Tiananmen, l’incòmoda efemèride
Juny 3, 2009
4 de Juny de 1989. Demà fa 20 anys dels fets que van canviar el rumb de la història contemporània de Xina. O més aviat, com diuen alguns, van impedir que canviés. Sovint s’obvia que la repressió i posterior massacre de civils no nomès van acabar amb les protestes iniciades aproximadament un mes abans –coincidents en el temps amb la visita de Gorbatxov a Beijing, i per tant vistes com una pèrdua de cara pels dirigents d’aquell temps– també van acabar amb una dècada que molts recorden com la de més obertura de tota la història xinesa. Cal recordar-ho, la Xina dels anys 80 era econòmicament més pobre que l’actual però intel·lectualment molt més rica. La universitat i l’ambient intel·letual dels 80’s eren, com ho defineixen els qui el varen viure, una autèntica primavera d’afirmació i explosió de tendències que contrastaven en oposició als grisos anys 70’s.
En comparació amb aquesta primavera, l’ambient universitari d’avui a la Xina és un autèntic cementiri intel·lectual, regne del materialisme més absolut, on l’interès econòmic i la robotització del pensament són bandera, on tot punt de vista polèmic és sistemàticament intimidat i silenciat per uns responsables polítics omnipresents en la seva paranoia i afany de control. Els dies 3 (avui), 4 i 5 de juny els estudiants tenim prohibit faltar a classe sense el permís dels responsables de l’oficina del Partit. És la universitat que m’ha tocat conèixer i viure a la Xina. La Universitat del 2009 és la dels fills de Tiananmen.
La majoria d’aquests joves que poblen les atapeïdes aules de les prestigioses universitats pequineses (bressol de l’èlit político-econòmica de Xina) varen néixer poc abans o bé poc després dels fets de Tiananmen. Tot i que la immensa majoria desconegui que va passar allà tot just fa 20 anys, Tiananmen ha marcat indefectiblement les seves vides educatives, i en conseqüència també les seves vides futures. El règim ha esborrat Tiananmen de la història. Els fets no s’expliquen ni a l’escola ni als mitjans i sobre internet pesa una fèrria censura sobre tot allò que gosi rasgar l’espès vel de misteri que oculta aquella tragèdia. Si no és per referències familiars, la majoria d’universitaris desconeixen els fets del 4 de juny, desconeixen quina universitat hi havia abans d’aquell dia tràgic i desconeixen, en conseqüència, el que són avui. Desconeixen que qui els governa ho fa, des de fa ja 20 anys, tenint present cada dia la lliçó de Tiananmen. Com governaran doncs el país unes noves generacions que ignoren completament una part essencial del seu passat?
Tiananmen fou també la resposta violenta i autoritària d’una elit dirigent envellida, que havia gaudit de les mels de la victòria però també les humiliacions de les persecucions ideològiques i els treballs forçats durant anys. Aquella elit va veure com un desafiament a l’Statu Quo el fet que uns joves estudiants, desafiant els ancestrals valors confucians de respecte als superiors (sempre presents en la societat xinesa) s’atrevissin a qüestionar la política del país davant dels seus pròpis nassos.
Després de Tiananmen el debat va desaparèixer de l’ensenyament xinès, es va retornar a l’autoritarisme i al respecte inqüestionable als superiors. La repressió del pensament polític i de la llibertat d’opinions va anar acompanyada del foment d’aquelles actituds conformistes, superficials i encaminades només al benefici material. Amb l’indubtable èxit econòmic dels últims anys, el règim sembla voler legitimar aquella sagnant repressió, contribuint a posar encara més grapats de sorra per enterrar i oblidar una veritat incòmoda. Lluny de fer-la desaparèixer però, el silenci tan sols ajorna un debat social que continua i continuarà pendent. Fins quan?
Per a saber-ne més:
El País: China refuerza el muro de silencio sobre la masacre
El País: “Gritó ’soy médico’, y le dispararon”
El País: El Gobierno Chino sella con policías la plaza de Tiananmen
El País: Tiananmen 20 años después: Desconocimiento, desinterés y resignación
La Vanguardia: La pesadilla de China, Tiananmen
La Vanguardia: Tiananmen y las contradicciones de Pekín
El Periódico: Un dia més a Tiananmen
El Periódico: El govern Xinès imposa una apagada informativa
Parcus temàticus interruptus
Maig 18, 2009
Aquest darrer cap de setmana havia saltat la bomba informativa. A la ciutat xinesa de Chongqing s’havia construït un parc temàtic dedicat al sexe, l’obertura del qual estava prevista per al proper mes d’octubre. El parc tenia el suggerent nom de “Love Land” （性公园） i estava inspirat en un ja existent a Corea del Sud. El seu promotor Lu Xiaoqing tenia la intenció d’utilitzar el parc per a millorar l’escassa educació social que reben els xinesos i per ajudar-los a la vegada a assolir “una vida sexual harmoniosa”. El parc temàtic es preparava per exhibir grans estàtues nues, genitals gegants, un museu i tallers sobre sexe que haguessin fet les delícies a friquis i interessats.
Però al pobre de Lu se li oblidava que Xina no és Corea, i aquí parlar de sexualitat aixeca gairebé tantes ampolles com parlar de la independència del Tibet. A Xina no hi ha, ni hi ha hagut mai una Inquisició però si que hi ha hagut i hi ha un grup de censors que, amparats en l’ètica confuciana i els interessos polítics nacionals, s’han vist capacitats per discernir el que és o no és moralment correcte. Mentre aquest cap de setmana la notícia feia córrer rius de tinta i milions de Kb en enconats debats a la xarxa, algú donava l’ordre d’enderrocar tan diabòlic espai dedicat al vici i la perversió. Sí senyor! I amb nocturnitat i al·levosia. La justificació?: “era un parc dedicat al foment del sensacionalisme, vulgar, enganyós i per a ments malaltes” ha subratllat al diari China Daily un portaveu del govern el nom del qual encara no ha sortit a la llum. I final de la història. Tota una llàstima en un país on el sexe s’ha viscut sempre com una cosa reservada a la més estricta vida privada, sempre afrontada a través de clarobscurs i referències indirectes. Com si fos una foguera encesa, et pots acostar i pots rodejar-la però mai tocar directament.
Tot i això el sexe és força present a la vida dels xinesos (més d’un dirà que és obvi, sinó no tindrien un país amb 1.400 milions d’habitants) com és pot comprovar passejant per qualsevol ciutat xinesa. A cada carrer amb una mínima vida comercial trobarem almenys una botiga com la de la imatge.
Al rètol diu 成人保健 (chengren baojian) que traduït literalment vol dir Protecció de la Salut per a Adults. No obstant si un hi entra no trobará un herbolari ni medicines del tipus que siguin sinó articles propis d’un Sex-Shop. Ja veieu, els Sex Shops a Xina tenen el suggerent nom de Protecció de la Salut per a Adults, així que ja us podeu imaginar l’impacte que té en l’ideari col·lectiu un parc temàtic explícitament dedicat al sexe. Els xinesos són molt amants de la subtilitat en aquests temes, així que potser el greu error ha estat en l’elecció del nom. Si el proper vol tenir èxit caldrà que tingui nom de balneari.
Democràcia Panda
Abril 11, 2009
L’altre dia passejant pel metro de Beijing, com sempre en mig d’una multitud atrafegada, em vaig fixar en un cartell publicitari força curiós:
L’anunci bilingüe anglès-xinès vé a dir “A més llibertat, més felicitat”. L’entitat que el publicava era l’ajuntament de Chengdu, capital de Sichuan i ciutat que alberga el principal centre de cria i recuperació de l’ós panda que existeix a la Xina. En principi, l’interès no és altre que atreure a la terra dels pandes, el major nombre possible de turistes de la capital, però la frase escollida, tenint en compte la situació política a la Xina, agafa un caire d’allò més subversiu. Tant que un s’extranya de que cap pervers censor no hagi advertit la perillositat del missatge i hagi fet retirar el cartell.
Desconec si en aquests afers a Xina pesa també una fèrria censura com sí passa en altres ámbits, o si els ciutadans xinesos estan tan alienats que no han sabut trobar el transfons irònic a la notícia. La foto penja ja en força blogs en anglès, no sóc pas l’únic que se’n ha assabentat, però ha estat del tot impossible trobar-la a webs xineses. I no pas per una qüestió de censura.
El més curiós de tot és l’associació dels termes: més llibertat = més felicitat. Màxima que a la Xina però, sembla nomès aplicable al món Panda. Per als responsables de l’ajuntament de Chengdu els pandes ja están preparats per una democràcia, per la llibertat de moviments i d’accions. Els xinesos, sembla que encara no.
Si això és riquesa…
Març 21, 2009
Una de les característiques dels xinesos en comparació amb d’altres poblacions és que són supersticiosos. Extremadament supersticiosos. El fet que la llengua xinesa tingui milers de paraules homòfones (es pronuncien igual però s’escriuen diferent) provoca un mai acabar de tabús, comportaments condicionats i miraments de tot tipus. Per exemple, el 8 és el numero de la sort per als xinesos, i ho és únicament perquè es pronuncia bá. En xinès mandarí i sobretot en cantonès bá, tot i que escrit diferent, significa riquesa i abundància.
La història d’avui també té a veure amb la riquesa i l’abundància. En xinès la paraula enriquir-se és 发财, que pronunciat vindria a ser alguna cosa així com fa-tsai. La desgràcia ha fet que fa-tsai (发菜) sigui també el nom d’una planta arbustiva autòctona de la província de Gansu.
La similitud fonètica no és que hagués passat desaprecebuda durant centenars d’anys, no obstant durant els darrers 20 anys l’ingent creixement econòmic xinès ha fet que cada cop més gent estigui disposada a pagar més i més diners per consumir aquest vegetal, creient que això influirà positivament en el seu enriquiment. El creixement de la demanda ha estimulat també el creixement de la oferta i per això el cultiu d’aquesta planta s’ha anat extenent per tota la província i també al territori veí de Mongòlia Interior (la mongòlia xinesa). Tant calcular beneficis però ningú va calcular els greus problemes mediambientals. El cultiu del fa-tsai erosiona terriblement el sòl i contribueix a incrementar el problema de la desertització en dos territoris ja extremadament secs i de clima semi-desèrtic. Així paradoxalment l’afany d’enriquir-se a tota costa ha acabat generant l’efecte invers: l’empobriment.
Camperols culivant 发菜 a la província de Gansu.
Aquest fet va portar el govern xinès a prohibir el cultiu i la venda del 发菜 l’any 2000. Tot i la bona voluntat inicial però, a la pràctica la prohibició ha acabat com el nostre flamant nou Estatut: en paper mullat. El govern no vol aplicar la llei perquè el cultiu de 发菜 proporciona ingressos extra a centenars de milers de camperols d’aquestes províncies, dues de les més pobres de Xina. Així, actualment el vegetal encara es pot trobar a la carta dels restaurants amb més pedigri de Xina. Són coses que costen d’entendre i encara més si veiem l’aspecte que té el tan desitjat fa-tsai al plat:
No he tastat ni tastaré mai aquest plat però crec que deu ser una experiència similar a menjar cabells…
Oasis fora de l’Oasi
Març 3, 2009
Mala notícia per als amants de la música. Bona notícia per als defensors de la moral o de ves a saber què. El grup de rock britànic Oasis s’ha vist obligat a cancelar la gira que tenia prevista fer a Xina (dos concerts, un a Beijing i un altre a Shanghai) el proper mes d’abril, ja que no han rebut el permís de les autoritats xineses per a celebrar-los. El pretext? El govern xinès ha considerat els espectacles com a “inadequats”. Al no haver-hi cap altra explicació, els rumors i les conjetures semblen apuntar a que el govern xinès (que perdona però mai oblida) passa factura als germans Gallagher per haver participat fa 12 anys! en un acte favorable a l’alliberament del Tibet celebrat als EEUU.
Bé, la notícia m’ha produït tristesa i no pas perque tingués pensat assistir-hi (els Oasis em cauen francament malament) sinó perquè em sembla intolerable que a la Xina, al meu país o a Papúa Nova Guinea algú es vegi amb el dret de poder dir a la gent que pot o no pot escoltar.
Tot i que moltes de les mesures polèmiques que adopta el govern xinès tenen una certa lògica al darrere (cosa que no vol dir en absolut que les comparteixi), en aquest cas la mesura no té ni cap ni peus. Per una banda, tan sols és una absurda rabieta provocativa o venjativa vers ves a saber qui, probablement no dirigida contra el grup en sí, sinó usada com a gest o mer instrument per apuntar més amunt. Per altra, l’absurda mesura indica també l’estat de paranoia en que han caigut molts dels dirigents del Partit Comunista Xinès a arrel de la crisi econòmica i les greus conseqüències socials que està suposant per a Xina (més de 20 milions d’aturats).
Davant el risc de desestabilització social, s’ha decidit tallar les ales a qualsevol mena d’acte que directa o indirectament pugui ser interpretat com una mínima incitació a la irreverència. L’excusa: no permetre que les malignes influències estrangeres contaminin “l’oasi espiritual” en que es troba el poble xinès. Riu-te’n tú de l’Oasi Català.
En fi, sembla ser que els Oasis, almenys aquesta vegada, no podran passejar la seva insubordinació per l’Oasi.
Sense sostre… o gairebé
Març 2, 2009
Obra “Dormitory” de l’artista xinès Wang Qingsong.
L’altre dia esmorzant en una fleca em vaig adonar d’un fet curiós. El local era plè de gent. No quedava ni un lloc buit. Però, sorprenentment, tan sols nosaltres dos estàvem consumint alguna cosa. Les taules estàven repletes d’estudiants fent els deures, jugant amb el portàtil, dormint sobre la taula… Ningú havia entrat per prendre res però tothom estava realitzant activitats que es podrien fer perfectament a casa o, potser, en una biblioteca.
Considerant que vivim en un barri universitari la cosa podria ser mínimament comprensible però de seguida em vaig adonar que ja era una situació que havia viscut altres vegades, en altres llocs. Multituds de xinesos pels carrers a tota hora, supermercats plens amb poca gent que hi compra. Gent vagant arreu que tan sols sembla esperar a que les hores passin. I doncs? Potser casa seva está ocupada per algú? A cas no tenen un concepte de casa, com a espai propi on simplement estar, reflexionar, realitzar alguna activitat, retrobar-se amb un mateix?
La resposta és clara: hi ha milions de xinesos que no tenen casa, sinó que tenen un sostre. No és ben bé el mateix. Una elevadíssima densitat de població combinada amb uns preus immobiliaris inaccessibles per a la majoria de butxaques (si, aquí també passa) fan que la casa de molts xinesos sigui més o menys això:
Una llitera. Difícil de concebre per a un occidental. Sigui petita o gran, tots necessitem un espai propi. Un concepte de casa com a camp base, on poder retornar sempre, on poder gaudir d’intimitat. A Xina no és ben be així, de la necessitat n’han fet virtut. Milers d’anys convivint en altíssimes densitats de població han fet que, culturalment, gairebé hagin erradicat el concepte d’intimitat. De fet la paraula “intimitat” no existeix en xinès. I no tan sols en el vocabulari, es pot veure diàriament: la major part dels xinesos des que neixen fins que moren realitzen totes les activitats en presència d’algú altre (si, anar al bany i fer l’amor incloses).
Article també publicat a http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?catid=1261
Xinesos a la platja
Febrer 27, 2009
Aquesta setmana un íntim amic ha tornat de l’illa de Hainan, un excel·lent destí tropical per escapar del dur i rigorós hivern de Beijing. D’entre els milers i milers de quilòmetres de costa de que disposa Xina, gairebé l’únic indret on es poden trobar platges que mereixin tal nom és precisament a Hainan. Curiós cas el dels xinesos. Històricament sempre han viscut d’esquena al mar. Exceptuant brevíssims períodes històrics, durant mil·lennis l’han vist com un territori hostil i desconegut, on no valia la pena endinsar-se. L’Oceà Pacífic era vist amb els mateixos ulls de temor i desconfiança amb que els europeus vam contemplar durant segles l’Atlàntic.
Potser és per això que avui dia a la gran majoria dels xinesos no els agrada gens anar a la platja. Bé, corregeixo. No els agrada gens anar-hi a fer el que hi fem nosaltres. Això explicaria que en tota la Xina continental amb prou feines n’hi hagi cap on valgui la pena remullar-se sense témer per la pròpia salut, cap on es pugui estirar una tovallola sense cobrir tot tipus de deixalles, o bé cap on es pugui aconseguir un envejable bronzejat al calor d’un sol ocult i difuminat entre la densa calitja que cobreix la major part de ciutats i pobles costaners.
Per això quan aquest amic em va dir que hi anava a passar uns dies, li vaig encarregar un petit reportatge fotogràfic. Volia saber que hi fan els xinesos a la platja. I bé, la meva curiositat per fi ha estat satisfeta. Vegem-ho:
Sempre que surt el sol, a molts els agafa una sobtada al·lèrgia a l’ultraviolat. De vegades pot ser difícil esbrinar que coi fan els xinesos a la platja, però no cal voltar gaire per adonar-se del que no fan: prendre el sol. El cànon de bellesa xinès estableix la blancor pàl·lida, la fragilitat i la delicadesa com a súmmum de la perfecció. La morenor s’associa a un baix nivell econòmic i cultural. És un fenomen que ens pot semblar estrany però que si ens parem a pensar-hi un moment, resulta que tan sols a occident associem la morenor a la bellesa. Així que, emprenedors ara és la vostra! A jutjar per la fotografia, algú faria un gran negoci venent-los “sombrilles”.
Continuant amb la blancor, una altra gran activitat que fan els xinesos quan van a la platja és… fer-se les fotografies del casament. Com no, de rigorós blanc. Tanta puresa acaba posant neguitós i tot. On és la típica dona del anunci de detergent armada amb un pot de ketxup quan se la necessita?
Encara que si el pressupost no dóna per a un casament sempre es pot optar per la versió beta…
Des de Vacaciones en el Mar que no s’havia vist res semblant.
Per sort les modes extravagants sembla que no han acabat amb el mode de vida tradicional dels illencs.
Al contrari, ambdós semblen conviure en una estranya i inquietant harmonia.
Per últim, deixem la sorra i girem la vista a la mar. Veiem algú amb un estrany flotador al coll.
Ens acostem una mica més i… Efectivament! Veiem que l’home duu posat el “xaleco” salvavides que ha mangat de l’avió. No voldria ser el passatger que en una hipotètica situació d’emergència necessiti l’objecte en qüestió.
FOTOGRAFIES: RAÚL REQUENA.ç
Article publicat a: http://blogs.ccrtvi.com/catalanspelmon.php?itemid=19779&catid=1261
La Tomatina
Gener 18, 2009
Fa poc, alguns diaris espanyols es feien ressò d’un estudi fet a la Xina sobre el coneixement que els seus habitants tenien de l’Estat Espanyol. L’estudi presentava uns resultats força òbvis, tan òbvis que un no deixa de preguntar-se per que coi no s’inverteix millor el temps i els diners en d’altres coses: els xinesos associen l’Estat Espanyol amb toros i futbol. Visca. Ja em direu en quin altre país s’associa amb alguna cosa diferent. Centrant-nos en Xina però, no és gens extrany aquest desconeixement, vist que els tòpics que tenim nosaltres sobre Xina i els xinesos tampoc denoten una saviesa molt profunda. Els fluxes culturals són quelcom que es retroalimenta, és a dir que sinó hi ha un interès general per alguna de les parts, és molt difícil exigir a l’altre que tingui de nosaltres un coneixement gaire avançat. Enlloc de mirar-se al melic i qüestionar-se retòricament perquè el món no ens enten, hauriem de preguntar-nos abans que hem fet per entendre el món (o alguna de les seves parts) un xic millor.
En fi. Estudis i cabil·lacions a part, si que hi ha un fet que parlant amb xinesos, japonesos i coreans sobretot, resulta sorprenent. A part del tòpic dels toros i el futbol, per aquestes latituds s’associa l’Estat Espanyol amb… La tomatina. La popular festa de la localitat valenciana d’El Bunyol consistent a llençar tomàquets a tort i a dret. Ells en diuen “xihongshi festival” o “xihongshijie 西红柿节”。Intrigat pel fet, sempre que algú provinent d’una realitat tan allunyada em parla de la festa els pregunto a través de què ho han sabut: Televisió (i algun a través d’un article en una revista). A ulls asiàtics una festivitat d’aquestes característiques és un toc d’un exotisme i una extravagància tals que se’ls fa difícil oblidar-ho. Dins de tota la porqueria que ofereixen a la Televisió, veure unes imatges d’una multitud en mig d’una orgia tomatesca és quelcom que se’t deu gravar amb foc a la retina. Si la tomatina fos un spot publicitari, seria d’aquells que tothom recordaria amb els anys. Promotors culturals preneu bona nota.
Parlant de tomàquets, és curiosa la traducció al xinès de la paraula: xi-hong-shi 西红柿 no és altra cosa que “fruita vermella d’occident”. El mandarí té aquestes coses, davant la rigidesa dels caràcters i la impossibilitat de crear o inventar paraules noves, per definir realitats desconegudes fins al moment han d’utilitzar símbols ja coneguts i sovint, com és el cas, surten paraules força curioses.
No n’hagués donat ni un duro…
Gener 8, 2009
Clicar aquí per sentir
Gairebé tothom a la Xina coneix una cançó infantil que diu així:
“Avui al carrer m’he trobat un fen (0,001 €),
l’he posat a la mà de l’oncle policia,
l’ha agafat i m’ha acariciat el cap,
tot content he cridat a viva veu, oncle adéu!”
我在马路边捡到一分钱，
交到人民警察叔叔手里边，
叔叔拿着钱，对我把头点,
我高兴地说了声：
叔叔再见！
És una cançó creada als anys 60, en temps de la Revolució Cultural, però que a diferència de la resta continua sent molt popular entre nens i també entre adults avui dia a la Xina. La cançó evidenciava que el fen (és a dir la centèssima part d’un Yuan) tenia en aquell temps un valor bastant més alt que avui dia. Però sobretot pretenia educar als infants en una cultura cívica i comunista de generositat i especialment de despreci i desaferrament a tota riquesa material per petita que fos.
Moneda d'1 fen, encara en circulació a Xina.
Bé, a jutjar per el fet que va succeïr la setmana passada en una ciutat de províncies xinesa, sembla a ser que la cançó ha influenciat molt més del que seria previsible la consciència d’alguns ciutadans xinesos. Si Mao aixequés el cap…
La nit de l’1 de gener un ciutadà va trobar-se al carrer d’ una petita ciutat de la província de Jiangsu, ni més ni menys que una moneda de 0,5 mao (al canvi uns 0,05€). Tot i que el poder adquisitiu a la Xina és molt més baix que a occident, no s’arriba als nivells de considerar aquesta quantitat una suma considerable. El fet és que no sabem si influenciat pel missatge de la cançó infantil que “suggereix” a tothom entregar a la policia tota quantitat de diner per petita que sigui, o bé per que l’home es un catxondo de per sí, va acostar-se a la comissaria de policia més propera a entregar tan quantiosa suma per si el seu legítim propietari la trobava a faltar i la reclamava.
Moneda de 5 mao.
Curiós. Però més curiós encara és saber l’opinió que els internautes xinesos han mostrat respecte aquest fet: sobre una mostra de 15.000 votacions, la majoria dels enquestats (prop del 52%) enten la postura del donant, ja que més important que el valor de la moneda és el valor de no agafar diners que no et pertanyen. Això es resultat d’anys de propaganda comunista o bé l’inici d’una proto-cultura cívica a Xina d’arrel clarament confuciana? Potser una curiosa barreja entre les dues, com moltes altres coses d’aquesta societat que sota l’aparença rígida i encarcarada del partit únic, és molt més viva, dinàmica i complexa del que tots pensem.
I els catalans, que farieu?
Narcolèpsia
Gener 5, 2009
Segons el Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
f PAT Accés paroxismal de son, de caràcter patològic, que s’instaura bruscament i pot durar des de pocs minuts fins a unes quantes hores.
L’altre dia comentàvem en un post l’extranya tendència que tenen els asiàtics (especialment els xinesos) per adormir-se en els llocs i situacions més inversemblants. Bé, fa poc llegiem una notícia sorprenent: 6 alts càrrecs provincials del Partit Comunista Xinès van ser destituïts fa uns dies per haver-se adormit en un acte oficial del partit. No un acte qualsevol sinó un acte commemoratiu dels 30 anys d’inici de les reformes econòmiques que han portat Xina on és avui. Les instantànies dels “narcolèpsics” van córrer com la pólvora per la xarxa xinesa i el Partit davant la volada que estava agafant l’assumpte va decidir, com sol fer sempre en aquests casos, donar exemple i destituir els qui havien gosat fer una bacaineta enlloc d’escoltar les sagrades paraules de la burocràcia. Aquí les instantànies:
I es que no sabeu que avorrits que poden arribar a ser els mítings del Partit Comunista Xinès (PCX). Una prova del que dic és un gràfic que mostra les paraules més utilitzades durant els darrers 30 anys als Congressos del PCX, traduït per l’amic i company de beca Dani (no jo, l’altre).
Una excel·lent forma de resumir els canvis que durant 30 anys han afectat la societat xinesa. A través del llenguatge, que com veiem, parla per si sol. Xina canvia però els xinesos, sembla que no tant. En qualsevol cas, aquest tipus de narcolèpsia congressual, no és només patrimoni dels xinesos. Ja m’agradaria veure si alguna vegada les càmeres enfoquessin alguna sessió del Parlament o el Congrés dels Diputats, potser el número superaria àmpliament el de 6. La diferència és que al nostre país no dimitiria ningú, potser els afectats fins i tot es justificarien amb to xulesc davant les càmeres dient que la bacaina era per incrementar el seu rendiment laboral. Potser socialment tampoc escandalitzaria la meitat del que ha escandalitzat aquí. Tot i que Xina no és en absolut un país democràtic, sembla que alguns mecanismes funcionen millor que a casa nostra i és que com veiem, a la Xina i a Europa, la democràcia no té per que comportar la dignitat, ni la dignitat tampoc porta a la democràcia.
