Llengües i dialectes

Mai 25, 2008

El post d’avui tracta sobre la peculiar visió que els xinesos tenen del seu complex mapa linguïstic. Visió que he pogut constatar a través de diverses converses amb professors d’universitat, alumnes o gent a peu de carrer. Tots sense fissures mantenen una sorprenent unanimitat. Abans de prosseguir i per aclarir-nos millor, podeu donar un cop d’ull al mapa d’aquí a sota.

Es ben sabut per tots que es considera el xinès mandarí com la llengua més parlada del planeta. És un fet discutible ja que tot i no existir cap mena de cens oficial al respecte, es creu que uns 2.000 milions de persones, és a dir mes o menys un terç de la població mundial pot, millor o pitjor, comunicar-se en anglès. En qualsevol cas, com a llengua materna si que es cert que el mandarí es la llengua més parlada, però en cap cas per els 1.300 milions d’habitants de la Xina, sinó “tan sols” per uns 800 milions.

A Xina no ha existit mai una llengua comuna parlada que uneixi tot el territori, no obstant si que és curiós observar com la llengua escrita si que és absolutament igual e intel·ligible per tothom (d’ètnia xinesa i alfabetitzat) independentment de l’idioma o dialecte que parlin. Tan sols des de fa uns anys, la variant estàndard del mandarí anomenat “putonghua” o llengua comuna és la que s’ensenya a les escoles en un intent del govern per homogeneïtzar l’enorme varietat lingüística i dialectal de Xina.

No obstant, a Xina no semblen compartir els nostres criteris per diferenciar el que és una llengua del que és un dialecte. I no és pas perquè escoltin la Cope o siguin fervents seguidors del PP valencià. Per nosaltres i per la majoria dels filòlegs si dues parles no són inteligibles entre elles, és que es tracta de dues llengües diferents. Simplificant molt, si pel contrari s’entenen entre ells, llavors ens trobem davant de dialectes. Per posar dos exemples clars: el castellà i el català són dues llengües diferents: els espanyols no entenen el català, ni els catalans de fa un parell de segles que no havien estat escolaritzats en castellà, entenien res del que els deia una persona vinguda de més enllà dels Monegres. El català i el valencià en canvi, són dos dialectes d’una mateixa llengua, doncs són perfectament inteligibles entre ells tot i que un grapat d’ignorants o de sibil·lins s’esforçi en dir el contrari.

En el cas de Xina però no es segueix aquesta lògica. Per ells, cada país només pot tenir una llengua. Una. Si al PP o a la COPE se’n adonen segur que aviat començarem a sentir a parlar d’estudis de “eminents filòlegs xinesos”. En el seu cas la llengua de Xina és el xinès (mandarí), tota la resta, es a dir tot allò que no pugui ser etiquetat com a Xinés, per la parla o per l’escriptura o per ambdues, són dialectes. Es un argument sense cap ni peus. Parlant d’exemples clars: el cantonés, el tibetà, l’uigur, el Kazakh, el mongol i una llarga llista representa que són dialectes del mandarí. Ho heu llegit bé. Algunes no pertanyen ni a la mateixa família lingüística, no comparteixen ni alfabet ni una mínima base comuna, és a dir que tenen més diferències entre elles que el català i el rus per posar dos exemples. Però tot i això són etiquetades sense cap problema com a “dialectes”.

L’argument arriba al surrealisme quan se’ls planteja la següent qüestió: Quina és la llengua de Mongòlia? I amb tota seguretat et respondrán: “el mongol”. Pero si els preguntes, quina és la llengua de la província de Mongòlia Interior (situada al nord-est de Xina) que és exactament la mateixa que es parla a la Mongòlia Independent, et respondrán: “el xinès” o “un dialecte del xinés”. De llengua només n’hi pot haver una dins el mateix pais.

Així que ja veieu, l’interés polític per la unitat de la pàtria de nou passa per sobre de tota lògica científica. Admetre l’existència de diferentes llengües dins un mateix país podria suposar un perillós gèrmen que atiés l’independentisme en algunes zones molt delicades de Xina. Tant lluny i tant aprop. El que sobta, com anunciava abans, és que aquí no hi hagi cap mena de debat filològic ni de postura alternativa al respecte. Cert és que la llibertat d’expressió aquí no és la mateixa que a occident, però també és veritat que el tema sembla no preocupar absolutament a ningú i tothom, amb independència del seu nivell cultural, es limita a repetir la versió oficial. A la Xina immersa en la voràgine del progrés i l’enfortiment nacional no sembla haver-hi lloc per a la reflexió al voltant de la llengua. No tot és degut al nacionalisme, és sobretot pragmatisme: la característica més admirable però alhora més exasperant d’aquest poble. Les llengües petites fan nosa, el millor es que tothom en parli una de sola i així tothom s’hi enten. Si ets xinés llavors has de parlar xinès, i si ets estranger anglés. No hi ha lloc per als matisos.

Samarretes de rebaixa!

Mai 10, 2008

Ara que ve l’estiu, que ve la caloreta, és el millor moment per lluir samarreta! A Xina, per a tots aquells que vulguin expressar el seu rebuig a occident i ressaltar la “xinitat” del Tíbet, ho tindrán difícil perquè el catàleg está d’allò més farcit! Passin i vegin:

1) La clàssica.

2) “Estimo a Xina més que mai!” Per si no n’hi havia prou amb l’anterior, que consti!

3) “Estimo al Tibet però odio al Dalai Lama”… la frase es comenta per si sola.

4) Aquí ja se’ls començava a acabar el pressupost: “El Tíbet era, és i sempre será part de Xina”… el format és tan cutre com la teoria que avala el missatge.

5) Per últim de tot, un alegat a la llibertat de premsa: “Calla CNN!” en petit i quasi il·legible, el mateix missatge que a la samarreta nº4.

No obstant, ja que cap dels 5 models em convencia, em vaig acabar quedant amb aquesta:

En un mapa de Xina amb el Tibet ressaltat, el lema diu: “Sempre et protegiré”… Tot i que tots sabem que el concepte que els xinesos tenen de la protecció en aquest cas es una mica sui generis. La vaig comprar pel carrer on uns joves universitaris les venien, tots cofois i enfervorits de patriotisme, a tan sols 2€. El més trist de tot això és que no són pas les velles generacions les qui compren i llueixen orgulloses aquestes samarretes, sinó tot el contrari, són les generacions joves, cultes i amb estudis superiors. Aquelles de les quals s’espera o es podria esperar que el dia en que governin, siguin les responsables de l’obertura o una mínima democratització de l’estat o la societat xinesa. Aquelles a qui al preguntar-los sobre el tema, descobreixes que no tenen cap mena d’opinió formada al marge de repetir sistemàticament la versió oficial dels fets. Des dels fets de Tiananmen de 1989, cap altra generació d’estudiants xinesos ha tornat a gosar enfrontar-se obertament al seu govern sigui per la qüestió que sigui. Uns creuran que per és per por, altres per pragmatisme. Sigui el que sigui, el cert és que la lògica materialsta de: “fem-nos rics, com a país i com a individus” ha calat irreversiblement en les consciències juvenils d’aquesta generació… perduda?

http://flickr.com/photos/yggg/2418972104/

http://flickr.com/photos/yggg/page3/

http://www.anti-cnn.com/

En resposta a un suposat rumor (intencionat o no) que afirmava que la multinacional Carrefour recolzava els independentistes tibetans, a les grans ciutats xineses s’ha començat a promoure a través d’internet un boicot contra els hipermercats d’aquesta marca francesa, amb una forta implantació a la capital Beijing . Un creu però, que Carrefour tan sols ha estat el cap de turc que està pagant (i pagarà) el malestar creixent de la hipersensible i sovint visceral societat xinesa. Les causes són un seguit de fets que us miro de resumir a continuació i que alguns ja coneixereu:

– En primer lloc el fracàs i l’escàndol continu que està resultant el pas de la torxa per molts països occidentals, sobretot al seu pas per França (als països musulmans no hi ha hagut cap mena de problema), la qual cosa ha suposat per Xina una autèntica “pèrdua de cara”, frase que en poques paraules i col·loquialment es podria definir com “haver quedat malament davant la comunitat internacional”. El fet no seria tan greu en sinó fos pel fet que molts xinesos veuen com això esta espatllant la organització d’uns JJOO que tothom a la Xina s’havia proposat que fossin “perfectes”.

– En segon lloc la culpabilització d’aquests fets a la comunitat occidental, per la seva hipocresia i doble raser en el tractament en vers tots els afers que afecten la Xina, i també per les omissions forçades i, en alguns casos, manipulacions d’alguns mitjants de comunicació occidentals en el tractament dels fets del Tibet. La manipulació d’alguns d’aquests fets, com ja he anat explicant en alguns posts anteriors, ha estat amplificada fins la sacietat per els mitjans xinesos i ha calat a fons en una societat que ja estava disposada a creure tot allò que el seu govern volia que creguessin.

Molt resumidament, aquestes son les dues causes principals del boicot. Les acusacions de que Carrefour recolza la causa independentista tibetana, es desqualifiquen per si soles i provoquen al lector europeu un somriure sorneguer, màxime tenint en compte els creixents interessos de la cadena al gegant asiàtic. No obstant és molt significatiu el malestar i l’odi creixent de la societat xinesa envers la comunitat occidental, que s’expressa justament amb la facilitat que aquests rumors es difonen (amb la inestimable col·laboració oficial) i amb la també facilitat amb que la població xinesa se’ls creu.

No tinc cap simpatia per la cadena Carrefour, una de les principals culpables de la destrucció del teixit social botiguer de molts barris i ciutats a Catalunya, però en aquest cas els ha tocat pagar els plats trencats d’una situació que li és força aliena. En tot cas, jo no els faré boicot a la Xina, ja que és dels únics llocs on puc trobar productes de la nostra terra, però m’alegro que molts xinesos n’hi facin… bàsicament perquè podrem evitar les llargues cues que es formen a l’hora de passar per caixa.

Per acabar també direm que avui ens ha arribat un altre rumor, que no prové de cap notícia sorgida a cap diari: el rumor diu que avui al vespre es prepara a la zona d’ambaixades i també la principal zona de bars de Beijing (el districte de Sanlitun) una manifestació anti-occidental que podria derivar en incidents violents contra persones i els recintes de les ambaixades. Segurament no passi res greu i el cert és que tampoc no teniem previst d’anar-hi avui, però per si de cas, avui, ens quedarem a casa.

Salut a tothom!

Per a més informació, a la següent notícia:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080419/53456020693.html

O també en el següent vídeo:

No em siguis CNN!

Abril 16, 2008

És l’últim hit a la Xina, una cançó elaborada per la cadena estatal CCTV que ja circula com la pólvora per tota la xarxa. Increiblement ha suscitat l’entusiasme de milers de joves internautes que aquests dies han cregut com si fos dogma de fe, la versió oficial sobre els fets al Tíbet. Aquí us passo el vídeo i a continuació la lletra traduïda. Compte que enganxa!!!!

No em siguis CNN!

Veu i lletra: Mu Rong Yuan

L’altre dia navegant per Internet, de sobte vaig veure una foto,

Que descrivia els fets violents del Tibet

La CNN jurava i perjurava diariament que tot allò era real

però mica en mica vaig anar descobrint que tot allò era una estafaaa.

No importa com siguin les relacions humanes,

el temps sempre acaba portant grans canvis

Ho vaig trobar una manipulació tan fastigosa

com aquesta fotografia del Tigreeee*

Només cal que repeteixis una mentida 1000 vegades

per tal que esdevingui veritat

La fosca nit m’ha donat aquests foscos ulls,

pero els utilitzo per cercar la brillantooor.

Perquè et molestes en rebuscar idees al teu cap?

Si nomès vols transformar l’engany en veritaaat!

No em siguis CNN!!!!!

Perquè tan bon punt tens ocasió,

intentes transformar en Julian Muñoz en la Pantojaaaa?*

Perquè et molestes en rebuscar idees al teu cap?

Si nomès vols transformar l’engany en veritaaat!

No em siguis CNN!!!!!

Prefeririiiiia, que fossiu estúpids o innoceeents

(pausa amb musiqueta i imatges de les destrosses patides per la comunitat xinesa… aquestes si que son la versió fidedigna i sense cap ánim de manipulació eh!!)

No importa com siguin les relacions humanes,

el temps sempre acaba portant grans canvis

Ho vaig trobar una manipulació tan fastigosa

com aquesta fotografia del Tigreeee*

Només cal que repeteixis una mentida 1000 vegades

per tal que esdevingui veritat

La fosca nit m’ha donat aquests foscos ulls,

pero els utilitzo per cercar la brillantooor.

Perquè et molestes en rebuscar idees al teu cap?

Si nomès vols transformar l’engany en veritaaat!

No em siguis CNN!!!!!

Perquè tan bon punt tens ocasió,

intentes transformar en Julian Muñoz en la Pantojaaaa?**

Perquè et molestes en rebuscar idees al teu cap?

Si nomès vols transformar l’engany en veritaaat!

No em siguis CNN!!!!!

Prefeririiiiia, que fossiu estúpids o innoceeents

Prefeririiiiia, que fossiu estúpids o innoceeeeeents

* La fotografia del Tigre que s’observa al vídeo va ser un altre famós cas de manipulació fotogràfica a la Xina amb el qual les autoritats es van atrapar els dits. La fotografia es va defensar com a autèntica durant uns mesos, ja que volia demostrar que en la regió on suposadament havia estat presa (la província de Shanxi una de les més contaminades de Xina) encara hi quedaven tigres en estat salvatge, quan els especialistes feia anys que ja els donaven per desapareguts.

** La frase real diu: “Intentes transformar en Zhou Jielun, en la Li Zhilun”, dos famosos xinesos. La traducció l’he adaptada al consumidor espanyol…

A continuació us passo l’enllaç a la notícia:

http://www.elpais.com/articulo/gente/seas/CNN/elpepugen/20080415elpepuage_3/Tes

Censura a les aules

Abril 3, 2008

36537_img_censura.jpg

La setmana passada a la classe de Xinès Oral la professora ens va encarregar que fessim una exposició d’un tema que ens interessés. A lliure elecció. Tots els companys van anar dient els seus respectius temes i quan em va tocar a mi vaig dir: “Jo parlaré sobre la situació al Tibet. Es un tema que m’interessa molt”. Al sentir-ho la cara de la professora pagava per si sola, cara desencaixada, somriure forçat i suor freda.

Aquell dia al acabar la classe em crida i em diu:

— “Dani, si vols parlar de la situació al Tibet, has d’exposar el punt de vista xinès”.

— “Es Clar. Ja tenia previst fer-ho. Exposaré el punt de vista xinès, i també el punt de vista tibetà i el punt de vista occidental. Exposaré 3 opinions i que després cadascú es formi la seva.

— “mmm.. está bé”.. em va respondre sense massa convicció.

La cosa va quedar així fins que al descans de la classe d’ahir em torna a cridar i em diu:

— Dani, sobre la teva exposició del Tibet… veurás, és un tema molt éspinós, seria millor que el canviessis per un altre.

— Canviar-lo? Quin mal hi ha? jo no criticare a ningu simplement exposaré 3 opinions.

— Ja però.. es que veuras.. els temes de politica a Xina es poden parlar entre amics i coneguts pero no exposar en públic.

— En públic?? I ara! com si anés a tenir un gran auditori!! (Bàsicament, la professora, 3 companys espanyols i una desena de companys de classe coreans i japonesos amb una narcolèpsia galopant que ni els interessa ni pensen prestar la més minima atenció a cap de les exposicions, siguin del Tibet, del canvi climàtic o de l’última coreografia de Chikilicuatre).

— Es igual, es que he consultat amb la Oficina i els superiors i m’han dit que només autorizen la teva exposició si defenses la posició xinesa.

Té collons..

— Ja et vaig dir que exposaria la posició xinesa, però també la tibetana i la occidental.

— Cap problema amb la posició occidental. Però no hi ha una posició tibetana dels fets. Tibet es Xina, son la mateixa cosa. No pots diferenciar. Tots tenim la mateixa opinió.

No sé si realment es creia el que estava dient o simplement em repetia acriticament tots els arguments que li havien donat des de la oficina.. en qualsevol cas igualment trist i lamentable.Si volen sentir la versió oficial que engeguin la tele xinesa i la sentiran fins la sacietat… Realment no estan interessats en sentir una altra opinió dels fets? encara que no els convenci i que la critiquin tant com vulguin?? Així que li vaig dir..

— Si no t’agrada que digui tibetans, doncs diré els habitants del Tibet, però si que hi ha una opinió diferent de la del govern.
— Et repeteixo: no pots donar una opinió tibetana dels fets. A mi tant m’és però la oficina no ho autoritza.
— Doncs si aquest es el problema ja vaig a parlar amb els de la oficina. No crec que Xina es desmembri a causa de la meva exposició.
— Com tu vulguis però jo de tu no ho faria. Et podries arribar a buscar problemes innecessaris.. ho dic pel teu bé.

Vaja.. que sinó es a les bones, creurás a les males… En fi.. deixem-ho córrer doncs, no fos cas que m’enviessin a una aula de “reeducació”. Visca el pensament únic i llarga vida al partit!

— Está bé, ja la faré sobre un altre tema, però no em sembla bé. Tothom ha de poder donar les seves opinions, siguin de politica o de qualsevol altra cosa. A la resta de companys no els censureu les seves exposicions no-polítiques.
— Em sap greu Dani, però estás a Xina, no estás al teu país. Aquí has de respectar les normes. Parlar de politica es molt incòmode i et pot causar problemes.

Si, per sort això no passa al meu país.. O no tant sovint ja..

todacensuraenociva_01.jpg

Lonely China

Abril 1, 2008

Així com els nens venen al món amb un pà sota el braç, jo vaig arribar a Xina amb una Lonely Planet sota el braç. Lonely Planet és l’editorial de guies de viatge més important i famosa del món. Tot i les seves incorreccions et permet visitar gairebé tots els racons del planeta d’una forma independent. En la llibreria de la qual us parlava en l’anterior post, les guies Lonely Planet ocupaven una estanteria sencera. N’hi havia de gairebé tots els països del món, de zones geogràfiques, d’illes, etc… Aquí sota en podeu veure una part.
 

p1010245.jpg

M’hi vaig estar una bona estona tot mirant i buscant. Però m’hi faltava un país. Em vaig dirigir al punt d’informació per preguntar al dependent:

— “Perdó, on es la guia Lonely Planet de Xina?”.

El dependent em va mirar tot nerviós i em va respondre:

— “eeeh.. ens l’han de portar”
— “Puc saber quan us la portaran?”
— “D’aqui un temps… si.. d’aqui un temps ens hauria d’arribar”.

Bé. El cert es que no em va dir cap mentida, segurament d’aqui un temps els hi duran. D’aqui uns 10 o 15 anys pel cap baix. Potser més, qui sap. Els hi duran quan aixequin la censura que cau sobre la guia Lonely de Xina, prohibida pel govern per dues causes principals: 1) alguns comentaris políticament incorrectes que apareixen a la guia i 2) Perquè l’Editorial Lonely Planet ven (fora de les fronteres xineses) una guia dedicada en exclusiva al Tibet separada de la guia general de Xina, fet que irrita profundament al govern de Beijing.

La història és anecdòtica sí, però també és paradoxal i explica moltes de les contradiccions d’aquest país. A una de les llibreries més importants de Xina, en l’editorial de viatges més important del món es poden trobar Guies de Belize, Xipre o les Illes Turks i Caicos per posar 3 exemples, però per molt que busquis, seras incapaç de trobar la de Xina.

Sobre nacionalismes

Març 4, 2008

Molta gent diu que avui en dia tan sols una sola cosa uneix al poble xinès. Ja no és ni el confucianisme, ni per descomptat el comunisme sinó més aviat el nacionalisme. Un nacionalisme xinès a ultrança que es compartit gairebé per la totalitat de la població d’ètnia Han (la majoritària), no s’hi podrien incloure ni molt menys molts grups de minories ètniques com tibetans o uigurs que compten amb moviments independentistes fortamente perseguits pel govern xinès. De fet si la majoria dels xinesos continua recolzant el seu govern no es ja per devoció comunista sinó pel seu fort component nacionalista.

El nacionalisme xinès té dos punts bàsics: un és tornar a situar a Xina com a primera potència mundial en tots els aspectes: econòmic, militar, diplomàtic, esportiu, etc… L’altre és un odi visceral contra Japó i els japonesos, iniciat durant la dècada dels trenta com a conseqüència de les cruentes massacres que l’exèrcit nipó va emprendre en moltes ciutats xineses.

Com tots els nacionalismes, el xinès també té els seus canals d’expressió populars. Un d’ells es en els cotxes. Si els espanyols duen un toro d’osborne i els catalans un burro, alguns xinesos han optat per el següent model exempt de tota referència animal:

2008_03020004.jpg

Com heu vist aquí no están per subtileses: Com heu vist aquí no están per subtileses i ho diuen ben clar: “les illes Senkaku pertanyen a Xina!”. I es que aquest es un tema a flor de pell, ja que aquestes illes, un arxipèlag situat entre Taiwan i el Japó, i actualment sota sobirania japonesa, son reclamades insistentment pel govern xinès des de finals de la segona guerra mundial. Per a més informació sobre el litigi territorial cliqueu aqui.