Al Parc (i 2)

Juny 12, 2008

En la visita al parc d’atraccions més important de Beijing el passat dissabte, a part de pel seu interés ja inherent, un també pot trobar, com a tot arreu a la Xina, situacions d’allò més paradoxals. Aquí en van 3:

Just al entrar un parell de “princeses” xineses et donen una cálida benvinguda. Amb cara de circumstáncies i un vestit que de ben segur no s’ha rentat des de que es va inaugurar el parc. Havia vist moltes disfresses de princesa, però fins a aquell dia, mai enfundades dins el cos d’una xinesa, amb les seves celles i el cabell negre com el carbó, el contrast amb la peluca rossa es d’aquells que tiren d’esquena. Entremig, la nostra companya Judit.

Ja pot ser divertit el lloc on siguis: un parc d’atraccions, una festa, una discoteca, la final d’un mundial i totes les situacions hagudes i per haver que pogueu concebre, que si tenen lloc a la Xina, sempre, sempre, sempre, trobareu algú dormint: per bona part dels xinesos (cosa ben respectable) una bona becaina on i quan sigui, sempre és preferible a qualsevol altra alternativa. A la dreta de la imatge, el company Lluís tampoc es volia perdre la instantània.

Pocs minuts després d’entrar al parc, vam veure un jove (no pas el de la imatge) anant amb el vehicle que podeu veure a la fotografia. Tots vam quedar un xic afligits pensant: “pobre noi, tan jove i ja amb cadira de rodes, si que deu estar fotut!”. No obstant, a mesura que anaven passant els minuts, el nombre de joves amb vehicle es multiplicava exponencialment, per la qual cosa vam deduïr que el fet no es devia pas a una plaga de tullits o discapacitats sinó a un dels elements més diferencials de la cultura xinesa contemporània: la tendència a gandulejar. El mite del xinès treballador-incansable, és just això, un mite. Bé, això almenys és el que es pot veure a Beijing, a d’altres zones del país, consta que la població si que ho passa força més malament que el de la fotografia.

Tot i que les dimensions del parc eren força assumibles (15 minuts a peu d’una punta a l’altra), n’hi ha molts que no estaven disposats a caminar ni la meitat d’aquesta distància i pagaven fins a 10€ la hora per el lloguer d’aquests vehicles (el 10% del salari d’un obrer o d’un cambrer a Beijing). El més sorprenent és que no en vam veure cap ni un que degués superar els 25 anys d’edat. Fets com aquest també s’observen en altres punts turístics del país: en la gairebé totalitat dels parcs naturals amb muntanyes o simplement que facin una mica de pujada, es poden trobar amb facilitat telefèrics, funiculars o bé, a manca d’infrastructura…

… el Palanquí. Un estri que abans de venir aquí creia ja desterrat i oblidat a les profunditats del s.XIX per les seves connotacions classistes, però que no obstant torna amb força a la Xina com a mitjà de transport per a tots aquells disposats a no pujar ni un graó.

(Fotografia presa al parc de Laoshan, a escassos quilòmetres de la ciutat de Qingdao)

Anuncis

Nissaga i els xinesos

Juny 10, 2008

L’altre dia perdent el temps al Youtube em vaig aturar a mirar un vídeo que podriem catalogar sense cap mena de dubte com un antecedent de les relacions comercials catalano-xineses. El vídeo és de la mítica i tan nostrada sèrie televisiva Nissaga de Poder:

Podem veure a diversos integrants de la saga dels Montsolís, tots cap-cots i lamentant-se per haver perdut un important contracte comercial amb… els xinesos! En un moment del vídeo apareix en Raimon Montsolís tot furibund que diu: "A veure si m’ho expliqueu!! Que ha passat amb els xinesos?? no ho acabo d’entendre! Com es va perdre un negoci que estava pràcticament lligat??" Si senyor Montsolís, una bona pregunta! Pregunta que s’han fet molts empresaris occidentals a la Xina (o fora d’ella) després d’intentar sense èxit establir una relació comercial al gegant asiàtic. A la sèrie-ficció es veu que tot era culpa de la pèrfida Montserrat Capdevila , la dona més malvada de la humanitat des que Eva va cometre el pecat original al paradís. Ara bé, aquells familiaritzats amb com funcionen les coses aquí, bé sabem que als pobrets Montsolís els han enredat com a xinos. Contractes firmats que no es compleixen, diners d’inversions que desapareixen misteriosament, projectes que s’encallen i que no hi ha manera que tirin endavant, negociacions interminables. Fer negocis a la Xina no és fàcil, ni molt menys és la nova terra promesa on creixen llonganisses dels arbres com molts es creuen. Cal paciència, coneixement de la seva cultura i ideosincràcia i sobretot oblidar tot allò que s’hagi pogut aprendre de fàcils teories matemàtico-economicistes que sobre el paper funcionen millor que el miracle dels pans i els peixos.

Com que és un tema del qual se’n podria parlar dies i dies, no m’extendré més i em limitaré a recomanar-vos efusivament un llibre que es diu "Mr.China" escrit per Tim Clissold, on es narra (basat en fets reals) molt amenament i amb sentit de l’humor, com un àvid empresari nord-americà perd 400 milions de dòlars en la seva primera experiència en el mercat xinès. Per prepotència, ignorància i desconeixement de la màxima que l’economia per molts que alguns encara ho creguin, no funciona a tot arreu igual. No té pèrdua.

Per sort la major part d’empreses internacionals ja han après d’aquests errors i coses com les que s’expliquen al llibre ja no passen (tan sovint).

Al Parc (1)

Juny 9, 2008

Aquest dissabte celebrant l’aniversari de la nostra companya Judit, vam decidir dur-la (i dur-nos) de visita al principal parc d’atraccions de Beijing, l’anomenat Happy Valley (la vall feliç). Happy Valley va obrir les seves portes tot just fa dos anys i és una réplica força millorada del per tots nosaltres conegut Port Aventura. El parc temàtic es divideix en 6 mons o àrees. Com que es troba situat a Xina, lògicament no hi pot haver una àrea dedicada a ells mateixos ni una atracció emblemàtica que es digui Dragon Kahn, així que molt educadament ens la dediquen a nosaltres, la civilització occidental (en els seus orígens a la Grècia Antiga). A part del món grec, també tenim l’Atlantis de Jules Verne, el món Maia, el Shangri-La tibetà i el món de les formigues (?).

A sota podem veure el paisatge del món grec, una barreja de grècia clàssica amb el paisatge de les famoses illes mediterrànies.

Aquí podem veure l’Atlantis de Jules Verne. L’habitual capa de contaminació que sempre cobreix Beijing i un decorat força ben fet li donen un toc d’allò més realista.

Aquí l’atracció emblemàtica, situada a l’àrea del Tíbet. Un Dragon Kahn però millorat, i molt més espectacular per la posició en que et trobes. La fotografia no està pas girada.

Per últim, la meva atracció preferida. Una que crec (almenys l’últim cop que el vaig visitar no hi era) que no té equivalent al parc del nostre país: la centrifugadora de xinesos. A continuació un vídeo molt il·lustratiu.

Pocs anys després de l’arribada del Partit Comunista Xinès al poder, un grup de lingüistes i antropòlegs xinesos va configurar un cens que establia que dins el territori Xinès l’existència de 55 minories ètniques (56 si comptem la Han, que representa el 92% de la població i que vindrien a ser els xinesos que tots nosaltres coneixem i tenim en ment. Són aquestes que veiem aquí sota:

Minoria

Població

Minoria

Població

Minoria

Població

Minoria

Població

Han

1,136,703,824

Zhuang

15,555,800

Manxu

8,846,800

Hui

8,612,000

Miao

7,383,600

Uigur

7,207,000

Yi

6,578,500

Tujia

5,725,000

Mongol

4,802,400

Tibetana

4,593,100

Bouyei

2,548,300

Dong

2,506,800

Yao

2,137,000

Coreana

1,923,400

Bai

1,598,100

Hani

1,254,800

Li

1,112,500

Kazakh

1,110,800

Dai

1,025,400

She

634,700

Lisu

574,600

Gelao

438,200

Lahu

411,500

Dongxiang

373,700

Wa

352,000

Shui

347,100

Naxi

277,800

Qiang

198,600

Du

192,600

Xibe

172,900

Mulam

160,600

Kirgiz

143,500

Daur

121,500

Jingpo

119,300

Salar

87,500

Bulang

82,400

Maonan

72,400

Tajik

33,200

Pumi

29,700

Achang

27,700

Nu

27,200

Ewenki

26,400

Jing

18,700

Jino

18,000

De’ang

15,500

Uzbek

14,800

Russa

13,500

Yugur

12,300

Bonan

11,700

Menba

7,500

Oroqin

7,000

Drung

5,800

Tatar

5,100

Hezhen

4,300

Gaoshan

2.900

Lhoba

2,300

FONT: http://www.paulnoll.com/China/Minorities/China-Nationalities.html

Las ètnies xineses es reparteixen per tot el pais, tot i que solen concentrar-se al seu lloc d’orígen. Excepte els Hui i el Manxú que parlen el mandarí, la resta de minories tenen totes llengues pròpies (tot i que com vau poder veure fa uns dies, a Xina les consideren dialectes). La política del govern Xinès respecte a les minories no está exempta de polèmica: per resumir-ho vertiginosament, el govern es vanagloria de la seva magnanimitat afirmant, no sense raó, que algunes gaudeixen de districtes autònoms (tot i que es una autonomia del gruix d’un paper de fumar), estan exemptes de la política del fill únic o tenen quotes en tots els graus de l’educació superiors al seu pes demogràfic. En definitiva en molts casos se’ls aplica una discriminació positiva. A la pràctica però, veiem com l’accés que tenen al mercat laboral xinès és pràcticament inexistent, i que s’ha obligat a molts grups nòmades a una sedentarització del tot forçosa (fets que són els que estan darrere de la revolta al Tibet i no pas contubernis ni conspiracions internacionals).

Amb tot aquest caldo de cultiu, la setmana passada la nostra professora ens va dir que enlloc d’anar a classe, ens proposava una visita al Museu de les Minories Ètniques de Beijing, situat molt a prop de la nostra universitat. Com no, vaig acceptar encantat la proposta. A continuació un resum de la visita:

Just entrar al museu, ens topem de nassos amb aquest quadre que podeu veure aquí a sobre. És un dibuix dels 56 grups ètnics de Xina. Tots amb el seu vestit tradicional. Tots? Si us hi fixeu bé al centre de la imatge hi ha un noi vestit amb camisa, texans i motxilla. Així que tot sorprès vaig preguntar a la guia: Aquest noi també pertany a una minoria? O bé es un occidental? A lo qual em va respondre: No! Aquest noi representa l’ètnia Han (la majoritària o Xinesa)… Tot sorprès li torno a preguntar: i com és que tots els grups ètnics apareixen amb el seu vestit tradicional i en canvi els Han no? Resposta: “eeeeh, bueeeno… és per diferenciar-los”.

Ja no vaig preguntar res més, de fet podria haver-me’n anat donant per acabada la visita, doncs ja havia quedat clar amb tan sols un simple quadre, el concepte que els xinesos tenen de minoria ètnica. El que hi havia al museu era senzillament una exposició de vestimentes extravagants.

Pels xinesos Han, les minories ètniques són vistes des d’una perspectiva paternalista, per dir-ho finament. Uns grups atrassats però exòtics que necessiten de “l’ajut” xinès per tal que “progressin”. Que progressin però que alhora mantinguin les seves tradicions dins el més estricte marc folklòric. És a dir, obligar-los que visquin el blocs de cases uniformes, que tinguin cotxe o moto, internet, telèfon mòbil, texans i motxilla com els d’ètnia Han, però que quan hi hagi un turista a prop, siusplau que continuin cantant les seves cançons i vestint de forma llampant, que tot això queda molt exòtic i als turistes els agrada molt! És el que trobes a molts llocs quan viatges per Xina: vestit tradicional i a sota bambes Nike.

minorianike.jpg

A la pràctica això vol dir que renuncïin per complet a ser el que són, a ser el que els fa realment diferents, i que es converteixin en les atraccions d’aquest gran circ que han muntat al seu entorn: el gran circ de les minories.

Per això el Museu de les Minories no és més que un museu de robes llampants que els xinesos observen amb curiositat i exotisme, tal com el noi de la motxilla, la camisa i els texans que es troba enmig d’una gran festa de disfresses.

Aviat farà un mes del terratrèmol que va sacsejar la major part de Xina i que va causar estralls a la província de Sichuan. Un terratrèmol que ha despertat una onada de solidaritat mai abans vista entre els xinesos, tot i que com veurem ara, sovint darrere la solidaritat s’hi amaguen altres motivacions no tan solidàries.

Ja feia unes setmanes que del panell d’anuncis del complex d’edificis on vivim, penjaven unes llistes amb noms i unes quantitats de diners. No hi vam donar més importància fins que aquesta setmana ens vam aturar un moment a llegir que representava tot allò:

A les llistes que podeu veure a la fotografia, podeu veure un seguit de noms ordenats. Ordenats com? Ordenats segons la seva contribució solidària cap a les víctimes del terratrèmol de Sichuan. Qui més paga primer, qui menys últim. Quantitats que van des dels 200€ fins a 0,50€. Aquestes llistes estan a la vista de tothom i en un veïnat on gairebé tots es coneixen, resulta clara la doble intencionalitat de la donació. No només es tracta d’ajudar a les víctimes, sinó de quedar bé davant la comunitat, és a dir ajudo als altres perquè m’ajudo a mi mateix. Els que més donen, queden ungits amb una mena de aura patriòtico-solidaria, els que menys també però no tant. I els que no apareixen? Són enemics del poble?? És un xic injust perquè potser la persona que ha donat 1€ però en guanya tan sols 30€ cada més, ha donat molt més qualitativament que aquell qui n’ha donat 100€ però que en pot arribar a guanyar 200 vegades més. Ara bé, a ulls de tothom el més solidari es qui dóna 100€… A part d’això, no acaben aquí les aparences socials: qui més dóna també aparenta ser qui més té. És a dir que davant els veïns també queda com el ric i adinerat, per la qual cosa i sense voler-ho ens trobem assistint a una competició marcada per la filosofia de “jo la tinc més llarga” (la butxaca).

De fet, penjar públicament aquestes llistes no es una cosa tant lletja perquè al final a qui beneficia és a la gent que realment ho necessita. Però sobta que en una societat com la xinesa, que a ulls del món avança desbocada cap al progrés, encara quedin aquests reductes tant importants d’una mentalitat que podriem resumir com “el que dirà la gent”. Si això passa en una megalòpoli com Beijing, no em vull imaginar com serà en ciutats més petites o fins i tot als pobles.

De fet, nosaltres tampoc som tant diferents. Quanta gent al fer la declaració de la renda marca la casella de l’església catòlica (segons les estadístiques més o menys 1/3 part) creient que així ja ha complert amb la seva quota solidària anual? o creient que els diners realment es destinen a obres benèfiques quan realment es destinen a fomentar les campanyes més retrógrades arreu del món o a engreixar les butxaques dels locutors de la COPE? En el fons, molta gent paga una mena de “impost moral” cada any, sense importar-li gaire on acaben anant realment els diners (tot i que sempre hi ha honroses excepcions i no es pot generalitzar tampoc). A Catalunya, a Europa i a la Xina i igual que l’Obra Social de les Caixes d’Estalvi, sovint les donacions solidaries no només serveixen per blanquejar diners, sinó també per blanquejar consciències.

Visca el Google

Juny 1, 2008

Pràcticament cap internauta que sigui digne de portar aquest nom, desconeix el cercador Google, una eina imprescindible per cercar tota mena d’informació a la xarxa. Tot i que els criteris de recerca estan força acotats i un sempre acaba trobant més o menys el que busca, de vegades però es produeixen certes anomalies.

Aquest és un post que ja feia dies que tenia ganes de fer: al comptador de visites del blog, es pot saber quines són les paraules que ha teclejat la gent al cercador per a arribar a aquesta pàgina. Després de veure-les, m’he de disculpar ja que sembla que no han acabat trobant a Galldeferro tot allò que volien. Aquí sota en podreu trobar una selecció del bo i millor. M’he limitat a copiar-les directament…

– Catàleg bambes Nike

– Riscos escombrant…

– Mas d’en Gall

– Quants litres d’aigua gastes quan tires la cadena (??)

– "va ser com un flaixback"

– Maestro Yoda

– La rateta que escombrava l’escaleta

– Rusia Imperial contexto social

– Cara Mickey Mause

– Cartró Pedra

– "que ho deia en poques paraules" (?)

– Cos d’un escorpí

– Acudits funcionaris

– Vinya del fadrí

– Pa de flama

– Cossos

– Impacte humà sobre la natura