Una de les curiositats de les estacions de metro a Taipei és que cadascuna d’elles compta amb una zona especial d’espera per a passatgeres del gènere femení en horari nocturn. No sé si la seguretat a les estacions taiwaneses hi ha tingut un efecte directe (a nosaltres no ens va semblar pas un país insegur…), en qualsevol cas la zona “de seguretat” no passava de ser una enganxina al terra.

Anuncis

Taiwan per la Ruta 9

Novembre 27, 2009

Lluny dels neons, el bullici, l’alta tecnologia i el tràfec de la costa oest, la Ruta 9 que travessa tot l’escarpat est de l’illa serveix per retrobar-se amb el Taiwan més rural, més verge i és clar, més espectacular. Una zona que passa desapercebuda amagada rera la imatge i el tòpic del “Made in Taiwan”.

La costa est és també la menys desenvolupada econòmicament, per molts també la més genuïna i la que ha escapat a la voràgine econòmica que absorbeix l’illa des de ja fa dècades. El Taiwan est té un altre ritme, un ritme per gaudir-ne lentament. Durant el s.XVI quan els Portuguesos van descobrir l’illa al món occidental, la van batejar encertadament com a “Ilha Formosa” nom amb el qual avui dia encara es coneix l’estret que la separa de la Xina continental.

Paisatgísticament la Ruta 9 tampoc té pèrdua. Punt de fricció entre la Placa Filipina i l’Euroasiàtica, han dibuixat espectaculars serralades que en uns pocs centenars de metres cauen a pic sobre un embravit oceà pacífic. Nombrosos rius segueixen la mateixa ruta en el que és un paradís per als amants del trekking o el rafting. Tot i que durant el darrer estiu el Tifó Morakot va causar estralls a la zona, aquesta no ha perdut la capacitat de deixar al viatger bocabadat.

Un pot elegir entre fer-la en Tren, en autobús i fins i tot llogant cotxe o moto (indispensable permís de conduir internacional) tot i que en cas de pressupost molt reduït l’autoestop pot ser també una opció excel·lent. La hospitalitat i la simpatia dels taiwanesos farán la resta. Sempre disposats a ajudar, sempre desinteressadament. Taiwan és dels pocs llocs d’Àsia on el turisme es pot fer relaxadament sense els tan habituals i innecessaris estorbs al viatger en forma de pressió de guies turístics sense escrúpols o venedors ambulants. Un viatge per gaudir.

Pingyao

Novembre 25, 2009

En un país on l’accidentada història i la nul·la sensibilitat patrimonial han arrassat completament milers de pobles i ciutats en el darrer segle, la tranquil·la vila de Pingyao sorprèn al visitant per ser precisament tot el contrari: una ciutat antiga miraculosament ben preservada situada a uns 700 quilòmetres a l’oest de Beijing.

Probablement el fet que l’any 1997 fos declarada per la UNESCO patrimoni de la Humanitat va salvar Pingyao del trist destí de moltes altres ciutats xineses, com el que tristament espera Kashgar. La seva ubicació, un xic apartada dels grans nuclis econòmics de la Xina hi va fer la resta: els voraços plans urbanístics i de recepció de turisme de masses van passar de llarg. Gràcies a això avui dia Pingyao sembla atrapada en el temps. Fundada al s.XIV, encara manté gairebé intacta bona part de l’arquitectura original de les dinasties Ming i Qing. Durant els segles XVIII i XIX fou un important centre financer a la Xina, ja que fou la seu des d’on operava el que es considera el primer banc xinès, creat a l’entorn d’un negoci de compra-venda de teixits. Després d’això el nervi econòmic de la ciutat es va anar apagant i llanguint lentament fins avui dia.

Les muralles de la ciutat romanen intactes, la trama urbana del casc antic es conserva en un 90% i la vida dels seus habitants sembla sorprenentment apacible, sobretot si es vé d’una ciutat bulliciosa com Beijing. Pingyao és una excel·lent destinació pel turista en busca de quelcom genuí a la Xina, on reflexionar un temps, on gaudir d’una pausa després d’un llarg viatge.

L’oferta d’albergs i hostals de la ciutat és excel·lent. Per un preu més que raonable es pot dormir en antics edificis esplèndidament conservats amb patis interiors que poden retornar la pau interior perduda.

Tan sols un últim consell, si hi aneu a l’hivern prepareu-vos per suportar temperatures baixíssimes. La ciutat ens va rebre amb uns “confortables” -12º!

 

Obama a la Xina

Novembre 17, 2009

Que si l’inici d’un nou món bipolar, que si torna la guerra freda… Després d’haver llegit disbarats de tot tipus a la premsa de casa nostra sobre la visita d’Obama a la Xina us passo un article de l’antic corresponsal de la Vanguardia a Beijing Rafael Poch (avui corresponsal a Berlin) que sembla ser l’únic que no ha perdut ni un xic de llucidesa en l’anàlisi de l’actual situació a Àsia Oriental.

Les velles anàlisis simplificadores i amb mentalitat de guerra freda avui dia són completament obsoletes i passades de volta per explicar, no ja les relacions sino-americanes, sinó l’emergència de Xina com a nou poder a la regió d’Àsia-Pacific amb la seva enorme motxilla de contradiccions internes a l’espatlla. La Xina d’avui no és l’ogre ferotge que desperta amenaçant venjança contra occident. Xina és avui un gegant amb peus de fang, obsessionat en gestionar un complexíssim equilibri intern i completament allunyat d’aventures per al domini planetari. Agradi o no, el paper de Xina dins l’escena global actual és indispensable. En un món completament globalitzat on tots depenem de tots, els vells maniqueismes ja no hi tenen cabuda. La visita d’Obama no és més que un reconeixement a aquest paper.

 

El pacto que Obama quiere con China

Rafael Poch | 17/11/2009 – 13:10 horas

Washington desea que Pekín continúe una política económica de riesgo y dependencia. Su pretensión sintoniza, seguramente, con el interés de gran parte de la elite china.

La transferencia de poder desde Occidente hacia Asia, en el contexto del declive de Estados Unidos, ya es un tópico académico. La crisis financiera de 2008 lo ha convertido en dogma de fe. Como todo concepto que expresa una clara tendencia general a largo plazo, puede dar lugar a conclusiones precipitadas y disparatadas a corto plazo, como la de pensar en China como la próxima e inmediata superpotencia. Por eso, es de agradecer que, de vez en cuando, algunos autores nos devuelvan a la realidad en lo que concierne a la posición real en la globalización de esa Asia Oriental sinocéntrica.

Es el caso del sociólogo de la Universidad de Indiana Hung Ho-fung,autor de un libro que lleva por título China and the Transformation of Global Capitalism (2009).

Hung explica lo que es de dominio público. Que el crecimiento de China desde mediados de los ochenta ha sido mucho más desequilibrado que el de los anteriores “tigres asiáticos”. Qué las inversiones chinas se concentraron de forma mucho más unilateral en los sectores urbanos-industriales de las zonas de la costa del país, en detrimento de lo rural y de la parte occidental. Que el movimiento social de 1989, un movimiento urbano, aun incrementó ese desequilibrio, porque las autoridades lo conjuraron, después de reprimirlo, mimando a las ciudades y abandonando al mundo rural a una crisis de grandes proporciones que luego ofreció, con la emigración, el enorme ejército laboral para la industria de exportación.

Esa política potenció a una nueva elite urbano-industrial en las provincias costeras y del sur de China, que es la que hoy domina el Politburó del Partido Comunista Chino (PCCh). Esa elite fue la que impuso a Xi Jinping como sucesor de Hu Jintao en el último Congreso del PCCh. Xi Jinping, ex dirigente de las provincias costeras de Fujian y Zhejiang, no era la opción de Hu Jintao, que abogaba por Li Keqiang. Teóricamente, Xi Jinping deberá tomar el relevo de Hu en 2012, pero en tiempos de crisis y tal como está China, es muy fácil que el guión se tuerza.

Hu Jintao y su primer ministro Wen Jiabao, representan un contrapunto a esa elite, lo que en su día denominé como tendencia “socialdemócrata” en la dirección china, contrapuesta al “neoliberalismo” de Jiang Zemin, una dicotomía que Hung y otros denominan como “populistas” y “elitistas”.

Desde 2005 Hu y Wen defendieron la necesidad de moverse desde la extrema dependencia de las exportaciones, a un crecimiento más endógeno, lo que pasaba por invertir en la sociedad y remediar la crisis rural, de tal forma que el consumo interno pudiera alimentar un desarrollo económico más sólido e independiente. La crisis, que ha hecho descender el consumo en Estados Unidos y la demanda de las exportaciones chinas, ha convertido aquella tarea en prioritaria para China. Y no solo para ella.

China tira de Asia Oriental. La economía china es crucial para los países de su entorno. Todos ellos exportan mucho a China, y producen en China para el esquema exportador mundial en el que China está inserto: productos baratos para los países centrales, con los beneficios de la exportación invertidos en valores americanos para sostener el consumo que sostiene la demanda, etc. etc., un claro esquema de dependencia. La recesión y caída del consumo en Estados Unidos y Occidente, se vuelve no sólo contra China, sino contra toda la región. Como dice Hung, “la vulnerabilidad de la economía china se ha convertido en una debilidad de toda la región de Asia Oriental“. Así pues, el liderazgo y la capacidad integradora de China en la región están en cuestión y dependen, en gran parte, de que China se salga de esa cadena que la convierte en servidora subalterna de Estados Unidos.

Así que en el viaje de Obama a la región no es solo éste el que tiene un problema de manifiesta debilidad, por el desprestigio del dólar y las locuras y atracos globales de Wall Street. China está también en una situación muy comprometida.

Las limitaciones del modelo de desarrollo chino se traducen inevitablemente en vulnerabilidad para los socios asiáticos de China, exponiendo a sus economías a cualquier contracción del consumo en el Norte. Por eso, reequilibrar el desarrollo de China –el proyecto de Hu y Wen- no es sólo necesario para la sostenibilidad de su crecimiento, sino también para el futuro colectivo de Asia Oriental como un bloque integrado“, escribe Hung. Pero solo el 20% de los fondos del paquete de estímulo anticrisis chino de 570 millones de dólares aprobado en noviembre de 2008, corresponden a gasto social, al tipo de inversión en la sociedad que precisaría una nueva línea económica encaminada a potenciar el consumo interno, con el resto dirigido a infraestructuras e inversiones en sectores sobredimensionados, como el del cemento y el acero.

Obama quiere mantener el papel de una Asia Oriental subalterna de Estados Unidos y Occidente, y dependiente de su consumo, con China a la cabeza. La facción “neoliberal-elitista” del poder chino, con mayoría de miembros en el Politburó del PCCh, está de acuerdo en el trato, a cambio de que Estados Unidos no promocione la desintegración nacional de China con políticas agresivas hacia Taiwan o Tibet. Obama, que ha eludido un encuentro con el Dalai Lama en vísperas de su viaje a Asia, parece estar de acuerdo.

Un hundimiento del dólar o del mercado de bonos del tesoro, ambos sostenidos por los ahorros chinos, japoneses, taiwaneses y demás, sería catastrófico para China y para Asia. La crisis convierte en imperativo el cambio de la política económica china que Hu y Wen han venido apuntando en los últimos años, pero, como dice Hung, tal cambio de prioridades alteraría recursos, preferencias e inversiones que hoy se dirigen a la costa en beneficio del campesinado y de la retaguardia rural. Políticamente eso supondría un cierto regreso al maoísmo, naturalmente no en el sentido de la “revolución cultural”, sino en el sentido de una mayor atención a la ideología tradicional china de nivelación social, algo que las fuerzas dominantes de la elite china, vinculadas a la exportación difícilmente permitirán. Ellas prefieren mantener su, “relación simbiótica con la clase dirigente americana que lucha por mantener su hegemonía interior por la vía de garantizar el nivel de vida de los ciudadanos de Estados Unidos, como consumidores y deudores del mundo“.

Pese a ocasionales escaramuzas, los dos grupos elitarios de cada ribera del Pacífico comparten un interés general en perpetuar sus respectivos estatus quo en el interior de sus países, así como el actual desequilibrio de la economía global“. Si esa alianza se confirma y prospera -los analistas americanos hablan de ella de forma bastante explícita- de lo que se trata es de que China no hunda el barco y ayude a mantener el dominio económico americano, a cambio de una mayor consideración de Washington en temas relacionados con Tibet y Taiwan. Eso es precisamente lo que Obama pretende de China, dice Hung.

Así es como hay que leer la declaración de intenciones de Obama en vísperas de su gira asiática, que decía: “Estados Unidos no busca contener a China. Al contrario, el surgimiento de una China fuerte y próspera puede ser una fuente de fortaleza para la comunidad internacional“. Washington desea que Pekín continúe una política económica de riesgo y dependencia, que arrastra al conjunto de Asia Oriental. Y su pretensión sintoniza, seguramente, con el interés de gran parte de la elite china.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091117/53825810226.html

Darrerament hem pogut veure a la premsa com en els darrers anys el Govern Xinès está enviant a museus, centres i col·leccions de tot el món a tot un seguit d’especialistes en història de l’art per a localitzar i fer un inventari de tots els béns expoliats durant les invasions colonials dels s.XIX i XX. Entre ells s’hi troben els dos famosos caps de bronze de l’Antic Palau d’Estiu, en els quals feiem referència a l’anterior post. És evident que aquest inventari és un pas previ a una futura reclamació, que Xina previsiblement fará en bloc, de repatriació del patrimoni expoliat.

caps de bronze

El cas xinès no és diferent al cas grec o a l’iraquià, el patrimoni dels quals es troba disseminat per tot un seguit de museus europeus i nord-americans que els han obtingut de manera no sempre lícita. La polèmica a l’entorn de la devolució del patrimoni cultural no cessa: els defensors de l’expoli argumenten, no sense raó, que en cas de no haver substret les peces aquestes s’haguéssin perdut per sempre més en el pou de la història. Els defensors de la repatriació en canvi, argumenten també amb raó que si avui en dia ja es troben en condicions de garantir-ne un bon manteniment, no hi ha cap excusa perquè segueixin lluny del seus llocs d’orígen.

Si, com és d’esperar, en els propers anys Xina fa una reclamació en bloc del seu patrimoni expoliat, el seu gest pot fer agafar a aquesta polèmica un ressò mai vist fins avui. Una potència econòmica i diplomàtica com la Xina d’avui té, sens dubte, moltíssima més capacitat de pressió que qualsevol altre estat víctima d’expolis culturals en el passat. Tanmateix la reclamació (com ja va passar en el cas dels Papers de Salamanca) pot empantanegar-se anys en una extrema i barroera politització. Ja se sap que Xina té molt mala premsa a occident; serien pocs aquells disposats a retornar les peces de bon grat i per a tal efecte s’utilitzarien tot tipus d’arguments de baixa estofa.

Tot i això la col·lecció d’obres d’art xineses més gran fora de les fronteres de la República Popular no es troba en cap museu europeu ni nord-americà, sinó que es troba a Taipei. Quan el 1949 les tropes del Kuomintang fugiren derrotades a l’illa de Taiwan s’endugueren amb elles gran part del mític tresor de la Ciutat Prohibida.

Centenars de milers d’obres d’art i  documents pertanyents a les successives dinasties xineses dels darrers 3000 anys, tots ells de valor incalculable, varen ser traslladats  a Taiwan per raons de seguretat. En aquell temps, la fugida a Taiwan no es veia en cap cas definitiva sinó que existia l’esperança que un previsible esclat de la guerra entre els dos blocs, permetés a Chiang Kai-Shek recuperar la presidència de Xina amb l’inestimable ajut nord-americà. Finalment però, el curs de la història va anar per camins molt diferents i els nacionalistes del Kuomintang es van adonar progressivament que la seva fugida a Taiwan potser acabaria sent definitiva. Fou per això que l’any 1961 obria les portes a Taipei el Museu de la Ciutat Prohibida, on avui dia encara es poden contemplar les exquisiteses de 3 mil·lenis d’història xinesa. Per la quantitat i la qualitat de les obres exposades, el museu de Taipei és molt superior a qualsevol dels seus homòlegs existents a Beijing.

Museu Ciutat Prohibida Taipei

Museu Ciutat Prohibida Taipei II

Entrada del Museu de la Ciutat Prohibida. Taipei.

A diferència del que pot passar amb les peces expoliades per les potències occidentals, Xina será molt més curosa amb la reclamació de les peces de Taiwan tot i la seva evident i superior vàlua. En el cas taiwanés, i sempre des de l’òptica xinesa, la reclamació de repatriació de peces a Beijing suposaria una admissió explícita que les peces es troben fora del territori xinès. En altres paraules un reconeixement de sobirania. Si Xina defensa que Taiwan es part inseparable del seu territori, haurá d’obrar en conseqüència i admetre que éssent a Taipei, les peces es troben ja a Xina i per tant no cal exigir-ne el retorn.

Ja sabem que la política, com l’oli, no barreja bé amb altres substàncies. Dissortadament l’art tampoc n’és una excepció.

Palau en runes

Novembre 10, 2009

Davant la porta oest de l’Universitat Tsinghua de Beijing, una de les dues més prestigioses de tota Xina, s’estén un parc immens i desestructurat amb un cert toc de grandesa perduda. La ubicació d’aquest centre, on s’han forjat i es forgen els líders i dirigents de la Xina dels s.XX i XXI, no és en absolut casual. Els seus estudiants han de tenir ben present, cada dia, que les runes disseminades entre una tranquil·la successió de jardins i llacs són les cendres des d’on l’au fènix xinesa va començar a ressorgir fa poc més d’un segle. Són també, el recordatori silenciós d’uns fets que el país té dolorosament gravats a sang i foc en el seu ADN.

Tsinghua daxuePorta Oest de la Universitat Tsinghua

Ens trobem a l’Antic Palau d’Estiu, l’opulenta residència estival de successius emperadors i emperadrius durant els segles XVIII i XIX. Aquell jardí idíl·lic, esquitxat per llacs, ponts i imponents palaus i edificis d’estil xinès i occidental, fou arrasat per les potències occidentals en dues ocasions separades per quaranta anys, 1860 i 1900, en el que fou una directa i gens subtil mesura de pressió a la cort per mantenir Xina en un estatus de submissió semi-colonial.

summerpalace2“Nou” Summer Palace

Avui dia pocs tour-operadors s’aturen a l’Antic Palau d’Estiu. A Tan sols uns pocs quilòmetres trobem el conegut Summer Palace (o Yiheyuan 颐和园 en xinès ), un extens i imponent parc que és la reconstrucció de l’anterior iniciada el mateix 1860. Mentre milions de visitants passen cada any per un recinte esplèndidament conservat i amb unes vistes espectaculars, l’Antic Palau d’Estiu llangueix silenciós i solitari, visitat tan sols per aquells que volen recordar.

Pels que hem viscut a Xina durant força temps, el parc crida l’atenció per l’existència de runes. Les runes, els que hagueu estat aquí sabreu de que parlo, són molt difícils de trobar a la Xina ja que en general el turista xinès les associa amb quelcom en mal estat i digne de poc interès. Pagodes, temples i fins i tot barris sencers han estat “víctimes” en els darrers anys de restauracions que si bé han fet que presentin un aspecte extern bonic i lluent, n’han esvaït tota la sensació d’antiguitat per deixar al visitant una mena de regust a Parc temàtic de cartró-pedra. Si el Partenó i el Colisseu fossin a la Xina, probablement avui estarien completament reconstruïts.

vell summer palace

vell summer palace2

vell summer palace 3

Runes de l’Antic Palau d’Estiu

Les runes de l’Antic Palau d’Estiu en canvi s’han conservat i restaurat com a runes. Una sonora excepció mantinguda com a símbol d’una època que Xina veu a la vegada com una humiliació i com un avís a sí mateixa per tal que allò no torni a succeir. De l’Antic Palau d’Estiu formaven part els famosos i polèmics 12 caps de bronze corresponents als animals de l’horòscop xinès que, disposats a l’entorn d’una font, a través d’un complex mecanisme feia a la vegada de rellotge. Quan el mes de febrer la casa Christie’s subhastava a Paris dos d’aquests caps, el govern xinès va expressar airades protestes i va iniciar tot seguit una campanya, no exempta d’un profund nacionalisme, de recuperació del seu patrimoni espoliat durant els dos segles anteriors.

Looting_of_the_Yuan_Ming_Yuan_by_Anglo_French_forces_in_1860

Gravat de l’Antic Palau d’Estiu. Entre els dos braços de l’escalinata la font amb els 12 caps.

slide_1042_17079_large

Els 2 caps subhastats per Christie’s

Polèmiques a part però, l’Antic Palau d’Estiu encara és un bon refugi per a nostàlgics i/o amants d’una tranquil·litat que és esquiva a Beijing. Contemplar runes és sempre una lliçó silenciosa d’història.

Minientrevista a TV3

Novembre 9, 2009

El passat divendres, al programa “Divendres” de TV3 (valgui la redundància) em van fer una mini-entrevista sobre la nevada artificial caiguda a Beijing. Podeu veure el vídeo aquí, la intervenció comença al minut 19:30 més o menys:

Vodpod videos no longer available.

 

Neu artificial

Novembre 2, 2009

Ahir Beijing es va llevar així:

nevada beijing

El que anteriorment era un terme tan sols aplicat a algunes estacions d’esquí, és també des de fa ja un temps un terme habitual a la Xina. La sorpresa i l’alegria inicials per una nevada tan primerenca (tot i les ja baixes temperatures de la capital xinesa, no és gens habitual que nevi durant tot el llarg hivern per l’escassíssima pluviositat d’aquesta zona, de clima semi-àrid), van donar lloc a un cert desencís al comprovar com, un cop més, la pluja (en aquest cas neu) havia estat provocada.

A Catalunya no ens és completament extrany el concepte de pluja artificial ja que sovint s’ha utilitzat per pal·liar sequeres en territoris com la Plana de Lleida. Sempre en casos d’emergència. A Xina però, on tot es magnifica i agafa proporcions desconegudes a cap altre lloc del món, la pluja artificial s’ha convertit ja en política d’estat. El seu ús ja no es limita únicament a casos d’emergència sinó que s’ha fet sistemàtic. En el seu afany de control absolut amb tics paranoides, el govern central sembla que també vol controlar ara el temps.

Primer van ser les sequeres, després la neteja de l’ambient irrespirable causat per la contaminació, després  per reverdir praderes i jardins. Com si d’un alcoholic o un fumador empedernit es tractés (i ja em perdonareu la comparació) qualsevol excusa és bona per recórrer-hi una vegada més. Ahir l’excusa va ser la “pertinaz sequía”, cosa extranya tenint en compte que hi ha hagut un mes d’octubre prou plujós.

En fi, a falta d’altres hipòtesis ens haurem d’acontentar amb les boniques estampes que la nevada ha deixat per aquí:

China Snow4

China Snow5

China Snow6

China Snow7

China Snow8

China Snow9

FOTOS: http://www.daylife.com/

Notícies: http://ph.news.yahoo.com/afp/20091101/tap-china-weather-beijing-snow-8d4ea94.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/01/internacional/1257047045.html