De Hotan a Beijing

Agost 18, 2007

Molt Bones,

Us escric ja des de la residència d’estudiants de la universitat on passaré els propers mesos de vida. Còmodament ja instal·lat a Beijing em proposo a il·lustrar-vos les últimes aventuretes dels darrers dies.

Un cop superat l’acolloniment del descens en vertical pels Pamirs ens vam dirigir en autobús cap a la ciutat de Hotan, penúltima escala del viatge dins la Ruta de la Seda. L’autobús era nocturn i se suposava que haviem de dormir allà, cosa que va ser impossible donat el lamentable estat de la carretera els sotracs de la qual ens feien aixecar del seient un pam, aproximadament en intèrvals de cada 3 segons. Vam arribar a Hotan a les 4 del matí i vam afrontar la dura tasca de buscar hotel a aquelles hores de Déu. Havent de despertar les recepcionistes (ja que la tradició xinesa és que tinguin un llit rera el mostrador i ronquin plàcidament a partir de les 11 de la nit) que amb cara de son i  en Pijama i tot, ens van dir gens amablement que no teniem lloc, o bé que en aquell hotel no acceptaven estrangers. Així que vistes les escasses opcions disponibes vam optar per tirar de morro i fotre’ns a sobar al Hall d’un dels hotels. Vam gaudir d’un son plàcid i reparador i ens vam llevar a les 10 del matí en mig de mirades curioses de clients i treballadors. Vist que la burocracia xina no va poder doblegar la nostra tenaç resistencia, al final van acabar per donarnos habitació, bé per llàstima o bé per por a que ens convertíssim en els primers okupes d’aquella regió.

mao-statue
Vam dedicar el dia a passejar per la ciutat, que realment sembla atrapada en el temps. Tallers tradicionals, carros tirats per burro, carrers sense asfaltar… Realment una estampa molt bucòlica. Hotan potser és la més tradicional i la menys influenciada pels xinesos de totes les ciutats que hem visitat.

72165938GN102_Chinese_Ethni

Llàstima que no disposéssim de més temps per veure més racons de la ciutat, ja que l’endemà haviem de marxar en bus cap a Urumqi, la capital de la regió i ciutat del món mes allunyada del mar. Abans però, haviem de creuar el mític destert del Taklamakan, el considerat (per la pluviometria) el desert més àrid del planeta. Taklamakan en llengua uigur vol dir “un cop entres, ja no en surts” i es que fins que els xinesos no hi van construir la carretera, tenia fama de ser una trampa mortal per tot aquell que, per aventura o per desventura, s’hi endinsava més del compte. La carretera que creua el desert mereix un comentari a part. Per tal que les dunes no se la mengin tan ràpidament com la van construïr, els xinesos han ideat un sistema consistent a construïr un cinturó d’arbustos a banda i banda de la carretera per tal de frenar l’abans del desert. Per regar-los, han distribuït en rangleres milers de quilòmetre de mangueres que funcionen per degoteig, l’aigua de les quals és bombejada per casetes disposades cada 5 km i dins de les quals (i no és conya) viu i treballa un xino o xina en mig del no res!.

taklamakan
Al arribar a Urumqi vam allotjar-nos en un Alberg juvenil, acabant de veure els últims racons de la ciutat amb certa decepció, ja que els mercats aquí no tenien ja res de tradicional i semblaven mes un Corte Inglés que altra cosa. De fet la ciutat d’Urumqi és megalòmana. Rascacels, centres comercials, llums de neó. Prosperitat arreu portada pels xinesos per demostrar al món (i sobretot als pobres uigurs que nomes veuen passar aquest progrés d’aprop sense participar-hi) les virtuts del nou “Chinese way of life”.

urumqi

Així que sense més demora l’endemà vam agafar el vol que ahir ens va portar a de  tornada a Beijing, des d’on ara us escric. Com és habitual, la ciutat esta submergida en el que sembla una espessa boira pero que no és altra cosa que una densa capa de contaminació. Tot i això  té aguns racons encantadors que ja he anat descobrint. En quant a comoditats, la veritat es que no et falta de res, sembla que pots trobar-hi pràcticament de tot, la qual cosa t’ajuda a començar a sentir’t-hi una mica com a casa.

Be nois, doncs fins aqui el viatget de l’estiu per Àsia Central. A partir d’ara prou de nomadisme i ja completa sedentarització. Ja us aniré explicant també les aventuretes per la ciutat que segur que tambe tindran tela… Quin gran pais!

Fins aviat!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: