Èxode Coreà

Mai 4, 2009

La crisi econòmica no ha passat inadvertida, ni molt menys, per a la comunitat estrangera resident a la capital Beijing. La devaluació de la major part de les monedes internacionals respecte al Yuan Xinès, ha provocat que molts estiguin passant per serioses dificultats econòmiques. Per a molts, els dies daurats d’estudiant a Beijing han hagut d’acabar sobtadament. A continuació us passo un article aparegut avui al diari El Periódico sobre aquesta delicada situació:

korea

 

Èxode al ‘Petit Seül’

Publiciten descomptes de fins al 50%, però els restaurants sud-coreans d’un complex comercial llangueixen, sense clients i amb cambrers dormisquejant. Diverses botigues han tancat a la planta inferior. Fins no fa tant temps, una multitud degustava kimchi (una mena de col) i filets a la barbacoa, i comprava els seus articles típics, més cars però millors que els xinesos, en aquest centre del barri pequinès de Wangjing. “Cada vegada hi ha menys sud-coreans. Molts dels que resisteixen ja no compren productes d’importació”, explica la dependenta d’un supermercat somort, i assenyala una botiga veïna que acaba d’obrir, la primera regentada per xinesos.

La crisi financera ha afectat seriosament l’estrat més feble de la societat xinesa –el dels emigrants rurals desocupats per l’esgotament del model de fàbrica global–, però també un dels més sòlids: els estrangers. En alguns casos, les empreses que els van destinar aquí ja no poden pagar els seus alts salaris. A la recent Fira de Treball per a Estrangers de Pequín hi van assistir 1.200 aturats; l’any passat, només 800. Christina Zhang, directora de Chinajob i organitzadora de la fira, nega que expirin els dies de vi i roses dels estrangers. “De fet, molts vénen perquè la crisi aquí és menys important, i les oportunitats, més grans. Però ara sí que es busquen treballadors de més alta qualificació: menys professors d’anglès i més enginyers. Per als especialistes, els temps daurats acaben de començar”, explica Zhang.

Bilingües acomiadats

Els vaivens de la política canviària han castigat la capacitat adquisitiva de molts. Els europeus i els nord- americans es lamenten per l’enfortiment del iuan. És xavalla comparat amb l’ensorrament del won sud-coreà: en un any el canvi ha passat de 130 won per iuan a 220. Hi ha por de convertir-se en la Islàndia asiàtica.

El corol.lari de la crisi és Wangjing o el Petit Seül, fortí de la colònia sud-coreana. Aquí hi habita la meitat dels 120.000 sud-coreans de Pequín. Un de cada quatre ha tornat al seu país l’últim any.

El turisme s’ha assecat. L’Hotel Vitamin va néixer amb vocació d’atendre la demanda sud-coreana: llits baixos i mobiliari tradicional a les habitacions i recepcionistes bilingües. Els clients sud-coreans arribaven fins al 60% en els bons temps; avui només hi ha un hoste. Els llits s’han elevat i a la recepció, saturada de parafernàlia de l’Any Nou xinès, aquells costosos poliglots han estat rellevats per altres que només parlen mandarí.

La crisi dels mercats asiàtics del 1997 va desencadenar l’allau de sud-coreans que van arribar a Wangjing a la recerca d’inversions més segures i assequibles. La crisi financera actual els n’expulsa. “Els més afectats són els petits negocis. Alguns no poden tornar perquè la situació és encara pitjor allà. Però ens en sortirem, ja tenim experiència”, opina Jang Heung Suk, vicepresident la Comunitat Coreana a la Xina.

Bona part del cine, la televisió i la música que consumeix la joventut xinesa ve de Corea del Sud, aliena al ressentiment que desperta el passat imperialista del Japó. “Al barri no hi ha hagut mai problemes de convivència. Si n’hi ha, una comissió mixta els soluciona. Al principi, per exemple, hi havia queixes per les festes nocturnes dels nostres estudiants”, afegeix Jang.

Deserció al golf

Ja no hi ha esperes al Club de Golf Wangjing. Avui hi va amb prou feines una tercera part dels sud-coreans que abans practicaven aquí una de les seves passions nacionals. “Si porto encara les meves dues filles és perquè el club em va permetre pagar només per una”, explica Yang Kyong Me. Els taxis són víctimes de la seva economia de guerra. Va pujar per primera vegada a un autobús xinès sis mesos enrere.

La crisi ha frenat la inèrcia sud-coreana d’enviar els fills a aprendre mandarí a les universitats xineses. No eren rares les aules amb un 80% d’estudiants sud-coreans. L’any passat eren 80.000. A Wudaokou, el districte universitari pequinès, se sent el coreà freqüentment. No hi ha xifres actuals, però una professora calcula la caiguda en la meitat. No són només els que no vénen, sinó els que fan les maletes a meitat de curs. Acostumats als excessos, els fills de les classes mitjanes i altes sud-coreanes s’estrenyen el cinturó.

“La meva mare em va dir que gastava el mateix que la meva germana, que estudia als EUA. Abans menjava cada dia en restaurants, ara cuino. Em volia quedar el curs sencer, però me n’hauré d’anar al final del semestre”, assegura Dashin, estudiant de 22 anys de la Beijing Normal University. “El primer que faig quan em llevo és consultar la cotització del won a internet. El meu humor la resta del dia depèn d’això”.

ADRIÁN FONCILLAS
PEQUÍN

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: