Crònica per a la revista El Pou

Novembre 16, 2008

Us passo la crònica escrita en el número d’octubre de la revista manresana El Pou de la Gallina, en la secció titulada “Cròniques de lluny” on manresans desperdigats pel planeta escriuen les seves experiencies sobre el país o ciutat d’adopció.


Fa ja uns dies, en un dels meus freqüents rampells nostàlgics, revisava els correus que vaig enviar a familiars i amics el mes de juliol de l’any 2007, tan sols uns dies després d’arribar per primer cop al país i la ciutat que tan generosament m’han acollit durant gairebé un any i mig. Aterres per primer cop i encara sense residència, et mous nòmadament de casa dels amics a l’hostal. Amb cert complex de gasteròpode, sents l’estranya sensació de considerar la teva vella maleta com a poc menys que una llar. Beijing sorprèn sempre al nouvingut, en positiu o en negatiu, com un retrat picassià t’agrada o et desagrada però mai no et deixa indiferent. Enmig d’una atmosfera grisa i carregada, perceps una ciutat estèticament pobre però humanament rica. Just després, encara amb la consciència impregnada d’imatges, sons i olors decideixes compartir amb els amics i residents veterans les teves primeres impressions del país. Entre la comprensió i la condescendència et responen: «Bé, acabes d’arribar a Xina, encara és d’hora i duus poc temps. No pots jutjar-la». Després passen els dies, les setmanes, els mesos… Viatges per àrees on el temps va molt ràpid, massa ràpid. En d’altres, senzillament la cíclica roda del temps sembla que ha deixat de girar. Et mous amb trens d’alta velocitat i amb estris atrotinats. Parles amb la gent, optimistes crònics o pessimistes desinflats. Crítics i acrítics. Idealistes i pragmàtics. Espavilats i conformistes. Riallers i antipàtics. Sopes en bons restaurants i dines en abjectes cantines. Veus els seus canals de televisió i et solidaritzes amb els seus mals moments. Et desesperes quan sents per enèsima vegada la paraula «Ao-yun-hui» (Jocs Olímpics). Visites moderníssims, espaiosos i vastos museus i en tornar a casa, gairebé sense adonar-te’n, observes que a la habitació on tens un armari, una taula i un ordinador, en el pis contigu hi ha cinc lliteres on s’allotgen deu dels teus veïns. Vas al banc i un senzill tràmit et costa un matí sencer. Malhumorat, a la tarda quedes amb un amic al qual arrencar-te un senzill somriure li costa tan sols un segon. La vida continua i un bon dia en passejar pels mateixos carrers t’adones que ja no mires la gent, el paisatge urbà. Camines i prou. Mires enrere i penses que òbviament després d’un temps és lògic que et sorprenguin ja menys coses que el dia en què vas arribar. La vida continua i un dia reps una visita d’un vell amic que just al arribar et pregunta: «I doncs, ara que portes ja bastant temps aquí, què en penses de Xina?». Mires enrere i després d’uns segons respons: «Precisament per això, crec que ja no puc jutjarla ».

Anuncis

2 Respostes to “Crònica per a la revista El Pou”

  1. Mireia said

    Hola Dani,

    i amistats xineses n’has fet moltes? vull dir, si t’ha costat en aquest sentit o de seguida vas poder fer contactes a nivell més personal.

    Salut!

  2. galldeferro said

    Amistats el que se’n diu amistats (verdaders amics) més aviat poques. És curiós perquè per una banda és molt fàcil entaular contacte o parlar amb els xinesos a nivell quotidià: són oberts, afables i força xerraires. Ara bé però passar d’aquí a una amistat és força complicat. Hi ha un rerafons cultural enorme que ens separa, i és per això que de vegades sento que no pots arribar a compartir amb ells humor, opinions, inquietuds personals, problemes, oci… de la mateixa forma que ho faria amb un europeu.

    No és problema de llenguatge, senzillament que hem crescut en esferes culturals diferents i per això els costa (i ens costa) comprendre’ns l’un a l’altre. Cal força temps i hores de conversa per arribar-hi..

    Bé, no se, aquesta es la meva experiencia… Potser algú altre ho ha tingut més fàcil. També depen molt de cada persona i no es pot generalitzar mai, però la majoria d’experiències que he tingut de moment són d’aquest estil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: