Guerra i Pau

Març 29, 2010

En el darrer viatge vaig tenir l’ocasió de visitar dos museus relacionats amb la guerra en dos països diferents, Corea i Japó. Tot i ser dos països fortament castigats per conflictes bèl•lics durant el segle XX, la visió que han desenvolupat de la guerra i les lliçons que han extret del conflicte semblen radicalment diferents. Vejem-ho:

En el cas del Japó les fotografies corresponen al Museu de la Bomba Atòmica d’Hiroshima.

Vejem el text ampliat a sota en anglès:

I la seva traducció al català:
La bomba atòmica llençada sobre Hiroshima va causar, evidentment, un gran sofriment en aquell temps. No obstant, encara avui continua causant sofriment entre aquells que hi varen estar exposats. L’inacabable dolor i ansietat que varen inflingir, són precisament el que fan que aquest tipus de bombes siguin tan inhumanes. No obstant, no hem d’oblidar mai que aquelles armes nuclears són els fruïts de la guerra. Japó, al mateix temps, amb les seves polítiques colonialistes i les conseqüents guerres va inflingir també un dany incalculable e irreversible a la població de nombrosos països. Un examen crític de no tan sols la bomba atòmica sinó també de la guerra i les seves causes és un pre-requisit per aprendre les lliçons de la història”.

Probablement és l’ànàlisi més madur i menys victimista que he llegit mai d’un país describint la seva participació en un conflicte bèl•lic. Però l’autocrítica japonesa no acabava aquí, en molts altres llocs es podien llegir textos en el mateix sentit. Un d’ells em va cridar l’atenció perquè deia justament el contrari de l’opinió majoritària que havia sentit a la Xina sobre un dels fets més sensibles i espinosos en les relacions geopolítiques entre els països d’Àsia Oriental. La Massacre de Nanjing. Vejem el text:


I la seva traducció:
Als inicis de la guerra amb Xina, l’Exèrcit Japonès va ocupar nombroses ciutats xineses. Al desembre de 1937 va ocupar la capital de Xina, llavors anomenada Nanking. L’ocupació d’aquesta ciutat tan important, fou aclamada per la població japonesa, que considerava la guerra amb Xina com una Croada sagrada. Els habitants d’Hiroshima varen celebrar-ho amb una desfilada de llanternes. A Nanking no obstant, els xinesos estaven éssent massacrats per l’exèrcit japonès.
Els informes sobre el nombre de morts varien segons l’àrea i l’època d’estudi. Alguns ho estimen en desenes de milers, mentres d’altres afirmen que la xifra supera àmpliament els 100.000. A Xina l’estimació més comú és d’uns 300.000″

Ja ho veieu, no sembla que aquestes afirmacions encaixin gaire amb les acusacions llençades des de Xina sobre que en les interpretacions que Japó fa de la guerra sino-japonesa s’amaguin o es minimitzin els fets de Nanjing.

La sensació després d’abandonar el museu, a part d’un sentiment de rebuig a tota guerra, és que Japó té una educació força anti-bel•licista i que l’ànàlisi i l’autocrítica sobre la seva participació en la Segona Guerra Mundial és francament exemplar. No obstant, si ens traslladem tan sols uns centenars de quilòmetres a l’oest, cap a Corea del Sud, la sensació és del tot diferent.

Tan sols entrar al museu de la guerra de Seül un es troba amb la següent estampa:

Un parc infantil, i al seu voltant avions, helicòpters i una exhibició un xic exagerada de tot tipus d’armament pesat i lleuger. El museu, de visita obligada per a tots els escolars de Seul, inclou sales interactives on es lloen les virtuts de l’exèrcit coreà i s’exalcen les seves participacions internacionals en conflictes d’ingrata memòria com la Guerra de Vietnam o els recents conflictes d’Iraq i l’Afganistan.

També dins el museu hi ha protocols d’actuació en cas de ser víctimes d’un atac nuclear per part de Corea del Nord, i fins i tot un mapa de Seul amb el radi d’abast d’una possible explosió atòmica.

La filosofia del Museu és: 1) la Guerra és necessària i útil per protegir la nació del perill, vingui d’on vingui. 2) Corea del Nord és l’enemic a vèncer i els EEUU el nostre amic i aliat. No sembla una educació amb un missatge gaire conciliador de cara al futur, sobretot venint d’una de les nacions apriori més democràtiques de tota Àsia Oriental. És un museu que fomenta i legitimitza la militarització de la societat (la Mili a Corea del Sud és d’obligatori compliment i dura 2 anys) i que lluny de contribuir a crear un missatge d’entesa amb el Nord, obre una escletxa encara més profunda entre els 2 països.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: