbits. A part d’això fins i tot té un blog propi, tot i que amb l’estat de les connexions a internet a Corea del Nord de ben segur que no l’escriu des d’allà.

A continuació una crítica de Ferran Monegal al personatge:

Documental a part, si voleu fer una petita i amena introducció a l’univers nord-coreà us recomano efusivament la lectura del còmic “Pyongyang” de l’escriptor canadenc Guy Delisle.

Fa ja uns 15 dies alguns vau poder veure a Tv3 a la carta, un interessant 30 minuts  sobre la situació dels drets humans a la Xina i els Jocs Olimpics. Tot i ser dos temes que no tenen gaire a veure, darrerament és gairebé impossible mencionar-ne un sense acabar esmentant l’altre. És una situació que em produeix fástic i cansament, però cal recordar que el primer a polititzar els JJOO ha estat el propi govern xinès, envoltant l’esdeveniment d’una espècia de mística patriòtica.

Com que els xinesos, per influència nord-americana, saben molt bé que avui dia és molt més important guanyar les batalles de la imatge que no pas sobre el terreny de combat, els JJOO de Beijing des del mateix moment de la seva concessió, van ser planificats i dissenyats no tant com un esdeveniment esportiu sinó com un rentat de cara internacional per a la Xina. 15 dies d’imatge i més imatge per voler convèncer tothom del ressorgir polític, econòmic, social, espiritual, etc… d’una Xina que ja ha despertat. Si la jugada els acaba sortint bé, haurà estat una excel·lent operació i una magnífica inversió. Ara bé, plantejar uns JJOO en aquests termes també comporta grans riscos i grans debilitats, de les quals s’estan donant ja compte. Si qualsevol incident per petit que sigui se’ls escapa de les mans, els JJOO de Beijing podrien ser recordats per sempre més per aquest fet. Tot i això, a aquestes alçades ja és impossible de rectificar i per això a mesura que s’acosta el dia de la inauguració, els nervis i la paranoia conspirativa es van apoderant de les autoritats i els seus agents. Per sort encara, no pas de la població.

Sense més dilacions i per aquells que no el van poder veure, us passo el citat documental:

Part 1/4:

Part 2/4:

Part 3/4:

Part 4/4: