Jornada Electoral

Avui és 9 de març i al país veí es celebren unes eleccions on de nou, guanyi qui guanyi, un té la sensació de que els catalans ja hem perdut. No obstant, i per tal de poder participar en aquesta comtesa electoral amb la vana il·usió que el nostre vot servirà per a alguna cosa, la setmana passada vam anar a l’ambaixada a votar. Prèviament haviem rebut per correu les paperetes per al congrés i el senat i tan sols quedava validar les nostres dades. Aquí a sota les imatges:

 

El fet es que el vot va ser un mer tràmit burocràtic, un més en aquest país. Van posar un segell al sobre i llestos. No hi havia urnes, no haviem viscut l’esgotadora i ridícula campanya electoral, no hi havia ambient d’eleccions… Ni tan sols tancats en aquelles 4 parets de sobirania espanyola, que ens aillaven de la Xina exterior on la paraula democràcia encara és un tabú. En definitiva, una surrealista i extranya jornada electoral.

Per últim, en l’excursió a l’ambaixada també vam poder observar un curiós i inquietant cartell que diu “Pablo fué detenido por consumo de drogas y aún esta pendiente de juicio. Se encuentra en una cárcel en condiciones infrahumanas recibiendo todo tipo de maltratos”. Avís a navegants.

 

Problemes solventats, benvinguts al piset!

Bones de nou a tothom, ja torno a tenir internet despres d’una setmana de brutal síndrome d’abstinència. Avui us poso un vídeo de presentació del nostre nou piset a Beijing, ja que per la distància a alguns no us hi puc convidar, podreu fer un passeig virtual:

Problemes Tècnics

Bon dia a tothom! El post d’avui es per comunicar-vos que, lamentant-ho molt, hauré d’aturar el blog una setmaneta. Com alguns ja sabreu m’he canviat de pis (si, tranquils que ja us fare una visita guiada pel Youtube tant aviat com pugui) i resulta que de moment en el nou pis no em funciona internet, i almenys fins el proper dimarts no ho podré començar a sol·lucionar. Així que a manca de connexió amb el món, ens tancarem a netejar i endreçar trastos durant els propers dies. La propera setmana, tornarem amb més històries surrealistes d’aquest país surrealista.

Una abraçada!

Dani i ara també, Lidia

El Toni’s Xinès

Quan un és fora sempre intenta trobar aquells racons que el fan sentir com a casa. Degut a la distància cultural, en un lloc com Beijing costa una miqueta més trobar-los, però si un s’hi esforça al final acaba donant resultats.

Des que vaig trobar aquest Bar, ja puc tornar a pronunciar una frase que a Manresa era d’un ús d’allò més corrent: “Quedem a Toni’s??”

 

Una miqueta més a prop de casa

Ja fa unes setmanes, vaig rebre la visita d’una nutrida delegació manresana: Jordi, Albert, Òscar, Alba i Javi. Seguint els meus consells van dur les maletes buides de roba (ja que aquí es el lloc ideal per renovar-se el vestuari a preus de fira), però en canvi i com a sorpresa de benvinguda, les van omplir d’altres objectes d’ús i consum quotidià al nostre país però que representen tot un luxe en aquesta part del planeta. Tot seguit el goig que feia tot el conjunt i un resum del contingut:

–         Cervesa: no us espanteu. Es pot trobar cervesa a la Xina, fins i tot més que a Catalunya. No obstant és una cervesa amb ¾ parts d’aigua i una graduació del 3% aprox. Per aquells amants del suc de civada amb cos, un mal pais per degustar-la.

–         Formatge: rebutjat pels xinesos, que no en solen tolerar ni el gust ni la olor, tot i que ells tenen un plat que es diu chao toufu que traduït literalment vol dir “tofu apestós”… (i realment ho és) Se’n pot trobar en alguns supermercats, però sol ser força dolent i sobretot car. Oblideu-vos d’un bon manxec o d’un Idiazábal.

–         Embotit: Com ja us havia comentat en alguns dels posts anteriors Xina és el país dels embotits… dolços.

–         Pernil Serrà: aquells que esperin exportar pernils per doquier a la Xina que moderin les seves expectatives… primer caldrà una conscienciació molt elevada de les qualitats del producte. Als xinesos els produeix un rebuig visual, ja que per ells tan sols és carn crua i podria ser que aquells que s’aventurin a comprar-lo, el posin a bullir o a fregir com a pas previ a ingerir-lo. No obstant tots aquells qui l’han provat han acabat reconeixent que era deliciós. Aixa que de moment, ells s’ho perden i més per a nosaltres.

–         Pipes salades: de moment brillen per la seva absència a Xina.

–         Purets: dificilíssims de trobar, tot i que existeixen. La major  part del tabac xinès a part de dolent per la salut, també es, per dir-ho d’alguna manera.. infumable.

–         Vi: a diferència d’altres productes, té un increment de consum exponencial a la Xina, on sol agradar molt. Ara bé, si es vol beure un vi amb cara i ulls s’ha d’estar disposat a pagar fins a 3 vegades més del preu al nostre país.

A tots ells.. gràcies! Aquests díes em sentiré una mica més a prop de casa.

Exclusiva! la vida secreta de les cucaratxes

Al final un s’hi acaba acostumant, ho integra en la rutina diaria. No hi ha dia que un no entri al labavo i no observi algun, o alguns, dels petits i indesitjats companys d’habitació. Són una autèntica plaga a Xina. Es clar que un encara es pregunta com es que no n’hi han més tenint en compte les pèssimes condicions higièniques en que es troben la majoria d’espais.

El fet es que ha costat, però per fi ens han arribat imatges inèdites, filmades amb camara oculta, sobre la presència recurrent de cucaratxes als nostres labavos. Això es el que fan un cop tanquem la porta, confiades de que ara ja ningú les observa:

Avui Beijing s’ha llevat així…

9.30 del matí. Piquen a la porta de la meva habitació.. m’aixeco tot lleganyós i renegant, esperant trobar una “fuwuyuan” (assistenta) que vé a tocar el que no sona en aquestes hores del matí… Però no, és la meva amiga Sammy (xinesa, tot i el nom), fins divendres també veïna.. Amb un somriure d’orella a orella em diu: está nevant!!! Ella es del sud de Xina, i es la segona vegada a la seva vida que veu la neu. Obro la finestra de la habitació i veig això:

Que bonic! La grisor beijingenca recoberta d’una fina capa blanca… Així que com un nen i completament equipat per a la neu i les gèlides temperatures, decideixo sortir al carrer a donar un volt i gaudir de la nevada:

Brrr, i pensar que ara mateix alguns dels meus companys estan tombats al sol en una hamaca en alguna platja tropical tailandesa!

On és la meva bici??

M’he quedat sense bici. Si nois si, ho heu llegit bé. Bici, diminutiu de bicicleta. No he escrit malament la paraula vici, aquests encara els conservo tots. La meva bicicleta s’ha fet fonedís.. bé, la meva i la de molts altres infortunats. Que ha passat?? L’han robada?? No ben bé… La història és rocambolesca:

Si que es cert que el robatori de bicicletes a Xina está a l’ordre del dia, però la meva havia aguantat majestuosament 5 mesos, resistint la xafogor, la pluja, el vent, la contaminació, el fred, la neu, el gel, els escupits dels xinos… tot. No obstant no ha pogut aguantar la darrera embestida. Fa 2 dies van començar unes obres davant de l’edifici d’estudiants (on jo i molts més la teniem aparcada), on abans hi havia 4 rangleres amb centenars de bicicletes ahir s’hi podia veure una imatge com aquesta:

La rapidesa de les obres ha deixat tothom sense marge de reacció: en tan sols una jornada laboral (quan volen ja són rápids els malparits…) han trencat el candau de totes les bicicletes cual delinqüents, han tret l’aparca-bicicletes, han obert una rasa, han canviat les tuberies, l’han tapada, encimentada, i au! com si no hagués passat res. I les bicis?? Les han tornat al seu lloc? han posat candaus nous?? No pas, les bicis es troben en parador desconegut, centenars de bicis desaparegudes. El o els responsables? Qui sap. Ja han marxat. En un dia han fet totes les obres, s’han endut totes les bicis… sense cap avís previ, cap notificació, cap pegatina triangular a terra del plan, reculli la seva bici al dipòsit municipal. Res.

No será pel fet que algú desitgés fervorosament la meva bicicleta, baratija de 14€ i que en aquest temps acumulava més averies que l’AVE i el rodalíes junts.. però bé.. així no es fan les coses. Així que oooh! sé que es injust i em sap greu, però ja aviso ara que algun xino pagarà en els propers díes la desídia dels seus compatriotes sofrint una igualment misteriosa desaparició del seu mitjà de locomoció.

Un dia qualsevol a Beijing

Avui es un dia qualsevol a Beijing. Es 12 de desembre i aquesta setmana per primer cop els termòmetres presenten xifres negatives. Avui és dimecres i per tant el meu dia lliure, un privilegi del qual la major part de xinesos no poden gaudir, doncs aquí la frontera entre un dia laborable i un de festiu és tan difusa com la que existeix entre el Partit i l’Estat. Surto cap a l’oficina bancària a fer algun que altre tràmit rutinari. Per tal d’estirar les cames decideixo anar-hi a peu, enlloc d’agafar l’autobús com seria habitual en aquesta ciutat on no existeixen les distàncies curtes i on la hipèrbole no és excepció sinó regla. Pel camí una jove parella discuteix. El noi, banyat en llàgrimes, retreu a la seva alguna cosa suposo que suficientment greu com per muntar aquest numeret. O no. De fet recordo que ja no és la primera escena que observo d’aquest tipus últimament. Moltes parelles xineses viuen l’amor d’una forma transcendent i passional, amb les emocions sempre a flor de pell, amb nul·la reflexió. Em recordo d’una frase que deia que Xina actual és un país en plena adolescència, o “edat del pavo” per usar termes més col·loquials. Amb força, energia i certs fogots, però també irreflexiva i inconstant. Segueixo caminant. A uns pocs metres un venedor de moniatos negocia el preu amb un grup de potencials compradors. Cada peça 5 maos, es a dir 5 cèntims. Per sort no m’agraden els moniatos. De voler-ne un segurament l’hauria pagat un xic més car davant la fugaç alegria del venedor per haver guanyat uns pocs diners a costa d’un altre laowai.

Arribo al banc i agafo numero. Tinc el 1245. Miro el panell electrònic. El darrer número és el 1163. A la sala d’espera ni tan sols hi ha una butaca lliure, i això que tampoc és una hora punta, però tot just llavors recordo que estic en una ciutat de 15 milions d’habitants censats, on la cua i la massificació són l’esport nacional. Així que davant la perspectiva desisteixo i intento fer la gestió pel caixer automàtic, per sort amb èxit.

Al sortir vaig al supermercat i faig la compra de la setmana. Després de resistir la temptació d’adquirir uns calçotets marca Pepsi i uns pantalons BMW (no cal ni dir que falsificats però que exerceixen amb èxit l’atracció de marca a jutjar per les poques existències que queden al prestatge) passo per caixa. La factura ascendeix a 80 yuans, es a dir uns 8€. Llavors m’oblido de les cues i de les molèsties d’haver de regatejar el preu per qualsevol cosa. No n’hi ha per tant, penso. Al cap i a la fi és un gran país. De moment un molt bon país per viure-hi si ets estranger i, sobretot, occidental. D’aquí un temps potser hauré de revisar aquest text. La Xina adolescent canvia i creix a ritme sorprenent, intentant posar-se guapa per la important cita olímpica del proper agost Aquells qui la coneixem i l’estimem tan sols esperem que aquests canvis nerviosos i accelerats siguin només maquillatge i no cirurgia plàstica.

Crònica per a la revista El Pou de la Gallina. Octubre de 2007.

Arribada a Beijing

Hola a tothom i totdon,

Comunico a la multitud la meva arribada triomfal a la ciutat dels prodigis! on en Guillem i en Rafa m’han propiciat una solemne benvinguda que de ben segur trigaré a oblidar!

Just després d’arribar hem deixat els trastos a casa seva i ens n’hem anat a dinar i visitar Tiananmen on hem fet unes reverències a la sempre reverenciable berruga d’en Mao. Ara aquí son les 6 de la tarda i m’acabo de llevar de la migdiada. Duc un jet-lag de campionat i el meu estómac no està per tirar coets pero bé.. a part d’això estic molt bé.. en un micro oasi de 25 graus gracies a l’aire acondicionat que ens ailla de la calor sofocant que fa aquí (38º). Per sort l’ampolla d’aigua va al módic preu de 0,10 centims d’euro i altra cosa no pero deshidratats no estem.

Porto tan sols unes horetes a Pekin i ja he deduit que amb un any en tindré ben be prou de viure aquí. Quin estrés de ciutat! quin bullici… avingudes tan monumentals com els col·lapses que s’hi formen, una ciutat on es ven de tot i més, milers i milers de xinesos per doquier (el tòpic ha acabat sent ben cert) i un menjar no apte pels amants d’una dieta equilibrada!.. i jo que em queixava de BCN.. com enyoro ara aquells entranyables i esquifits embussos al Nus de la trinitat… almenys, tot i amb embús hi ha una cosa que si exportaria a BCN que seria el preu del taxi (3 euros cada un per 3/4 d’h de viatge).

Llavors un altre tema. Jeje, això sobre el viatge a l’oest, hem tingut un petit incident. Definitivament no es poden fer plans… El plà original era estar-nos a Pekin fins dissabte dia en que haviem d’agafar tren cap a Urumchi. Doncs bé, aquesta tarda hem anat a l’estació de tren a pels bitllets i… atenció.. ens diuen que no en tenien fins d’aquí 10 dies!Que hem fet doncs?? si no hi posavem remei el viatge se’ns en anava “al traste”… però llavors hem decidit insistir…. jeje ai quin país!! aquí ja estic veient que sinó insisteixes i et fas pesat fins a la sacietat ho tens d’allò més pelut.. hem estat mitja hora de rellotge davant la finestreta amb una cua de xinesos al darrere que era “de órdago” i per les cares que feien, una mica més i provoquem l’esclat de la segona revolta dels Boxers. Li hem dit que si no podia ser, que si a l’altra guixeta ens havien dit que en tenien (cosa falsa òbviament), que haviem d’anar al Xinjiang tant si com no, que si bla bla bla… Al final hem estovat el “corasonsito” de la rígida funcionaria burocràta i ens ha enviat a una altra guixeta on també hem hagut d’insistir lo seu (aquí si et veuen guiri, la primera resposta per sistema es que no i au! no ens emprenyis que hi ha mil xinos a la cua brandant els seus Yuans amb cara de pocs amics).. total, el desenllaç?? que marxem demà a la tarda.. si, si, demà a la tarda, pero no cap a Urumchi sinó cap a Lanzhou (capital del Gansu, mes o menys a mig camí a 2.500 km de Pekin i 25 hores de viatge sense lliteres jeje.. ja us explicare l’experiencia).. Des d’allà insistirem més perque ens venguin un bitllet cap a Urumchi. Així que ja veieu.. anem a l’aventura total, l’unica idea fixa que tenim es arribar fins a Kashgar (extrem oest de xina) pel nord i llavors tornar per la ruta de la seda sud. Aviam que acaba resultant…

En fi.. degut a lo precipitat del plà no em podré fer mòbil nou ni compta corrent fins que torni sobre el 18 d’agost, així que estaré 1 mes més amb el de sempre, i ja intentaré trucar als “allegados” des de fixe o locutoris.

En fi gent, això ha estat la meva primera etapa de viatge. En breu la próxima entrega i salut a tots!

PD: Anna i Laia merci pels missatges al mobil de comiat!! quan pugui ja us enviare a tots fotos que de moment ens l’hem deixat al pis i no n’hem pogut fer!