L’altra Casa Blanca

Juliol 4, 2009

Els amants de la cuina imperial xinesa estan d’enhorabona. L’anomenat Gran Jardí de la Casa Blanca (白家大院) lluny de ressonàncies estadounidenques o madridistes, ofereix al comensal una oportunitat única de ser servit a la manera imperial, des del mobiliari i la decoració fins a els plats passant per la vestimenta de les cambreres, cap detall es passa per alt.

百家大院北京

Especialitzat en alta cuina, el Restaurant situat en un tranquil jardí interior que contrasta en gran manera amb l’atrafegat carrer que l’acull, és un conjunt de petits pavellons dins dels quals hi ha taules privades per gaudir de la més absoluta intimitat. L’atenció és personalitzada, fins i tot amb cambreres amb domini de l’anglés. Una el·lecció excel·lent per aquells que visitin Beijing i vulguin trobar un restaurant genuí sense massificacions ni turistes per doquier.

百家大院北京2

百家大院北京3

Amanida de pètals.

百家大院北京4

百家大院北京5

És necessari reservar.

Preu aproximat per persona: 200 Yuans (20€)

Adreça: Beijing, Haidian District, Suzhou Street 15. 北京海淀区苏州街5号

Telèfon: 0086-10-62658851 // 0086-10-62654186

Anuncis

Churros Coffee

Mai 11, 2009

Churros Coffee

Els amants i/o nostàlgics de la cuina espanyola a Beijing estan d’enhorabona. Al cor del disctricte de Haidian ha obert en els darrers mesos un Bar Restaurant de Xurros i Tapes. La història que ha possibilitat l’obertura del local i la seva selecta carta de tapes no ha estat fruït de la casualitat, però és del tot curiosa. 

Durant els anys 80 i 90 Cui Jiansheng de 46 anys, després d’haver fet força diners en negocis vinculats restauració a Dinamarca, va decidir fer el que molts pocs xinesos s’atreveien a fer en aquells moments (i encara avui): Viatjar amb motxilla i en solitari per tota Europa. En el seu primer viatge, després de visitar l’Estat Espanyol, va quedar profundament enamorat del país, però sobretot, de la seva gastronomia. A aquella primera visita la van seguir 4 més, en una de les quals, a la ciutat de Valladolid, va decidir adquirir com a souvenir ni més ni menys que una màquina de fer xurros. 

Picture 008

Cui Jiansheng 崔建生

Després de més de 3 anys promocionant els xurros amb xocolata en fires i events gastronòmics, va decidir donar el salt i establir, fa tan sols 10 mesos, un Bar al bell mig del districte tecnològic de la capital xinesa. Durant tot aquest temps els xurros s’han anat fent cada cop més i més populars entre alguns ciutadans de Beijing alguns dels quals, coneixedors dels variats menjars hispànics, van començar a suggerir a Cui que a més de xurros, ofertés també a la seva carta unes suculentes tapes. 

Ja que Cui desconeixia la recepta va començar a donar veus per intentar trobar algú que ensenyés als seus cuiners els secrets ocults de l’art de fer Tapes. Fa tan sols 15 dies, per fi va poder trobar aquesta persona. Ni més ni menys que el company Jaume Mateu que de forma totalment altruïsta es va oferir a tan magna tasca. Un cop finalitzades les dues sessions d’aprenentatge. El passat cap de setmana vem tenir ocasió de provar i fer de privilegiats jutges dels menjars que veieu a continuació:

Picture 004

DSC00680

El nostre veredicte? Immillorable! Us ho recomano. Bon Profit a tothom!

Nom: Churros Coffee 拉丁果咖啡

Adreça: 海淀区中关村大街15号中关村购物中心E区津乐汇商场1层

Telèfon: 010-59863682

Si això és riquesa…

Març 21, 2009

Una de les característiques dels xinesos en comparació amb d’altres poblacions és que són supersticiosos. Extremadament supersticiosos. El fet que la llengua xinesa tingui milers de paraules homòfones (es pronuncien igual però s’escriuen diferent) provoca un mai acabar de tabús, comportaments condicionats i miraments de tot tipus. Per exemple, el 8 és el numero de la sort per als xinesos, i ho és únicament perquè es pronuncia . En xinès mandarí i sobretot en cantonès, tot i que escrit diferent, significa riquesa i abundància.

La història d’avui també té a veure amb la riquesa i l’abundància. En xinès la paraula enriquir-se és 发财, que pronunciat vindria a ser alguna cosa així com fa-tsai. La desgràcia ha fet que fa-tsai (发菜) sigui també el nom d’una planta arbustiva autòctona de la província de Gansu.

gansu_province1

La similitud fonètica no és que hagués passat desaprecebuda durant centenars d’anys, no obstant durant els darrers 20 anys l’ingent creixement econòmic xinès ha fet que cada cop més gent estigui disposada a pagar més i més diners per consumir aquest vegetal, creient que això influirà positivament en el seu enriquiment. El creixement de la demanda ha estimulat també el creixement de la oferta i per això el cultiu d’aquesta planta s’ha anat extenent per tota la província i també al territori veí de Mongòlia Interior (la mongòlia xinesa). Tant calcular beneficis però ningú va calcular els greus problemes mediambientals. El cultiu del fa-tsai erosiona terriblement el sòl i contribueix a incrementar el problema de la desertització en dos territoris ja extremadament secs i de clima semi-desèrtic.  Així paradoxalment l’afany d’enriquir-se a tota costa ha acabat generant l’efecte invers: l’empobriment.

cultive-facaiCamperols culivant 发菜 a la província de Gansu.

Aquest fet va portar el govern xinès a prohibir el cultiu i la venda del 发菜 l’any 2000. Tot i la bona voluntat inicial però, a la pràctica la prohibició ha acabat com el nostre flamant nou Estatut: en paper mullat. El govern no vol aplicar la llei perquè el cultiu de 发菜 proporciona ingressos extra a centenars de milers de camperols d’aquestes províncies, dues de les més pobres de Xina. Així, actualment el vegetal encara es pot trobar a la carta dels restaurants amb més pedigri de Xina. Són coses que costen d’entendre i encara més si veiem l’aspecte que té el tan desitjat fa-tsai al plat:

facai

No he tastat ni tastaré mai aquest plat però crec que deu ser una experiència similar a menjar cabells…

Cunyaaat!

Juliol 11, 2008

Que el concepte de publicitat que tenim a occident difereix força del que tenen a la Xina, crec que es una cosa ja per tots coneguda o deduïda. No obstant, i sense cap ànim de caure en la reiteració, avui us passo la imatge d’un cartell publicitari que vaig poder fotografiar la setmana passada en una cèntrica estació de tren Beijingesa.

L’anunci és d’una coneguda llaminadura que, més a l’hivern que a l’estiu, hom pot trobar de forma omnipresent als carrers de la capital xinesa. Com es veu a la imatge, és una espècie de fruita dolça que a sobre té un recobert carmelitzat. La combinació és una explosió de dolçor i sucre sense limitacions poc apta per a diabètics o per als amants d’una dentadura sana. Mentre a qualsevol país occidental una “campanya publicitaria” com la de la fotografia faria de ben segur caure fins a l’abisme el consum d’aquest producte, aquí contrariament continua venent-se per a deleït de infants i adults. Qui sap si el seu ideal és el d’arribar a la vellesa amb aquest “entranyable” aspecte…

Ja fa uns dies, durant la nostra breu però intensa visita a Qingdao (veure post del 30 d’abril), varem visitar un dels suposats atractius turístics de la ciutat: el Carrer de la Cervesa. Que Qingdao tingui un carrer dedicat al suc de civada no és gens extrany donat que la principal cervesa de Xina i òbviament una de les més consumides del món, té la seu en aquesta ciutat des de 1903, fundada, com no, pels alemanys. Tot i això, la devoció dels xinesos per aquesta gran beguda no arriba ni molt menys al nivell de culte que té a l’Europa Occidental. Per començar la gran majoria comet el pecat més gran mai concebut de preferir beure-la calenta (a temperatura ambient) enlloc de freda, i en segon lloc, com també els passa amb el vi, no saben ni assaborir-la ni gaudir-ne. Perque ens entenguem tots, a Xina hi ha milers de marques de cervesa pero totes tenen exactament el mateix sabor aigualit, una graduació molt baixa (3,6º), i una absoluta incapacitat per mantenir la més mínima escuma encara que l’aboquis al got des d’un 5è pis. En resum, a Xina es beu cervesa i molta, però no existeix cap rastre d’una mínima cultura de la cervesa .

Potser per això el que podria haver estat una bona idea i un bon reclam per a la ciutat, s’ha acabat convertint a la pràctica en una cosa força esperpèntica i decadent.

Després d’agafar un parell d’autobusos i passejar una bona estona (l’accés no és facil) finalment s’arriba al citat carrer, coronat per la fabrica de cervesa Tsingtao.

Un cop dins calia assegurar-se de que aquell era exactament l’indret que cercàvem.

A mesura que es va avançant es comença a veure un curiós mobiliari urbà: bancs en forma d’ampolla i un moument que recorda una mena de sardana cervesera.

Més bancs amb referències cerveseres i unes jardineres-copa d’allò més integrades al mobiliari urbà.

Un "monument" fet d’ampolles de cervesa buides que no sabem encara a què o a qui anava dedicat, doncs no hi havia cap placa on posés absolutament res per clarificar-ho. A més i com haureu deduït, la forma amorfa tampoc ajudava gaire a desxifrar-ho.

Encara que ho sembli això no és pas la façana de cap edifici, tan sols és un aparador gegant d’un metre de fondària aproximadament, construït per exposar totes i cadascuna de les varietats de cervesa que elabora la marca Tsingtao. Un cop t’hi acostaves però, la pols i l’esgrogueïment propis d’una constant exposició al sol sense una mínima atenció, provocava que a dures penes es poguessin distingir entre elles.

Un altre símptoma de decadència de tot el conjunt, era que la major part dels bars del carrer de la cervesa estaven tancats, com el de la imatge de sota. La idea inicial era que en tots aquests llocs, es pogués consumir qualsevol de les desenes de varietats que té la marca Tsingtao (no les he pogut trobar encara a cap part de Xina) així com també diverses marques de cervesa estrangera. Com hem dit però, la manca de cultura cervesera, sumada també a la manca de cultura d’oci nocturn, ha provocat una manca de clients que està fent inviable el manteniment de tot el conjunt. Així que els antics bars cervesers que no han tancat, s’han passat a un negoci més segur i estable i s’han anat reconvertint en restaurants-marisqueries, un altre dels grans atractius de la ciutat.

Per últim un barril gegant de cervesa amb una inscripció en xinès sobre la porta que diu: "habitació per als borratxos". La broma estaria bé sino fos perque el barril també estava tancat i en procés de degradació accelerat.

En definitiva, una gran idea però implantada en el lloc i el moment inadequats. Tan sols esperem que, tal com ha passat al nostre país en els darrers anys, a la Xina comenci també a sorgir un interés pel món de la cervesa. És l’única possibilitat que li queda a un agònic carrer per a sobreviure a una ràpida i accelerada decadència
.

Fast food

Mai 23, 2008

L’altre dia llegint un article a La Vanguardia sobre el menjar xinès, se’m va encendre la bombeta i vaig decidir escriure un post sobre el fast food a la Xina.

Tothom ha menjat fast-food alguna vegada a la seva vida, tot i saber que allò que ens mengem ha requerit poc temps de preparació, s’ha fabricat en grans quantitats i ho hem ingerit amb un temps récord, sovint presoners d’una gula de difícil satisfacció. Òbviament, tots aquests condicionants fan que un no pugui gaudir d’un bon àpat propiament dit, ni per la qualitat del menjar ni per la seva posterior digestió.

Tot i que el concepte de fast-food es una invenció clarament americana, a Àsia en general, però sobretot a la Xina, ja fa temps que han dissenyat el seu propi menjar ràpid, basat es clar, en les seves pròpies preferències en el gust. El fast food xinès evidentment no és un menjar sà, com cap altre que dugui aquest nom. No obstant, això no pot servir per dir que tota la cuina xinesa es una basòfia, que no té gens de tradicional i que les condicions higièniques i sanitàries deixen molt a desitjar. Per exemple no es pot desqualificar tota la cuina espanyola dient que les Patates Braves, les xistorretes, els xipirons fregits i els pollastres a l’ast no són precisament un prodigi de dieta sana i equilibrada.

Si bé és cert que els controls sanitaris als restaurants xinesos (de Xina) brillen per la seva absència, això és un fet que quelcom pot deduir en milèsimes de segon tot observant l’aspecte del restaurant on es va. Hom es lliure de no anar-hi, l’amo ja s’espavilarà en tenir-ho net si li comencen a escassejar els clients per no conservar una mínima higiene o per si les gastrointeritis comencen a ser una conseqüència fàcilment previsible després d’haver consumit en aquell local. Un pot assegurar que en d’altres llocs es pot menjar molt bé, molt net i molt barat. Les generalitzacions sempre es solen basar en fonaments o experiències verdaders, pero no es pot incloure a tothom en el mateix sac.

Sense més dilacions passem a veure uns exemples del que és el “fast-food” xinès, força diferents del que hom pot tastar als mal-anomenats restaurants xinesos al nostre país.

1) Jiaozi: empanades de carn o verdura, embolicades en una fina massa de farina i ou. Cuinats al vapor o bullits, tot i que també es poden fregir si es vol. El sabor és bonissim. Un plat o bossa de 12 unitats té un preu (al carrer) d’uns 0,30 €.

2) Paozi: pa fet al vapor farcit de carn o verdura. Semprecuinat i presentat en una espècie de carmanyola de fusta. També deliciós i barat com l’anterior.

3) Yangrouchuan: que traduït vol dir pinxo de carn de xai. Un clàssic a qualsevol ciutat xinesa que trepitgis, tot i ser un menjar típic de la regió musulmana del Xinjiang situada al nord-oest. Sempre servits en espècia picant, de sabor bo pero fort. Els xinesos el mengen sobretot com a ressopó de 22.00 a 0.00 (cal recordar que sopen a les 18.00), acompanyat amb cervesa abundant i ingerit en terrasses al carrer, amb independència de l’estació de l’any o les condicions climatològiques. Per aquells estómacs delicats (com el meu) té una probabilitat de cagarrines al dia seguent que volta el 95%. Preu per unitat: de 0,02€ fins a 0,10€.

4) Malatang: traduït vol dir sopa picant, tot i que en realitat són uns pinxos de verduretes, calamars o tofu fregit, cuinats amb una espècie d’aigua-oli de color negre intens usat unes 235.657 vegades. Com el seu nom indica és picant. Pel que fa al sabor i l’olor, ambdues són insuportables a no ser que es disposi d’un olfacte i/o paladar xinès. L’ingereixen a tota hora tant adults com joves, preferentment també com a ressopó. Preu per unitat: 0,05€.

5) Shaobing: un tipus de pa cuit al forn amb afegit de sucre, sal o picant. A gust del consumidor. Bo però un xic embafador. Entra molt bé a l’hivern i el seu preu per unitat també sol ser d’uns 0,05€.

6) Fangbianmian: la traducció literal és “fideus convenients”. I no és una traducció atzarosa, doncs resulten convenients a tota hora del dia per el seu fàcil procés de preparació. Es tracta de fideus biofilitzats o deshidratats que estan llestos en 2 minuts tan sols afegint-hi aigua bullint. S’hi afegeix Glutamat Monosòdic per donar sabor, així com també verdures, carn, gambes, etc… també deshidratades, i el sabor es prou bo. Et deixa la panxa plena durant mes o menys una hora tot i que té escas valor nutricional. No entenc com són tan difícils de trobar al nostre país, pero des d’aquí ja vaticino que quan ho siguin, serán consumits de forma compulsiva per tots nosaltres.

El Xino i el Wasabi

gener 28, 2008

Segurament molt ja haureu sentit a parlar del Wasabi, una substància verda usada en molts plats japonesos d’un sabor intensíssim que podría ser descrit com una barreja entre Guindilla Verda i Fisherman’s Friend. Es fa a partir d’una espècie molt extranya de rave, el qual es cultiva en molts pocs llocs del món. Per a fer el Wasabi, es tritura fins a obtenir-ne una pasta amb més o menys aquesta consistència i color:

wasabi_m.jpg

El wasabi no deixa a ningú indiferent, a uns els encanta a d’altres (entre els quals m’incloc) quan més lluny millor. Segons els japonesos sereveix per donar sabor a plats insípids. A ells els torna bojos, i a molts xinesos també, però sempre hi ha excepcions. L’altre dia en un sopar amb multitud de nacionalitats asiàtiques vaig filmar en exclusiva el procés en el qual un japonés feia tastar wasabi a un xino per primer cop.

2008_0120camara0017.jpg

A continuació el vídeo editat i comentat:

A sota el producte responsable:

2007_0120camara0063.jpg

Al Supermercat

gener 19, 2008

Segur que molts us heu preguntat (de fet alguns ja m’ho heu preguntat..) com és un supermercat xinès per dins. Quins productes s’hi venen, que s’hi pot trobar, etc… Doncs bé per donar resposta a tanta inquietud, iniciem un seguit d’entrades temàtiques sobre això precisament. Entrar en un supermercat xinès és una explosió pels sentits, per tots els sentits. Des d’aquesta modesta bitàcola tan sols us podré estimular la vista i com a molt la oïda però segur que ja us en fareu a la idea. Per començar avui analitzarem 3 curiosos productes. Aquí va el primer:

espetecxino.jpg

Sorpresos? Sí, son fuets. No és una imatge diferent de la que podriem trobar en un carrefour català. La primera setmana d’estància a Beijing vaig pensar com vosaltres: Que bé! podré continuar menjant fuet tot l’any!! i així tot feliç i cofoi en vaig comprar la modesta quantitat de mig quilo. Al arribar a casa, amb la gula pels núvols, vaig desembolicar l’envás i el vaig olorar. Que extrany.. no tenia la típica olor de fuet.. però el gust.. ah! segur que el gust emulava les dels millors productes de la plana de Vic! No obstant, al tastar el primer mos, vaig haver d’anar corrent al lavabo a escupir… puaj!! és… és… és dolç!! té un gust acaramelat!! Així que ja veieu, un país on dels fuets en fan llaminadures ha de ser per força un país extrany.

El segon producte del rebost és el següent:

ousxinos.jpg

Mmm, que deu ser això? Uns mini-babybels fossilitzats? Uns deliciosos ous Kinder?? No!! pero segur que aquests també duen sorpresa a dins! Són ous durs envasats al buit. El color negre pot ser degut a 2 factors, l’aigua en la qual els bullen o bé que siguin de ves a saber quina au. Aquests però, no hem tingut el “plaer” de tastar-los.

I per últim això:

merda.jpg

Si, ja sé el que tots esteu pensant que és. Abans que em titlleu de porc, prometo que la foto està tirada al supermercat i no al labavo. Com que la olor que feia aquesta pòcima és indescriptible, i tampoc no tinc ni idea del que era realment, podeu acceptar com a vàlida la vostra primera impressió.

Doncs bé, fins aquí la primera entrega de les aventures al supermercat xinès!

Fins la propera i Bon profit!!

Sobre vins…

gener 12, 2008

Xina es un país amb una inexistent tradició viticultora. Tot i això, en els darrers anys s’han aventurat a produir algunes “maravelles” vitivinícoles que han deixat un profund record inesborrable al nostre paladar. Fem un petit recompte d’algunes:

1) Fengshou: traduït vol dir, “extraordinària collita”. No se la de quin any devia ser, però la del 2006 que hem tingut el plaer de tastar, segur que no. Preu: 1,80 € l’ampolla. Sabor intens, molt intens, al paladar, a la gola, a l’estomac i als intestins. Una intensitat que fa feredat. I això que la meitat de l’ampolla és aigua, i es nota, no és conya. Útil per purgar. No obstant, relació qualitat preu força adeqüada: és barat i és dolent.

fengshou.jpg

2) Great Wall: diverses varietats. La que aquí es fa referència és a el seu Cabernet Sauvignon de gamma baixa. No cal ser molt astut per deduïr que Gran Muralla i Cabernet Sauvignon son dos termes, no sé si contradictoris, però que almenys costen de cuallar. Preu entre 3,50 i 4,50 €. Un gran punt al seu favor és que es pot arribar a beure. Es pot arribar a beure si ja portes 5 litres d’alcohol al damunt, en necessites més i més i l’únic que tens a l’abast es aquest ví. És un vi que fidelitza, no accepta la promiscuïtat: si te’l beus pots estar segur de que aquella nit ja no tornes a beure res més.

great-wall-of-china-wine.jpg

3) Jing Dian Dry Red Wine. Menció apart per aquest prodigi de la viticultura. Inspirat en grans reserves com “Barrilete del Prior” o “Vinya del Fadrí”, ha conseguit unir i superar en un de sol les millors qualitats d’aquests grans clàssics. Afruïtat al paladar, tant afruïtat que els experts enòlegs encara deliberen si es tracta d’un vi o d’un xarop. Un repte per aquells fetges durament forjats intentar-lo beure sol, sense barrejes. És recomana barrejar amb cocacola, sempre i quant la proporció sigui la seguent: 95% de cocacola i 5% de vi. El sabor no defrauda: esperes una pòcima imbebible i realment ho és. Preu: 1,60 €. Una gran inversió, pot durar mesos i mesos a la vostra bodega, el ritme de consum és lent. Els bons plaers s’assaboreixen lentament.

jing-dian-dry-red-wine.jpg

I fins aquí el primer capítol de cata de vins xinesos. Un país que progressa a passos accelerats en el camp de la viticultura com podreu veure en el següent vídeo filmat i comentat pel nostre company Dani al passat sopar de nadal, on dos experts bodeguers intenten obrir una ampolla.. no te pèrdua!

Maidanglao

Es per tots sabut que per lluny que viatgis, per remota que sigui la teva destinació, sempre, sempre, tindrás un McDonalds al teu costat. Per descomptat aquesta máxima és especialment certa a la Xina, on l’aquí anomenat Mai-dang-lao (麦当劳) atrau als seus centres a milers de joves assedegats de colesterol, tot i tenir un preu més elevat que no pas els restaurants convencionals (menús de 2 a 3€). Per ells es qüestió d’status social, de semblar moderns, cool, i fashion. Just el contrari que a occident on sol ser símbol de garrulisme, encefalograma plà, o d’oci de cap de setmana mal resolt (tot i que bé, confessem que tots hi hem caigut alguna vegada… o més d’una). Des d’aquí volem retre un petit homenatge a aquest menjar que tantes vegades ha significat un refugi alimentici en temps de crisi estomacal o de gula desmesurada, i que tot i ser sotmés a milers d’experiments per demostrar-ne la seva toxicitat continua sent consumit massivament, especialment al país del pato Beijing.

En aquest vídeo podreu veure el procés de descomposició de tots els tipus de menus de la cadena… lo millor de tot, les patates fregides!!