Un dia qualsevol a Beijing

Desembre 12, 2007

Avui es un dia qualsevol a Beijing. Es 12 de desembre i aquesta setmana per primer cop els termòmetres presenten xifres negatives. Avui és dimecres i per tant el meu dia lliure, un privilegi del qual la major part de xinesos no poden gaudir, doncs aquí la frontera entre un dia laborable i un de festiu és tan difusa com la que existeix entre el Partit i l’Estat. Surto cap a l’oficina bancària a fer algun que altre tràmit rutinari. Per tal d’estirar les cames decideixo anar-hi a peu, enlloc d’agafar l’autobús com seria habitual en aquesta ciutat on no existeixen les distàncies curtes i on la hipèrbole no és excepció sinó regla. Pel camí una jove parella discuteix. El noi, banyat en llàgrimes, retreu a la seva alguna cosa suposo que suficientment greu com per muntar aquest numeret. O no. De fet recordo que ja no és la primera escena que observo d’aquest tipus últimament. Moltes parelles xineses viuen l’amor d’una forma transcendent i passional, amb les emocions sempre a flor de pell, amb nul·la reflexió. Em recordo d’una frase que deia que Xina actual és un país en plena adolescència, o “edat del pavo” per usar termes més col·loquials. Amb força, energia i certs fogots, però també irreflexiva i inconstant. Segueixo caminant. A uns pocs metres un venedor de moniatos negocia el preu amb un grup de potencials compradors. Cada peça 5 maos, es a dir 5 cèntims. Per sort no m’agraden els moniatos. De voler-ne un segurament l’hauria pagat un xic més car davant la fugaç alegria del venedor per haver guanyat uns pocs diners a costa d’un altre laowai.

Arribo al banc i agafo numero. Tinc el 1245. Miro el panell electrònic. El darrer número és el 1163. A la sala d’espera ni tan sols hi ha una butaca lliure, i això que tampoc és una hora punta, però tot just llavors recordo que estic en una ciutat de 15 milions d’habitants censats, on la cua i la massificació són l’esport nacional. Així que davant la perspectiva desisteixo i intento fer la gestió pel caixer automàtic, per sort amb èxit.

Al sortir vaig al supermercat i faig la compra de la setmana. Després de resistir la temptació d’adquirir uns calçotets marca Pepsi i uns pantalons BMW (no cal ni dir que falsificats però que exerceixen amb èxit l’atracció de marca a jutjar per les poques existències que queden al prestatge) passo per caixa. La factura ascendeix a 80 yuans, es a dir uns 8€. Llavors m’oblido de les cues i de les molèsties d’haver de regatejar el preu per qualsevol cosa. No n’hi ha per tant, penso. Al cap i a la fi és un gran país. De moment un molt bon país per viure-hi si ets estranger i, sobretot, occidental. D’aquí un temps potser hauré de revisar aquest text. La Xina adolescent canvia i creix a ritme sorprenent, intentant posar-se guapa per la important cita olímpica del proper agost Aquells qui la coneixem i l’estimem tan sols esperem que aquests canvis nerviosos i accelerats siguin només maquillatge i no cirurgia plàstica.

Crònica per a la revista El Pou de la Gallina. Octubre de 2007.

Advertisements

Una resposta to “Un dia qualsevol a Beijing”

  1. Morela said

    Good for people to know.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: