5000 km a les espatlles

Agost 4, 2007

Hola gent!!

Doncs si, com haureu llegit al títol, portem ja 5000 km a les espatlles. Qui ho diria, des de Beijing fins a Kashgar des d’on ara us escric, i tot això sense sortir del mateix pais. (Bé, del mateix Estat, perquè com ja us vaig dir això de xinès en té bastant poc…). De moment puc explicar bastant poc de Kashgar, doncs com aquell qui diu acabem d’arribar i tan sols hem tingut temps per anar al cafè inernet i per fer unes reverències a la descomunal estàtua d’en Mao, la segona més gran de Xina i construïda precisament aquí per reafirmar el que hom de seguida posa en dubte al arribar en aquesta zona: Aixo és Xina? Estarem aqui tres dies o sigui que ja hi haura temps per explicar les nostres desventures per aquesta zona així que us explico la crònica dels 3 passats dies:

Vam estar a Urumchi i ‘alrededors’. De la ciutat relment poca cosa a dir, a part de ser el punt del planeta més allunyat del mar, o de presentar una omnipresent i força curiosa, doble retolació en xinès i àrab (alfabet en el qual escriuen els uigurs).

La ciutat ha estat construida pràcticament de nou durant els ultims 30 anys. Així que vista la perspectiva vam decidir agafar un bus i anar uns 150 km enllà a la recerca d’un parc Nacional anomenat Tian Chi, que en xinès vol dir llac celestial. Al arribar, realment el paisatge valia la pena. Sembla ben bé que estiguis al cor de Suïssa i no pas al cor d’Àsia: un llac d’aigües cristalines envoltat d’imponents muntanyes de 5000 mts. a les vessants de les quals es podien observar les tendes dels nòmades Kazaks  que venen a l’estiu a aquesta zona a la recerca de pastos frescos, i perque no dir-ho, també de turistes frescos.

El bus ens va deixar a l’entrada del parc i per arribar al llac (sinó volies pagar un altre bus atestat de xinesos) vam haver de fer una llarga caminata ascendint força desnivell. Sort que al arribar a dalt ens esperava un paisatge fabulós que va compensar tot l’esforç. L’únic que és deplorable del lloc, és l’aberrant complex turístic que hi han construït els xinesos. És per posar-se a plorar, no tenen respecte per res. És com si en mig del Parc Nacional d’Aigüestortes t’hi foten un mini-portaventura per a “goce i regocijo” dels milers de xinesos que, igual que ramats d’ovelles incapaces de separar-se un segon del seu pastor, recorren la zona. Per sort, els xinesos estan tots concentrats en aquesta zona i després de 10 minuts a peu es fàcil evadir-se pels caminets que envolten el llac. Vam decidir passar la nit allà, dormint en una yurta kazak i fent els 3 àpats pel modic preu de 4 euros. Fins i tot ens van matar davant dels nassos el xai que una hora més tard, degustàvem amb fruïció junt amb unes cerveses… Ah… això síi que és vida!

L’endemà vam emprendre el camí de tornada per on haviem vingut i ens va passar una d’aquelles anècdotes per recordar: Com que al campament no hi havia aigua potable i estava mort de set, anava a la recerca i captura de qualsevol paradeta que vengués refrescos. Quan per fi, després de mitja hora de caminada en vaig trobar una i vaig demanar ansiós l’aigua, els xinesos d’alla ens van mirar amb cara d’estupefaccio (cosa asombrosa, vaig pensar, si sempre que ens veuen als dos gairebé es barallen per vendre’t qualsevol artil·lugi, a que ve ara tant de desinterès?) Segons després comprovavem com aquella barra de bar i aquella terrasseta no eren més que… un decorat d’una pel·lícula!! Abans que ens n’adonessim estavem rodejats de càmeres, focus i una multitud de xinos pensant: “que collons hi foten aquests aqui??” Lo bo del cas però, es que l’aigua me la van vendre! per davant de tot, el negoci es el negoci, encara que sigui un decorat. Ja que erem allà pero, al director se li va encendre la bombeta i va pensar que fer sortir dos guiris al seu film li donaria un toc exòtic. AixÍ que ja ens veus fent 5 “tomes” abans de la definitiva. El nostre paper?? molt senzill, mirar sorpresos com un dels actors abandonava el bar borratxo… Sort que teniem experiència en aquest aspecte. Cal dir que vam tenir primer plà i tot inclòs. La pel·lícula s’estrenarà a l`octubre, tot i que no sé com es dirà. Espero no haver de esquivar legions de fans pels carrers de Beijing a partir d’ara. Ah per cert els nostres emoluments per participar en el film varen ser… dos pinxos de carn! En fi… mai el cinema catala havia caigut tan baix…

Bueno, després de les aventuretes i desventures vam agafar un bus amb lliteres que en 24 hores ens va portar fins aquí on som ara, Kashgar. De moment això és tot, d’aqui uns dies la crònica de la ciutat.

Apa nois/es cuideu-vos un munt!!

Fins aviat!!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: