La carretera dels Pamirs

Agost 11, 2007

carretera-pamirs
Molt bones,
Torno a escriure des de… sí,efectivament torna a ser Kashgar. Ara que ja estic sà i estalvi ja us puc narrar les aventuretes dels dos últims díes que deu n’hi do.
Com ja comentava anteriorment crec, ens sobràven 3 dies de viatge que vam decidir invertir en fer la llegendària ruta dels Pamirs, romb a la frontera amb Pakistan i Tadjikistan. El viatge de pujada va ser molt i molt plàcid. La carretera és un exemple de la lluita del home contra la natura: discorre per una vall a 3000 m d’alçada, flanquejada a banda i banda per escarpadíssimes muntanyes de 6000 a 7000 m.  Com podeu veure  a la fotografia, el paisatge és indescriptible:

pamir-road

De Kashgar a Tashkurgan (a 20 km de la frontera amb Paquistan) hi ha 4:30 h. de viatge. Per no fer-ho tot de cop i poder gaudir de la carretera a fons vam decidir parar a mig cami en un llac anomenat, fora conyes, KaraKul. La paraula canta per si sola. Tot i el nom però, el llac és acollonant. Similar al Tianchi però sense les molestes hordes de xinesos. Pel voltant potser nomès erem uns 10 turistes, tots extrangers.  En un ambient de distesa tranquilitat vam poder fer una passejada pel voltant del llac, passant acollonadíssims pel bell mig d’un ramat de Yaks. Ja ens havien avisat de la imprevisibilitat de les bèsties així que vam passar “armats” amb pedres a les mans no fos cas que calgués tirar-ne una i apretar a córrer. Al voltant del llac hi havien muntanyes de 7.500m, pertanyents a la serralada himalaica del Kunlun, la més important de les quals és l’anomenada Muztagh Ata, pel que es veu força famosa en el món de l’alpinisme i que vista des del llac us juro que sembla fàcil de pujar i tot.

muztagh-ata

Al llac una familia d’ètnia Kirguiz ens va acollir a la seva Yurta pel mòdic preu de 2€ per dormir i 3 àpats. Bé també cal dir que dos dels 3 àpats eren pa i llet de Yak, no us penseu que hi havia menó o carta on escollir… També ja us confesso que encara se’m esta repetint el bol de llet de Yak que vaig esmorzar ahir, és curios perquè sino et diuen que és llet, podries pensar perfectament que és sopa, doncs té un color groguenc a més no poder i sobretot un gust… salat! (només espero que no s’hagin equivocat i hagin munyit el mascle enlloc de la femella).
yurta
Lo bò del lloc va venir al caure la nit. La temperatura va baixar uns 20º de cop i refugiats en el caliu de la tenda la familia ens va  començar a mostrar tot tipus de joies (quincalla pura) per tal que els hi compréssim. Després de mitja hora d’un llarg i curiós regateig (ells només parlaven Kirguiz) vam adquirir algunes peces com anells, collarets i bracalets per tan sols 5€ (el Guillem fins i tot el va timar cambiant-li al pobre home un rellotge fals dels xinos per un collaret). Després ja en negra nit, vaig sortir un moment a fora inicialment per pixar pero m’hi vaig acabar estant mitja hora ben bona. Perquè? Oh sorpresa! Vaig mirar el cel, un cel estrellat a més no poder on es podia veure amb meridiana claredat la via làctea que iluminava com un fluorescent. Ni el les nits més clares al Pirineu havia vist res semblant. Vaig estar allà una bona estona, embadalit mirant al cel fins que a les 22.30 i sense res mes a fer ja, ens en vam anar a dormir.
L’endemà al mati després del ja citat esmorzar amb llet de Yak de gènere per determinar, vam agafar les motxilles rebutjant les nombroses ofertes d’excursions a cavall, camell, moto, etc… que ens oferien els nadius i ens vam posar a caminar direcció a Tashkorgan a 100 km de l’indret. La intenció òbviament no era arribar-hi a peu. Vam caminar durant mitja hora fent autostop fins que un bus que anava buit va accedir a portar-nos després d’una altra dura negociació pel preu (3€). El camí fins a la ciutat fronterera va ser plàcid. Al arribar a la ciutat vam veure que no era tal, sinó un poble de 4 cases situat en un lloc estratègic, en mig d’ una vall verda i frondosa rodejat pels imponents Pamirs, únic pas transitable si hom vol anar de Xina a Pakistan o viceversa. La intenció era arribar fins a la frontera amb Pakistan, però sense visat Pakistaní la policia fronterera xinesa ja no et deixa passar fins al punt exacte, o sigui que vam estar donant un tom algunes  horetes per la ciutat històrica. Al cap d’una estona, tot preguntant, vam trobar cotxe per baixar de nou cap a Kashgar. Novament vam haver de negociar durament el preu, ja que descaradament ens volien cobrar un preu superior només per ser ”laowais”, cosa a la qual obviament ens vam negar. Poc ens pensàvem que al viatge de tornada la carretera dels Pamirs ens oferiria la seva autentica cara.
tashkorgan
Nomes dir-vos que el dia anterior quan vam estar al llac, un italià d’uns 60 anys s’havia mort d’un atac de cor. El seu cadàver estava a una banda de la carretera amb els seus companys esperant unes dures i llargues hores a que el vinguessin a recollir. La veritat, l’escena ens va colpir io acollonir una mica. Després al iniciar el descens i despres d’1h de camí trobem un cotxe 4×4 bolcat amb tota la carrega dispersa. Immediatament vam parar. Al costat, desconsolats, els dos ocupants xinesos, sortosament ilesos esperant que els recollissin. La causa de l accident? Havien esquivat a uns camells. Perquè us en feu a la idea que el trànsit en aquesta carretera sembla no haver canviat gaire des del temps de la ruta de la seda. Vam tornar a pujar al cotxe i després d’una hora de cami veiem una cua d’uns 20 vehicles aturats en les dues direccions. Baixem del cotxe fins al lloc de l aturada, amb un vent violent i gèlid a més no poder. Al davant nostre podiem observar un colossal desprendiment de terres que mantenia tallada la carretera en uns 100 mts. La muntanya reclamava el seu lloc usurpat per l’home i un autèntic riu de fang, pedres i aigua tèrbola baixava violentament obviant la presencia de la carretera. Les gents del lloc però, semblen avesades a aquest tipus d’ esdeveniments i van fer ús d’una organitzacio que ja la voldriem al país on cauen 4 bolves i ja ens paralitzem 1 setmana. Desenes de persones es van posar a treballar una bona estona per retirar algunes pedres que van permetre el pas a dures penes a uns pocs camions fins que, al cap de poc, es va tornar a collapsar fent de nou el pas intransitable. Els cotxes no passàven pero les persones, amb una mica de cautela, més o menys sí. Així que després d’uns pactes entre conductors a banda i banda, i esquivant el riu de fang, aigua i pedres vam creuar. Pel mateix preu, un altre conductor donaria mitja volta i ens portaria a Kashgar. Vista l’experiència que vam passar després, si ho arribem a saber, ens quedem com estàvem.
landslide_tashkorgan_small
Desgraciadament ens va tocar el conductor més suicida de tots els Pamirs. Baixant a 120-130 km/h per una carretera de corbes infernals. On cada 2/3 km hi havia desprendiments que cobrien de terra i pedres bona part o la totalitat de l’asfalt. Amb el motor apagat i baixant en punt mort per no gastar benzina. Retallant les corbes i envaïnt el sentit contrari sense cap mena de visibilitat, tan sols fent constantment llums ja que el cotxe era una cafetera i ni tan sols li funcionava el pito. Bravo. A més l’home escopia cada 3 segons, fumanva, cantava cançons. Tot en mig del descens suicida. Ara ho puc explicar distesament, però la veritat és que l’acollonimenta va ser suprema. I mira que li vam pregar repetides vegades que afluixés la marxa, que no teniem cap pressa. Però l’home capficat en que aquella carretera la feia cada dia, que la coneixia com el palmell de la seva mà i que en 15 anys mai li havia passat res. Després d’això continuava com si res la seva trajectoria suicida. Vam esquivar per centimetres, motos, cotxes, camells, bicis, persones… Realment si cada dia baixava aquella carretera d’aquella forma i mai li havia passat res és que l’ home tenia a Déu de la seva banda. O no, que collons, l’home aquest potser era Déu en persona.
Segons ell no hi havia res a témer ja que el seu amulet, una pota d’àguila que penjava del seu retrovisior, ens protegia en tot moment. Veritat o no, almenys va funcionar i de quina manera! Vull fer una crida als catalans a que deixin manques totes les àguiles del territori i tindrán garantida la sort i felicitat eternes. Quan feia 1h que continuavem el nostre descens en picat pels Pamirs, vam haver de parar de nou ja que hi havia un altre accident. Un cotxe havia caigut al riu! Sortosament els dos ocupants xinesos també il·lesos, i no se ben bé com perque el cotxe fotia puta pena de veure. Després de contemplar això li vam dir al conductor si li havia fet reflexionar el fet i si pensava afluixar d’una vegada per totes. La resposta? I ara! Aquells dos pardillos eren de la Provincia de Henan i no es coneixien la carretera com ell! Au doncs! 1 hora més amb els collons per corbata.
Finalment vam arribar a Kashgar, vam baixar del cotxe i ens vam mirar i abraçar amb el Guillem donant gracies d’estar sans i estalvis. Com no, vam anar a fer unes birretes per celebrar-ho. Ara hem passat bona nit i ja us puc escriure la historieta realaxat, i sobretot viu.
Avui a la tarda marxarem cap a Hotan, última destinació de la ruta de la seda. Doncs dimecres al matí ja ens surt el vol Urumqi-Beijing.
Bon estiu a tots!
Dani
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: