Al Parc (i 2)

Juny 12, 2008

En la visita al parc d’atraccions més important de Beijing el passat dissabte, a part de pel seu interés ja inherent, un també pot trobar, com a tot arreu a la Xina, situacions d’allò més paradoxals. Aquí en van 3:

Just al entrar un parell de “princeses” xineses et donen una cálida benvinguda. Amb cara de circumstáncies i un vestit que de ben segur no s’ha rentat des de que es va inaugurar el parc. Havia vist moltes disfresses de princesa, però fins a aquell dia, mai enfundades dins el cos d’una xinesa, amb les seves celles i el cabell negre com el carbó, el contrast amb la peluca rossa es d’aquells que tiren d’esquena. Entremig, la nostra companya Judit.

Ja pot ser divertit el lloc on siguis: un parc d’atraccions, una festa, una discoteca, la final d’un mundial i totes les situacions hagudes i per haver que pogueu concebre, que si tenen lloc a la Xina, sempre, sempre, sempre, trobareu algú dormint: per bona part dels xinesos (cosa ben respectable) una bona becaina on i quan sigui, sempre és preferible a qualsevol altra alternativa. A la dreta de la imatge, el company Lluís tampoc es volia perdre la instantània.

Pocs minuts després d’entrar al parc, vam veure un jove (no pas el de la imatge) anant amb el vehicle que podeu veure a la fotografia. Tots vam quedar un xic afligits pensant: “pobre noi, tan jove i ja amb cadira de rodes, si que deu estar fotut!”. No obstant, a mesura que anaven passant els minuts, el nombre de joves amb vehicle es multiplicava exponencialment, per la qual cosa vam deduïr que el fet no es devia pas a una plaga de tullits o discapacitats sinó a un dels elements més diferencials de la cultura xinesa contemporània: la tendència a gandulejar. El mite del xinès treballador-incansable, és just això, un mite. Bé, això almenys és el que es pot veure a Beijing, a d’altres zones del país, consta que la població si que ho passa força més malament que el de la fotografia.

Tot i que les dimensions del parc eren força assumibles (15 minuts a peu d’una punta a l’altra), n’hi ha molts que no estaven disposats a caminar ni la meitat d’aquesta distància i pagaven fins a 10€ la hora per el lloguer d’aquests vehicles (el 10% del salari d’un obrer o d’un cambrer a Beijing). El més sorprenent és que no en vam veure cap ni un que degués superar els 25 anys d’edat. Fets com aquest també s’observen en altres punts turístics del país: en la gairebé totalitat dels parcs naturals amb muntanyes o simplement que facin una mica de pujada, es poden trobar amb facilitat telefèrics, funiculars o bé, a manca d’infrastructura…

… el Palanquí. Un estri que abans de venir aquí creia ja desterrat i oblidat a les profunditats del s.XIX per les seves connotacions classistes, però que no obstant torna amb força a la Xina com a mitjà de transport per a tots aquells disposats a no pujar ni un graó.

(Fotografia presa al parc de Laoshan, a escassos quilòmetres de la ciutat de Qingdao)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: